127a Assemblea de la UIP. Ottawa. 23 d'octubre del 2012

127ena Assemblea de la Unió Interparlamentària

Ottawa, 23 s'octubre de 2012

Intervenció de la M.I. Sra. Mònica Bonell, subsíndica general

¿S’imaginen com poden conviure 88 nacionalitats diferents en un Estat de 468 quilòmetres quadrats? ¿S’imaginen com es pot assolir l’equilibri en un indret que és 1.078 vegades més petit que la seva veïna Espanya i 1.441 cops inferior que la seva altra veïna França, i on el 57% de la població és estrangera? ¿S’imaginen a més, 12 religions diferents convivint en un país on un bisbe catòlic és, juntament i de manera indivisa amb el president de la República francesa, el cap d’Estat ? ¿S’imaginen un país que a més a més del que els acabo d’explicar, rep nou milions de visitants anuals?

Tot això es dóna a Andorra. Un petit país situat al cor dels Pirineus. El segon més gran dels microestats europeus (entenent per microestat aquell estat que té una extensió inferior a 5.000 km²). El novè país més petit dels representats a la UIP. Un país on el turisme i el comerç, juntament amb les finances són els tres motors de l’economia.

Si m’ho permeten, els intentaré explicar com és el nostre model d’integració i identitat andorrana, el model que fa possible la convivència pacífica entre 78.115 persones: 74.260 nacionals de països membres del Grup dels 12 +, 2.079 nacionals del Grup d’Amèrica Llatina i el Carib, 576 del Grup d’Àsia Pacífic, 560 del Grup Àrab, 234 del Grup Euràsia, 62 del Grup Africà, 2 d’Ucraïna i 342 d’altres països.

A Andorra gaudim d’una preuada cultura de l’esforç i el treball, d’una cultura de pau i respecte, d’un sistema educatiu de primer ordre i un marc normatiu temperadament evolutiu que ha estat possible gràcies a la nostra tradició històrica de fa més de set segles. Fou especialment notable la supervivència andorrana durant el segle passat. Mantenint-se neutra durant la primera mitja centúria marcada per les grans guerres mundials, i experimentant un gran creixement econòmic i demogràfic a partir de la dècada del 1950. Va ser just durant la segona meitat del passat segle XX que Andorra va passar de ser una economia agrícola de muntanya a ser un país de turisme i serveis. Va abandonar unes estructures institucionals pràcticament feudals a dotar-se d’un modern marc constitucional.

Tota comunitat, i més encara en aquest món globalitzat, és dinàmica i canviant. Les dones i els homes que hem estat escollits per dur a terme la governança del país no podrem defugir ni els debats interns que ens plantegi la nostra ciutadania ni les recomanacions que ens vinguin dels òrgans internacionals com ara el Consell d’Europa, les Nacions Unides, la UIP,....

Treballem i treballarem mantenint ben ferma la cultura del treball i l’esforç. Certament. Si el 57% de la nostra població és estrangera, pràcticament la gran majoria d’aquestes persones han arribat al nostre país cercant una feina. L’esforç i l’empenta de les persones arribades al llarg dels anys a Andorra s’alia amb el caràcter emprenedor i lluitador dels andorrans. El treball és, doncs, un primer element d’integració. La cultura de la pau i del respecte també està ben assentada al país. No ens cal exèrcit per tenir un nivell de seguretat ciutadana envejable. Ho destaquen aquells que ens visiten. Ens en sentim orgullosos però alhora vigilants perquè això no canviï. El tarannà tranquil sedueix. Integra. Ja tenim un segon aspecte en aquest procés de cohesió que molt sovint es dóna amb plena naturalitat. La mateixa naturalitat, per exemple, que ha fet que al nostre Parlament hi hagi avui una paritat entre dones i homes sense que cap norma ens ho hagi dictat.

Però encara hi ha més aspectes a tenir en compte. L’educació. El sistema educatiu i les activitats que hi van associades cohesionen tant els nostres infants com els seus progenitors. Uns i altres es troben a l’entorn de l’escola sense mirar quin és el seu passaport. Andorra gaudeix d’un privilegiat sistema escolar públic en què cohabiten, a lliure elecció dels usuaris, els models espanyol, francès i el propi: l’andorrà. El Principat va començar a treballar en la salvaguarda de la identitat als anys 70. L’any 1972 s’inicia un procés d’andorranització a l’escola a través de les assignatures de llengua i història andorrana. L’any 1982 es crea l’Escola andorrana que ara celebra tres dècades tot refermant que el sistema escolar és un mitjà molt important per a la integració i la reproducció de la identitat nacional, però, sobretot, és un mitjà bàsic per assolir una igualtat real d’oportunitats i de drets. Que fomenta la cultura i la llengua del país però no pas d’una manera excloent. Ben al contrari: ben oberta al món. La majoria d’estudiants clouen l’educació obligatòria havent estudiat, almenys, quatre idiomes. El català oficial, l’espanyol, el francès i l’anglès.

