Discurs del síndic general amb motiu del 31è aniversari de la Constitució
Molt il·lustre senyora subsíndica,
Molt il·lustre senyor cap de Govern,
Molt il·lustre president del Consell Superior de la Justícia,
Molt il·lustre president del Tribunal Constitucional,
Molt il·lustres representants dels coprínceps,
Conselleres i consellers,
Honorables senyores i senyors cònsols,
Excel·lentíssims senyors ambaixadors,
Distingits conciutadans.
El 14 de març de 1993 el poble andorrà, fent ús per primera vegada de la plenitud de la sobirania popular, va aprovar en referèndum la Constitució que ha presidit la nostra evolució institucional al llarg dels darrers 31 anys. Amb el text constitucional, Andorra s'homologava com a Estat independent, de dret, democràtic i social; i al nostre país -tan antic com la mateixa Europa- se li obrien definitivament les portes del concert de les nacions modernes i de la comunitat internacional.
A la dècada de 1990, la gran majoria de països comptaven amb una Constitució escrita; i, tres dècades després, la tònica imperant continua sent la mateixa. Podríem preguntar-nos avui -curosos com hem estat sempre per preservar els nostres fets diferencials- què fa única la nostra Constitució, què hi ha de genuïnament andorrà en la nostra incorporació a la llarga llista de països que, des de finals del segle XVIII, han anat aprovant una Constitució en el sentit modern del terme.
Una resposta possible és que la Constitució andorrana no va ser fruit, exactament, d'un moment constituent: No va crear un nou règim, no va fer tabula rasa amb el passat, no va ser el resultat d'una revolució o d'un trencament.
En certa manera, la Constitució va consolidar bona part del que ja teníem abans del 14 de març de 1993: la independència, el coprincipat parlamentari, l'equilibri secular entre el nord i el sud dels Pirineus, els fonaments d'una societat lliure, tolerant i democràtica, la combinació d'economia de mercat i de mecanismes de cohesió social i un progrés respectuós amb la tradició, la identitat i la preservació del medi natural i el paisatge.
És a dir; moltes coses que la Constitució consagra ja feien part de la tradició andorrana; del nostre cabal institucional, jurídic i polític.
Per això, tal vegada, el desenvolupament constitucional que va seguir a l'aprovació de la nostra Carta Magna ha estat més lent que en el cas d'altres països: Perquè la Constitució andorrana no va trencar amb el passat, ans al contrari, el va incorporar com una part essencial, indestriable, del present i del futur.
Com tots els moments que han tingut una certa transcendència en la història del nostre país, la Constitució va ser més una evolució que no pas una revolució. Va ser la culminació d'un procés llarg de sedimentació. Com acabo de dir, això explica, potser, la relativa lentitud dels canvis que han anat arribant des de l'aprovació de la Constitució. Però això també garanteix la solidesa de tots els avenços que, com a país, hem fet d'ençà del 14 el de març de 1993.
Seria incomplet -i fins i tot allunyat de la veritat- dir que la Constitució es va limitar a consolidar allò que Andorra ja era abans de 1993. Perquè -sens dubte- hi va haver un abans i un després significatiu. No pretenc ara fer una llista exhaustiva de tots els avenços que la Constitució va representar per al país, però -sense necessitat de fer una anàlisi profunda- n'hi ha alguns de ben evidents: La plena sobirania popular -fins a aquell moment compartida amb els coprínceps-; la instauració d'un sistema electoral mixt i paritari que al llarg de tres dècades ha representat de forma equilibrada la voluntat popular i ha garantit l'estabilitat política; i la creació d'un sistema judicial modern i la posada en marxa d'un mecanisme efectiu de garantia dels drets fonamentals.
Per tant, l'anàlisi completa -la veritat profunda del que va significar el 14 de març de 1993-, és que la Constitució va consolidar la nostra trajectòria i evolució com a poble i, a la vegada, ens va donar una plataforma formidable per projectar-nos cap al futur.
Com cada 14 de març avui celebrem la Constitució, la reivindiquem. I, totes i tots plegats, ens conjurem per mantenir-la vigent i viva. Però més enllà de les paraules ampul·loses, això què vol dir?
Significa, d'entrada, fer efectiva la lletra del text constitucional i traduir-la en accions concretes i mesures útils per a les persones: Mantenir vius i vigents els valors de l'Estat de dret, democràtic i social que la Constitució consagra; saber aprofitar les especificitats del coprincipat parlamentari i de la nostra estructura territorial en benefici de la ciutadania; vetllar perquè la separació de poders sigui real i efectiva; i perquè els drets fonamentals, les llibertats públiques i els drets polítics mantinguin el seu caràcter sagrat. Perquè també els Estats aconfessionals com el nostre -fins i tot els Estats que es proclamen laics- requereixen coses sagrades. Així, els valors, els drets i les llibertats potser ja no són sacres, però continuen sent sagrats.
