Intervenció del Sr. Antoni Martí Petit, cap de Govern

Deia fa un any que ens trobàvem en el pitjor moment econòmic de la nostra història contemporània. No podem dir que el moment actual sigui millor: Seguim immersos en la transformació del nostre model de creixement. Seguim duent a terme les gran reformes estructurals que a llarg termini ens han de tornar a situar en el camí de la prosperitat. I, sobretot, seguim veient com l’entorn econòmic del nostre país no millora, sinó tot el contrari: a diferència del que passava fa un any, ja no és només el nostre veí del sud el que passa per una profunda recessió. També França acumula ara trimestres de creixement negatiu.

La gravetat de la situació ens preocupa, però no ens sorprèn: assistim a la ja coneguda batalla entre el vell que no acaba de morir i el nou que no acaba de néixer.
I ara és el moment de perseverar; d’insistir; de mantenir el rumb. L’orientació política del Govern és la mateixa d’ara fa un any; és la mateixa de la meva compareixença excepcional a la televisió pública del setembre del 2011; i és la mateixa del discurs programa de la meva investidura. No ha canviat la meva convicció en la conveniència d’obrir i diversificar la nostra economia, en la necessitat d’implementar reformes estructurals i de fer tots aquests canvis de la manera menys traumàtica possible.

Com tampoc no ha canviat la voluntat del Govern de consensuar aquests grans canvis més enllà dels límits de la majoria que li dóna suport. Avui comparec davant d’aquesta Cambra amb una clara voluntat d’acord i de pacte i disposat a escoltar propostes alternatives. Però amb la mateixa fermesa dic que el consens –per molt desitjat que sigui- no és més valuós que les reformes. I les grans decisions s’adoptaran: amb o sense consens; com ja s’ha vist en els 12 mesos que han passat des de l’últim debat d’orientació política.

Durant el debat d’ara fa un any, vaig insistir que revertir la situació de crisi no només era difícil, sinó que, a més, no era qüestió del dia a l’endemà. En cap moment ni jo ni cap membre del Govern no hem comès la frivolitat de parlar d’una solució immediata; perquè sabem com de profunda és aquesta crisi i que totes les mesures que cal aplicar només poden tenir plens efectes a mitjà i a llarg termini. 

El que sí tenim és la convicció que el programa de reformes que està seguint el Govern és el bo. No hi ha brots verds, però sí símptomes que estem en el bon camí: Hem començat a revertir el preocupant dèficit públic; l’obertura econòmica i les reformes d’Andorra desperten interès més enllà de les nostres fronteres i comencem a percebre’n els primers resultats; de manera discreta, però constant, anem avançant en la definició d’un nou marc de relacions amb la Unió Europea; i la nova estratègia turística comença a donar fruits, malgrat la complicadíssima situació dels nostres mercats tradicionals. Tot això mentre concentrem recursos allà on són més necessaris.

S’ha acusat reiteradament a aquest Govern de fiar-ho tot a l’obertura i a la diversificació de l’economia. I, en bona mesura és cert, sí: ho fiem gairebé tot al canvi de model econòmic. A un canvi de model econòmic que obri nous sectors a la nostra economia i que millori els nostres sectors tradicionals. Només per aquest camí es podran crear nous llocs de treball competitius i sostenibles. 

Quin altre camí hi ha? Potser sí, potser sí que vam pecar de massa optimistes a l’hora de presentar el procés d’obertura i diversificació de l’economia. Vam advertir que els canvis es veurien a llarg termini, a uns quants anys vista, però és cert que del nostre entusiasme, de la nostra confiança en el projecte, molts podien entendre que s’esperaven resultats positius més contundents i més immediats. Tant de bo els tinguéssim aquests resultats més contundents, però no és així. I, tenint-los o no, el full de ruta seria el mateix, perquè la convicció és mateixa.

Senyores conselleres i senyors consellers,

He parlat de conviccions i de símptomes que ens indiquen que estem en el bon camí. No he parlat ni parlaré de brots verds. Ningú no podrà parlar de brots verds fins que no es reverteixi la destrucció de llocs de treball. Fa un any també ho vaig advertir: el nombre d’aturats, que aleshores ja superava el miler, vaig dir, “seguirà augmentant de manera dramàtica”. I bé: En un any, el nombre d’aturats s’ha incrementat en unes 150 persones. En un entorn europeu molt complicat, l’atur a Andorra ha crescut en 150 persones en un any. Algú podria dir que l’any passat vaig exagerar en predir que l’atur augmentaria de forma dramàtica, però cadascuna d’aquestes 150 persones viu el seu propi drama i nosaltres, des del Govern i des del Consell, n’hem de ser plenament conscients.

