Ampliacions del sufragi

Durant el segle XIX, les restriccions de la major part de les cases andorranes a participar en l’elecció dels representants del Consell General, encara més sentides arran dels problemes econòmics provocats per la crisi de la farga andorrana i les noves polítiques aranzelàries dels estats veïns, van generar tensions entre el poble i les elits que controlaven el Consell General. La crisi econòmica posà la qüestió de les finances públiques al focus del debat, davant de les sospites de malversació o de desviament de recursos en benefici dels prohoms. Per la seva part, les cases baixes exigien una ampliació en la representació de l’ens. El malestar creixent va convèncer alguns membres de les classes dirigents sobre la necessitat de reformar el sistema per tal d’evitar cap radicalització. L’any 1866, alguns prohoms van proposar les bases d’allò que s’havia de conèixer amb el nom de la Nova Reforma, que fou aprovada pel bisbe Caixal. La Nova Reforma introduïa alguns canvis que, bàsicament, ampliaven el cos electoral a tots els caps de casa —amb certes limitacions i, sobretot, amb absència del vot secret—, i declarava incompatibles la condició de conseller amb l’exercici d’un càrrec comunal, cosa que separava netament totes dues administracions, a banda d’introduir una certa fiscalització sobre la despesa pública.

La Nova Reforma va encetar un període d’inestabilitat i d’agitació política, caracteritzat per l’enfrontament de les faccions nascudes al voltant de certes personalitats destacades, que es diferenciaven en la seva manera d’enfocar la resposta a una crisi econòmica persistent, i que estaven sotmeses a la intervenció d’uns coprínceps que mantenien els seus propis interessos i que també buscaven incrementar els seus partidaris al país. El recurs a la força com a mitjà per imposar la voluntat de les diferents faccions es va normalitzar amb l’acció de veïns armats, que van arribar a interrompre algunes sessions del Consell General i, fins i tot, l’any 1880, van arribar a assaltar la Casa de la Vall. Cap a finals de segle XIX, la pressió exercida pels coprínceps, alternada amb les primeres concessions de serveis en benefici de l’economia, la moderació dels nous representants del Consell i, sobretot, el recurs a l’emigració de molts andorrans, que atenuava les tensions internes, va contribuir a apaivagar els ànims i a encarar un inici de segle XX amb una vida política relativament normalitzada.

A principis de la dècada de 1930, però, es tornà a instal·lar la inestabilitat. Una nova crisi econòmica, en aquest cas d’abast mundial, va empènyer molts emigrats a tornar a Andorra, aleshores en un context polític complicat per les pressions exercides des del govern de la Segona República espanyola sobre el copríncep mitrat, la presència d’obrers políticament mobilitzats, arribats per treballar a les obres de la central de FHASA, i les prevencions del copríncep francès per no perdre influència. Els andorrans retornats, inspirats per noves idees polítiques, reivindicaven la democratització de la vida pública del seu país. El 5 d’abril de 1933 una multitud va interrompre novament una sessió del Consell General, i va imposar l’aprovació d’una nova llei electoral que ampliava la participació política a tots els homes majors d’edat com a votants i com a elegibles, i obria al públic les sessions del Consell General. Els coprínceps consideraren aquesta llei, aprovada sense haver estat consultats, un atemptat a la seva sobirania, i de comú acord van decidir aturar el procés amb la tramesa de cinquanta gendarmes, malgrat que, al mateix temps, van negociar una nova llei de sufragi universal masculí per als andorrans majors de 25 anys.

L’any 1941, en plena Segona Guerra Mundial i estant sotmesos els països veïns a règims autoritaris, el veguer episcopal i el copríncep francès, amb el pretext d’assegurar l’estabilitat i la pau social, van suprimir el sufragi universal assolit l’any 1933 i van tornar a restringir el dret de vot als caps de casa. L’any 1947, un cop finalitzat el conflicte a Europa, i davant de l’amenaça francesa de trencar les relacions amb Andorra, es va restablir el sufragi universal masculí per a l’elecció dels consellers del Consell General. Caldria esperar, però, fins a 1970, per assistir a l’ampliació del dret de sufragi a la població femenina, introduint un veritable sufragi universal en l’elecció dels consellers del Consell General. I encara caldria esperar tres anys més, fins a 1973, perquè les dones també fossin elegibles.