Mantenir viva i vigent la Constitució també és desenvolupar -i saber adaptar a cada moment- els principis rectors enumerats sota l'epígraf de drets socials, culturals i econòmics. Les generacions que vindran després de nosaltres jutjaran el nostre grau de desenvolupament i de civilització en la mesura que siguem capaços de traduir a realitats tangibles aquests principis.
Celebrar la Constitució i reivindicar-la també significa quelcom més: Quelcom que va més enllà del contingut estricte i positiu de la Constitució -de la lletra del text que el poble andorrà va referendar el 14 de març de 1993-.
Vol dir mantenir viu l'esperit del procés constituent; el valor profund, sovint no tan evident, del que va significar l'aprovació de la Constitució. I que no és altra cosa que aquesta combinació de consolidar el que ja tenim -el que ens ha estat llegat pels segles i per les generacions que ens han precedit- i, a la vegada, ser capaços de projectar-nos cap al futur.
Conservar i evolucionar no són verbs amb significats oposats sinó ben al contrari: l'única manera de conservar és adaptar-se als canvis, sent capaç de planificar amb una certa visió estratègica. I és que només les coses mortes o inerts no canvien, no evolucionen. Les coses vives estan sempre subjectes al canvi. I això és el que la Sindicatura General que tinc l'honor d'encapçalar vol per a Andorra: Una evolució equilibrada i respectuosa amb uns tempos que no sempre estan a l'abast de les persones controlar.
Aquesta reflexió (des del meu punt de vista) és sempre apropiada en un 14 de març. Perquè, com he dit, aquest és -al meu entendre- l'esperit de fons, el teixit subtil que dona sentit i que fa encaixar les diferents peces del nostre sistema institucional, social i econòmic. I encara és més escaient en un 14 de març com el d'enguany.
El 2024 estarà en bona mesura marcat pels debats al tomb de l'acord d'associació amb la Unió Europea. I el moment -tot i no tenir la transcendència i la dimensió històrica del 1993- sí que ens obliga a fer un exercici de generositat i perspectiva d'una magnitud que no té precedent en el període històric que vam iniciar l'endemà d'aprovar la Constitució, ara fa trenta-un anys.
Cal que ens preguntem si l'acord d'associació que els successius Governs han negociat s'adequa a aquella doble voluntat present en el procés constituent: La de consolidar bona part del que tenim i, a la vegada, projectar-nos cap al futur.
En els propers mesos, tindrem l'ocasió de conèixer tots els detalls del contingut del text negociat amb la Unió Europea. Podrem debatre amb profunditat els diferents aspectes i fins i tot imaginar i discutir escenaris de futur.
El que crec que és rellevant avui és adonar-nos que el text negociat s'emmarca en la tradició de l'Andorra constitucional, perquè consolida -i en molts casos reforça- els factors en què es fonamenta el nostre progrés econòmic i social. I a la vegada obre la porta a poder desenvolupar-nos en àmbits que fins ara no estaven al nostre abast.
Aquesta reflexió general és la que haurem de tenir present en els propers mesos. Perquè segur que trobarem elements en l'acord d'associació amb la Unió Europea susceptibles de generar discussions llargues i profundes; i també disposicions millorables o que no acaben de satisfer les aspiracions, els interessos o les expectatives d'algun col·lectiu.
I, una segona reflexió general: els nostres excessos, fruit de bombolles econòmiques o de la necessitat de polítiques que reequilibrin la balança, són sempre responsabilitat nostra. És a les nostres mans aplicar les polítiques que pensem necessàries. Amb o sense acord, som els ciutadans d'Andorra els responsables de corregir-los.
Avui, des de la responsabilitat política que implica presidir la Sindicatura, faig una doble crida als representants de la societat civil i als representants polítics. Primer, a vosaltres, a les persones que doneu veu a la vida social, cultural i econòmica del país: vosaltres sabeu -com a representants del teixit social i econòmic del país- que l'interès general és alguna cosa més que la simple suma d'interessos particulars. La feina que feu dia a dia i el llegat dels qui us han precedit, així ens ho recorda. Perquè l'agregació d'interessos individuals és una operació que sempre suma zero. I no s'avança, ni es creix, ni s'evoluciona a base de sumar zeros. L'única manera raonable de superar aquesta dinàmica és pensar en el llarg termini; fer un exercici de perspectiva i superar els constrenyiments de la situació individual de cadascú.
