Dia de Meritxell, festa nacional d'Andorra. 8 de setembre de 2011

Discurs del M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora, síndic general
Dia de Meritxell
Casa de la Vall, 8 de setembre de 2011

M.I. Sra. Subsíndica,
MM. II. Consellers i Conselleres Generals,
M.I. Sr. Cap de Govern,
MM. II. Representants dels Coprínceps,
Hbles. Cònsols,
Sr. President del Consell Superior de la Justícia,
Sr. President del Tribunal Constitucional,
Excel·lentíssims Ambaixadors,
Digníssimes Autoritats,
Senyores i Senyors,
Benvolguts conciutadans,

Permeteu-me que iniciï aquestes paraules tot reprenent l’acabament del discurs de Meritxell de l’any passat, pronunciat en aquesta mateixa sala amb gran encert pel meu predecessor, l’aleshores síndic general, el Sr. Josep Dallerès.

El síndic finalitzà llavors la seva intervenció tot dient que La diferència entre un polític i un estadista és que el primer (el polític) pensa tan sol en les properes eleccions, mentre que l’altre (l’estadista) pensa en les noves generacions.

La cita és d’autor discutit, potser del temps de la Nova Reforma; el seu abast és intemporal, la seva actualitat, no obstant, és absoluta. No cal dir que en comparteixo totalment el contingut.

Potser aquest no serà el discurs tradicional de Meritxell, més o menys ensucrat, que dirien alguns.

O potser sí, però adaptat a les molt especials circumstàncies en les que ens trobem. En qualsevol cas, la cita ens anima a defugir el curt plaç, el clientelisme, el tacticisme polític i la política de partit de curta volada per elevar les nostres mires a l’interès general d’Andorra i dels seus ciutadans actuals, -n’és el la nostra obligació i el nostre compromís amb el poble… i no és poca cosa- però també per albirar el llegat que podem deixar als nostres fills en un exercici de fraternitat solidària que traspassa el present i es projecta en futur a venir.

No és descobrir res de nou el dir que vivim moments especialment difícils, temps delicats en els que la crisi internacional –de fet, les múltiples i successives crisis- han revelat amb tota la cruesa l’acomodament de la societat andorrana i de les seves institucions a un creixement econòmic constant i alhora insostenible. Podríem dir que, endormiscats en una cojuntura favorable, instal·lats en les rendes del passat, ens hem anat potser deixant caure lenta i plàcidament per la pendent de la pèrdua d’atractiu i competitivitat mentre altres feien diligentment els seus deures.

Com tantes altres societats i estats, - no som pas els únics- hem viscut a crèdit, per damunt de les nostres possibilitats reals, anticipant incerts rendiments futurs. El nostre ritme de vida i el nostre benestar general s’ha acostumat a uns ingressos que creiem en augment i dels que avui no disposem. Les despeses, però, romanen, …sovint fixes o creixents.

I davant d’aquesta situació no podem deixar d’actuar. No podem restar passius, amb els braços creuats. No podem continuar estirant més el braç que la mànega, com si res. No podem continuar tocant com l’orquestra del Titànic quan l’atzucac és cada cop més a prop. És moment de grandesa, de grans decisions; no és moment de política en minúscules, encara que sigui emparant-se en grans principis constitucionals que ningú no nega ni discuteix.

No és moment d’anar passant i de solucions a mitges, amb l’ull posat en les comunals. Ja no és que el poble andorrà no ens ho permeti, desprès d’haver-se pronunciat no fa pas gaire a les eleccions; és que tampoc ens ho accepta el repte de continuïtat històrica d’un estat centenari el poble del qual va assolir llur plena sobirania amb la constitució de 1993, ara tot just fa divuit anys.

Un repte de continuïtat històrica sobirana que en el cas d’Andorra podria veure’s fortament condicionat per la incapacitat d’assumir tots plegats, no només els polítics, però sí els polítics en primer lloc,- la condició abans esmentada d’homes d’estat, car sortosament i gràcies a la mida del nostre país, aquesta pot ser la condició de tots els andorrans.

Tot país és un projecte de futur, i com a projecte necessita d’objectius, esforç i lideratge. A d’altres països, d’una altra dimensió i uns altres mitjans, el que una generació manqui en el seu compromís i esforç a l’hora de tirar endavant el país pot ser motiu de preocupació i ben segur en determina la seva propera prosperitat. En el cas d’Andorra, però, les conseqüències en poden ser molt més dramàtiques: a la manera del trapezista a qui no afecta el vertigen i actua sense xarxa, els andorrans ens hi juguem, a manca d’un rescatador últim, la plena sobirania com a estat.

Poc a poc, però inexorablement, es va esllanguint l’Andorra dels pioners. S’ensuma, en tants casos, el canvi generacional. Entrem, o som ja de ple, en l’Andorra dels hereus. Ens toca ara a nosaltres de mantenir la casa i millorar-la, de fer-la prosperar; ens pertany que amb esforç compartit i treball tornem a fer d’Andorra el país que anava i vol anar per endavant i que era terra d’acolliment, de treball i d’oportunitats.

