Dia de la Constitució, festa nacional d'Andorra. 14 de març de 2012

Discurs del M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora, síndic general

Dia de la Constitució, 14 de març de 2012

Nou edifici del Consell General

Benvolguts conciutadans,
Molt Il·lustres, Honorables,
Magnífiques i Distingides Autoritats,
Excel·lentíssims ambaixadors,
Senyores i Senyors,

Els voldria agrair, en nom de totes les conselleres i consellers generals i també de la Sindicatura, l’assistència a aquest acte; de fer-nos l’honor de festejar conjuntament el dinovè aniversari de la Constitució, avui 14 de març, la data que va quedar inscrita per sempre en la història del Principat perquè el poble andorrà va aprovar aquell dia de l’any 1993 en referèndum la llei fonamental.

Com a síndic general, tinc avui el privilegi de presidir aquesta celebració, però també l’alta responsabilitat d’adreçar-me a la ciutadania d’Andorra i a tots vostès per primer cop des de la seu del Consell General. Sigueu tots benvinguts.

És sabut que la Constitució és sobretot, i tal com diu el seu preàmbul, un acte suprem de sobirania popular; és també la llei màxima i fonamental. És per això que, en ésser el Consell la casa primera i comuna de tots els andorrans, amb independència de l’aritmètica i el color polític, ens plau d’acollir avui la diada de la constitució. L’article 50 de la Carta Magna ens ho recorda quan diu que és el Consell General qui expressa la representació mixta i paritària de la població nacional i de les set parròquies i qui representa el poble andorrà.

No voldria anar més enllà en aquest parlament sense adreçar-me primer al nostre cap d’Estat conjunt i indivís, els nostres coprínceps, representants en aquesta jornada tan dignament pels Srs. Christian Frémont i Nemesi Marquès. Els preguem a tots dos que els facin arribar en nom del poble andorrà la nostra salutació més respectuosa.

En un dia com avui és bo de recordar el camí polític recorregut l’últim quart del segle xx. El país, arrelat i orgullós del seu passat, visqué aleshores una necessitat profunda de modernització de les seves institucions, d’actualització, en definitiva; el país aspirava llavors a disposar dels instruments jurídics per aconseguir un reconeixement definitiu de la plena sobirania i, que en conseqüència, el convertís en subjecte de ple dret en l’ordre internacional.

En aquell període, les posicions polítiques temptejaven un terreny difícil, incert i desconegut. Fins on havia d’arribar el procés de reforma de les institucions impulsat pel Consell General? El 24 de gener de 1978 se celebrà una sessió que va marcar un punt de partida. Es va acordar de tractar amb els coprínceps un seguit de temes sobre política institucional d’entre els que n’esmentaré tres idees bàsiques i fonamentals. 

La primera, que Andorra era un Estat de Dret, cosa que es demostrava a la Memòria de Reforma Institucional; la segona, la idea de la separació de poders executiu, legislatiu i judicial, i la tercera, la voluntat de participació en els òrgans de representació internacional. Són els elements que prefiguren el que després d’anys de debat polític quedarà recollit finalment en la Constitució. 

El procés que va portar al text final fou, en definitiva, un procés de pacte, i com deia el professor Duverger, de pacte social per una voluntat del poble, obstinat en la seva existència. La Comissió Tripartida, formada per les delegacions del copríncep francès, del copríncep episcopal i del Consell General es posà a treballar de valent i celebrà un seguit de trobades al llarg de gairebé dos anys, amb un interval per eleccions generals que s’esdevingueren entremig. 

L’any vinent es complirà el vintè aniversari de la Constitució, i serà bo que el celebrem com cal; no vull estar-me però d’avançar un agraïment als membres d’aquella Comissió principal pel seu treball, però també i sobretot a tot el poble andorrà, que a través de l’opinió, de la seva participació en la vida política i en el debat social i de la seva decisió en referèndum va fer que el país es dotés d’una constitució escrita i moderna. 