Algú podria dir que la xifra no és preocupant, comparada amb les magnituds de la resta de països europeus. Però això seria faltar a la veritat: L’augment del nombre d’aturats dels últims anys ha anat acompanyat al nostre país d’una reducció important de la població. La davallada de l’economia, especialment del sector de la construcció, ha fet perdre més llocs de treball del que es desprèn de les demandes de feina del Servei d’Ocupació. La diferència amb altres països és que a Andorra bona part de les persones que ha perdut la feina han marxat del país. 

I aquesta és una veritat incòmoda, però jo tinc l’obligació de recordar-la avui en aquesta Cambra per evidenciar un cop més la fragilitat i la debilitat del model de creixement en el qual estàvem instal·lats fins fa pocs temps. Això ha de servir de lliçó per a aquells que poden tenir la temptació de voler tornar enrere: tornar enrere seria tornar a un model fràgil, poc competitiu i caducat. Fer polítiques immobilistes seria instal·lar-se en el populisme i endarrerir per molts anys l’esperança del creixement.

Però més enllà de les xifres, dels aturats inscrits al Servei d’Ocupació i d’aquells que han anat marxant del nostre país, tampoc no accepto que es parli de l’atur només com d’una magnitud macroeconòmica. Per a cap membre d’aquest Govern els aturats no seran mai una xifra més en la gran computadora de l’Estat. Ni els aturats, ni els treballadors del sector privat o del sector públic, ni els jubilats, ni els autònoms... Nosaltres no creiem en igualar la societat de manera total i absoluta. Nosaltres creiem en les diferències, en la diversitat i també en la desigualtat quan és equitativa i justa; però per a nosaltres totes les persones, amb els seus projectes de vida, són igualment importants.

Per això creiem més en els plans d’ocupació temporal per a persones sense feina, que no pas en simples ajudes econòmiques (que també són necessàries). Perquè no veiem els aturats com un càrrega per a la societat, com una variable econòmica que cal amagar, sinó que creiem que poden seguir contribuint amb el seu treball a fer d’Andorra un país millor dia a dia. Per això hem mantingut les ajudes que va posar en marxa l’anterior Govern, però sobretot hem estat els primers a instaurar programes d’ocupació temporal per a aturats. Com també vam ser els primers, en el seu dia, a estendre la cobertura sanitària a totes les persones desocupades inscrites al Servei d’Ocupació.

Fa unes setmanes, vaig estar parlant una bona estona amb una d’aquestes persones que formen part del programa d’ocupació temporal per aturats: Una persona que estava realitzant tasques de manteniment en un edifici públic. Em va explicar que preferia rebre una contraprestació per una feina que ell sabia que era útil i valorada, que no pas rebre només una ajuda. I jo li vaig dir que estàvem molt agraïts a persones com ell, perquè malgrat trobar-se en la duríssima situació de no tenir feina, no renunciava a seguir lluitant i sentir-se satisfet per fer alguna cosa útil.

Explico això perquè de casos com el d’aquesta persona al Govern en coneixem molts cada setmana. I creiem que cal ajudar aquestes persones, no només des de la superioritat de donar un subsidi, sinó també des de la solidaritat i la dignitat. Fins ara, el Govern ha destinat un milió d’euros a programes d’ocupació temporal per a aturats; una despesa que també és, fins a cert punt, una inversió, perquè aquestes persones també contribueixen amb el seu treball. D’aquestes persones els polítics –quan saben escoltar- n’aprenen molt. Perquè són persones que es lamenten poc i lluiten molt.

I com que sabem que la xifra d’aturats no es reduirà tant de pressa com voldríem, seguirem posant en marxa nous programes com aquest i destinant més diners encara; uns diners, repeteixo, que no veiem només com una despesa, sinó també com una inversió.

En el pressupost per a l’any vinent es preveurà una partida de 2 milions d’euros per a programes d’ocupació en benefici de la col·lectivitat per a persones aturades. Programes que inclouran treballs temporals a les administracions públiques o altres com la neteja de boscos o la orientació i la informació als visitants en els moments àlgids de la temporada turística.

Fins ara, els programes de treball temporal en benefici de la col·lectivitat han donat una resultats positius: 202 treballadors contractats el 2012 que augmentaran aquest any fins a 225. I l’any vinent, vist l’increment d’aquesta partida pressupostària, esperem fer arribar el programa  a moltes més persones desocupades.
Paral·lelament, el Ministeri d’Interior també ha treballat –i continuarà treballant- en la millora del Servei d’Ocupació: S’han simplificat els formularis i s’han agilitzat els tràmits per a empreses i treballadors desocupats; s’han establert mecanismes de col·laboració amb el personal dels Comuns a través del Servei de tràmits; s’ha facilitat l’accés de les empreses als currículums de les persones aturades i properament s’iniciaran els treballs per ampliar la superfície destinada a l’atenció al públic.

Les millores al Servei d’Ocupació continuaran i no estalviarem esforços ni recursos en un moment en què una de les prioritats ha de ser combatre els efectes de la crisi sobre les persones desocupades.

