XX Jornades d'Història de l'Educació, 7 de novembre de 2012

 Mateu Zamora, síndic general

Acte d'obertura de les XX Jornades d'Història de l'Educació

Casa de la Vall, cap de casa, 7 de novembre de 2012

Sra. Subsíndica,
Sres i Srs. Consellers,
Sra. Ministra d’Educació i Joventut,
Sr. Rector de la Universitat d’Andorra,
Sr. President de la secció de filosofia i ciències socials de l’Institut d’Estudis catalans,
Sr. President de la Societat d’Història de l’Educació dels països de llengua catalana,
Sr. Presidenta de la Societat Andorrana de Ciències,
Sr. Ambaixador del Regne d’Espanya,
Distingides autoritats,
Senyores i Senyors,

Benvinguts a la Casa de la Vall. En primer lloc, voldria felicitar als organitzadors d’aquestes jornades i especialment a la Societat Andorrana de Ciències per voler celebrar aquest esdeveniment aquí, a la seu històrica, però també actual, del Consell General. Em plau de dir-los que el tema escollit per a aquests dies, Cohesió social i educació, coincideix perfectament amb els ideals i amb la història d’aquesta institució: es tracta, en definitiva, d’idees, de polítiques, d’experiències.

Deixin que recordi el que en el seu moment la Sra. Àngels Mach i el Sr. Antoni Pol van argüir per celebrar aquí les jornades, i és que la Casa de la Vall fou en el seu moment una escola, l’escola d’Andorra la Vella –des d’almenys les últimes dècades del segle XIX. El que actualment és el despatx més protocol·lari del síndic general i que visitaran el proper divendres, era l’aula dels infants que van forjar l’Andorra dels grans canvis, la del segle XX, i que van aprendre de lletra en aquest mateix edifici on també es governava el país.

És el primer cop després de la Constitució de 1993 que aquest edifici alberga un esdeveniment no parlamentari. El tema, però, bé s’ho val. Celebrar a Casa de la vall aquestes jornades és una manera de reconèixer una de les més dignes vocacions. Tinc el convenciment que entre les ponències presentades i el debat oportú podrem obtenir noves maneres d’abordar un objectiu tan complex com imprescindible, el de la relació entre l’educació i la cohesió social.

Coincideixen a més aquestes jornades amb la vigília de la presidència d’Andorra al Consell d’Europa, que ha triat precisament com a prioritat d’aquests sis mesos l’educació i la formació per la democràcia i els drets humans. Hem d’afirmar-nos, des de totes les instàncies, en la defensa del dret a una educació de qualitat, d’una educació en el coneixement, en valors que enriqueixin la convivència. Val a dir que els organismes internacionals estan fent de l’educació un objectiu central, Education avant tout /Education first: les paraules del secretari general de les Nacions Unides, el Sr.Ban Ki-Moon, esvaeixen qualsevol dubte.

Per a Andorra, amb el seu model particular d’ensenyament, l’educació és una prioritat en tots els sentits, inclòs el pressupostari. Persones prou qualificades els exposaran els ets i uts de l’educació a Andorra: l’arribada dels sistemes espanyol i francès, el programa d’andorranització (amb l’ensenyament del català i de les institucions andorranes), el gran repte de la creació d’un sistema educatiu propi, la posada en marxa de l’ensenyament superior...

Jo només voldria fer-los cinc cèntims de com, de forma un tant pionera, Andorra va apostar fa anys per un camí que avui es considera imprescindible, el de la formació continuada. Es tractava dels cursos que es titulaven “d’extensió cultural”, destinats a adults, un públic escollit, segons expressió del cronista. Els va organitzar el Consell General a mitjan anys 50, en un temps que Andorra descobria amb avidesa els grans canvis de la segona meitat del segle XX i va iniciar una obertura cultural de la qual encara no se’n ha fet ni l’estudi ni la valoració pertinents. També en veuran el lloc, just sota on som ara.

Filologia romànica, història pirinenca, etnografia, història de l’art, institucions, economia, ideologia contemporània... eren els temes sobre els que dissertaven professors com Marcel Durliat, Eduard Junyent, Rafael Benet, Ramon d’Abadal o Joaquim Reglà. El director del primer curs, Mn. Antoni Griera, va afirmar que “Andorra viu de la tradició” sentència que puc compartir i a la que avui em permeto afegir que Andorra viu també del canvi. La tradició, les institucions, romanen úniques i són el nostre més preuat patrimoni, però només han pogut durar amb la capacitat d’adaptació i del canvi, arrelat sempre a la nostra història.

Senyores i senyors,

A Lessons of the Masters, George Steiner es pregunta què és el que atorga a un home o a una dona el poder per ensenyar a un altre ésser humà; on és la font de la seva autoritat, i quin són els principals tipus de resposta dels subjectes a educar. Aquestes qüestions ja preocuparen sant Agustí i apareixen en tota llur cruesa en el clima llibertari de la nostra època.

Steiner, per la seva banda, s’atreveix a afirmar que el pols de l’ensenyament és la persuasió. El professor demana atenció, acord, i òptimament, disconformitat col·laboradora. Convida a la confiança: “només es pot canviar amor per amor i confiança per confiança”, diu Steiner fent seves les paraules del Marx idealista dels manuscrits de 1844. La persuasió és tant positiva- “comparteix aquesta habilitat amb mi, segueix-me en aquest art i en aquesta pràctica, llegeix aquest text”- com negativa- “no creguis això, no malgastis temps i esforços en allò altre”- La dinàmica és sempre la mateixa: construir una comunitat sobre la base de la comunicació, una coherència de sentiments, passions i frustracions compartides.

Benvolguts amics,

Voldria fer, per acabar, una reflexió en clau andorrana. Andorra respira un fort esperit igualitari, gairebé republicà, -d’una república amb coprínceps- si em permeten l’expressió, que té molt a veure amb la força de l’educació pública i gratuïta.

Aquests dies que romandran entre nosaltres, els demanaria que volguessin contemplar sense prejudicis l’evolució vertiginosa del nostre país. Que volguessin veure de veritat, més enllà dels tòpics recurrents que planen sobre la realitat andorrana. Per moltíssima gent, Andorra ha estat terra d’acolliment i de noves oportunitats. Andorra és avui una societat molt diversa, pirinenca i cosmopolita alhora, resultat del creuament d’unes arrels centenàries amb les aportacions de nombroses i successives onades d’immigració. Si em permeten un breu apunt personal, només m’agradaria dir-los que el meu pare era un refugiat català i paleta de professió; la meva mare era minyona, i vinguda de molt jove des d’Andalusia. La meva història no té res d’especial, és com la de tanta i tanta gent de casa nostra, també de casa seva. Si jo avui, com a Síndic general, els puc adreçar aquestes paraules és, segur, gràcies a l’educació i a una certa cohesió social.

Seguirem atentament el seu treball i els felicito a l’avançada.

Moltes gràcies.