Discurs del síndic general, Vicenç Mateu Zamora, amb motiu del 26è aniversari de la Constitució
Molt Il·lustres, Honorables, Magnífiques i Distingides Autoritats,
Excel·lentíssims Ambaixadors,
Benvolguts conciutadans,
Senyores i Senyors,
Hem arribat un any més al 14 de març, la data en què els andorrans i les andorranes celebrem l’aprovació de la Constitució i tot allò que aquesta aprovació va significar: l’assumpció de la nostra plena sobirania com a poble, el reconeixement de drets i llibertats dels ciutadans i la fixació d’una estructura institucional pròpia de qualsevol Estat modern, de dret, democràtic i social. La Constitució venia a culminar un procés de reforma de les institucions que havia arrencat el darrer terç del segle XX, com a mirall de les importants transformacions econòmiques i socials que s’estaven produint al país, i sobretot, i el que és més important, obria un nou horitzó per a Andorra.
Avui, amb el Consell General dissolt i a les portes d’iniciar una nova etapa, prenem consciència que, una vegada més, i a l’igual que l’any 1993, ens trobem en un moment fundacional per al país. Un moment fundacional perquè la important crisi que ens va sacsejar amb força ha evidenciat la necessitat d’ampliar les bases sobre les quals havíem sustentat el nostre creixement i el nostre benestar per diversificar-lo i fer-lo sostenible, més respectuós amb el medi ambient i compromès amb el planeta. Un moment fundacional perquè, amb la perspectiva d’un proper acord d’associació amb la Unió Europea, deixem enrere el tradicional replegament d’Andorra.
Com a responsables polítics, tenim el deure de mirar més enllà de la simple immediatesa, d’alçar la mirada i de pensar en les generacions futures i les oportunitats que els volem deixar. Perquè com qualsevol generació, els que avui estem aquí som només una baula en una llarga cadena que no tenim dret a malmetre. El nostre compromís, no ho oblidem, és i ha de ser amb el present però també amb els andorrans a venir, per qui hem de ser uns dignes curadors de tot allò que ens ha estat llegat.
És difícil saber si els prohoms andorrans del segle XV pensaven en el futur quan van sol·licitar als seus cosenyors la possibilitat d’escollir representants i reunir-se periòdicament en Consell per tractar dels assumptes de les valls. El fet és que, sis segles després del privilegi del bisbe d’Urgell Francesc de Tovia, amb data de l’11 de febrer de 1419, el Consell General continua reunint-se de manera periòdica, establert definitivament com a institució parlamentària, seu de la sobirania popular i òrgan legislatiu, a partir de la Constitució que avui celebrem. Sis segles d'història, amb les transformacions lògiques aparellades als canvis polítics i socials que hi ha hagut al llarg del temps, ens converteixen en un dels parlaments més antics del món.
Permeteu-me que, com a síndic general, aprofiti aquesta tribuna per reivindicar la nostra llarga tradició institucional, una llarga tradició ininterrompuda de pau i entesa, que potser massa sovint donem com a cosa òbvia quan no ho és i de la qual ens hauríem de sentir orgullosos i defensar amb més vehemència com a part de la nostra genuïna identitat.
Distingides autoritats,
Senyores i senyors,
D’aquí a poques setmanes se celebraran unes eleccions que serviran per escollir els representants del poble andorrà per als propers quatre anys, tal com preveu la Constitució que avui festegem. La voluntat de participació política i la pluralitat de la societat andorrana es veuen reflectides en el gran nombre de llistes, -i conseqüentment, de ciutadans- que concorreran als comicis del 7 d’abril. Voldria aprofitar aquest discurs, que és el meu últim discurs com a síndic general, per desitjar que la campanya serveixi per debatre i defensar idees i models de país i deixi de banda els enfrontaments més agres i els atacs personals. Que la legítima confrontació ideològica i de propostes polítiques tingui sempre en compte la seva finalitat última: oferir solucions al servei del país, oferir solucions al servei de les persones.
De les llistes presentades, se’n desprèn que hi haurà, molt possiblement, una gran renovació al Consell General, donant pas a una nova generació d’andorrans i d’andorranes que volen servir el país des de la representació institucional. A tots ells els desitjo els millors encerts i els convido a que pensin en la gran responsabilitat que els espera. Confio que sabran honorar el tricorni i el gambeto amb dedicació, prudència i capacitat de diàleg. Confio que el nou síndic els pugui dir amb raó: si així ho feu, bon andorrà sereu. Confio que seran portadors d’idees fèrtils i de noves esperances.
El pròxim Consell és probable que sigui més plural. Esperem que, legislatura rere legislatura, el Consell sigui cada cop més divers i representatiu de la riquesa social d’Andorra. Potser ens acostarem a aquella paritat perfecta de la legislatura 2011-2015. Potser hi haurà la primera dona síndic i, si és així, estic convençut que serà per mèrits propis i no només un gest simbòlic. Serà un pas més en la normalització de la igualtat de gènere en les institucions: perquè havent-hi tant homes com dones amb vàlua, experiència i capacitat, tan normal és escollir un home com una dona.