És clar que per a qualsevol país és necessari de tenir en compte la seva pròpia història constitucional, el per què i el com s’estableix aquesta norma suprema. A casa nostra, amb la Constitució, el país va adquirir una legitimitat que no solament l’autoritzava, sinó que, d’alguna forma el forçava a estar present al món, a contribuir, des de la nostra humil escala però indiscutible legitimitat, a l’entesa entre els pobles. 

Perquè no és solament la globalització econòmica la que ens porta a haver de restar amatents a la vida internacional. No som aliens a les conjuntures mundials. El nostre estatut no ens permet, ni seria desitjable fer-ho, de passar de costat del que s’esdevé en el món. Els drets i les llibertats fonamentals, emparats com s’escau en la Carta Magna, formen part del nostre tarannà i bon fer polític.

Des del 1993, portar a la pràctica les obligacions i competències estatals que es van dibuixar en l’edifici institucional ha estat un exercici apassionant. Amb referències més aviat escasses, tothom es va posar a treballar per acomplir el que dictava la Constitució. Andorra, un país vell, molts cops centenari, ha estat també un país novell en tants nous àmbits. En l’ordre públic, per exemple, en la política exterior, o en la posada en marxa d’un sistema educatiu propi, entre altres. Ha calgut aprendre els nous rols, adoptar la legislació internacional, respondre a les creixents demandes socials, crear el marc legislatiu per oferir seguretat jurídica. Ha calgut endegar una nova manera d’aplicar la justícia, una nova manera de governar, una nova manera de legislar, una nova manera de representar el Principat. Per a tots nosaltres, començava una nova manera de viure.

Andorra es va convertir en un nou actor a l’escena internacional, l’estat que feia el 184 de les Nacions Unides. Avui ens acompanyen ambaixadors de molts i diversos països; els voldria adreçar una salutació ben cordial i també palesar-los l’agraïment per haver-se desplaçat fins al Principat en aquesta data tan especial per nosaltres; voldria singularitzar l’agraïment en la figura del degà del cos diplomàtic, el nunci apostòlic, per voler-nos acompanyar en aquesta festa de la Constitució.

En els més de set segles transcorreguts des del primer Pariatge del 1278, fonament del nostre coprincipat, molts andorrans i andorranes de soca-rel, però també moltes persones vingudes de totes les contrades, han donat vida a aquestes valls, terra d’acollida i prosperitat, trobant sempre la força moral i la capacitat de mantenir-les amb dignitat, neutralitat i independència fins al dia d’avui. Vivim moments de trasbals a molts nivells; vivim una època de canvis. Alguns, jugant amb les paraules, evoquen fins i tot un canvi d’època. Malgrat l’acceleració del present i el vertigen del futur, és bo de tant en tant d’aturar-se i mirar enrere, de recordar qui som i d’on venim. De reforçar les nostres arrels i de preguntar-nos de nou qui o què volem ser, cap on volem anar. Perquè si la nostra cultura abandona les seves referències haurem de reconstruir-les, però les coses que ens interessen sovint són més a prop del que pensem. Anar ben enllà, fins al segle XIII, cercar pel món i tornar a casa, humils però amb el cap ben alt, vet aquí el gran viatge.

Senyores i senyors, 

Si repassem la història, ben aviat veurem que les crisis econòmiques, les del sistema financer i àdhuc les dels estats, no són una novetat i s’han produït per aquí i per allà arreu del món, si bé les més recents es diria que les superen en virulència. Sembla, però, que no hem estat capaços d’aprendre lliçons del que altres cops ja havia passat, d’analitzar-ne els senyals, de detectar-ne els indicis que, almenys ara, ens semblen evidents. Potser ho eren, però potser no els volíem veure.

