Dia de la Constitució, festa nacional d'Andorra. 14 de març de 2014

Paraules del Síndic General
M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora

Dia de la Constitució

Nou edifici del Consell General, 14 de març de 2014

 VÍDEO

Molt Il·lustres, Honorables, Magnífiques i Distingides Autoritats,

Excel·lentíssim Nunci Apostòlic, Excel·lentíssims ambaixadors,

Benvolguts conciutadans, Senyores i Senyors,

És per mi un alt honor d’adreçar-me a tots vostès per celebrar el 21è aniversari de la Constitució.

Un any més el Consell General esdevé un espai de trobada i de commemoració: tal dia com avui, un 14 de març, la Constitució fou aprovada en referèndum pel poble andorrà.

En nom de la Sindicatura i de tots els consellers generals, he d’agrair-vos que hagueu volgut fer-nos costat en aquesta festa solemne. Aprofito per saludar també a les persones que estan seguint l’acte a través de la televisió i, com no podria ser d’altra manera, envio la salutació més cordial al nostre cap d’Estat conjunt i indivís, als coprínceps.

Benvinguts sigueu a aquest acte de celebració i d’afirmació de la nostra identitat política.

Perquè la llei fonamental és, per damunt de tot, la materialització de segles de dret, d’usos i costums i d’institucions pròpies. La norma suprema per la qual ens regim,  i, alhora, la nostra carta de presentació al món.

Senyores i senyors,

Avui fa vint-i-un anys que el 14 de març va esdevenir una data assenyalada al calendari, el recordatori del compromís cívic i polític que vam adquirir en dotar-nos d’una moderna Constitució escrita.

D’aleshores ençà, revivim un cop l’any la importància d’aquell moment fundacional en el qual vam assentar les bases de l’Andorra contemporània. Evoquem qui érem i com hem arribat a ser qui som. Al llarg de l’any, hem volgut recordar com es mereix aquell magne esdeveniment. Hem volgut acompanyar la celebració popular i festiva amb un seguit d’actes i de conferències on hem pogut conèixer els interessants punts de vista d’alguns dels seus actors principals i que ens han permès de reflexionar sobre les particulars circumstàncies d’aquell procés.

Però si el procés va ser important, encara ho és més el resultat. Fa vint-i-un anys ens vam proclamar decidits “a perseverar en la promoció de valors com la llibertat, la justícia, la democràcia i el progrés social, i a mantenir i enfortir unes relacions harmòniques d'Andorra amb la resta del món, sobre la base del respecte mutu, de la convivència i de la pau”.

Fa vint-i-un anys, vam manifestar, i cito, “la voluntat d'aportar a totes les causes comunes de la humanitat la nostra col·laboració i el nostre esforç, i molt especialment quan es tracti de preservar la integritat de la Terra i de garantir per a les generacions futures un medi de vida adequat”. Vam expressar llavors “el desig que el lema Virtus, unita, fortior, que ha presidit el camí pacífic d'Andorra a través de més de set-cents anys d'història, segueixi essent una divisa plenament vigent i orienti sempre les actuacions dels andorrans”.

Fa vint-i-un anys, en definitiva, els andorrans afirmàvem qui som i qui volem ser. Amb modèstia i humilitat, com correspon, però també amb determinació. Perquè en la història d’Andorra, com en la història de qualsevol altre país del món, tot allò que no és atzar, és voluntat.

Benvolguts conciutadans, senyores i senyors,

Venim de molt lluny. La signatura del primer Pariatge, el 8 de setembre de 1278, simbolitza en l’imaginari col·lectiu el naixement de l’actual forma institucional d’Andorra, tan determinant de la seva diferència i identitat. I ho fa molt millor que cap altre esdeveniment del passat perquè, amb independència del que succeí en altres territoris amb pariatges medievals, els andorrans hem fet d’aquell equilibri primigeni un dels nostres trets distintius.

La identitat, però, no és només la suma d’un seguit de característiques que ens fan únics i irrepetibles, que ens distingeixen dels altres. La identitat és principalment la consciència pròpia, la consciència de ser i voler ser. A l’Andorra baix medieval, la percepció emergent de la pròpia sobirania cristal·litza l’any 1419 quan, de la mà d’Andreu d’Alàs, es crea el Consell de la Terra, antecessor de l’actual Consell General. Ben aviat, tot just d’aquí a cinc anys, tindrem ocasió de celebrar-ne com cal el sisè centenari. (1419-2019).

