Discurs de la Sra. Mònica Bonell Tuset, subsíndica general, amb motiu de l'acte del centenari de la carretera de la frontera amb Espanya fins a Andorra la Vella. Dimarts 20 d'agost de 2013.

Paraules de la subsíndica general
M. I. Sra. Mònica Bonell Tuset

Acte del centenari de la carretera de la frontera amb Espanya fins a Andorra la Vella
Andorra la Vella, 20 d’agost de 2013

Honorable cònsol d’Andorra la Vella,
Honorables cònsols,
Molt Il·lustres i Honorables Autoritats,
Senyores i senyors,

En representació del Consell General, m’és molt grat tenir el privilegi participar en un acte commemoratiu de la decisió que va adoptar el Consell General el 20 d’agost de 1913, amb la dedicació de la plaça d’Andorra la Vella al copríncep benefactor, el “príncep de la pau i del progrés d’Andorra” com va ser considerat el bisbe Benlloch en l’acta que recull aquests acords. Felicito a la cònsol i al Comú d’Andorra per aquests actes que donen contingut a la nostra memòria.

Cent anys més tard d’aquell 20 d’agost, la xarxa de carreteres a Andorra que veiem i utilitzem avui respon a una perspectiva altament ambiciosa de la modernitat. Ha exigit, i de fet encara exigeix, molts esforços. No obstant això aquesta perspectiva és hereva d’aquells temps i segueix la voluntat d’obertura –un concepte que s’ha fet d’actualitat- que va acompanyar el començament del segle XX. És amb aquest esperit que es va dotar el país de les infraestructures principals, l’energia i les carreteres per als vehicles.

El segle dels transports va fer de la xarxa viària una necessitat imperiosa i no es podria explicar ni la història d’Andorra des de les seves institucions ni el seu desenvolupament, econòmic, demogràfic, cultural i social fins a l’actualitat, sense un projecte que va arribar en un moment que ja no permetia gaires pròrrogues.

Per als forans, el país gaudia d’un paisatge perfecte, com ens diu un viatger. El mateix Fran Tomàs Junoy, havia trobat a Andorra el lloc ideal per viure, però tots descrivien les anècdotes un periple que, com Verdaguer, feien caminant o amb cavalleria. El temps servia per apreciar el paisatge. Des d’aquí, hauríem de reflexionar sobre aquelles visions idíl·liques, que no haurien de ser del tot oposades a les comoditats d’unes comunicacions eficients. Són les que ens posen a l’abast noves relacions, altres comunitats i el que el territori andorrà s’ampliï, creixi, ens quedi a l’abast.

Pocs dies després de l’acord del Consell General, el 24 d’agost es procedeix al seu compliment, aprofitant una visita pastoral del bisbe el dia 23. El cònsol major va descobrir la placa compromesa. Va haver-hi celebració, amb música i focs artificials. S’hi van pronunciar paraules. El bisbe va advertir que la via del progrés s’ha de portar “sense pertorbació alguna de la seva constitució tradicional”. El representant francès, sense oblidar com en una ocasió havia hagut de passar pel coll d’Envalira cobert de neu, va donar visques a l’Andorra antiga, a la moderna i a 11 segles d’independència contínua.

Foren crides a unir-se a un temps d’avenços, però l’any següent a la construcció d’aquest tram de carretera, va esclatar la primera guerra mundial. El concepte de pau esdevindrà car durant les dècades següents i Andorra, entre grans dificultats, pot i la sap preservar de manera que esdevé un dels seus actius més apreciats. Aquesta pau duradora ens ha portat, en aquest anys d’aniversaris, a poder celebrar també el canvi institucional més important, la Constitució en el seu 20è aniversari.

Per acabar i si m’ho permeten, donaré unes breus referències a Joan Baptista Benlloch i Vivó. Va néixer a València el 29 de desembre de 1864 i fou ordenat sacerdot el 1888. No li van faltar els mèrits. A més de bisbe d’Urgell i príncep sobirà de les valls d’Andorra, era pro-vicari general dels Somatens Armats de Catalunya, cavaller Gran Creu de l’Orde del Sant Sepulcre i del Mèrit Militar, Gran Placa de la Creu Roja, Capellà d’honor de la Reial Maestrança de Cavalleria de València, Arcade romà, etc. Ja bisbe, fou nomenat d’Urgell el 1907 i va entrar el 19 d’agost d’aquest mateix any a Andorra, o sigui fa 106 anys gairebé dia per dia.

L’acord del Consell de dedicar-li un monument es va portar a terme el 1966, quan es va encarregar a Josep Viladomat una escultura del bisbe Benlloch, al peu de l’església parroquial. Avui, novament li retem homenatge, però celebrem també els acords que fan cent anys va prendre, amb tot el seu convenciment en el progrés d’Andorra, el Consell General.

Moltes gràcies.