Discurs de Carles Ensenyat en la presa de possessió del càrrec com a Síndic General

 Casa de la Vall, 26 d’abril de 2023

 Senyores conselleres, senyors consellers,

Abans d’acabar aquesta sessió constitutiva permeteu-me adreçar-vos un breu parlament:

En nom de la subsíndica general, la senyora Sandra Codina, i en el meu propi felicito a les conselleres i consellers generals que acaben de jurar o prometre el seu càrrec. Així mateix, us agraeixo la confiança que heu dipositat en nosaltres per representar el Consell General.

 Acabem d’iniciar la novena legislatura de l’era constitucional, coincidint amb l’any de celebració del 30è aniversari de la nostra Carta Magna. Cada Consell General -amb les 28 persones que en formen part gràcies a la voluntat lliure i democràticament representada de les andorranes i els andorrans- reflecteix l’esperit del seu temps. Ha estat així al llarg dels segles, ha estat així durant les tres últimes dècades, i també és així avui.

 Tot i ser-ne els representants més genuïns, no ens és donat a nosaltres poder comprendre totalment l’esperit del temps que ens ha tocat portar a aquesta Cambra. La comprensió total, el judici definitiu, sempre li pertoca a la Història. El que sí puc constatar avui, veient les dones i els homes que ocupen els escons de la Casa de la Vall, és que aquest Consell General està integrat per una majoria de persones -entre les quals m’hi incloc- que vam arribar a l’edat adulta i, per tant, a la plenitud dels nostres drets polítics, després de l’aprovació de la Constitució.

Una part important dels protagonistes d’aquesta legislatura que avui comencem som fills, políticament parlant, de l’Andorra constitucional. I amb això no estic fent un judici de valor, sinó constatant una realitat, que és la conseqüència lògica i natural després dels 30 anys transcorreguts des del 14 de març de 1993.

Com ja passava en les dues legislatures que ens han precedit, en aquest Consell General es donen la mà dues generacions polítiques: La que va fer la Constitució i la que ha viscut plenament dins de la Constitució. La balança, com és natural, es va inclinant gradualment cap a la segona.

Precisament per això, avui, que és el dia en què tot torna a començar, el dia en què es renova el temps i la confiança, convé -més que mai- prendre consciència de l’evolució llarga, de la voluntat tenaç i de les conviccions fermes de què tots nosaltres som temporalment dipositaris i custodis.

Fa 70 anys, el 1953, el síndic Francesc Cairat es referia a l’evolució d’Andorra amb aquestes paraules: “El poble andorrà ha sabut conservar un sistema de govern lliure de les xacres que han afectat altres països”, i afegia “poden ser espill per a molts l’estabilitat de les nostres institucions desafiadores dels segles i el poder de verificació de cada una de les activitats dels organismes rectors de la vida pública”.

Els consellers d’aquells anys, pel temps complex que els va tocar viure, en sabien molt de les “xacres” que poden afectar el sistema polític de països antics i de societats amb vocació democràtica indubtable. I la millor lliçó que podem aprendre d’ells és la voluntat de ferro i l’habilitat discretíssima per garantir la supervivència i la prosperitat d’Andorra en circumstàncies adverses.

Dues dècades després, el 1973, quan els núvols foscos de les guerres i dels règims totalitaris s’havien anat dissipant d’Europa, i Andorra vivia una prosperitat sense precedents, el síndic Julià Reig, en el moment d’inaugurar la seva segona Sindicatura, feia una reflexió que -malgrat tenir 50 anys- els sonarà a molts d’una actualitat innegable. Deia el síndic Reig que “en cap cas el desenvolupament econòmic pot perjudicar la configuració geogràfica de la terra andorrana, el paisatge, la bellesa natural i el medi ambient, que són, malgrat tot, la nostra millor riquesa”.

A diferència de Cairat, la prioritat de Reig -el gran repte del seu temps- era equilibrar el desenvolupament del país en època de creixement, tot estenent el sentiment d’andorranitat en una població que es multiplicava.