Uns orígens que es remunten 600 anys enrere converteixen el nostre parlament d’avui en un dels més antics d’Europa, per bé que al llarg de la història les seves funcions han anat canviant. El Consell General, amb atribucions legislatives, executives i també judicials, fou durant segles l’expressió inequívoca del poder de la Terra davant el poder dels coprínceps. Al costat del Govern, que dirigeix la política nacional i internacional, hereu també d’aquella primera institució, el Consell representa el poble andorrà i exerceix la potestat legislativa. El Consell és la seu de la sobirania, de la sobirania d’un poble on l’exercici de la democràcia i l’enraonar han estat sempre viu i no merament una entelèquia.

Josep Pla, a Un petit món del Pirineu, compara la manera de fer dels països grans amb aquella d’Andorra. Pla sosté que... en els grans països unitaris, la buidor humana és total, perquè la immensa majoria de la gent no té la més lleu idea, ni sap res, ni s’ocupa ni del seu poble, ni de la seva comarca, ni del seu país en general. A Andorra, -diu Pla- és tot el contrari. Els andorrans s’ocupen de tot, estan en tot, no fan més que parlar i discutir de tot -des d’una tallada d’arbres o un rec d’aigua o d’un contracte amb un pastor que ha tirat el seu ramat sobre un terreny sense l’autorització de la comunitat. Diuen que això és arcaic -continua Pla-. Arcaic? El que és arcaic és la situació de París, de Milà, de Roma o de Barcelona, els ciutadans de les quals no saben mai el que succeeix al seu voltant i no tenen la possibilitat de defensar-se en cap sentit. A Andorra, la gent defensa les seves posicions –o sigui els costums ancestrals- a llengua desplegada.

Senyores i senyors,

Hem travessat segles d’història i, malgrat les adversitats, hem estat capaços de preservar la identitat andorrana, de caràcter sòlid com les muntanyes i que tanmateix, com el paisatge, es transforma adaptant-se al curs dels temps.

La transformació més gran que ha viscut Andorra fins al moment és, sens dubte, la que va tenir lloc al segle XX. El desenvolupament econòmic de les valls, vinculat a l’eclosió del turisme, va propiciar un creixement demogràfic a ritme vertiginós: la població va  passar d’uns 5.000 habitants l’any 1930 als 70.000 d’avui en dia. La modernització econòmica va accelerar els canvis polítics i socials. La societat, que havia estat culturalment homogènia, va esdevenir diversa i plural.

La prosperitat heretada les darreres dècades del segle passat la devem als nostres avis i pares, a les nostres mares i àvies, i no hem d’oblidar que, mentre que alguns d’ells eren andorrans de generacions, molts altres acabaven d’arribar atrets per les oportunitats que els oferia un país en construcció. L’Andorra d’avui, antiga i moderna alhora, pirinenca i cosmopolita, és el llegat de tots ells, que van saber unir esforços al voltant d’un projecte comú.

Ara que encarem un repte tant o més important -el de l’obertura- convindria que del seu exemple n’extraguéssim una lliçó de convivència, de perseverança, d’unitat. De respecte i de prudència. Un arbre dóna els millors fruits quan els empelts beuen d’arrels centenàries.

Vivim submergits en l’imperi de la velocitat, de la novetat, de la immediatesa. L’ara i aquí, el de seguida, podria desdibuixar la necessària memòria. El filòsof Alain Finkielkraut ens alerta que en l’època democràtica, tota autoritat esdevé sospitosa menys l’autoritat de l’opinió. Alliberat de la tradició i la transcendència, l’home democràtic pensa el mateix que tothom mentre creu pensar per si mateix. Els seus entusiasmes, aversions, conviccions, indignacions –diu Finkielkraut- reflecteixen l’esperit del temps; l’home democràtic es creu original i autònom mentre viu còmodament instal·lat en la doxa de cada dia.

