Dia de la Constitució, festa nacional d'Andorra. 14 de març de 2013

Paraules del Síndic General
M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora

Dia de la Constitució
Nou edifici del Consell General, 14 de març de 2013

Benvolguts conciutadans,
Molt Il·lustres,
Honorables,
Magnífiques i Distingides Autoritats,
Excel·lentíssims ambaixadors,
Senyores i Senyors,

Avui la Constitució fa 20 anys, avui celebrem el vintè aniversari de la constitució.

Em plau adreçar-me a tots vostès i a tots els ciutadans que potser segueixen aquest acte per agrair-los de voler compartir amb nosaltres aquesta diada de festa i commemoració. Ho faig de grat en nom de la Sindicatura i de tots els consellers generals al marge de llur filiació política, per tal com són, tots i cadascun, els legítims representants del poble andorrà.

Sigueu tots benvinguts a la Casa de la Vall, al Consell general, a la casa comuna de tots els andorrans.

Voldria també adreçar igualment la més cordial i afectuosa salutació al nostre cap d’estat conjunt i indivís, als coprínceps, representats personalment pels Srs. Sylvie Hubac i Josep M. Mauri, que ens honoren amb la seva presència per primer cop en aquesta celebració tan especial. Els demano vulguin traslladar-los el nostre respecte i la nostra consideració, tot confiant que en una data ben propera puguin trobar-se al Principat i puguin acompanyar-nos en la inauguració d’aquest nou edifici que s’afegeix i complementa a la tan estimada Casa de la Vall com a seu parlamentària.

Tal dia com avui, un catorze de març, la constitució fou aprovada pel poble andorrà.

De forma molt majoritària, en totes i cadascuna de les parròquies, el poble andorrà digué sí a la constitució.

A una constitució que en el seu article primer afirmava inequívocament la sobirania popular, la independència d’Andorra, la primacia del dret, el règim democràtic, l’estat social i el coprincipat parlamentari,

A una constitució que proclamava com a principis inspiradors de l’acció pública el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona.

A banda de l’articulació dels diferents poders de l’estat, en bona mesura allò fonamental estava ja dit en aquest primer article; la primera pedra, el fonament de la casa constitucional emergia en aquestes poques ratlles amb tota solidesa.

Senyores i senyors, benvolguts conciutadans,

Si som capaços d’elevar-nos fins assolir perspectiva històrica, ben aviat ens adonarem que el 14 de març de 1993 és equiparable a les més importants fites que han marcat el nostre esdevenir com a poble. És podria fins i tot afirmar que la constitució del 93 representa el moment fundacional de l’Andorra contemporània, el moment dels orígens d’un pacte social a tres bandes que tingué lloc en la comissió constituent i que se sotmeté posteriorment a l’aprovació del consell general i a la seva validació en referèndum popular. Fou el text de l’Andorra de l’obertura al món, de l’Andorra reconeguda internacionalment amb l’admissió a les Nacions Unides aquell mateix any 93 i al Consell d’Europa el 1994.

Semblava que fos ahir i ja han passat vint anys, i és clar que encara queda molt per fer. Voldria però, avui que tenim l’ocasió d’aturar-nos un moment, ...voldria destacar el molt camí recorregut des d’aleshores.

Com no podia ser altrament, diferents circumstàncies de natura diversa s’han anat succeint al llarg d’aquest temps i sempre la constitució ha sabut emparar-les, sense sortir-se de la més absoluta normalitat. Mai la constitució ha hagut de ser notícia, i potser això ja és, en sí mateix, una bona cosa. Bé podem dir que, fins al dia d’avui, la constitució ha funcionat.

El temps dirà si aquests vint anys hauran estat un inici o un període transitori, si la tasca fundacional del 1993 té una pervivència llarga en l’horitzó, o si, per una voluntat majoritària dels andorrans, després d’un debat social seriós i aprofundit, un nou model d’organització social pot venir a substituir-la en un futur més o menys proper.

Benvolguts conciutadans,
És clar que travessem moments incerts de gran trasbals que condicionen el nostre estat d’ànim. Estem endegant una sèrie de reformes molt necessàries per assegurar la sostenibilitat del Principat. Treballem per a la diversificació del model econòmic. Hem de revisar el pes de les administracions. Andorra ha estat sempre un país en obres, aquest cop les obres també hi són, si bé són obres d’ordre legislatiu, d’obres de reconstrucció jurídica.

La recuperació econòmica tarda en arribar. El nostre entorn econòmic es troba en una situació molt delicada. Les previsions sobre la crisi no conviden a l’optimisme. Tanmateix, hem de continuar lluitant per preparar un futur millor.

Tenim sovint tendència a ser excessivament crítics amb nosaltres mateixos, i aquest mateix tarannà no ens ajuda a anar endavant. Però si observem de prop la realitat andorrana i ens comparem amb altres realitats de forma objectiva, crec que hi ha raons per tenir tots plegats una mica més de confiança, una mica més d’autoestima, una confiança i una autoestima importants i gairebé imprescindibles per afrontar amb millors garanties aquest moment de crisi.