D’altra banda, el Govern ha implementat, de forma més valenta i eficient, polítiques actives per fomentar la contractació indefinida, amb o sense formació. La Taula permanent per a la Formació i el Treball, creada en l’anterior legislatura i que aplega els agents econòmics i socials, va fer un seguit de propostes que el Govern ha recollit i transformat en dos programes de foment de l’ocupació i la formació, als quals hem destinat una partida pressupostària d’1 milió d’euros. Programes consistents en subvencions a les empreses que optin per la contractació indefinida de treballadors desocupats, amb o sense un procés formatiu.

En el marc d’aquests dos programes –posats en marxa l’hivern passat- s’han ofert 30 llocs de treball indefinits, dels quals 18 ja han estat formalitzats. És un bon inici. Un bon inici d’una política activa de foment de la contractació indefinida que fins ara no s’havia posat mai en pràctica al nostre país amb aquesta intensitat. I tornem a estar amb unes dades que poden semblar insignificants: 30 llocs de treball oferts en els 4 primers mesos del programa. 30 llocs de treball, senyores i senyors consellers, és gairebé un 3% dels aturats d’Andorra; és una cinquena part de tot l’atur generat durant l’últim any.

Insisteixo en què és un primer pas i en què són uns primers resultats. Els ministeris d’Economia, d’Educació i d’Interior es reuniran properament amb els agents socials per avaluar la implantació d’aquests programes i per estudiar noves mesures de foment actiu de l’ocupació indefinida i la formació. És l’opinió del Govern que cal augmentar els diners i altres recursos que destinem a la formació de les persones desocupades.

Però no ens enganyem: la profunditat de la crisi és tal que, per molts esforços i recursos que destinem a combatre l’atur, no sempre tindrem èxit. Del 2012 al 2013, els diners que el Govern destina a fomentar l’ocupació i la formació dels aturats i a posar en marxa programes d’ocupació temporal han augmentat un 53%. I al pressupost de l’any vinent aquesta partida seguirà augmentant. Però no tenim cap vareta màgica per crear llocs de treball; i fer creure que la creació d’ocupació és només una qüestió de voluntat política és enganyar a la gent.

També m’agradaria fer una reflexió més de fons sobre l’atur i el mercat de treball, perquè solucions puntuals no ens poden fer perdre de vista una evidència: Al llarg de les dues últimes dècades hem estat poc previsors a l’hora d’anticipar les debilitats del nostre model de creixement. També hem estat poc previsors a l’hora de tenir en compte les conseqüències socials d’aquestes debilitats. En un futur caldrà obrir el debat sobre una assegurança d’atur per capitalització, proveïda amb les cotitzacions de treballadors i empresaris. En el moment actual seria afegir més càrregues socials en un moment complicat; però quan l’economia remunti caldrà, repeteixo, obrir aquest debat. I des de l’oposició se’ns podrà recordar que els socialdemòcrates ho havien inclòs en algun dels seus programes electorals. És cert. Ho recordo. Com recordo també que condicionaven la posada en funcionament d’aquesta assegurança d’atur a un gran acord polític al Consell General. Espero que aquest esperit constructiu i de consens –que a vegades hem trobat a faltar en l’oposició- es mantingui en aquest punt en futures legislatures malgrat la recent escissió del Grup Socialdemòcrata.

Però bé, estic parlant d’un debat de fons, de calat, que crec que no és convenient abordar ara, sinó quan l’economia comenci a créixer altra vegada.

És extremadament injust dir que el Govern no fa res per revertir la situació de crisi econòmica o per aturar la destrucció de llocs de treball. El Govern està fent tot el possible per revertir la situació de crisi i per crear llocs de treball. Sabent que la solució miraculosa no existeix i que el nostre horitzó és a mitjà i llarg termini. Dir el contrari seria enganyar els ciutadans. És més, estem en disposició d’afirmar –i en parlaré més endavant- que sense l’acció del Govern la situació seria molt pitjor.

Però que tinguem la vista posada en el mitjà i llarg termini no implica que ens oblidem del dia a dia. El pressupost presentat per aquest Govern i aprovat amb els vots del Grup Demòcrata en aquesta Cambra és el pressupost més social de la història del Principat d’Andorra. Mai fins ara no s’havien destinat tants recursos a polítiques socials. La despesa social va superar l’any passat a 19 milions d’euros, un 8% superior a la de l’any anterior, i un 394% més que el 2007, últim any abans de la crisi actual. L’any passat, els beneficiaris de prestacions socials van arribar a 12.403 persones, un 16% de la població.

Uns diners que van destinats a persones desocupades, sí, però també persones que han vist dràsticment reduïts els seus ingressos per la crisi: per reducció de salari, reducció d’hores de feina, caiguda dels beneficis de les empreses i de les activitats professionals... Els casos són diversos; ho sabem prou bé aquells que els coneixem de primera mà: perquè les persones amb problemes saben que la porta del despatx del Cap de Govern sempre està oberta per a elles.

