- Info
Glossari
- Concòrdies: acords establerts entre el bisbe d’Urgell i tots els homes d’Andorra que incorporaven noves imposicions i restriccions als andorrans en la seva relació amb els seus senyors eclesiàstics. Se n’establiren dues, la primera l’any 1163 sota el bisbe Bernat Roger, i la segona l’any 1176, sota el bisbe Arnau de Preixens. La necessitat d’una segona concòrdia s’explica per la resistència dels andorrans a acceptar els seus continguts.
- Cosenyor: cadascun dels dos senyors que, d’acord amb el primer Pariatge, establert l’any 1278, passaren a compartir de manera indivisa el senyoriu sobre les valls d’Andorra. Inicialment, els cosenyors foren els bisbes d’Urgell i els comtes de Foix. A partir de 1479, els comtes de Foix foren succeïts pels reis de Navarra que, alhora, serien succeïts pels reis de França a partir de 1589.
- Quèstia: originàriament era una imposició arbitrària, en diners o en espècies, fruit de la pirateria senyorial durant l’edat mitjana. A Andorra s’expandeix la seva recaptació en el context de les guerres que enfrontaren vescomtes de Castellbò i comtes de Foix contra l’Església d’Urgell, al llarg del segle XIII. El primer Pariatge, l’any 1278, sistematitza la seva recaptació anual de manera alterna entre tots dos cosenyors, de manera que el bisbe d’Urgell podrà recaptar fins a 4.000 sous melgoresos, i el comte de Foix la quantitat que ell consideri. La necessitat de repartir la recaptació de la quèstia entre les cases andorranes fou un dels motius principals de la creació del Consell General, l’any 1289.
- Ordinacions: conjunt de normes o disposicions establertes per al bon funcionament d’una institució o d’una comunitat. A Andorra era el Consell General qui aprovava les ordinacions que regulaven els aspectes que concernien la totalitat de les Valls, i els comuns aquelles que afectaven cadascuna de les parròquies.
- Consell de la Terra: un dels noms amb què es coneixia el Consell General d’Andorra en els seus primers estadis d’existència i que coexistí des de ben aviat amb aquesta darrera denominació. La terra era un concepte que es consolidà a bona part dels àmbits de parla catalana al segle xv, i tenia una connotació clarament política que feia referència a una comunitat arrelada a un àmbit geogràfic específic.
- Terres comunals: conjunt de terres que no estaven subjectes a la propietat particular i que estaven obertes a l’aprofitament col·lectiu per part de la població. Normalment, integraven el conjunt de les terres menys aprofitables des del punt de vista agrícola, com ara boscos i àmbits d’alta muntanya. En el cas d’Andorra, el comte Ermengol VI d’Urgell confirmà el dret d’aprofitament o empriu d’aquestes terres als habitants de les Valls l’any 1133. La regulació de l’accés als comunals a les famílies d’Andorra fou una de les primeres qüestions on intervingué el primitiu Consell General, a partir de 1289.
- Síndic: des de l’edat mitjana, els síndics eren les persones encarregades de representar una corporació o comunitat en la gestió dels seus interessos, de manera temporal i circumstancial. En el cas del Consell General d’Andorra, també tenien aquesta funció originàriament, i la figura d’un únic síndic general que el presidia no començaria a documentar-se fins al segle XVIII.
- Parròquia: en temps del cristianisme primitiu la parròquia feia referència a la comunitat dirigida pel bisbe, però que progressivament, al llarg dels segles VI i VII, passa a referir-se a la comunitat pastoral i administrativa en què s’organitza la diòcesi. Durant els segles IX i X, els comtats de la Catalunya Vella experimenten un aprofundiment i una sistematització de l’organització parroquial, que fins aleshores havia estat molt laxa. En aquest sentit, l’increment de les rendes de caràcter territorial vinculades amb l’Església, com ara delmes i primícies, van accentuar la noció territorial de la parròquia que, progressivament, assumiria també un caràcter administratiu i, a Andorra, esdevindria el referent de l’organització territorial.
- Prohoms: concepte que deriva de l’expressió llatina probi homines o homes bons, no en el sentit de la seva qualitat moral sinó de les seves capacitats socioeconòmiques, superiors a la dels seus veïns en el marc d’una comunitat. Tot i que les comunitats andorranes mai no havien estat igualitàries i s’intueixen clares diferències entre el nivell socioeconòmic de les famílies almenys des del segle XI, és a partir del segle XIII quan aquestes diferències es fan més evidents i s’aprofundeixen a partir d’un increment del comerç i de l’especialització ramadera i es manifesten en l’accés prioritari als recursos comuns i en la representació de les respectives comunitats en els òrgans col·lectius.
- Cònsol: cadascun dels dos representants dels consells de cadascuna de les parròquies de les valls d’Andorra, documentats des de finals del segle XIV. La denominació del càrrec s’inspira en el consolat de l’antiga Roma i és recuperat per designar el representant de les primeres comunes municipals italianes d’època medieval. D’aquí passa al Llenguadoc i a Catalunya, on fa referència als magistrats situats al capdavant del govern municipal en determinades poblacions, com ara Puigcerdà o la Seu d’Urgell. A Catalunya, el càrrec de cònsol va desaparèixer amb el Decret de Nova Planta, l’any 1716. A les valls d’Andorra s’ha mantingut fins a l’actualitat.