La difícil situació econòmica ha esdevingut malauradament el motiu principal de preocupació, el tema central de conversa del ciutadà i forçosament també, com no pot ser altrament, dels representants polítics. Crisi financera, crisi de deute, crisi de les finances dels estats, però crisi sobretot d’allò més important i més íntim, de l’economia de les famílies, de la vida diària dels treballadors, a la fi, de la confiança i l’estima de les persones. 

És un fet que des de l’extraordinari desenvolupament econòmic andorrà de la segona meitat del segle XX, Andorra no havia conegut mai una situació com aquesta. Poder tenir una feina, disposar d’un lloc de treball que ens garanteixi la subsistència i que alhora ens conforti i dignifiqui com a éssers humans, no havia estat mai motiu de preocupació per nosaltres. Així podem dir que en bona mesura, la crisi ens ha agafat més desprevinguts que a d’altres i s’ha acarnissat en les nostres febleses, algunes potser d’ordre estructural. L’horitzó de benestar del que disfrutàvem s’ha enfosquit considerablement; vivim moments de gran dificultat i s’han estès per arreu sentiments de preocupació i de veritable neguit fins al punt que el risc d’exclusió social ha esdevingut una realitat. La sensibilitat en la percepció de la injustícia, justificada o no, s’ha vist extraordinàriament augmentada. L’espectre de la divisió social podria venir a enterbolir l’horitzó de la convivència. 

Senyores i Senyors, 
Vivim temps de confusió i d’inquietud; a voltes d’una certa angoixa. Permeteu-me, en aquest context, una llarga cita:

Quan les creences flaquegen, ens queden les actituds. La inseguretat dels continguts desvia la mirada cap a les formes i els procediments. Més que els actes en sí mateixos, ens cautiven les maneres de fer o d’estar. Perdonem la transgressió de les normes, però no la incompetència o la manca de sensibilitat. Car l’ètica és, sens dubte, dret i voluntat de justícia, però també art que s’aprèn dia a dia. (...) Vivim en un món plural, sense ideologies sòlides i potents, en societats obertes i secularitzades, instal·lades en el liberalisme econòmic i polític. El consum és la nostra forma de vida. Desconfiem dels grans ideals perquè assistim a l’extinció i fracàs de la utopia més recent. Ens sentim com de tornada de moltes coses, però ens trobem confusos i desorientats, i ens sacseja la urgència i l’obligació d’emprendre algun projecte comú que doni sentit al present i orienti el futur. Hem conquerit el refugi de la privacitat i uns drets individuals, però trobem a faltar una vida pública més acceptable i més digna de crèdit. La mort de Déu, de la que tant es parlà, ja no preocupa ningú. (...) Estimar-se a un mateix i no estar-se de res és el fi immediat i indiscutible de l’existència. La veritat o la raó no la té ningú, si bé els econòmicament poderosos actuen con si la tinguessin i es presenten com a models per a la resta del món. Les identitats nacionals, polítiques, socials o personals, trontollen, i una de les necessitats més urgents en aquests moments és de definir-les i afirmar-les. La llibertat és el valor principal, i la certesa de la llibertat unida al confort del benestar no ens priven d’una certa satisfacció i autocomplaença. 

Són paraules de Victòria Camps, del seu llibre Virtudes públicas. Escrites en un moment anterior a la crisi, la pensadora catalana ens convida a anar més enllà del mirar únicament per un mateix i d’atendre únicament els interessos més propers. Perquè la democràcia hauria de ser, sobretot, la recerca i la satisfacció de necessitats i interessos comuns, per al que convé, a més de definir-los i anomenar-los, d’establir prioritats, de construir un clima de col·laboració i de cooperació. 

En concret, Camps aposta per un seguit de virtuts públiques, -car és d’ètica del que es tracta i ara més que mai- d’ètica amb majúscules, més enllà de fórmules succedànies avui tan de moda o del discurs finalista únicament centrat en criteris d’èxit, de negoci, de rapidesa, o d’eficiència. 