La despesa social ha de ser vista també com una invesió: com una inversió en cohesió social; una inversió en inclusió i en andorranitat, en el millor sentit de la paraula. Però perquè realment sigui una inversió cal garantir que produeix els efectes desitjats i que va destinada allà on realment és necessària. Aquells que gestionem els diners de tots tenim l’obligació d’assegurar que cada cèntim que prové de les contribucions de tots és gastat de forma responsable. En el cas de la política social aquesta responsabilitat implica concentrar els recursos allà on són més necessaris.

Per això vull saludar el lideratge amb què el Grup Demòcrata està portant la tramitació de la proposició de Llei de Serveis Socials i Sociosanitaris. Per primera vegada tenim una imatge precisa de tots els serveis socials de què disposa el nostre país; per primera vegada tenim un text que ordena amb detall les competències en aquesta matèria. Aquesta és la base per gestionar amb rigor, per evitar duplicitats i per concentrar la despesa social allà on cal. Perquè si tractar diferent situacions iguals és un error, també és un error –tant o més greu que l’anterior- tractar igual situacions que són diferents. 

Una bona inversió en cohesió social no és gastar més i més diners sense ordre ni control, perquè sense ordre ni control s’acaben donant ajudes a qui no les necessita i això impedeix, pecisament, concentrar els recursos allà on són més necessaris. Per això he dit en més d’una ocasió que en política social no es tracta de retallar, sinó de distribuir millor. No es tracta de retallar perquè la cohesió social ha de ser la prioritat de qualsevol Govern responsable. En despesa social, aquest Govern gasta més i gasta millor.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

El Govern que encapçalo comparteix totalment amb aquesta Cambra la inquietud per la complicada situació econòmica i, molt especialment, per la pèrdua continuada de llocs de treball. Entenem la insistència amb què els consellers reclamen solucions a aquesta situació; insistència reiterada en les sessions de control al Govern i que és un fidel reflexe de la veu del carrer. Però des del Govern no podem acceptar que es facin comparacions demagògiques.

Molts governs europeus es veuen, lamentablement, obligats a aplicar profundes retallades, molt sovint afectant l’Estat del benestar que tant va costar construir en el passat. Però a Andorra això no està passant. I dir el contrari és intentar enganyar els ciutadans. Nosaltres hem aplicat mesures de contenció de la despesa: hem rebaixat la inversió, hem retallat els salaris més elevats de la funció pública, hem reduït les tarifes de responsabilitat dels prestadors de serveis mèdics, hem revisat el copagament d’alguns medicaments... totes elles mesures difícils d’agafar. Però ningú no pot dir que a Andorra s’aplica una política de retallades com la que, malauradament, es veuen forçats a aplicar els governs dels nostres veïns europeus.

És més, en aquests dos anys de govern, l’Estat del benestar a Andorra s’ha expandit: No només fem més política social que mai, sinó que invertim més en seguretat ciutadana: Conscients que la seguretat és un actiu molt valuós del nostre país, no permetrem que la crisi afectés a les necessitats del Cos de Policia de disposar de més i millors mitjans materials i d’incorporar nous mitjans humans. Properament, com ja es va anunciar fa unes setmanes, es procedirà a cobrir les baixes del Cos amb noves incorporacions així com a prosseguir amb la renovació del parc de vehicles i del material de la Policia. Unes inversions necessàries que no havien estat del tot ateses durant l’etapa del Govern anterior.

Properament, a més, es procedirà a la signatura dels acords de cooperació policial i de protecció civil amb la República Francesa. Un acord que representa un clar pas endavant en la seguretat dels nostres conciutadans. Uns acords que fa 20 i 10 anys que estaven pendents damunt la taula. I s’han iniciat les negociacions d’uns convenis de característiques similars amb Espanya.

També serà aquest Govern el que posi en marxa la reforma més gran de la Justícia des de 1994. Una reforma que es tradueix en diversos fets i compromisos: En el compromís d’incloure en els dos propers exercicis pressupostaris les partides necessàries per urbanitzar la parcel·la i els entorns del Prat del Rull on s’haurà de construir la futura Seu de la Justícia, per un import total de 2,7 milions d’euros. La licitació, aprovada fa 15 dies, de la reforma integral dels sistema d’informació de l’Administració de Justícia, amb un cost inicialment avaluat en més de 3 milions d’euros. I en un paquet legislatiu que entrarà a tràmit parlamentari durant la propera tardor orientat a regular la carrera judicial, el nou règim d’execucions civils i administratives, la redistribució de competències entre les diferents jurisdiccions i la regulació de l’exercici de les professions jurídiques. També abans de finals d’any tindrem enllestit el Codi de Procediment Civil, ja parcialment redactat i consensuat amb els actors del món jurídic.

En resum, estem duent a terme una política global en el món de la Justícia consisten en més recursos i millors instruments per agilitzar l’administració de justícia i garantir l’excel·lència dels operadors jurídics. Perquè una Justícia lenta i ineficaç és extremadament injusta.