Parlo en general, és clar. Sóc ben conscient que res d’això serveix per aquell que s’ha quedat sense feina. Sé que les paraules per si soles poden oferir un consol ben escàs. Si Andorra ha reeixit durant tants anys en quan a la integració social és perquè tothom tenia treball. Avui no és així, i aquesta és la pitjor de les situacions i el drama humà per excel·lència. Sapiguem ajudar i fer costat a tots aquells, andorrans i residents, que per causa de les seves particulars condicions, - per la seva formació, per la seva edat, etc.- tenen més problemes per obrir-se de nou un camí.

No és moment de triomfalismes ni de grans celebracions i tampoc ens serviran els laments per accions passades, és moment de compromís per Andorra: de treballar més i millor per sortir d’aquest terrible mal pas que ens amenaça com a poble.

Cal però, ser realistes. D’acord amb la dimensió del país, la nostra capacitat política per sortir de la crisi és certament limitada.

Malgrat això, de forma perseverant i pacient, hem de continuar esforçant-nos per endreçar acuradament el vaixell en el que tots estem embarcats, hem d’afanyar-nos sense perdre temps per disposar encertadament les veles de tal manera que quan el vent del creixement econòmic torni a bufar puguem ser dels primers en sentir la seva força.

Senyores i senyors,
És un fet que l’augment de les desigualtats erosiona la cohesió social i pot posar en perill la democràcia. No podem obviar l’impacte negatiu que l’augment de la desigualtat pot tenir en el pla econòmic a causa del progressiu deteriorament del «capital social», és a dir, del conjunt de relacions de confiança, fiabilitat i respecte de las normes que son indispensables en qualsevulla convivència civil.

Veus altament qualificades ens alerten que si el mercat es regeix únicament pel principi de l’equivalència del valor dels béns que s’intercanvien, aquest no aconsegueix produir la cohesió social que necessita pel seu bon funcionament. Sense formes internes de solidaritat i de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica.

Avui hem perdut en bona mesura aquesta confiança, i aquest és un fet greu. Recuperar la confiança en els gestors públics però també en els gestors del món econòmic, és capital per avançar cap a la molt necessària regeneració social. Però aquesta confiança només retornarà si hom percep clarament que uns i altres, cadascú des de la seva responsabilitat i esfera d’actuació es capaç d’atendre també al bé comú.

Vivim instants de gran dificultat. Ens cal, per passar aquest mal tràngol, de l’ajuda de tots, i molt especialment d’aquells que més puguin donar-la. Andorra ha estat sempre un país de solidaritat. Cal que obrim la mà per ajudar els qui més pateixen. Sabem que són molts, anònims, els que ja ho fan.

Ho hem de fer els polítics en primer lloc, perquè és la nostra obligació, perquè és el nostre deure. Més que mai, els responsables públics hem de saber encarar amb perspectiva social la nostra feina, pensant sobretot en les persones.

Però m’atreviria a demanar que també els propietaris que puguin, i els empresaris, en la mesura de les seves possibilitats, i també els bancs, s’esforcin encara una mica més per donar un cop de mà. Que busquin més encara de trobar solucions alternatives al tancament de negocis perquè potser el lloguer és massa alt; que ofereixin, si poden, altres opcions al treballador a banda de l’acomiadament; que mirin d’estudiar de nou un projecte per veure si es pot obrir una mica més l’aixeta del crèdit per ajudar a aquells petits emprenedors que volen obrir-se pas, prou valents per atrevir-se a iniciar un negoci en aquests temps tan complicats.

La crisi ens ha portat a fer tota mena de canvis, de reajustaments. És cert que sentim una certa angoixa i inquietud. I que quan això passa, hom té tendència a deixar-se guiar pels sentiments i a buscar un boc expiatori, un culpable de tot el que s’esdevé.

A tots ens agradaria que la situació millorés ràpidament, que es veiessin ja els resultats del redreçament en l’economia. Que noves empreses, d’aquí i de fora, maldessin per instal·lar-se. Crec que tots els representants públics, amb independència del seu color i ideologia, estan treballant amb gran intensitat per que això s’esdevingui quan les condicions ho permetin. I malgrat tot, potser perquè no sempre ho hem sabut fer prou bé, potser també per una certa imitació del que passa al nostre voltant, sembla generar-se una actitud cada cop més hostil cap als polítics i cap a la política.

No vull fer paral·lelismes exagerats amb el que succeí en altres moments de la història. Em limitaré únicament a suggerir que la solució, en qualsevol cas, no es troba en l’antipolítica, sinó en més i millor política, per què al menys, a Andorra, de polítics ho som tots. En més transparència, en més justícia, en més equitat, en més participació ciutadana que complementi la necessària democràcia representativa.

La política és una activitat valuosa i digna, gens fàcil; evitem responsablement que caigui en el descrèdit, perquè no hi ha alternativa.