El camí cap a la igualtat, i no només la igualtat de gènere, implica el compromís de tots i cadascun de nosaltres en el dia a dia. És clar, però, que les lleis hi tenen un paper fonamental. La mateixa Constitució, llei de lleis, proclama la igualtat com un dels grans principis inspiradors de l’acció de l’Estat, juntament amb el respecte i la promoció de la llibertat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona.
Però sovint amb les lleis no n’hi ha prou: tenim encara molta feina a fer per trencar els variats topalls invisibles però reals, els anomenats sostres de vidre: el de gènere, el del color de la pell, el de l’origen, el de la diversitat funcional, el de l’orientació sexual, el de les generacions, el de l’extracció social o laboral, fins i tot el de l’edat. Esforcem-nos com a societat perquè els sostres de vidre esdevinguin únicament sostres o barreres mentals; esforcem-nos individualment, perquè lluny de quedar-nos en l’ostentació de la debilitat, en l’autocomplaença d’un victimisme en el que fàcilment arrela el ressentiment, esforcem-nos -cadascun de nosaltres- perquè puguem traspassar els límits als quals potser ens veiem confinats.
Que aquesta gran reivindicació, com totes, sigui en positiu. Andorra ens ofereix a totes i a tots les oportunitats per poder aspirar a tantes coses, àdhuc als llocs de més alta representació institucional. Els que hem tingut l’honor d’assumir un càrrec en alguna de les institucions del país, no podem sinó sentir-nos-en profundament agraïts.
Distingides autoritats,
Benvolguts conciutadans,
Més enllà dels cicles electorals, Andorra ha iniciat un procés de transformació del seu model econòmic. Aquesta transformació sembla la continuació lògica de la reforma política i institucional que cristal·litzava en la Constitució de 1993, ja que és la Constitució la que ens va obrir al món i ens va permetre, entre d’altres, el reconeixement internacional com a estat, establir una diplomàcia pròpia i participar en els grans organismes multilaterals, començant per l’Organització de les Nacions Unides i el Consell d’Europa.
Obrir l’economia era el següent pas a fer i, com apuntava a l’inici, el futur acord d’associació amb la Unió Europea és un dels reptes més importants que tenim avui damunt la taula. La Unió Europea és l’horitzó per a moltes de les nostres empreses, per als professionals i també per a una bona part dels estudiants. El futur Govern i el futur Consell General hauran de treballar perquè l’acord que finalment s’assoleixi sigui el millor acord possible, generador d’oportunitats i de noves perspectives per al conjunt dels andorrans.
Una de les accions del Consell General en el marc dels 600 anys del Consell de la Terra ha estat la reedició del Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra d’Anton Fiter i Rossell. Ja al segle XVIII, l’autor del Manual digest recomanava equilibri, moderació i prudència. Tots ells són valors que han acompanyat secularment els andorrans, com ho demostra el fet que haguem perviscut malgrat les dificultats i els reptes que hem hagut d’afrontar i que han estat molts i diversos al llarg de la nostra història.
Perquè Andorra és, efectivament, un petit miracle de la història. Som afortunats -i de vegades sembla que no en som prou conscients- de trobar-nos en un entorn privilegiat que ens ofereix un alt nivell de qualitat de vida i la possibilitat de créixer i desenvolupar-nos personalment i col·lectiva. Hem heretat el resultat de segles d’esforç, de discreta saviesa de muntanya en la que excel·lien els nostres avantpassats. Avui hauríem de provar de ser igual de murris.
Al costat de l’estabilitat social, l’estabilitat institucional ha estat la nostra gran aliada, abans de la Constitució, però sobretot a partir del pacte constitucional. No hem d’oblidar que els andorrans som avui el que vam voler ser fa 26 anys. Més important que la tradició o l’origen de les nostres institucions és la voluntat del poble andorrà, que es va manifestar a través del referèndum del 14 de març de 1993.
En una època incerta i prou agitada arreu, Andorra, amb un futur obert, hauria de fer gala de prudència per mantenir la seva identitat, neutralitat i sobirania, per centrar-se en la seva pròpia realitat. És clar que aquesta realitat, que s’inscriu al bell mig del Pirineu que Andorra hauria d’aspirar a liderar, no és aïllada ni aliena al que passa a la resta del món, ni molt menys a Europa, una Europa en qüestió a la qual el nostre país no ha de renunciar a aportar el seu humil gra de sorra en defensa de la seva millor tradició, dels seus valors, de l’humanisme i dels drets humans. Això no exclou, però, que hem de ser alhora capaços de defensar els nostres interessos i les nostres especificitats i avançar cap a horitzons més amplis de llibertat, de benestar i de justícia social des de la nostra pròpia experiència i tradició.