També hem introduït millores significatives en el camp de l’educació: l’Escola Andorrana posarà en marxa el curs vinent el programa d’educació per competències, en línia amb la pedagogia avançada europea. Un pas endavant que és possible gràcies a la feina i la vocació dels centenars de mestres i altre personal de l’Escola Andorrana. Són un dels col·lectius més nombrosos de l’administració, un dels que té encomenada una de les responsabilitats més elevades i un dels que realitza la seva feina amb major diligència i discreció.

Aquest Govern no estalviarà esforços en educació i bona prova d’això la tindrem amb la nova escola de primera ensenyança de Canillo, prevista al proper exercici pressupostari, o en l’acabament de les obres d’ampliació –actualment en curs- de l’escola de primera ensenyança d’Ordino.

La millora constant del sistema andorrà contribuirà a enriquir encara més l’oferta educativa d’Andorra, que sempre estarà en deute amb els sistemes educatius espanyol i francès. Properament la ministra Suñé signarà a París el nou conveni franco-andorrà en matèria educativa. A vegades aquests convenis poden sonar a complicades negociacions internacionals allunyades dels ciutadans, per això cal que dimensionem bé què significa aquesta signatura: significa la presència a Andorra durant, com a mínim, 10 anys més d’un sistema educatiu públic, de qualitat i acreditat arreu del món. Per aquesta mateixa raó, d’altra banda, el Ministeri d’Educació intensificarà els seus esforços per revitalitzar el sistema educatiu espanyol. Perquè volem mantenir la presència i l’equilibri dels tres sistemes educatius al nostre país.

En aquest sentit, vull agrair al govern espanyol, la decisió recent de permetre la matriculació dels alumnes preinscrits als centres d’Encamp i de Sant Julià de Lòria. És un signe de la voluntat de permanència expressada pel ministre espanyol d’educació.

A tot arreu veiem com es redueixen la despesa i les inversions en educació, però no a Andorra. Aquest Govern té el compromís de mantenir la inversió i estem augmentant les beques atorgades i la dotació de les mateixes: En un any, del curs 2011-2012 al curs 2012-2013, les beques d’ensenyament superior han augmentat més d’un 33%. Els ajuts a l’estudi, un 12% i els crèdits d’estudi, un 50%. L’augment de les ajudes socials i la constant millora dels serveis públics es deixa sentir allà on les aportacions de l’Estat tenen un retorn potencial més gran: en el sector de l’educació.

És per tot això que afirmo que intentar establir qualsevol paral·lelisme entre la contenció de la despesa a Andorra i les retallades als països europeus, és un exercici de pura demagògia.

Senyores conselleres i senyors consellers,

A l’inici de la meva intervenció he dit que podíem afirmar que hi ha senyals que ens diuen que anem en la bona direcció. Un d’aquestst indicadors és la reducció continuada del dèficit públic durant aquests dos anys de govern. En efecte, tal i com vam explicar en presentar l’execució pressupostària, el 2012 es va tancar pràcticament en equilibri si no fos pels compromisos adquirits pel Govern per pagar les grans infraestructures inaugurades recentment.

La reducció del dèficit i l’assoliment de l’equilibri pressupostari és una peça clau, és el punt d’inflexió. Perquè un dels drames de la crisi actual, és que la recessió ha sorprès als governs molt endeutats i, per tant, amb molt poc marge de maniobra. Si volíem mantenir l’Estat del benestar, si volíem tornar a fer inversió pública que pugui dinamitzar l’economia, si volíem que Andorra guanyés credibilitat internacional, si volíem atreure inversió estrangera fiable i productiva, si volíem –en definitiva- començar a revertir la situació de crisi, el primer que calia fer era posar ordre a casa nostra: El primer que calia fer era assolir l’equilibri pressupostari.

Un Govern endeutat més enllà del raonable no pot garantir l’Estat del benestar. Un Govern endeutat no pot mantenir un ritme d’inversió pública adequat a les necessitats del país. Un país endeutat no té credibilitat internacional i no és atractiu per a ningú. Tot deute públic és un impost ajornat i un endeutament excessiu és el pitjor enemic de la seguretat jurídica.

Però que el dèficit públic hagi sortit de la zona de perill no ens ha de portar al triomfalisme o a la inconsciència. Ni el creixement ni el benestar poden seguir recolzats en el recurs permanent a l’endeutament. Perquè és insostenible i perquè, això sí, seria una pèrdua de sobirania en mans dels mercats financers que aquest Govern no permetrà.

A més, l’estructura d’ingressos de l’Estat continua sent feble: Tot just acabem de posar en marxa els nous impostos directes, que complementarem ben aviat amb l’IRPF; però els nostres ingressos depenen excessivament del consum, de l’impost general indirecte i dels impostos especials. Seria irresponsable dir que no cal aplicar noves mesures de contenció de la despesa o que no hi ha necessitat de completar el model fiscal: Cal seguir controlant la despesa i cal seguir diversificant i augmentant els ingressos, perquè –ho repeteixo- l’estructura encara és feble.