Avui, dia de Meritxell, és bon moment per renovar el nostre pacte cívic i col·lectiu. Són ja lluny les vacances i reprenem els ritmes habituals. Il·lusòriament, o potser no tant, tot comença de nou.

Esmentàvem abans que tots els andorrans som, que tots els andorrans podem ser, homes d’estat. És un fet que ens singularitza I en el que potser no hi pensem prou. La participació democràtica andorrana, amb la possibilitat de resultats reals, no té res a veure amb la d’altres indrets.

Deia el Filòsof que el límit de la democràcia s’esdevé quan en una població, per la seva mida, les persones ja no arriben a conèixer-se personalment. Aleshores ja no es tracta de democràcia; és altra cosa. Sortosament, no és el cas d’Andorra. Però la participació democràtica no hauria de quedar-se només en queixa; la participació democràtica ens hauria de portar necessàriament al compromís. Al compromís cívic, polític i social amb els esforços i sacrificis que tots haurem d’afrontar. De res serveix la cultura del no, la cultura de la queixa, i menys encara el populisme. Indignació, potser sí, però participació, voluntat i treball, tot seguit i a continuació. Prou de deixeu-me en pau, ocupeu-vos de mi, segons la justa expressió de Pascal Bruckner. Si altres cops en pitjors circumstàncies ens en hem sortit, aquest cop, amb l’ajut de tots, també ens en sortirem.

Comentava Daniel Innerarity en la proppassada universitat d’estiu que la crisi no ha vingut per la manca de valors, com sovint se sent dir, sinó per la manca de realitat. Aquella realitat que cap trader o gurú de les finances altiu i ben mudat, farcit d’informació, gràfics i estadístiques no havia previst, i que potser ja s’ensumaven els taxistes, els pastors, o els nostres padrins.

L’equació A menys informació, més coneixement, a més informació, menys coneixement, sembla cada cop més certa. Aprendió tantas cosas que no tuvo tiempo de pensar en ninguna de ellas, que deia Juan de Mairena, el mestre apòcrif d’Antonio Machado.

És potser hora doncs que tornem a la realitat, al tocar de peus a terra, a assumir modestament el que som sense exhibir riqueses efímeres que potser no sempre tindrem, a fer novament de les fortaleses tradicionals andorranes,… la discreció, la humilitat, l’austeritat i la contenció… unes virtuts de en les que educar els joves perquè són les virtuts del futur.

La Universitat d’Estiu ha conclòs ben clarament que cal enfortir la política. Que l’autoregulació, la mà invisible dels economistes, funciona només en un món ideal i sense atendre als costos humans, que el saber econòmic no ho és tant, i que sovint aquest es confon amb l’interès concret, de qui en segueix els dictats.

Però per enfortir la política cal que aquesta vulgui aspirar al seu més noble estatut de saviesa pràctica al servei dels ciutadans i donar exemple. No és moment per les intrigues de palau, de perdre temps en discussions reiteratives i estèrils, en discutir hores i hores de qui i no del què; d’escapolir-se en l’assumpció de les pròpies responsabilitats, sigui des de la majoria o des de l’oposició; és moment d’aparcar els “jo”, “jo”, “jo”; és temps de generositat patriòtica; de magnanimitat política, de sacrificis personals, de comprensió; de compromís, en definitiva. Ho hem de fer els polítics, però ho hem de fer tots, també la societat civil.

No et plantegis que és el que el teu país pot fer per tu, que deia Kennedy, plantejat què pots fer tu pel teu país. Cal que entre tots apostem ara i aquí per Andorra. I primer de tot i més que ningú els més benestants i els qui tenen uns ingressos assegurats. Perquè tothom, no ens enganyem, hi pot aportar alguna cosa. Invertint al país, o mantenint uns preus de lloguer accessibles, per exemple, o augmentant els salaris sense excusar-se en la crisi si l’empresa va bé, o comprant, gastant i consumint a Andorra, o treballant amb empreses locals quan ho poden fer igual de bé i no anar-les a buscar a fora, o donant feina a gent del país.

En aquests moments d’austeritat pública i privada, cal que siguem capaços de mostrar la nostra capacitat solidària, retornant al país alguna cosa del que aquest ens ha donat, i fent-ho tots i cadascú segons les pròpies possibilitats. És hora que aquells que més poden ofereixin la ma estesa als més necessitats.

Perquè l’esforç i el sacrifici necessaris només serà just i acceptat… si és general, proporcional i moderat, efectuat amb racionalitat, sentit comú i obertura. Sense cap mena d’ànim de revenja o ressentiment.

No és moment de vius i espavilats, és temps de creure entre tots de veritat en el futur del nostre país.

Per què si no hi creiem nosaltres? Qui ho farà?

No voldria acabar, sense demanar-vos, senyores i senyors, ciutadans d’Andorra, que avui, 8 de setembre, diada de la Mare de Déu de Meritxell, patrona d’Andorra, pensem de nou, com si el veiéssim per primera vegada, en el lema centenari que ha presidit la nostra història, més de set cops centenària: Virtus Unita Fortior, la unió fa la força, unió que necessitem ara més que mai.

Molt bon dia de Meritxell a tothom.
Visca Andorra!