Els síndics del període pre-constitutcional no només havien de reflectir l’esperit de consens del Consell General, sinó que -a més- havien de traçar les línies mestres d’una acció política concreta, perquè la Sindicatura era l’embrió del poder executiu que, anys més tard, encarnaria el Govern.

I és que la centralitat institucional que la Constitució -hereva de l’evolució històrica del país- dona al Consell General no s’ha de confondre amb pretendre governar des d’aquesta Cambra com s’havia fet durant segles. Ben al contrari, ens dona una idea de com hem d’entendre la separació de poders: Com una delimitació de funcions en benefici de l’interès general. I tot i que la separació de poders no vol dir confrontació de poders, en una societat que ha d’encarar reptes complexos com la nostra, el Consell General ha de guanyar-se cada dia el continuar sent la més alta institució de reflexió, de diàleg, de debat i de presa d’acords de país i pel país; sense oblidar l’essencial rol d’impuls, orientació i control de l’acció política del Govern.

I això requereix temps, treball i rigor…

Temps, treball i rigor per fer les millors lleis; per buscar les millors solucions als reptes socials i econòmics d’Andorra; per teixir els consensos més amplis.

Com a Síndic General em comprometo a ser-ne garant i defensor.

Sols així, reafirmant-nos en la centralitat política que la història i la Constitució atorga al Consell General, la separació de poders esdevé plena en favor de l’interès públic: En benefici dels ciutadans que representem.

Així ens ho demana el signe dels temps i així està gravat en els fonaments de la nostra arquitectura institucional.

La realitat del 2023 no és la del 1953 ni la del 1973. Ni les circumstàncies adverses que hem viscut darrerament són equiparables a les de fa 70 o 80 anys, ni  tampoc el creixement i el desenvolupament d’Andorra és com el del boom econòmic de la segona meitat del segle XX. Els nostres reptes no són una repetició dels temps passats, però sí que tenen una certa ressonància amb aquells: Hem viscut i viurem situacions complexes -en alguns casos, adverses- i també hem de forjar nous equilibris perquè la prosperitat d’avui no comprometi l’Andorra del demà. Alhora, hem de continuar sent un país obert i connectat al món; tot i mantenint les singularitats i especificitats que ens fan únics i atractius.

Després d’haver tingut l’honor de servir al poble andorrà durant més de 12 anys com a conseller general, no voldria acabar aquesta intervenció sense agrair el mestratge de totes les persones que han guiat els meus passos pels camins, sovint pedregosos, de la política. La llista seria interminable. Si m’ho permeten, la resumiré en tres persones: Els tres síndics generals sota els quals he estat conseller al llarg d’aquests anys; i en especial, en la senyora Roser Suñé que avui deixa la Sindicatura amb el llistó molt alt.

Tot i els carismes diversos d’aquests tres síndics, de tots tres n’he après una lliçó compartida: Si volem que el Consell General tingui la centralitat política que la Constitució i la història li encomanen, hem de saber-lo fer obert, i viu, i vibrant i útil per a totes les persones del país. Un Consell que esdevé pilar essencial de l’Andorra d’avui. Un Consell transparent; obert als ciutadans; que escurça la distància entre la institució i el poble sobirà. En definitiva, un Consell que ausculta el batec i les aspiracions de la societat andorrana, i que es posa des d’avui al seu servei.

Senyores conselleres,

Senyors consellers,

Avui, el dia en què tot torna a començar, el dia en què es renova el temps i la confiança, permeteu-me una darrera reflexió que és, a la vegada, una exhortació i un prec:

Durant molts anys, els destins d’Andorra s’han decidit entre les parets d’aquesta Casa. El primer deure que tenim tots nosaltres és que això continuï sent així. Respectant les institucions i els procediments, que també fan part de la nostra millor riquesa. Evitant ingerències i distorsions. I procurant que les xacres que han afectat i afecten altres països no s’infiltrin en els fonaments d’aquestes parets desafiadores dels segles.

Si així ho fem, bons andorrans serem.

Moltes gràcies i Visca Andorra!