Camps es refereix a les virtuts principals que haurien de ser qualitats bàsiques del subjecte democràtic: la solidaritat, la responsabilitat, la tolerància. També es refereix a la professionalitat ben entesa, per tantes raons tan necessària. I a la importància de l’educació en general, de l’educació més bàsica i fonamental, però també de la “bona educació”, en el doble sentit de les formes i de l’educació ètica. La pensadora al·ludeix igualment a la importància del llegat femení, de la dialèctica entre la identitat personal i les identitats socials i al conflicte entre els desigs i el bé. 

La reflexió de Victòria Camps representa una aportació summament interessant. Explora, en definitiva, el difícil tema de la moral, perquè és de moral del que es tracta, -i abans no sigui massa tard-, de la moral que necessitem els ciutadans d’un país democràtic. 

Una societat, diuen els sociòlegs, no està constituïda només pel conjunt d’individus que la composen, pel territori que ocupen, per les coses que fan servir, pels actes que duen a terme, sinó, abans que res, i sobretot, per la idea que aquesta té de sí mateixa. Qualsevol societat, en compartir una mateixa visió del món i un mateix marc cultural, construeix una estructura simbòlica a l’entorn de la qual organitza la producció del seu sentit, la formació de llurs identitats col·lectives, el seu nosaltres específic, en definitiva.

Seriem ingenus de voler negar la realitat que ens envolta; hem d’esforçar-nos tan com puguem per fer el necessari per canviar-la, per sortir d’aquest mal pas, per sentar les bases per reprendre el camí del creixement i la prosperitat. Tanmateix, no oblidem que la idea que ens fem sobre la situació i sobre nosaltres mateixos és també un element més que determina aquesta realitat. 

Vivim moments complicats. És temps de contenció i sacrificis. De crisi, que s’esdevé quan allò vell ja no serveix i allò nou encara no ha arribat. Malgrat tot, no ens hem de deixar vèncer pel desànim. Entretant, mentre fem els deures, mentre bastim els fonaments de la nova prosperitat, hem de ser capaços de mantenir la serenor, el rigor i la lucidesa. Deixem de banda les paraules altisonants i resistim les temptacions de la deriva més o menys demagògica. 

Vindran temps millors. Hem de ser optimistes, siguem però optimistes actius. Hem de fer tot el possible, i els polítics els primers, per canalitzar l’extraordinària energia que aquest país, jove i entusiasta, demostra quan té un projecte que l’engresca, quan vibra a l’uníson d’un objectiu clar i compartit. Mai com ara hi havia hagut a Andorra tant talent, i en tots els àmbits.

Gaudim de noves generacions cada cop més ben preparades. Els hem de saber fer un lloc a la nostra societat perquè amb el seu coneixement ajudin a fer créixer el país. Sabem fer bé moltes coses, i sortosament, l’èxit i el ressò internacional d’alguns esdeveniments recentment celebrats a casa nostra ens ho recorda, potser quan més falta ens fa. Podem comparar-nos sense complexes amb els països de l’entorn. I som petits i àgils. Tenim un gran avantatge en quan a capacitat de reacció. Gaudim d’un entorn privilegiat, bonic i agradable, disfrutem d’una tranquil.litat i seguretat envejables. La sanitat i l’educació són de primer nivell. Tenim tantes coses bones que sovint no les valorem prou i adequadament. És evident i no val a negar-ho, que passem un mal moment, això sí, però a voltes som poc objectius, excessivament crítics i molt autodestructius, fins a sacsejar les bases de la convivència. Sembla que a voltes ens deixem dominar per un negativisme sense contenció que ens fa molt de mal i que no ens aporta res. 

