Dia de Meritxell, festa nacional d'Andorra. 8 de setembre de 2013

Discurs del M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora, síndic general

Dia de Meritxell

Casa de la Vall, 8 de setembre de 2013

M.I. Sra. Subsíndica,
MM. II. Consellers i Conselleres Generals,
M.I. Cap de Govern,
MM. II. Representants dels Coprínceps,
Hbles. Cònsols,
Sr. President del Consell Superior de la Justícia,
Sr. President del Tribunal Constitucional,
Excel·lentíssims Ambaixadors,
Digníssimes Autoritats,
Benvolguts conciutadans,Senyores i Senyors,

Fa dos anys que vaig pronunciar el meu primer discurs com a síndic amb motiu de Meritxell. Ho vaig fer tal com s’escau, en aquest mateix espai, a la casa de la vall, de “vetusta severitat”, el “cor cívic del país”, segons l’expressió de Salvador Espriu. Vaig dir aleshores que aquest dia podia ser, -havia de ser- un bon moment per renovar el nostre pacte cívic i col·lectiu com a andorrans. Avui hi insisteixo: el 8 de setembre és una excel·lent data per reiterar el nostre compromís amb Andorra –amb el país, amb les seves institucions, amb la història i les tradicions, amb el territori i, per damunt de tot, amb la seva gent, amb tots nosaltres.

Meritxell marca tradicionalment l’inici del curs polític. Un curs polític que serà intens, amb importants reformes legislatives, perquè encara queda molta feina a fer. Perquè Andorra ha iniciat un procés d’obertura per fer front als reptes econòmics i socials que ens planteja el nou segle, una reforma estructural del tot necessària i ineludible si volem recuperar la prosperitat en un futur a la vista.

Els canvis no són fàcils, ni de promoure, ni d’assimilar. Per això s’acaben abordant sovint en els moments menys oportuns: quan no hi ha alternativa, quan no actuar ja no és possible.

És en els temps de crisi quan som més proclius a emprendre aquelles transformacions profundes que la bonança havia anat posposant. I hem de saber fer-ho amb la cura necessària per no deixar de banda a aquells ciutadans que ho passen malament.

Tanmateix, les persones amb responsabilitats polítiques hem de tenir la capacitat de veure els arbres i el bosc al mateix temps i, sobretot, de no descuidar cap de les dues dimensions de la realitat, la general i la particular, en la nostra actuació diària.

Hem de saber mantenir-nos fidels a uns objectius d’interès comú, malgrat l’adversitat de les circumstàncies i malgrat els embats d’aquells que han vist en aquestes mateixes circumstàncies la possibilitat de treure’n profit.

Això però, no vol dir desatendre el que s’espera de nosaltres. Ben al contrari, hem d’esforçar-nos encara més per servir l’interès general. Per servir la sostenibilitat i la sobirania de l’estat andorrà. No podem estar contents amb la situació actual; hem d’estar a l’alçada dels nostres deures. I hem de saber escoltar les raons i el malestar dels altres, les seves veus, els seus neguits i per què no, també els seus consells.

Hem de fer un esforç per explicar bé el que fem i per què ho fem. Perquè quan des de les institucions públiques demanem sacrificis i coresponsabilitat, hem de ser capaços d’explicar, raonadament i amb arguments, el perquè de les decisions que prenem i les iniciatives que volem dur a la pràctica.

Digníssimes autoritats, benvolguts conciutadans,

El context de crisi ens situa a cadascun de nosaltres davant la nostra pròpia responsabilitat. No podem tancar els ulls davant el que passa, ni tan sols podem mirar dissimuladament cap a una altra banda. El moment no l’escollim, sí escollim, però, la nostra actitud i les nostres accions.

Això val per a tothom, però és cert que els polítics som els primers que hem d’actuar d’acord amb el compromís que lliurement vam assumir el dia que vam accedir al càrrec, conscients que les decisions que prenguem avui no només tindran una repercussió en el present més immediat, sinó que afectaran, per bé o per mal, les generacions de l’esdevenidor.

Les dimensions del país, el fet que ens coneguem i ens posem cara els uns als altres, haurien de facilitar el compliment d’aquest compromís. I és que el pacte social no és aquí, en absolut, una abstracció o una entelèquia. El pacte social correspon entre nosaltres a una realitat ben concreta i palpable.