L’estructura és fleble si tenim en compte, per exemple, que la reducció del dèficit ha anat acompanyada d’una dràstica reducció de la inversió pública. Ja vaig dir l’any passat en aquest mateix debat que una inversió pública sota mínims no era sostenible, ni per a les necessitats del país ni per a la dinamització de l’economia. És per això que en el proper pressupost començarem a posar les bases del que ha de ser una política d’inversions sostenible i perdurable en el temps. Es tracta d’invertir de manera equilibrada, tot intentant compensar els cicles de l’economia. 

Quin seria el plantejament ideal? Doncs que davant una situació de davallada generalitzada de la producció i del consum, l’Estat pogués mantenir un cert ritme inversor per no agreujar la caiguda. Però vull recordar a aquesta Cambra que el Govern venia d’una situació de dèficits creixent fins a una punta de 100 milions d’euros de dèficit cada any, en un Estat en què els ingressos del Govern amb prou feines supera els 300 milions d’euros. Davant d’aquella situació, mantenir l’esforç inversor del Govern ens hauria abocat a la fallida. I vam haver de prioritzar: o reduir la inversió o començar a retallar dràsticament els serveis públics. I vam optar per la primera opció. 

Durant dos anys hem contingut el dèficit i hem treballar per diversificar els ingressos. I no hem acabat aquesta feina, però hem pogut donar cert oxigen a les finances públiques com per poder-nos permetre expandir la inversió i la despesa en el pressupost de l’any vinent. Com ja he començat a explicar i com seguiré detallant al llarg d’aquesta intervenció, el pressupost de l’any que ve contindrà més obra pública, més ajudes directes a sectors on la crisi és especialment greu, més despesa per reactivar el turisme i el comerç, més programes d’ocupació temporal d’aturats i més plans de foment actiu de la contractació indefinida.

Perquè hi ha infraestructures necessàries que no podem seguir ajornant indefinidament. Durant el curs vinent es construirà un accés directe al Pas de la Casa des del túnel d’Envalira, s’eixamplarà la carretera general 3 entre La Cortinada i Arans, s’acondicionaran els entorns de Casa Rossell i l’edifici de Ràdio Andorra, s’eixamplarà la plaça major de Sant Julià amb la reforma de l’hotel Glòria i es millorarà la sortida de la carretera a Soldeu. Entre d’altres.

Com també continua sent necessari un heliport nacional que connecti Andorra amb les principals ciutats i els principals aeroports del nostre entorn. Malauradant, el Govern va haver de fer marxa enrere –per motius tècnics- al projecte d’ubicar un heliport al Roc de Patapou, a Andorra la Vella. Però el Ministeri d’Economia i Territori va establir un nou període de converses amb els Comuns per trobar la ubicació més idònia d’aquesta infraestructura que –ho repeteixo- continua sent molt i molt necessària. I a partir d’aquí analitzarà quina ubicació compleix millor les condicions.

Tot això ens portarà a assumir un cert increment del dèficit altra vegada, però d’una manera controlada i justificada. I no és una contradicció amb la línia política que ha seguit el Govern aquests dos anys: Ja he dit moltes vegades, sovint en aquesta Cambra, que no fem una obsessió del dèficit zero. He dit moltes vegades que la inversió pública no podia estar permanentment congelada i que caldria tornar a pressupostar nova inversió. Però perquè això sigui possible cal seguir sent molt curosos amb la despesa i l’endeutament.

La situació dels comptes de l’Estat també continua sent delicada si tenim en compte els compromisos assumits i la despesa a què s’haurà de fer front en un futur. Un bon exemple d’aquests compromisos del tot inassumibles és el complement de jubilació dels treballadors públics. Ja vaig avançar l’any passat que aquest complement de jubilació seria objecte d’una reforma, no per abolir-lo completament, sinó per situar-lo dins els límits de la sostenibilitat i la racionalitat. 

I avui m’hauria agradat presentar-me davant d’aquesta Cambra amb la reforma feta. Però hem donat prioritat a seguir amb les negociacions amb els representants dels treballadors i consensuar, en la mesura del possible, les condicions de la reforma. Podíem haver tancat el projecte de llei fa temps i no ho hem fet perquè estem absolutament determinats a fer aquesta reforma, però també estem oberts a recollir aquelles aportacions que –sense contradir-se amb l’esperit de la reforma- minimitzin l’impacte negatiu que aquest canvi pot tenir per als treballadors públics.

