Discurs del síndic general amb motiu del Dia de Sant Tomàs

Molt il·lustre cap de Govern,

Molt il·lustre president del Consell Superior de la Justícia,

Molt il·lustre president del Tribunal Constitucional,

Molt il·lustres representants dels coprínceps,

Conselleres i consellers,

Honorables senyors i senyores cònsols,

Distingits conciutadans,

El toc de la campana per part del conseller de més edat de la parròquia de Canillo inicia -com cada 21 de desembre- el Consell Tradicional de Sant Tomàs. Enguany, a més, coincidint amb el toc de la campana, i amb el punt del migdia, s'han publicat a la nostra pàgina web els primers documents del Projecte de Transcripció dels Llibres d'Actes del Consell General.

Durant els pròxims anys, s'aniran publicant les transcripcions de totes les actes i documents anàlegs que consten als diversos fons arxivístics procedents d'aquesta institució. Avui acabem de fer públics 19 documents, que van des de l'any 1289, el més antic, fins al 1419, el més modern. D'entre aquests dinou documents, 2 són inèdits i la resta havien estat publicats abans en obres dels juristes i historiadors Ferran Valls i Taberner, Cebrià Baraut, Ignasi Baiges, Mariona Fages i l'actual presidenta suplent del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, Susanna Vela.

Aquests documents, que culminen amb el Privilegi del bisbe Francesc de Tovia, que legitima l'òrgan del Consell de la Terra i amb la seva ratificació -mesos després- per part del veguer del comte de Foix, proven que la tradició parlamentària andorrana és molt anterior a la data que tradicionalment s'havia tingut en compte de 1419.

És cert que a partir d'aquella data es fixa l'elecció dels consellers per un període determinat d'un any, mentre que fins aleshores es nomenava als electes cada vegada que hi havia una qüestió a tractar. Però el que es fa a principis del segle XV és legitimar i estructurar una institució que ja feia centúries que funcionava.

Aquests documents evidencien que venim de lluny; i també -i això és potser encara més important- que el parlamentarisme andorrà no va tenir un acte fundacional, constitutiu, sinó que és fruit d'un llarg procés de sedimentació. Un procés presidit i mogut pel sentit pràctic, per la utilitat i per la necessitat: Els primers consellers es nomenaven ad hoc, per resoldre qüestions concretes. Qüestions del dia a dia propi d'una societat rural de l'època, com les pastures, els corrals o la caça d'animals perniciosos; però també per afers d'una certa rellevància política que han estat una constant en els nostres segles d'història: les relacions amb els coprínceps i els seus representants, i els vincles comercials i duaners amb els veïns.

Al llarg de vuit segles les formes han canviat i els assumptes s'han tornat més complexos i més tècnics. Però, en essència, allò que importava els andorrans del segle XIII no està tan lluny d'allò que importa avui.

Avui són poques -molt poques- les famílies d'Andorra que viuen de les pastures i dels corrals, però l'ús racional, equilibrat i sostenible dels recursos naturals -dels bens comuns, en definitiva- continua sent una qüestió cabdal en l'agenda política. Tot just fa quatre dies, la ciutadania va acudir a les urnes per renovar la composició dels Comuns, que són -molt probablement- les nostres institucions d'autogovern més antigues. Els Comuns van néixer, no per un privilegi atorgat per un senyor o per una mena de contracte social, sinó com una resposta espontània i autoregulada dels veïns per gestionar allò que era de tots, allò que era Comú. I durant les últimes setmanes hem pogut veure com el creixement equilibrat i en harmonia amb el medi natural són una de les prioritats dels ciutadans i dels seus representants en la política local.

Així, el Consell General continua tenint aquesta doble vocació; d'atendre a la vegada els afers quotidians, les preocupacions més immediates; i els assumptes institucionals, que donen forma al que som i al que volem ser.

Tot just culminem un període de sessions parlamentàries que ha estat especialment marcat per aquesta doble vocació de què els parlo. No repassaré ara totes i cadascuna de les lleis i iniciatives debatudes i aprovades en aquesta Cambra, però sí que m'agradaria fer algunes pinzellades:

Encara no fa un mes, el 28 de novembre, aquesta Cambra va donar el seu suport unànime al projecte de llei de mesures d'estímul i d'estabilitat del mercat d'arrendament d'habitatges. El consens va ser possible després del diàleg fructífer iniciat amb el debat monogràfic sobre l'habitatge del dia 16 de novembre.