Malauradament, el clima de desafecció política que viuen els països de l’entorn més immediat també ens ateny. No podem pecar d’ingenus i creure que qualsevol símptoma de desafecció prové de fora de les nostres fronteres. Segurament hi ha factors interns que contribueixen a un cert distanciament entre els qui ocupem un càrrec polític i la resta de ciutadans.

I dic “la resta de ciutadans” amb plena consciència de l’expressió que utilitzo. Els “polítics” no som una entitat diferenciada del conjunt de la ciutadania, sinó que en formem part i en som representants en virtut d’un procés democràtic. Però la democràcia és un ideal a aprofundir, és un horitzó que contínuament es desplaça, és un exercici continu de responsabilitat compartida que exigeix la implicació i la participació de tots i cadascun de nosaltres.

Andorra és i ha de ser la casa de tots. Però la casa andorrana, per convertir-la efectivament en la nostra llar, ha de ser un projecte personal i alhora compartit, de present i de futur. El dia de Meritxell, festa nacional d’Andorra, serveix precisament per reafirmar-nos en aquesta decisió col·lectiva de ser i de voler ser.

Siguem valents i esvaïm els dubtes i les pors que no ens permeten veure-hi més enllà. Siguem generosos i aparquem velles rancúnies i ressentiments que, tal vegada poden haver guiat algunes de les nostres accions. Aprofitem el moment per començar de nou amb il·lusió renovada. Amb esperit positiu i voluntat de sumar, amb confiança.

Perquè la confiança és avui més necessària que mai, tan necessària com sempre. O algú creu que, sense confiança, hauria esta possible aprovar la Constitució de la qual celebrem aquest any el vintè aniversari?

I és clar, la confiança no significa donar carta blanca. Disposem de mecanismes de control, i és bo que els utilitzem. Al costat de les necessàries reformes estructurals de caire econòmic i social, hem de seguir avançant cap a una major transparència i proximitat de les institucions públiques.

Un dels perills de la crisi, que és molt més que una crisi econòmica i financera, és que hi perdem un dels nostres béns més preuats: la cohesió social, el coneixement i reconeixement mutu que ens ha mantingut units com un sol poble al llarg dels segles, fidels a les nostres arrels, oberts a les aportacions de tothom que ha decidit fer d’Andorra el seu país.

Les institucions tenim un paper clau en el reforçament d’aquest sentiment de pertinença, en la promoció de valors que són universals i, al mateix temps, genuïnament andorrans: prudència, esforç, austeritat, solidaritat.

Les crisis evidencien que alguna cosa no hem fet bé. La superació de les crisis -i la Història ens demostra que les crisis sempre se superen- ens permet de copsar allò que tenim de bo i millor.

I el millor que tenim, com a individus però també com a societat, són els nostres valors. No busquem excuses, doncs, ni ens emparem en el relativisme. Hem de ser exigents i més encara, autoexigents. Hem d’actuar amb el rigor i la lleialtat que voldríem també en els altres.

Benvolguts conciutadans, digníssimes autoritats,

permeteu-me per acabar, en l’any del seu centenari, de fer-vos avinents unes breus paraules de Salvador Espriu, que sentia una especial estima pel nostre país.

“Encara que no sóc andorrà, me’n sento”, sentencià el poeta d’Arenys. Penso que els seus mots d’afecte ens poden servir avui d’orientació:

“Andorra, de toponímia antiquíssima. Andorra, “la dels ports o passos per on bufa el vent”. Andorra, “el més alt país del ferro”. Andorra, estable en les seves institucions, gelosa de la seva secular independència, Estat sobirà que en tantes coses fonamentals ens alliçona. Ens emmirallem en el seu passat, envegem l’empenta del seu progrés, ens meravellem davant la seva incalculable, múltiple, civilitzada bellesa”.

Per Espriu, Andorra és “aquest rar prodigi, gairebé un miracle, que ha estat a través dels segles i que és ara, immutable en la seva bellesa, que cal preservar, i envejable en la seva prosperitat, aconseguida gràcies al treball, al desvetllament i a l’essencial unió dels andorrans”.

Andorra –ho deia abans– és un projecte col·lectiu, i és només col·lectivament que ens en sortirem. Les paraules del poeta i el nostre lema ens en fan memòria: virtus unita fortior. Junts som més forts. No ens hauria de preocupar tant el que es recordi de nosaltres com a individus, com aquelles virtuts que ens defineixen com a país i que són, en definitiva, el nostre llegat al món.

Sapiguem ser un model de convivència, de justícia i de fraternitat.
Molt bon dia de Meritxell a tothom.

Visca Andorra!