Dia de Meritxell, festa nacional d'Andorra. 8 de setembre de 2012

Discurs del M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora, síndic general

Dia de Meritxell, festa nacional d'Andorra

Casa de la Vall, 8 de setembre de 2012

Benvolguts conciutadans,
M.I. Sra. Subsíndica,
MM. II. Consellers i Conselleres Generals,
M.I. Cap de Govern,
MM. II. Representants dels Coprínceps,

Hbles. Cònsols,
Sr. President del Consell Superior de la Justícia,
Sr. President del Tribunal Constitucional,
Excel·lentíssims Ambaixadors,
Digníssimes Autoritats,
Senyores i Senyors,

La diada de Meritxell marca tradicionalment l’acabament de les vacances, la tornada a l’escola, l’inici del curs polític, el retorn a la normalitat. Enguany, enmig d’una crisi que perdura, hom preveu una tardor difícil, especialment complicada.

L’economia i el benestar andorrans, tan dependents de la conjuntura exterior, es veuen fortament condicionats per la caiguda del consum dels països veïns.

A l’ensems, les reformes estructurals que han de portar a la diversificació econòmica són encara en curs. Restem il·lusionats i alhora expectants de quins poden ser els seus fruits, un cop definit un marc mercantil i fiscal prou clar que ofereixi la imprescindible seguretat jurídica en totes les seves vessants. Malgrat les dificultats d’un entorn econòmic que ben poc acompanya en aquest viatge, hem de continuar treballant amb perseverança, confiats d’albirar ben aviat alguns indicis d’esperança.

D’aquí a uns mesos, celebrarem el vintè aniversari de la constitució. Recordarem aleshores aquells moments de l’origen, aquell període fundacional de l’Andorra del present i del futur. Un període on, des del diàleg i la concertació, se saberen posar les bases de l’Andorra de l’esdevenidor.

Passat el moment, algunes veus han lamentat que no s’hagués aprofitat aquell esperit de concòrdia fundacional per anar una mica més enllà, per assentar les bases del que mantes vegades s’ha anomenat la constitució econòmica. En qualsevol cas, s’optà llavors per no fer-ho així. I es pot entendre. El salt endavant, en perspectiva històrica, fou per alguns considerable. Per d’altres, potser fins i tot vertiginós.

Al llarg d’aquests anys, en un context de major o menor bonança i creixement, hem anat ajornant la convenient i avui ja del tot imprescindible actualització econòmica i social del país. Perquè sempre es difícil de canviar en temps favorables, i més quan el benestar social i el creixement econòmic semblaven apuntar vers un horitzó indefinit, fins al punt que hom arribà a qüestionar, -en aquells anys de cega eufòria-, la mateixa existència dels cicles econòmics, doctrina que avui ens plau d’abraçar.

Ara però, tocant de peus a terra, tal volta al punt més baix de la roda, ens correspon de fer de la necessitat virtut. Circumstàncies diverses ens hi conviden i acompanyen. D’una banda, una crisi mai vista des dels anys trenta -i en qualsevol cas, inèdita en l’Andorra de la prosperitat- que permet poques alternatives i ens aboca a l’acció; de l’altra, una anhelada i imprescindible estabilitat política. Ambdues circumstàncies mouen els responsables a actuar decididament, a no perdre el temps, a no perdre més temps.

Ens toca ara de reforçar els pilars de la casa andorrana, de la casa de tots, potser malmesa desprès d’anys d’alegre creixement, potser cansada i fràgil en la seva estructura desprès de donar-nos un ferm aixopluc durant dècades. Toca ara de posar els fonaments de la nova llar dels andorrans. I és clar que qualsevol obra provoca incomoditats, enrenous i sacrificis, però també ho és que, de vegades, cal emprendre aquests treballs si hom no vol que l’edifici, tant de temps acollidor i còmode, es vagi degradant poc a poc fins acabar en el no-res.

No ens ho podem permetre. Hi tenim un compromís i un deute generacional; ho devem a la memòria dels nostres avantpassats.

I per fer-ho, malgrat tots els auguris de malastrugança, hem de mantenir la serenitat i no cedir al desànim, al ressentiment, a la diatriba més o menys frívola o a la deriva demagògica. Hem de continuar esforçant-nos, hem de continuar treballant, més i millor, amb un major nivell d’exigència i responsabilitat, -perquè ningú no ens donarà res de franc-, però també perquè si ho fem així, els resultats de ben segur que arribaran.

És clar que vivim moments de dubte i desconcert, de desencantament democràtic, de pèrdua de confiança en els polítics i en les institucions, d’aparició de noves i variades formes de populisme, de desagregació del lligam ciutadà. Aquí i arreu. No és un fenomen particularment andorrà. I potser precisament per això ens cal, més que mai, de mantenir el cap clar i de renovar el pacte social, de no cedir als cants de sirena i a la temptació de substituir el debat d’idees i l’argumentació racional pel crit, la insinuació malintencionada, l’insult o l’amenaça. Andorra és molt petita, la nostra comunitat és molt sensible. Poc o molt, tots ens coneixem. I no tot s’hi val. Si abandonem una certa contenció, ens hi podem fer molt de mal. Andorra, país fronterer, ha estat des de sempre terra de pau i d’acollida, lloc de convivència pacífica i de vida tranquil·la a recer dels conflictes dramàtics que assolen el món. Valorem-ho de veritat en la seva justa mesura i fem entre tots que pugui continuar essent així.

Andorra ha estat, és i ho ha de continuar essent encara més, terra d’oportunitats. Defugim l’egoisme i mostrem-nos agraïts; recordem cadascú de nosaltres qui érem i d’on venim i tot el que el país ens ha donat. És moment de solidaritat i d’ajut vers més febles i necessitats. Avui, dia de Meritxell, és moment de refermar els mecanismes d’identificació i de cohesió social i el compromís comú, és moment de reconèixer-nos com a comunitat -igual i diferent alhora, sempre canviant,- com a comunitat que ha estat capaç de travessar la història amb el cap ben alt i sabent sempre fer front a les amenaces o incerteses.

Els esdeveniments col·lectius de tota mena que es van succeint a casa nostra ens revelen una gran empenta col·lectiva, un gran desig de mostrar les nostres forces i possibilitats. Amatents de l’excepcionalitat andorrana, de la seva singularitat vinculada a les institucions, -de vegades no prou valorada-, temptegem la nostra nova identitat d’andorrans; en el calidoscopi d’aquests primers anys del segle XXI, reunint història i modernitat, universalitat i particularisme, barrejant el parlar dur de la muntanya amb els accents més diversos vinguts de terres enllà, busquem fundar un nou arrelament. Sense saber-ho, lentament bastim els nostres mites, poc a poc anem sabent qui som. Pas a pas escrivim el relat d’una nova Andorra que busca reconèixer-se a sí mateixa mentre va mudant la seva pell. Una Andorra que es vol pirinenca i cosmopolita, antiga i amb un gran pòsit de saviesa escèptica, però també jove i dinàmica, innovadora i oberta al món.

Som hereus venturosos de la llegenda d’aquestes valls i muntanyes, callades i fidels testimonis d’aquells homes i dones que s’aplegaven, i s’apleguen encara avui, el dia de Meritxell, per deixar de costat les diferències i recordar la unió anhelada i compartida. La unió que fa la força. Els qui ens trobem per Meritxell: aquests som els andorrans.

Molt bon dia de Meritxell a tothom.
Visca Andorra!