Les conselleres i consellers generals d'aquesta IX Legislatura Constitucional han sabut trobar un consens, un denominador comú, al tomb de la que probablement és la qüestió més rellevant i preocupació principal de bona part de la societat andorrana. I ho han fet -ho hem fet- fent valdre allò que tantes vegades reclamem: La centralitat del Consell General. Costaria trobar un exemple més clar de centralitat del Consell General que el debat monogràfic del 16 de novembre o la votació del dia 28.

Aquest consens, però, no ha de ser vist com un punt d'arribada, com una meta, sinó com un punt de partida. Si vam saber superar diferències i trobar punts d'entesa al tomb d'aquesta qüestió de primera magnitud, el consens ha de continuar sent la tònica en matèria d'habitatge de cara al futur. I no només en matèria d'habitatge: hi ha d'altres qüestions de règim intern molt rellevants que caldrà afrontar en un futur pròxim i per a les quals també seria molt desitjable trobar acords amplis i consensos sòlids.

N'esmentaré tres: La reforma del règim d'inversió estrangera, després de l'experiència acumulada durant més d'una dècada; el desenvolupament urbanístic -àmbit en el qual el consens ha d'anar més enllà d'aquesta Cambra i incloure els Comuns-; i la sostenibilitat del sistema de pensions de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social, un repte en el qual convindria forjar consensos que incloguin els representants de la societat civil.

Aquestes són qüestions que fan part del programa del Govern per a aquesta IX Legislatura Constitucional i que també estan presents en l'agenda política dels Grups que conformen la majoria en aquesta Cambra. Però això no significa que s'hagin de tractar únicament i exclusivament des de la dinàmica de majoria i minoria; i per això saludo la mà estesa i l'esperit de diàleg que han demostrat el cap de Govern, els seus ministres i els grups de la minoria a l'hora d'abordar-los.

Senyores conselleres i senyors consellers,

Andorra no s'ha construït mai mirant exclusivament endins. El document més antic custodiat a l'Armari de les Set Claus demostra com els andorrans de fa vuit segles ja eren capaços d'atendre, al mateix temps, les necessitats domèstiques i els delicats equilibris institucionals i internacionals.

Tots els països s'han anat modulant al llarg de la història per una combinació de factors interns i externs, però segurament ens costaria trobar casos en què el pes d'aquests dos factors estigui tan igualat com el cas d'Andorra. Molt sovint el nostre país s'ha definit, precisament, per les relacions que mantenia amb l'entorn.

Si al llarg dels segles hem continuat sent andorrans i no se'ns ha assimilat amb alguna altra identitat -sempre demogràficament i territorialment més gran- ha estat per l'encert a relacionar-nos amb l'entorn, i no pas per la voluntat de recloure'ns entre aquestes muntanyes.

Com deia a l'inici d'aquest parlament, les formes canvien i les qüestions es tornen més complexes, però l'essència es manté. Ja a l'edat mitjana la relació amb els comtats veïns i amb l'Església era una prioritat. Més endavant va ser la relació amb les corones de França i d'Espanya i amb la consolidació dels estats nació que va marcar el trànsit entre l'Edat Moderna i la Contemporània. En els nostres dies, aquesta relació privilegiada s'enfoca cap a organismes internacionals, cap a entitats supranacionals que ordenen les diferents facetes del món global: el dret internacional, la cooperació econòmica i fiscal, la seguretat, la salut pública, la lluita contra el canvi climàtic, i un llarg etcètera.

En aquest capítol, en el capítol de mirar enfora i de readaptar els equilibris internacionals i institucionals, els darrers mesos també han estat fecunds. Tot just fa uns dies, el Govern culminava la negociació de l'acord d'associació amb la Unió Europea, després de més de vuit anys de converses. Al tomb d'aquesta qüestió no hi ha, com a mínim ara per ara, tot el consens que seria desitjable: Hi ha hagut un llarg procés d'informació i participació dels agents de la societat civil; hi ha un acord ampli entre forces polítiques que sumen una majoria important en aquesta Cambra; però no hi ha la unanimitat que s'ha aconseguit en altres fronts.

És la vostra missió, senyor cap de Govern, treballar en els pròxims mesos -o el temps que sigui necessari- perquè el consens al tomb de l'acord d'associació sigui encara més transversal, dins i fora de les parets d'aquesta Casa de la Vall. I, evidentment, el Consell General vol i ha de ser al centre d'aquest procés d'informació i de debat.

