Taula rodona: 'La pobresa a Andorra és invisible?'
En el marc del 30è aniversari de la commemoració del Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa, el Consell General ha organitzat la taula rodona ‘La pobresa a Andorra és invisible?’ amb la participació de tres ONG per exposar de la situació de la pobresa al país, una pobresa que no és de subsistència, però sí de privació de necessitats bàsiques.
Així ho van exposar al llarg del debat Jorge Pérez, director dels centres de dia de la Creu Roja; Joan Micó, vicepresident d’Unicef; i Amadeu Rocamora, president de Càritas, que van fer una radiografia de la pobresa a Andorra. En concret, de la que des de les ONG es considera pobresa oculta, aquella que no implica passar gana, que no requereix ajuts socials continuats, però sí que obliga a posposar intervencions mèdiques no urgents, com és el cas de les visites al dentista, o a deixar d'apuntar els fills a activitats extraescolars. Aquella que indirectament provoca exclusió social.
La pobresa invisible a Andorra afecta principalment nuclis familiars que viuen de lloguer i que només disposen d’un sou com a font d’ingressos, ja sigui perquè un dels dos membres de la parella pateix una malaltia o ha perdut la feina, ja sigui pel fet que el nucli familiar és monoparental. En tot cas, els responsables de les ONG van voler emfatitzar que avui dia amb un sou pròxim al salari mínim no s’arriba a final de mes a Andorra.
Al llarg de les exposicions es van detallar alguns dels col·lectius més afectats per la pobresa invisible, sent especialment preocupant la franja dels joves entre els 20 i 35 anys que no es poden permetre independitzar-se cobrant un sou i havent de fer front als elevats costos del lloguer. Aquest fet es va remarcar des de Càritas, Creu Roja i Unicef és un fet preocupant perquè afecta a tota una generació que se sent desemparada i sense esperances de poder prosperar com ho han fet els seus pares.
La taula rodona va finalitzar amb una demanda, dirigida a la classe política, per fer front a la pobresa invisible, no només en el curt termini sinó també a 15 o 20 anys vista amb la necessitat d’augmentar la cohesió social i afrontar els reptes, entre altres, d’una població cada cop més envellida i necessitada de recursos mèdics, assistencials i socials.