Els inicis del Consell General
No obstant, l’any 1289, el bisbe Pere d’Urtx i el comte Roger Bernat III, els mateixos signataris de tots dos pariatges, atorgaren als andorrans el privilegi de poder aplegar-se en un consell amb capacitat d’aprovar les ordinacions que havien de regular les escasses competències que els restaven. Aquest nou organisme, que seria conegut de manera indistinta amb el nom de Consell de la Terra o de Consell General d’Andorra, atribuïa una certa continuïtat a l’antiga tradició assembleària dels andorrans, però al mateix temps la integrava dins del nou model cosenyorial i la sotmetia totalment a l’autoritat dels senyors.
Les primeres funcions documentades del nou Consell General foren el repartiment del pagament de la quèstia i la regulació del dret d’accés i aprofitament de les terres comunals entre les cases andorranes. Però també es va revelar com un organisme òptim per canalitzar les negociacions dels andorrans, bé amb els senyors i els seus representants, bé amb les comunitats veïnes per a la preservació o l’ampliació dels drets i privilegis que anaven arrencant als senyors. Aquesta darrera funció era exercida a través de la figura dels síndics, també anomenats procuradors, que inicialment eren simples representants del Consell General en les seves negociacions, i n’hi podia haver més d’un actuant de manera simultània.
Els caps de les principals cases andorranes, que havien de garantir amb els seus ingressos el pagament íntegre de la quèstia i que esperaven certes contrapartides a canvi, van assolir el control del Consell General a través d’un privilegi concedit l’any 1419 pel bisbe Francesc de Tovia, i aprovat mesos més tard per Joan de Grailly, comte de Foix. El privilegi de 1419, considerat durant molt temps el moment fundacional del Consell de la Terra, establia en realitat l’elecció anual de dos o tres representants de cada parròquia, amb potestat de tractar sobre els afers principals i de nomenar els síndics corresponents. D’aquesta manera, amb el pretext de millorar el funcionament de l’organisme, els prohoms obtenien el control del Consell sense necessitat de fer un aplec general per tractar els afers més importants, i restringien així la participació en la presa de decisions. Des del mateix segle XV el Consell General estava composat pels dos cònsols de cada parròquia i un nombre variable de consellers que acabaria consolidant-se en quatre per parròquia. Així mateix, i almenys des de principis del segle XVI, els caps de casa es començaren a diferenciar entre anfocs i casalers. Aquests darrers, vinculats amb les cases més modestes, mai no apareixerien a les llistes dels càrrecs electes, culminant amb això el control del Consell General per part dels caps de les cases més poderoses d’Andorra.
Inicialment, el Consell no tenia una seu fixa. Es podia aplegar en qualsevol parròquia, sovint en indrets de gran càrrega simbòlica com ho eren els cementiris i els porxos de les esglésies, però altres vegades simplement en eres amb prou capacitat per acollir tots els assistents. Des de finals del segle XV els consellers es reunien en una Casa del Consell, situada a Andorra la Vella, la parròquia més cèntrica de les Valls, que consolidaria la seva posició referencial en l’articulació política i administrativa del país. L’any 1702 el Consell compraria una casa més espaiosa i de majors pretensions a la família Busquets d’Andorra la Vella, que esdevindria la nova Casa de la Vall i acolliria amb regularitat les seves sessions fins a 2011, quan va començar a funcionar una nova seu del Consell General a tocar de la seu tradicional.
Fins a principis del segle XVIII, els síndics del Consell General eren titulars circumstancials d’un càrrec que recollia una delegació puntual del seu poder durant el període que durava una negociació concreta, sense gaudir de cap tipus de preeminència dins de la institució. La tendència, però, era nomenar els prohoms de les famílies més influents d’Andorra per aprofitar contactes i facilitats econòmiques, de manera que el càrrec va començar a circumscriure’s entre les famílies principals. Des de principis del segle XVIII, els síndics tendiren a incrementar les seves competències a l’entorn del Consell General: eren convocats al ple i les seves proposicions eren recollides a l’ordre del dia. Progressivament aniria destacant la figura d’un síndic específic que acabaria imposant-se en la presidència del Consell i que regularitzaria aquest càrrec pels volts de 1800, moment en què començà a ser denominat síndic general.