- Anfocs i casalers: denominació de les dues categories que estableixen un estatut diferenciat de les famílies propietàries andorranes, documentada des del segle XVI. Els anfocs pertanyien a l’estatut dels elegibles per formar part del Consell General. Els casalers, per la seva part, només eren susceptibles d’exercir càrrecs menors. L’origen d’aquesta diferenciació és incert, tot i que podria respondre a la progressiva restricció dels membres de les cases baixes andorranes a participar en les reunions del Consell General.
- Copríncep: títol que s’atribueix a cadascun dels antics titulars del cosenyoriu d’Andorra a partir del moment en què les Valls són definides com a Principat, fet que documentem per primera vegada l’any 1696, possiblement per subratllar la condició sobirana dels bisbes d’Urgell i dels reis de França sobre Andorra. Per la part francesa, i arran del Decret de Napoleó de 1806, la condició de copríncep seria assumida pel cap de l’estat, amb independència de la seva naturalesa institucional, de manera que actualment, els presidents de la República Francesa són també coprínceps d’Andorra. Per la part catalana el coprincipat es mantindria en mans dels bisbes d’Urgell fins a l’actualitat.
- Sufragi universal: dret legal que consisteix a atribuir la capacitat de votar a tota la població adulta d’un estat, amb independència de la seva ètnia, sexe, creences o classe social. La seva aplicació és molt progressiva des de ben avançat el segle XIX, a partir de l’ampliació d’un sufragi restringit per incloure un nombre cada vegada més ampli de votants. En bona part dels països occidentals, s’assoleix el sufragi universal masculí a principis del segle XX, que no és un veritable sufragi universal, ja que exclou la meitat de la població. El dret de vot femení seria un procés molt gradual que s’assoliria en diversos moments del segle XX, en funció de cada país.
- Veguer: originàriament era l’agent del poder senyorial sobre un territori que, en el cas d’Andorra és documentat per primera vegada l’any 1144 en la persona de Ramon de Falguera, que figura aleshores com a veguer del bisbe d’Urgell. Els veguers dels comtes de Foix i dels seus successors apareixen immediatament després dels Pariatges, i sembla que el primer hauria estat el senyor Guillem Ramon de Josa. Tenien diverses funcions representatives i jurisdiccionals en nom dels seus senyors. La seva funció perviuria fins a l’aprovació de la Constitució d’Andorra, l’any 1993.
- Sobirania: poder polític suprem dins d’un estat que no és sotmès a cap altre poder. La titularitat d’aquest poder suprem ha variat en funció del moment històric. Al Principat d’Andorra, des de mitjan segle XVII, la titularitat d’aquest poder estigué en mans dels dos coprínceps, que la mantindrien fins a la proclamació de la Constitució del Principat d’Andorra l’any 1993, moment en què la sobirania d’Andorra fou transferida al Poble Andorrà.
- Poder executiu: és un dels tres poders en què Montesquieu proposà de dividir les competències de l’Estat per tal d’evitar els abusos de poder i per preservar la llibertat política. El poder executiu és el que garanteix que les lleis dictades pel poder legislatiu es duguin a terme. En el cas d’Andorra, el Consell General i els seus síndics havien assumit algunes competències executives fins a la creació del Consell Executiu, l’any 1981. Seria, però, la Constitució de 1993 la que establiria les plenes competències en matèria executiva al Govern d’Andorra.
- Poder legislatiu: és un dels tres poders en què Montesquieu proposà de dividir les competències de l’Estat per tal d’evitar els abusos de poder i per preservar la llibertat política. El poder legislatiu és el responsable de crear noves lleis o de revocar-ne d’existents. En el cas d’Andorra, el Consell General havia tingut tradicionalment la titularitat d’un poder legislatiu amb unes competències limitades davant de la sobirania dels coprínceps. Amb la Constitució de 1993, el Consell General assumí les plenes competències legislatives, pròpies d’un estat modern.
- Procés constituent: procés de redacció, aprovació i proclamació d’una constitució.
- Comissió Tripartida: comissió creada a sol·licitud del Consell General d’Andorra i integrada per les representacions de cadascun dels dos coprínceps i de l’esmentat Consell General, per conduir el procés constituent del Principat d’Andorra. Es reuní per primera vegada el 12 d’abril de 1991 a la Casa de la Vall, i continuà reunint-se fins a quinze ocasions més entre l’abril de 1991 i el desembre de 1992, en el decurs de les quals, i de diverses reunions bilaterals, s’elaborà un projecte de constitució que seria votat favorablement en referèndum pels andorrans, el 14 de març de 1993.
- Constitució: conjunt de normes jurídiques fonamentals d’un estat, aprovat per la seva ciutadania, que recull els drets i els deures dels ciutadans i determina la forma de govern, les funcions i la composició de les institucions i la relació que mantenen entre elles.