Ara bé, que ningú interpreti que esgotar el procés negociador i buscar el consens significa renunciar als propis posicionaments. I el posicionament del Govern és clar: reformar un complement de jubilació que és insostenible des del punt de vista financer. Per això els representants dels treballadors públics ja saben que hi ha determinades mesures a les quals el Govern no pot renunciar: 

Partim de la constatació que un complement de jubilació per prestació definida i que garanteixi un 70% de l’últim salari és del tot insostenible. Bona prova en són els 280 milions d’euros que, a hores d’ara, ja s’han meritat per aquest concepte. Una quantitat que, cada any que passa augmenta de manera exponencial i que acabaria superant els 800 milions d’euros si no fem la reforma. Aquesta situació es veu, a més, especialment condicionada per les prejubilacions, que contribueixen a incrementar encara més els diners que el Govern ha de destinar a pagar complements de jubilació. I dic bé el Govern, perquè un altre dels excessos d’aquest sistema és que en cap moment no s’ha demanat cap contribució al treballador (amb l’excepció, és cert, de la Policia, però amb unes contribucions tan petites que no arriben a cobrir ni un 5% dels complements de jubilació d’aquest Cos).

Per tant, les converses i les negociacions no s’han esgotat, però els representants dels treballadors públics ja saben que el percentatge del 70% es reduirà significativament i que, a partir de la llei, els funcionaris hauran de contribuir per pagar part del seu complement de jubilació; una contribució que serà idèntica a la que el Govern farà per ells.

Amb aquests eixos bàsics, la negociació de la reforma dels complements de jubilació dels funcionaris es tancarà durant el juliol vinent.

En qualsevol cas, no ha estat mai la intenció del Govern culpar els treballadors públics d’aquesta situació. Aquesta situació és fruit de la irresponsabilitat i la deixadesa dels polítics. Jo en sóc corresponsable, com també ho són d’altres en aquesta Cambra. Jo n’assumeixo públicament la responsabilitat. I no hi ha millor manera d’assumir la responsabilitat que reparar els errors. Això és el que estem fent.

Vull demanar la col·laboració lleial i diligent d’aquesta Cambra –una col·laboració que sempre he obtingut- per aconseguir que durant la propera tardor quedin aprovats tres projectes de llei fonamentals: La reforma del complement de jubilació dels treballadors públics, la reforma de la Seguretat Social i la introducció de l’impost sobre la renda. La intenció del Govern és que els consellers puguin examinar aquests tres textos durant l’estiu de tal manera que el procediment legislatiu comú comenci el primer dia del proper període de sessions i que les tres lleis quedin aprovades, a tot estirar, a finals d’aquest any.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Ja durant el debat de la meva investidura com a Cap de Govern vaig estendre la mà a l’oposició per tancar un pacte d’Estat per a la reforma de la Seguretat Social. Un pacte d’Estat que no va ser possible perquè els consellers de l’oposició no van voler assumir el desgast que una reforma d’aquest tipus suposava. Han passat dos anys des d’aquella oferta de pacte i ara el Govern ja té enllestida una reforma de la Seguretat Social, que alguns qualifiquen de massa moderada, però que és un punt d’inflexió cap a la sostenibilitat del sistema. Una reforma que arribarà a aquesta Cambra durant els primers dies de juliol.

Fa un any vaig explicar que la delicada situació de la Seguretat Social s’havia d’encarar de dues maneres diferents: Pel que fa a la branca general, del que es tracta és de fer una gestió rigorosa, de controlar la despesa i de situar els dèficits dins d’uns límits acceptables. En canvi, pel que fa a la branca de jubilació no hi ha res a getionar: el que cal és canviar un sistema que ha quedat desfasat i que està inadaptat a la realitat actual. Un sistema que en el seu inici, fa més de 40 anys, estava calculat amb una esperança de vida de 71 anys, que la llei del 2008 va elevar només fins als 73 anys. En un país que –afortunadament- compta amb una de les esperances de vida més altes del món, que supera de llarg els 80 anys.

Durant els últims 12 mesos hem continuat amb les mesures de bona gestió i control del dèficit a la branca general i amb la reforma de la llei de la CASS que aviat es presentarà seguim aprofundiant en mesures d’aquest tipus: augmentant els períodes de cotització per tenir dret a baixa per incapacitat temporal, reduint lleugerament els imports de les baixes, implementant protocols i definint itineraris... I, sobretot, treballant per dotar la CASS i el Ministeri d’un servei d’inspecció realment efectiu per combatre els abusos del sistema. I vull agrair en aquest punt la col·laboració i l’ajuda prestada per la República Francesa per a l’establiment d’un servei d’inspecció al nivell del que el nostre Estat del benestar requereix.

Algú podria qualificar aquestes mesures de retallades i tindria raó: perquè cal retallar allò que és un abús o allò que és no és essencial i que no és sostenible. Precisament per salvar l’Estat del benestar el que cal és combatre els absusos i els luxes.

La reforma de la llei de la CASS també deixa fora de la Seguretat Social les prestacions familiars que, en el marc de la llei de serveis socials, seran assumides directament pel Govern. Perquè la bona gestió també implica saber on s’ha d’imputar cada despesa i les prestacions no contributives s’han de finançar amb càrrec directe al pressupost de l’Estat i no a la caixa de la Seguretat Social.