Treball, respecte, educació i evidentment els nostres ciutadans procedents de múltiples indrets són els elements que fan possible un nivell alt de cohesió. Tot això comporta un marc normatiu específic. Andorra, a partir dels anys 80, va començar a ordenar i regular el creixement de la població resident mitjançant un sistema de quotes per nacionalitats que prioritzava les autoritzacions d’immigració als nacionals d’Espanya i França. També de Portugal i de la resta de països de l’Europa comunitària. L’objectiu de regular la immigració era assegurar la convivència harmònica i la consecució de patrons socials justos i equitatius, reptes que han continuat perseguint els canvis legislatius posteriors. Al seu torn, com més temps de residència al país, més drets es van assolint. Fins a la naturalització si el resident estranger ho desitja. La nacionalitat es pot adoptar als 20 anys de viure al país o als 10 si s’ha seguit l’escolaritat obligatòria al país.

Hi ha reptes que caldrà anar abordant de manera atemperada i racional. Sense pressa però, segurament també, sense pausa. Avui, però, aquest és el nostre model que a l’inici de la meva intervenció he convingut a anomenar model d’integració i identitat andorrana. Però, es que Andorra no ens afecta el fenomen de la globalització? Evidentment que sí. Som petits. Però estem oberts al món com els més grans. ¿La mundialització de la majoria de processos que fem cada dia malmet la nostra identitat? Hem de mirar que no sia així. Els avenços tecnològics, de comunicació, l’era digital... la globalització de la qual n’hem assumit sense adonar-nos el nom però molts cops no sabem què comporta ens obliga a fer canvis. Qualsevol mutació és un perill. O millor dit, un repte.

Més de la meitat de la nostra població és estrangera. Les noves tecnologies, els sistemes de comunicació els permeten estar en contacte continu amb el seu país d’origen. Mantenen alguns dels seus patrons culturals a través del consum de televisió del seu país d’origen o del fàcil i barat contacte que avui poden fer amb familiars que estiguin a qualsevol punt del món. Semblaria, així doncs, que la globalització podria jugar en contra d’Andorra. De la identitat andorrana. Si només ho veiéssim així, potser sí. Però en un país on la cultura del treball és un element integrador arrelat a tot ciutadà, en un país que rep milers i milers de turistes, la globalització ens obliga a moure’ns. A canviar. A mantenir-nos atents i desperts. ¿Quants de vostès, per exemple, no han variat els seus hàbits en el moment de contractar viatges? La globalització, la tecnologia, ens permet tenir un gran ventall d’ofertes amb un sol clic.

Doncs Andorra, un país destinació de milers, milions de viatgers, una indústria turística de primer ordre, no pot restar immòbil. ¿Què aporta això a la identitat nacional col·lectiva? Una gran part del nostre PIB es deu al turisme, la nostra riquesa depèn, doncs, de molts clics. Els nostres ciutadans, siguin de qualsevol de les 88 nacionalitats que cohabiten al Principat, en són conscients. I saben que només serveix anar a l’una. Que només l’esforç, la creença, la cohesió podrà arribar a tenir una transcendència global necessària per viure avui. Saben, sabem, que Andorra, més que la nostra bandera, és la nostra marca, el nostre producte. La insígnia que oferim al món. Un món globalitzat que imposa reptes i ofereix possibilitats. Aquest és l’objectiu. El repte és que la mundialització no dilueixi la nostra identitat, el nostre tarannà, la nostra cultura. I la possibilitat que ens obre l’era digital és que la globalització no té en compte si som un Estat de 468 quilòmetres quadrats i 88 nacionalitats o si som cent, mil vegades més grans. És igual que siguem petits. Andorra, per als que hi vivim, és el nostre país. El nostre dia a dia. Per al món, Andorra és un país de 78.115 habitants. I som tots. Sense excepció.