Falles de Sant Joan, rebuda de la Flama del Canigó a la Casa de la Vall, 23 de juny de 2011

Paraules del síndic general a la rebuda de la Flama del Canigó a la Casa de la Vall, 23 de juny de 2011

Manifest de les Falles de Sant Joan

Senyores I senyors, 
Amics i amigues,
Il·lustres fallaires,
Portadors del foc,

Celebrem avui la nit de sant Joan, la nit més curta, el solstici d’estiu, i ho fem amb foc. Des del cim del Canigó la flama s’ha estès per totes les contrades de parla catalana, i també cremaran focs més enllà, molt més enllà; pocs ritus hi ha tan universals com els que giren al voltant del foc.

Innombrables fogueres s’encendran tot seguit per ajudar el sol, cansat potser de fer camí fins arribar al seu màxim; a partir d’ara minva ja en la seva força, car res no és per sempre sinó que tot canvia i passa; no et banyaràs dos cops al mateix riu, que deia l’obscur Heràclit, car el riu és i no és el mateix, perquè mai porta la mateixa aigua, i perquè nosaltres, a més, també som i no som els mateixos que érem tot just ara. Pel filòsof, l’element més guerrer, el foc, era el principi de totes les coses, que tenen en l’oposició dels contraris, la lluita i la discòrdia la seva necessària font i origen. Tot neix del foc i al foc torna, de manera cíclica. Per Heràclit, a l’igual que per la tradició hinduista o el mateix Apocalipsi, el foc és l’agent de destrucció i renovació.

El solstici d’estiu marca el moment de major presència del sol; ara és quan el dia és més llarg i la nit és més breu, però des d’avui mateix, i durant els propers sis mesos, el dia s’anirà escurçant i la nit poc a poc anirà guanyant terreny en un exercici de justícia còsmica. És per això que des de l’antiguitat els homes encenen fogueres en aquest dia, per continuar donant força al sol; perquè mitjançant l’analogia màgica, tal com fem en il·luminar els arbres de Nadal, aquest es mantingui fort i regni encara durant els mesos d’estiu, perquè la seva escalfor permeti a la terra de donar els seus millors fruits.

A l’altra banda del cicle solar, a sis mesos del naixement de la llum enmig de la foscor, del naixement del Déu nen en el solstici d’hivern, la nit de sant Joan és la nit en la que regnen les bruixes, és la nit en que més lliures campen les ombres, car és la nit en que neix la tenebra. Fem també fogueres per això, per allunyar els mals esperits i les males influències, per purificar-nos i preservar-nos del creixent poder del mal i la foscor.

El foc ens fascina, ens sedueix i ens paralitza, i alhora ens convida a travessar-lo per passar de l’altre costat. Saltant a través del foc provem de renovar-nos, assetgem de transcendir la condició humana, cerquem el renaixement renovat després de la crema d’ allò vell. Celebrem doncs la nit arcaica del foc purificador, i celebrem també, de manera diferent i semblant alhora, la nit cristiana de sant Joan, el baptista, -cal no oblidar-ho- en la que i mitjançant la immersió en l’aigua es dona igualment naixement a l’home nou.

Fem que el dia de sant Joan sigui festa grossa!