Tanmateix, tot i els indicis de recuperació, el cert és que la darrera crisi ha suposat haver de fer molts sacrificis i hi ha empreses i negocis que, en el context actual, un context complex i canviant, tenen dificultats per mantenir la seva rendibilitat i viabilitat. Les institucions públiques han de saber acompanyar el teixit productiu en la seva necessària transformació. Perquè del seu èxit en aquesta comesa en depèn, en bona mesura, el progrés global d’Andorra.
I hem de ser capaços, entre tots, de bastir, amb la mirada posada en Europa, un nou pacte social de convivència, sense guanyadors ni perdedors, on tothom hi pugui retrobar un projecte de vida prou atractiu. Perquè pot arribar a ser temptador, per aquells que es troben en una posició de força, de mirar només per a ells mateixos, de voler conservar el nivell de beneficis de fa uns anys traslladant a tercers els perjudicis del canvi en l’entorn. El risc, però, és que el cost acabi repercutint sempre sobre una única capa de la societat: la classe mitjana i treballadora, havent de viure amb salaris baixos o pitjors condicions laborals, o totes dues coses, i havent de fer front a lloguers i preus cada cop més cars.
La pèrdua de poder adquisitiu i l’empobriment generalitzat de les classes mitjanes -no només a Andorra- és una amenaça clara a la cohesió social, un dels béns més preuats que tenim al nostre país. Perquè un dels avantatges de ser un país petit és, sens dubte, l’escala humana, la proximitat dels uns amb els altres. Siguem capaços de prevenir los mals, sangrant-se antes no vinga la malaltia, com alerta el Manual digest en la màxima 35. Perquè, i cito: Més excel·lent gènero de medicina i remei és precaucionar i prevenir la malaltia antes que vinga que no curar-la después que ha vingut. Apagar una petita centella; perquè, de no fer-ho, a vegades s’abrasa tota una república. Hem de lluitar i ens hem de comprometre tots plegats per preservar la moderació pública i la pau social, conjurant així els extremismes, i això només es pot aconseguir des de la justícia i l’equitat social.
Distingides autoritats,
Senyores i senyors,
Quan s’està a punt d’esgotar el meu mandat com a síndic general, no voldria finalitzar aquestes paraules sense un sincer agraïment a les persones, a totes les persones que m’han acompanyat al llarg d’aquests vuit anys, començant per la subsíndica general i els consellers i les conselleres generals d’aquestes dues legislatures, al cap de Govern i als seus ministres, als representants personals dels coprínceps i als seus serveis, al Consell Superior de la Justícia i al Tribunal Constitucional i als seus presidents, als Honorables Srs. Cònsols i als Comuns que representen, a la resta de les institucions del Principat, al secretari general i al conjunt del personal del Consell General, als professionals dels mitjans de comunicació i, molt especialment, als andorrans i les andorranes que he tingut l’alt honor de representar des d’aquesta institució sis cops centenària. Servir Andorra des de la Sindicatura del Consell General ha estat una lliçó única i un privilegi extraordinari.
Un privilegi, he de reconèixer, que fa uns anys no hauria cregut possible. I aquest és un missatge que voldria llençar als joves i als no tant joves, nascuts aquí o vinguts de terres enllà: no us poseu barreres, no us auto-limiteu. No us penseu que això o allò no és per a vosaltres. No espereu tampoc que ningú us doni el tret de sortida o el permís per participar; impliqueu-vos sense esperar res a canvi, esforceu-vos per conèixer qui som i d’on venim, per conèixer les nostres arrels, la nostra cultura i la nostra parla, les tradicions i la història del país, per mirar el món des de la vall del Valira; deixeu de banda prejudicis, feu el país vostre i vulgueu-ne fer un país millor. El millor país del món. Jo sóc andorrà de primera generació. Quan era adolescent, amb les lleis de llavors, no hauria pogut votar mai. Amb la modificació legislativa, vaig poder votar per primer cop als vint-i-vuit anys. Però les coses canvien, les societats evolucionen. Andorra ofereix avui moltes oportunitats i, allà on no les ofereix, -sabedors que res ens és donat- som nosaltres que les haurem de crear. Amb il·lusió, amb serietat, amb perseverança, amb talent, amb la millor formació.
Acabo, com no podria ser altrament, felicitant el poble andorrà per aquest 26è aniversari de la Constitució. La festa d’avui és la festa de totes les persones que estimem Andorra. Perquè d’Andorra no n’hem només de voler treure profit. A Andorra l’hem de sentir com el nostre país, com l’excepcional país que és, a Andorra l’hem d’estimar. L’hem d’estimar de veritat.
Distingides autoritats,
Senyores i senyors,
Som nosaltres que tenim la responsabilitat, amb les decisions i les accions de cada dia, de construir la nostra realitat i de posar les bases per a un millor futur. Que els encerts d’avui ens obrin nous horitzons de prosperitat i de pau.
Molta sort a tots i a totes,
Molt bona festa de la constitució per tothom,
moltes gràcies,
i VISCA ANDORRA!