Els precedents

Ja des d’abans de l’any 1000, les comunitats andorranes canalitzaven la seva acció col·lectiva mitjançant algun tipus d’organització assembleària. La revolta dels andorrans contra el seu senyor, el comte Borrell II de Barcelona i Urgell, que culminà amb la destrucció del castell que havia construït a Bragafolls, a l’extrem meridional de les Valls, només pot explicar-se gràcies a la cohesió d’unes poblacions articulades per algun tipus d’organització d’aquestes característiques, que responia a la continuïtat de les assemblees locals pròpies del món carolingi, amb atribucions judicials i militars.

La destrucció del castell de Bragafolls, poc abans de 992, va tenir uns efectes a molt llarg termini. Durant molt temps, els andorrans van quedar a recer dels aspectes més agressius del feudalisme i de les imposicions senyorials, tot mantenint el seu caràcter assembleari. Els comtes d’Urgell no eren aliens a aquest marc organitzatiu, però sempre des d’una prevalença honorífica i un paper mediador, i no des de la imposició i l’arbitrarietat, de manera que els andorrans no van veure interromputs els seus grans aplecs que podien reunir tots els caps de casa de les Valls.

L’any 1133 els comtes van vendre els drets jurisdiccionals d’Andorra als bisbes d’Urgell. Combinant amenaces amb traves per al lliure pas de mercaderies i bestiar pels seus dominis, els prelats urgellencs van aconseguir imposar un poder més dur i efectiu sobre els andorrans, a través de dos grans acords coneguts amb el nom de concòrdies, la primera de 1163 i la segona de 1176. A partir d’aquest moment, la coerció senyorial es faria notar sobre els andorrans, i empitjoraria amb la concurrència dels comtes de Foix, disposats a qüestionar el domini d’Andorra als bisbes d’Urgell. Durant aquesta etapa turbulenta, els andorrans van anar perdent les seves antigues prerrogatives davant d’uns senyors que lluitaven entre ells per imposar la seva autoritat a les Valls.

Finalment, l’any 1278 s’arribava a un principi d’acord entre les dues parts en conflicte. Bisbes d’Urgell i comtes de Foix passaven a compartir el senyoriu d’Andorra en qualitat de cosenyors, i la jurisdicció sobre els andorrans, que s’hi van haver de sotmetre. Aquest acord, conegut com a primer Pariatge d’Andorra, imposava als andorrans un tribut anual que rebia el nom de la quèstia, pagadora a cadascun dels dos cosenyors en anys alterns. Aquest primer Pariatge, que calgué arrodonir amb un segon acord establert l’any 1288 i conegut com a segon Pariatge, s’establí sense la participació dels andorrans que, despullats de les seves antigues competències, esdevingueren simples vassalls.