Avui no és el dia d'entrar en el contingut concret de l'acord, però sí que voldria remarcar que la definició de les nostres relacions amb la Unió Europea és la conseqüència lògica d'aquell pergamí de 1289 en què ja es parlava de la quèstia a pagar als coprínceps, i dels molts documents dels segles posteriors que tractaven de les relacions amb el bisbe d'Urgell, el comte de Foix i els seus veguers i lloctinents, dels drets a participar en fires i mercats a banda i banda del Pirineu, de les exempcions duaneres sobre determinades mercaderies, dels serveis postals, de les escoles franceses i espanyoles, de l'obertura de carreteres o de l'acord duaner...

A Andorra no li ha estat mai donat de triar amb quins actors internacionals s'ha de relacionar, ni configurar quin és l'entorn que ens envolta i les regles que el regeixen. Nostra és -en canvi- l'habilitat de saber veure l'oportunitat de teixir nous acords que ens permetin continuar tenint la doble vocació que hem tingut durant segles: atendre les necessitats internes del país i, a la vegada, ser presents -pels mitjans al nostre abast- en els àmbits de decisió que van molt més enllà de les nostres fronteres.

També en l'àmbit de les relacions institucionals, vull reconèixer avui els esforços per avançar en la despenalització de l'avortament per a les dones que decideixen interrompre voluntàriament l'embaràs. Es tracta d'un camí complex en el qual caldrà saber trobar equilibris i compromisos. Encoratjo a l'Executiu a continuar pel camí traçat i a continuar tenint el Consell General com el centre a l'hora de compartir i debatre aquest procés.

La qüestió institucional, evidentment, també requereix consensos amplis. I m'agradaria que aprofitéssim aquesta sessió del Consell de Sant Tomàs per pensar què significa el consens, què el fa possible. Si hi pensem bé, ens adonarem que el consens és el contrari del personalisme. En primer lloc, per una qüestió evident: perquè el consens no es pot predicar quan un està tot sol. Però hi ha quelcom més profund, més subtil: El consens requereix també prendre consciència que la solució de les grans qüestions del nostre temps i del nostre país no estan a l'abast d'una sola formació política i encara menys d'una sola persona.

Aquells que puguin pensar que els ha estat donada una posició privilegiada, que només ells tenen una visió de país i un projecte de societat, són normalment incapaços de forjar consensos, com també són incapaços de trobar solucions.

La història ens ensenya que les coses funcionen d'una forma força diferent: Tots els grans moments de la nostra trajectòria col·lectiva al llarg dels segles són fruit -com deia al principi- d'un procés de decantació, d'una voluntat de permanència mantinguda de forma constant durant generacions i -també cal reconèixer-ho- d'un punt d'atzar. El coprincipat parlamentari, que és el fonament i a la vegada la clau de volta de la nostra arquitectura institucional i de bona part de la nostra identitat no va ser l'obra d'una persona o d'un grup de persones, sinó el resultat d'un procés de segles. Per això també ha estat un consens capaç de resistir el pas de molts segles.

Senyores conselleres, Senyors consellers,

Senyor cap de Govern,

Senyores i senyors ministres,

Distingides autoritats,

Acabo aquest parlament com l'he començat: Des d'aquest migdia, les primeres actes transcrites del Consell General estan disponibles al portal web de la institució. A l'abast de la ciutadania del país i de les persones d'arreu que s'interessin pels afers d'Andorra. Els vells debats i les decisions antigues estan, per tant, sotmeses a l'escrutini dels ulls del nostre temps. Estic segur que tots serem capaços de reconèixer l'encert de generacions i generacions d'andorrans que van saber construir el país i la societat que ha arribat fins als nostres dies.

Pensem, tots plegats, que cada decisió que prenguem, que cada posició que adoptem, que cada paraula que pronunciem entre les parets d'aquesta Cambra, també algun dia serà llegida i jutjada per les generacions d'andorranes i andorrans que vindran després de nosaltres.

No hi ha millor manera de fer-nos dignes del llegat dels segles passats, que pensar en l'Andorra que deixarem a les generacions futures.

En nom de la subsíndica i de la resta de membres de la Sindicatura, aprofito el moment per desitjar-vos unes Bones Festes de Nadal i un venturós 2024.

Visca Andorra!

Carles Ensenyat Reig

Síndic general