I a vosaltres, als representants polítics i institucionals: Teniu moltes qüestions en les quals evidenciar les diferències i marcar perfil propi. Hi ha molts àmbits de la vida pública que us poden donar eines per fer créixer les vostres bases i desgastar el partit contrari. És bo que així sigui en una societat oberta, democràtica i que fomenta l'esperit crític. Les oportunitats no us faltaran.
En canvi, les ocasions per forjar consensos, per sumar a favor de projectes col·lectius i per demostrar l'estatura política i el sentit d'Estat no sovintegen tant. No les desaprofiteu.
Com tampoc no són comuns els moments històrics en els quals Andorra té l'oportunitat de consolidar els pilars del seu creixement i del seu benestar i, a la vegada, albirar nous horitzons. No sovintegen i acostumen a ser moments únics i irrepetibles.
A Andorra gairebé mai li és donada la capacitat de controlar les tendències i el ritme dels canvis -especialment quan aquests canvis tenen una dimensió internacional-, però sí ens és donada la saviesa de saber aprofitar les oportunitats.
Talment com passa amb el procés de construcció europea, l'onada democratitzadora i constitucionalista de les dècades dels 70, 80' s i 90' s no era una tendència que estigués al nostre abast controlar. El que vam saber fer fa trenta-un anys és aprofitar aquell corrent de fons per consolidar els nostres equilibris seculars i per garantir que no perdríem el tren del progrés. Ara, n'estic segur, també en serem capaços.
I, talment com passa ara, el suport a la Constitució, el coneixement del text i els possibles beneficis, no eren evidents quan faltaven pocs mesos pel referèndum del març de 1993. Jo solament tenia vuit anys en aquell moment, però les persones que van protagonitzar el procés constituent -moltes de les quals estan avui presents aquí- recordaran bé els dubtes i les pors que la futura Constitució generava en moltes persones.
I, en canvi, avui, amb la perspectiva que ens donen els darrers trenta-un anys, ens semblaria impensable que el poble andorrà hagués rebutjat el text constitucional. Seria un escenari inconcebible, ja que amb la perspectiva que ens donen els darrers trenta-un anys, molts dels dubtes presents en els mesos que van precedir el referèndum s'esvairien.
Sigui quina sigui la posició d'uns i altres, quan encarem el debat públic de l'acord d'associació amb la Unió Europea, no podem pensar només en el moment present, sinó que hem de fer tots els possibles per integrar la perspectiva que tindrem d'aquí a 15, 20 o 30 anys.
Evidentment, no podem saber amb exactitud quina serà la perspectiva que tindrem passats aquests anys: Ni quina serà l'evolució d'Andorra, ni quina serà l'opinió que tindrem al respecte. L'exercici de perspectiva és un exercici tant inevitable com inassolible. Però també és d'aquestes paradoxes que està feta la política.
I això em porta a una darrera reflexió: De la mateixa manera que seria quimèric conèixer amb precisió quin serà el nostre punt de vista d'aquí a 15 o 20 anys, tampoc no és raonable pretendre tenir avui totes les respostes sobre el que implicarà l'acord d'associació amb la Unió Europea. Ningú no té totes les respostes avui. Com tampoc ningú no tenia totes les respostes el 1993.
L'associació amb la Unió Europea -en cas que el poble esculli aquest camí- és un continent que caldrà omplir de contingut. És una porta oberta cap a diversos escenaris possibles.
Precisament per això em permeto aconsellar a tots els presents que defugin les aproximacions maximalistes. Ans al contrari, que plantegin els seus arguments i les seves apreciacions en termes possibilites i raonables. I que deixin sempre una porta oberta pel consens, com van fer els pares de la Constitució. Fer-ho denota saviesa política, amplada de mires i una disposició oberta i tolerant.
Voldria acabar recordant que l'esperit constituent de què he parlat al principi no només ha d'imperar en els moments de les grans decisions; sinó en totes i cadascuna de les nostres accions, com a representants institucionals i també com a actors de la societat civil. En tot moment hem de saber conjugar el doble mandat -aquest sí, transcendent i històric- de consolidar allò que tenim, de conservar allò que val la pena conservar, i -a la vegada- d'obrir les portes a l'evolució, al progrés i al futur; sempre pensant en Andorra i, especialment, en el benestar i la dignitat dels seus ciutadans.
Així ho hem sabut fer des del 14 de març de 1993. I espero que així serà per molts anys.
Moltes gràcies i visca Andorra!
Carles Ensenyat Reig
Síndic general