En el darrer tram del seu mandat, i en un context semblant però diferent alhora, l’aleshores president de la Generalitat José Montilla feia una reflexió que comparteixo plenament i que també ens podríem aplicar. Deia Montilla, i cito: 

Ens sobra hipercriticisme. A tots els nivells. (...) No parlo del món polític exclusivament. Vivim contaminats per un hipercriticisme que hauríem de combatre. Com? Doncs segurament amb una mica més d’autoestima i una mica menys de mesquinesa. Amb una mica més de solidaritat i una mica menys de particularismes. Amb una mica més de respecte i una mica menys de conyeta gratuïta. Amb una mica més de sincera admiració del que es fa pel món i una mica menys d’endogàmia, segurament també. Potser si equilibréssim, (...) una mica aquests vasos comunicants i els dosifiquéssim millor, aleshores ploraríem, riuríem, ens enrabiaríem, reflexionaríem i ens emocionaríem més espontàniament i mantindríem tots plegats l’esperit més tonificat.

Fins aquí les paraules de l’expresident de la Generalitat. Es tracta d’aprofitar en positiu l’enorme energia de que disposem. Per poc que pensem en el que som capaços, podrem contemplar-nos amb un major grau d’autoestima i superar el desànim que ens envaeix. Sense negar la dificultat del moment, acceptant la realitat de la crisi, i estenent ara més que mai la mà als més necessitats, en un esforç de solidaritat a molts nivells i en tots els fronts. Es diu sovint i jo ho comparteixo, que la grandesa d’una societat es mesura per com es capaç de tractar els ciutadans més desafavorits. 

No hem de deixar que la pobresa faci camí entre nosaltres. No ens convé de perdre les forces en enfrontaments estèrils; ens cal amplitud de mires, abnegació i treball, una certa dosi de paciència i grandesa d’esperit. Professionalitat a banda, avui més que mai ens cal responsabilitat, tolerància i solidaritat, les virtuts públiques apuntades per Victòria Camps. 

Senyores i Senyors,
Tothom que hagi estat en la jornada de portes obertes d’ahir i avui, haurà tingut ocasió de veure una petita exposició de les propostes per al cartell del Consell General dels Joves, en el que participen nois i noies de 14 i 15 anys, i que arriba enguany a la seva desena edició.

L’exercici de la pràctica dels procediments de la democràcia que representa el Consell dels Joves permet de projectar-nos en el futur i de parar-nos a pensar per un moment en en el bagatge, el país, en el món -en definitiva-, que volem llegar als nostres infants. No és temps perdut el rumiar per uns instants sobre els coneixements i valors que volem transmetre als nostres fills, en el benentès que l’educació no és només qüestió de la família i dels professionals, de mestres i professors, sinó que és també en la nostra pràctica diària, i en qualsevol àmbit de la societat, on es creen les condicions en què els nois i noies van constituint el que seran les seves referències per sempre.

A l’Arxiu de les Set Claus del Consell General, l’arxiu dels documents importants de veritat, es conserva un fragment d’una obra de Ramon Llull, la Doctrina Pueril, escrita entre 1274 i 1276, poc abans del nostre primer Pariatge; una obra que Miquel Ribot d’Aixirivall, escrivà al Consell, notari i després síndic, va anotar als volts de 1470. Llull escriu en català aquesta obra pedagògica, en la que es refereix al seu fill i a la conducta que ha de portar pel camí de la virtut, amb consells per a pares i educadors. 

El fet que la Doctrina Pueril de Ramon Llull es guardés a l’armari de les set claus ja ens indica de manera molt clara fins a quin punt una bona educació era considerada pels nostres avantpassats com un preuat tresor. I així és encara avui, car no hi ha ningú, ni cap persona ni cap poble, que sigui capaç de fer front a la vida sense un horitzó de futur, d’un futur que, sobretot, pertany als més joves.

Molt em plau, senyores i senyors, de convidar-los ara a escoltar uns infants, la Glòria, la Perancha, l’Eloi, el Lluc i la Lara, tots ells alumnes de l’Institut de Música del Comú d’Andorra la Vella, que interpretaran l’himne andorrà.

Moltes gràcies.
VISCA ANDORRA!