Constitució i sobirania plena

Malgrat la progressiva ampliació del dret de sufragi des de finals del segle XIX, al darrer quart del segle XX el Consell General no era encara el dipositari de la sobirania d’Andorra. El Consell era un òrgan representatiu, titular d’algunes competències reguladores del funcionament del territori, però més enllà de la seva tradicional capacitat negociadora per obtenir privilegis, o de les concessions, fruit de l’acció paternalista dels coprínceps, eren aquests darrers els titulars de la sobirania de les Valls i, igual que a finals del segle XIII, el Consell General hi estava subordinat i sotmès a la seva fiscalització i al seu dret de veto, que tantes vegades havien exercit.

Els profunds canvis econòmics del país des de mitjan segle XX, amb l’increment del sector terciari i l’especialització turística, havien provocat un creixement econòmic accelerat. L’arribada d’una immigració atreta per les noves possibilitats laborals va incrementar ràpidament la població, molt especialment a Andorra la Vella i a les Escaldes, amb una sèrie de disfuncions electorals evidents en un sistema en què cada parròquia elegia el mateix nombre de representants. Així mateix, les transformacions polítiques experimentades tant a França com a Espanya des de finals de la dècada de 1960, feien cada vegada menys tolerable un sistema en què els coprínceps eren, de fet, els senyors absoluts del país. L’any 1978 el Consell General aprovava una memòria de reforma adreçada als coprínceps i encaminada a adaptar les institucions andorranes a la modernitat. Aquell mateix any, els coprínceps creaven la parròquia d’Escaldes-Engordany, separada d’Andorra la Vella, amb l’objectiu de trobar un reequilibri en la representació parroquial al Consell General, i l’any 1981 autoritzaven la creació d’un consell executiu encapçalat per un cap de govern, en un intent de separar el poder executiu del legislatiu, sempre a mans del Consell General.

El procés de reforma no va satisfer la major part dels andorrans, que van batejar-lo amb el diminutiu de «reformeta», en consonància amb el seu abast limitat. En realitat canviava ben poca cosa, amb un nou executiu sense competències en matèries tan sensibles com la representació exterior. Avançada la dècada de 1980, l’augment de les veus que exigien una reforma en profunditat i les recomanacions dels organismes internacionals van impulsar finalment l’obertura d’un procés constituent que seria vehiculat pel Consell General com a òrgan representatiu dels andorrans. Es creà l’anomenada Comissió Tripartida amb representants de cadascun dels dos coprínceps i del Consell General, amb la missió d’elaborar una constitució, en un procés no exempt de tensions entre les parts que culminà amb la redacció d’un text constitucional. Fou aprovat en referèndum el 14 de març de 1993, en un procés únic a Europa, en què el pas a un règim constitucional es produí per l’acord pacífic i consensuat de governants i governats. La constitució va convertir el Principat d’Andorra en un Estat sobirà i plenament independent, en què els coprínceps assumiren el paper de caps d’un estat de dret, amb la sobirania a mans del Poble Andorrà. Dins d’aquest nou marc, el Consell General del Principat d’Andorra encetà una nova etapa de la seva llarga història, havent assumit plenes competències com a òrgan legislatiu del nou estat constitucional.