Acte commemoratiu del centenari de les normes ortogràfiques de la llengua catalana: Pompeu Fabra. Un testament a Andorra. 27 de novembre de 2013

Paraules del síndic general

M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora

Presentació de l’acte

Pompeu Fabra. Un testament a Andorra

Nou edifici del Consell General, 27 de novembre de 2013

Bona nit i moltes gràcies per la seva presència aquest vespre,

Molt Il·lustres i Honorables Autoritats, Senyores i Senyors,

Primer de tot, voldria deixar constància davant de tots vostès de la satisfacció del Consell General d’acollir aquest acte que ens ha proposat una vegada més la Societat Andorrana de Ciències. Amb el seu neguit fa que parem l’atenció necessària fets significatius com els que commemorem en l’acte d’avui, fets que ens ajuden a recordar qui som i ens ajuden a tenir clar el camí que hem de seguir.

Aquesta satisfacció s’estén a l’Institut d’Estudis Catalans amb el que ens uneix l’amistat que neix del coneixement de les nostres arrels i de la nostra llengua.

Ens plau avui de rememorar els fets següents:

- el centenari de l’aparició de les normes ortogràfiques del català,

- els 66 anys de la mort de Pompeu Fabra a l’exili a Prada de Conflent,

- un aniversari de significat molt profund, el testament que Pompeu Fabra va venir a fer, expressament a Andorra, el 1947,

- i, sobretot, ens convé de recordar i tenir present l’aniversari de l’ús oficial del català a Andorra, com consta en l’acta del Consell General de l’1 de juny de 1938 i novament del 20 de juny.

Escoltarem la intervenció dels experts sobre aquest tema, Jordi Mir i Ramon Sistac, juntament amb l’amiga Àngels Mach, però voldria remarcar, ja que som en un escenari polític, com van ser d’importants aquests fets en què la ciència i la política són indissociables.

El lingüistes coincideixen en què l’adopció el 1913 per part del govern català d’Enric Prat de la Riba de les normes ortogràfiques en els seus documents oficials a través va ser un acte transcendental. Les institucions portaven 50 anys debatent-ho i només la clara ordenació de Pompeu Fabra va posar les eines d’ortografia, de lèxic, morfologia i sintaxi allí on hi havia una anarquia important i molt perillosa.

La situació de desordre portava en aquell moment al desprestigi de l’ús d’una llengua que compta amb una riquesa extraordinària en els seus clàssics. Era una preocupació que es va sentir entre els filòlegs i entre els literats, però que no va ser tan fàcil com es podria pensar avui en dia, car va comptar amb els seus detractors i contraris a la normativa fabriana. Les llengües tenen les seves fases de regulació, però és cert que el català portava aleshores un retard al que es podia associar un risc considerable.

Amb la seva obra, Pompeu Fabra depura, unifica i modernitza el català. Des de la seva normativa, en fa una llengua autònoma, germana de les altres llengües europees i científicament controlada. Segueixo en aquest tema les paraules de Joan Solà, que reconeix en Fabra no solament una profundíssima competència lingüística, sinó la seva capacitat com a poliglota. Gaziel mateix no dubta en qualificar el mestre Fabra de fred, precís, rigorós i científic. Tanmateix, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, per Prat de la Riba, fou el bastió per a aquella reforma tan necessària.

A Andorra, l’ús del català ha seguit, del nostre coneixement, una curs prou fluid. El Manuel Digest o el Politar ens descobreixen molts matisos del que havia de ser la llengua parlada; les actes del Consell General també ens aporten informació sobre maneres de dir les coses. La voluntat –tan important sempre per a Andorra- de mostrar que és la llengua oficial s’expressa el 1938, i no oblidem que estem en el context de la guerra civil espanyola, amb els decrets que diuen literalment:

- “Totes les súpliques adreçades al M.I. Consell General de les Valls hauran de ser redactades en llengua oficial, que és la catalana, ...”

- “S’acorda que tots les cartells i rètols oficials o semioficials hauran d’ésser redactats en la llengua oficial catalana.”

He de recordar aquí, l’exposició celebrada a Encamp el 2000, Pompeu Fabra. L’home i l’obra. Presència a Andorra, organitzada per Àgora Cultural i que va comptar amb la col·laboració de Joan Triadú, de Joan Argenter, de Jordi Mir i de Joan Burgués Martisella. S’hi recollien els actes de la relació entre Fabra i Andorra i els homenatges que se li havien fet, com un monument, del 1969, o les festes populars de 1975 –patrocinades pel Consell General- que van comptar amb un text de Salvador Espriu, i durant les quals es va dedicar un carrer a Pompeu Fabra i es va editar un segell commemoratiu.

Potser Joan Miró, i la seva capacitat d’arribar a les essències, expressa amb claredat el sentit que podem donar a l’obra de Pompeu Fabra:

“L’única raó que em fa suportar les normes de l’art pictòric és que són essencials per expressar el que sento, tal com la gramàtica és essencial per expressar-se un mateix.” Citat per David H. Rosenthal (2008). Banderes al vent. La Barcelona de les utopies, 1914-1936. Meteora, de Joan Miró: Selected writings and Interviews (1986). Ed. Margit Rowell, Paul Auster, traductor. Boston G.K. Hall.

Sense voler prendre més temps, donem pas ara a les intervencions dels conferenciants, que conduirà la Sra. Àngels Mach, presidenta de la Societat Andorrana de Ciències.

Moltes gràcies.