Benvolguts conciutadans, senyores i senyors,

Andorra és un país petit, i això n’és una fortalesa i una feblesa alhora. Andorra és un estat, però és també un poble. La proximitat és molt gran, la convivència molt estreta. Vivim barrejats persones amb perspectives, interessos i situacions molt diverses. En aquest sentit, som especialment vulnerables, i determinades accions poden tenir un impacte terrible en la vida dels individus que res té a veure amb el que succeeix en comunitats d’una altra dimensió. És per això que hem de protegir més i millor els drets i les llibertats de les persones, també els drets a la intimitat i l’honor. Els qui sense cap mena de professionalitat i una irresponsabilitat tremenda faciliten les filtracions en l’àmbit judicial i policial causen un dany irreparable a la convivència democràtica.

Cal que tots els que som presents en l’àgora pública, -i avui amb el desenvolupament de les xarxes socials és pot dir que som gairebé tots-, tinguem un cert sentit de responsabilitat i de contenció, car altrament es pot fer molt mal.

I allò que val pel respecte individual, ha de valdre igualment en l’àmbit de la col·lectivitat. Cal que ens adonem de la nostra responsabilitat social, que és l’altra cara de la nostra llibertat. Polítics, creadors d’opinió, periodistes, empresaris, sindicalistes, societat civil; tots. Ens cal més rigor. Cal que tots filem més prim: no val el boc gros en el debat públic com si ens trobéssim en una conversa de cafè. El debat social no pot resoldre’s amb grans titulars que a voltes semblen voler-se emmirallar en el llenguatge gens mesurat de les tertúlies esportives o els programes del cor. No tot s’hi val. No tot ha de tendir a l’espectacle o la diversió.

Albert Camus definia l’intel·lectual com aquell que oposa resistència al corrent dels temps. El filòsof Ignasi Boada ens recordava tot just fa uns dies que no hi ha democràcia que mereixi aquest nom sense l’afirmació de l’autonomia de la consciència; que no hi ha autonomia de la consciència sense un pensament crític i, potser, sobretot, autocrític; i que no hi ha tal pensament sense una dosi important de concentració, d’ascesi, de diàleg i treball, sense una elaboració ambiciosa i il·lusionada de les nostres possibilitats humanes ni sense un nivell important d’autoexigència.

No es tracta de deixar de dir ni d’oferir una imatge més amable de la realitat, es tracta, en clau d’Andorra i no dels nostres veïns, de no generar alarma, de percebre l’àmplia gamma de grisos i no només el blanc i el negre, de separar el gra de la palla, de més i no menys informació, matisada i contrastada. No ens deixem anar per les passions tot esperant que la responsabilitat ja la posaran els altres.

Difícilment s’avança en el diàleg constructiu a base de jocs de paraules, de frases enginyoses, d’insinuacions. Vivim en la societat de la immediatesa, restem vigilants per no permetre que se substitueixi l’argument raonat, que és l’únic camí cap a la convivència democràtica, pels feelings urgents i sobirans de cadascú. Siguem conscients que el diàleg s’inicia només allí on ens proposem de deixar enrere l’àmbit de la mera opinió.

Feia abans esment del necessari sentiment d’autoestima. Des del nou de novembre i fins el proper setze de maig, Andorra presideix per primer cop el Consell d’Europa. N’hem triat l’educació en els valors com a prioritat. Crec que ben poques qüestions són de més actualitat que aquesta. I cal subratllar com, fins a la data, el nostre país està fent palesa la nostra preparació i seriositat, el nostre bon saber fer.

D’altra banda, ben aviat signarem un acord de no doble imposició amb França i sabrem acollir el Copríncep Hollande i segur, també altres altes autoritats. Andorra no ha de tenir complexes en l’obertura al món ni en la relació amb els altres estats. Podem presumir amb dignitat de la nostra història, alhora humil i valenta. Podem presumir dels valors de pau i concòrdia, avalats per tants segles d’identitat singular.

Permetin-me, per acabar, uns mots del poeta Joan Margarit, creador de fonaments: de fonaments de pedra, i més important encara, de paraules fonamentals. Diu Joan Margarit:

Encara em tranquil·litza recordar
L’aigua gèlida i neta entre muntanyes,

Una nit de Nadal quan a l’hivern
Andorra era un poble fosc i humil
I el bosc d’avets un conte per a infants.

Els carrers esperaven la promesa
Alhora d’intempèrie i refugi.
Dels qui vàrem sopar i després cantar
Vora la llar de foc, no quedo més que jo.

Els refugis són sempre llocs perduts.
I doncs, cal que mesuri l’enyorança
Perquè no agiti el temps i no es dispersi
La pols amb les empremtes del que he estat.

El que importa ha vingut a poc a poc.
Ha pogut arribar, però fent tard,
A aquest lloc de la ment on es perd el senyal,
On ara el poema té també
El sentit d’una humil i fosca Andorra.

He començat al·ludint a l’article primer de la constitució. Voldria ara fer referència a l’article segon, que parla dels símbols tradicionals, -l’himne, la bandera i l’escut-, Símbols que hem de saber respectar i valorar en un país com el nostre.

Els convido a escoltar i per què no, a cantar tots plegats l’himne andorrà.

Per fer-ho ens ajudaran els petits cantors, a qui vull donar les gràcies per ser avui aquí i acompanyar-nos en aquest vintè aniversari.

Moltes gràcies.

VISCA ANDORRA!