És clar que no podem restar al marge de la globalització, però per participar-hi sense diluir-nos en el procés, hem de posar en valor la nostra singularitat, els nostres trets diferencials, allò que ens fa de veritat únics: el ric patrimoni natural i cultural de què gaudim, la nostra llengua i les nostres particulars institucions, i també el bagatge immaterial que ens donen la pròpia història i la tradició.

Andorra és i ha de ser el centre des del qual ens obrim al món. Volem ser actors d’aquesta globalització mantenint-nos fidels a nosaltres mateixos, amb una mirada genuïnament andorrana. No hem de témer la pròpia afirmació davant l’absolutisme del present.

Venim de molt lluny. I, si hem perviscut, és perquè, tot i enriquir-nos amb les més diverses aportacions, no hem comès l’error de voler ser el que no som ni de desmerèixer o menystenir el que ens és propi.

Senyores i senyors, benvolguts conciutadans,                      

Deia que som hereus de l’Andorra dels pioners, d’aquells que, amb el seu treball, van aixecar un país modern, ric i acollidor.

El model sobre el qual vam fonamentar el nostre creixement, però, fa temps que mostra signes de feblesa. No ho podem ajornar més: ara toca bastir la nova Andorra, l’Andorra del mèrit, l’Andorra futura que volem deixar als nostres fills.

Perquè és amb el mèrit i l’esforç que escriurem el nostre futur i, per assegurar-nos que tothom pugui desenvolupar lliurement llur potencial, llurs fortaleses, les institucions tenim el deure de fer efectiva la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans.

Tanmateix, no n’hi ha prou amb les actuacions que puguem tirar endavant els poders públics. Sense voler defugir la responsabilitat dels governants, voldria aprofitar aquestes paraules per fer una crida a tothom, -però especialment als que més poden-, a creure en el país, a invertir en el país, a contractar la gent i el talent del país.

Andorra ha estat i és la nostra casa i el nostre camí en el món, però no la podem valorar només en termes d’interès o utilitat. Igual que no podem valorar les persones només en termes d’eficiència. Som quelcom més i més important. El valor veritable de les persones i els països no es comptabilitza pas amb xifres; la identitat col·lectiva no és una qüestió d’oportunitat.

És moment de ser agraïts amb Andorra, amb tots els qui han donat el millor d’ells mateixos per fer l’Andorra d’avui, nascuts aquí o vinguts de fora, i sobretot amb aquells vells andorrans que en èpoques d’escassa prosperitat es mantingueren fidels a la seva història i els seus costums. Amb energies renovades, amb ànim constructiu, hauríem de saber retornar al país al menys una part d’allò que Andorra ens ha donat.

El patriotisme avui, quan tot just som coneixedors de tímids indicis que permeten augurar la fi de la recessió, implica, i és, sobretot, generositat i grandesa d’esperit.

No podem permetre que aquesta crisi, la més greu de la nostra història recent, ens prengui un dels nostres béns més preuats: la convivència amable de tots i entre tots. L’erosió de les classes mitjanes, el risc d’una creixent distància entre els qui més tenen i la resta, amenaça l’estabilitat social. L’exclusió és un perill real que, en l’actualitat, no depèn tant d’una diferència d’ingressos com del fet de tenir o no tenir una feina. Hem d’estar alerta i fer tot el que sigui a les nostres mans, des de l’esfera pública –i també des de l’empresa privada- per combatre-la, amb enginy, amb voluntat, amb força.

Benvolguts conciutadans, senyores i senyors,

Tenim la sort de viure en un gran país. Renovem avui el compromís que vam adquirir aquell 14 de març de 1993. És sabut que la Constitució proclama com a principis inspiradors de l’actuació de l’Estat andorrà el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona. Són valors universals que abracem com a poble i que formen part, per tant, de la identitat andorrana. La identitat de sempre, la identitat en permanent construcció.

La solemnitat de l’acte –els 21 anys de la Constitució- ens porta a pronunciar paraules molt grans: llibertat, justícia, democràcia, igualtat, amb les quals és difícil no estar-hi d’acord.

Però la consecució dels grans ideals comença amb els petits gestos del dia a dia. Només si som capaços de millorar en relació al nostre entorn, i l’entorn són les persones que tenim just a la vora, serem capaços de, poc a poc, canviar el món.

Moltes gràcies.  Visca Andorra!