Aquesta feina de bona gestió ja va començar -vull recordar-ho- durant el primer any de mandat del Govern, amb la reducció de les tarifes dels prestadors de serveis, l’ampliació dels dies de carència o el canvi en el copagament d’alguns medicaments, per citar alguns exemples. Totes aquestes mesures ens permeten anar situant el dèficit de la branca general dins d’uns límits assumibles i raonables. I, el que és encara més important, ens permeten augmentar les cotitzacions per la branca de jubilació sense –per ara- afegir més càrregues a les empreses i als treballadors.

En efecte, la reforma de la llei de la CASS preveu incrementar del 10% al 12% la cotització per vellesa, tot reduint del 10% al 8% la cotització per malaltia. Això farà incrementar el dèficit de la branca general? Sí, és clar. Però és el mateix raonament que he utilitzat fa uns moments en parlar del dèficit públic: La bona gestió ens ha permès donar oxigen al sistema i ara tenim cert marge per augmentar aquest dèficit. Un cop aturat i revertit el dèficit de la branca general, tenim marge per donar aire a la branca de vellesa. Augmentar-lo de manera controlada i justificada: Quina és la justificació? Una justificació que, n’estic segur, els membres d’aquesta Cambra comparteixen: allargar la vida del nostre sistema de pensions.

Per allargar la vida del model de pensions la llei també inclou altres mesures concretes: Com desvincular les pensions de l’IPC, introduint el factor de sostenibilitat per actualitzar-les; un requisit que exigeixen la gran majoria de països europeus. A més, per primera vegada es fixa una limitació de les pensions més altes, una mesura amb una clara voluntat de solidaritat amb aquells que rebran unes pensions més reduïdes; i és curiós que una oposició que es fa dir de centreesquerra ni tan sols hagi volgut pactar una acció com aquesta. Finalment, també s’augmenta el període mínim de cotització per tenir dret a una pensió i s’endarrereix l’edat de jubilació anticipada.

Evidentment, cotitzar un 12% per a la branca de vellesa continua sent insostenible a llarg termini. Així ens ho diuen tots els informes i tots els estudis. En altres països amb sistemes de pensions similars al nostre, la gent cotitza el doble. I aquest és l’horitzó, no ens enganyem. Però el Govern creu que no era oportú en un moment de crisi augmentar les càrregues de les empreses i dels treballadors.

Quan la crisi passi i torni la bonança haurem de fer front, sí o sí, a una nova reforma del sistema de pensions que inclogui l’augment de les cotitzacions. A més, sigui quin sigui el Govern, s’hi veurà obligat si no vol infringir la regla d’or que introduïm a la llei: Una regla d’or que ens garanteix que s’han de cobrir els futurs dèficits de la branca de vellesa sense afectar el nivell actual de reserves, xifrats al tomb dels 890 milions d’euros. La regla d’or, que ha de garantir aquests 890 milions, ens col·loca a tots, al Govern actual i als electes actuals i també als Governs i als electes futurs, en la responsabilitat de garantir el futur de les pensions. Però ni això no van acceptar en el seu dia alguns que s’asseuen al banc socialdemòcrata i que presumeixen de ser els grans defensors del nostre sistema de Seguretat Social.

Vull insistir en aquest punt perquè cal ser conscients de la magnitud de la qüestió: La branca de vellesa té 890 milions de reserves i ja ha adquirit uns crompromisos de pensions futures que actualment ascendeixen a 5.200 milions d’euros. Aquest és el resultat de tenir un sistema mal calculat; i aquest resultat no millorarà per molt que l’economia remunti i que torni a augmentar el nombre de treballadors i de cotitzants. I amb això no vull dir que calgui tenir provisionats els 5.200 milions, no hi ha cap país que tingui provisionats tots els seus compromisos futurs de pensions. Però això no ens eximeix de la responsabilitat de garantir un mínim de reserves i una mínima sostenibilitat del sistema de pensions.

Aquesta és la realitat crua amb què ens vam trobar quan vam arribar al Govern fa dos anys. Per això durant el debat d’investidura vaig proposar un pacte d’Estat al tomb de la CASS. I amb el pacte no preteníem fer la reforma definitiva de la Seguretat Social: perquè sabíem que en temps de crisi aquesta reforma hauria ofegat moltes famílies i moltes empreses. El que preteníem era el que hem fet: Un punt d’inflexió. Volíem que, per primera vegada, s’implementessin mesures encaminades a garantir el futur de les pensions. Amb aquestes mesures endarrerim dos anys el recurs al fons de reserva. Volíem també el compromís dels principals partits que en el futur se seguirien posant en marxa mesures per fer que el sistema sigui sostenible. 

En definitiva, del que es tractava era d’aconseguir un nou pacte de Toledo, com el que sí que van aconseguir els nostres veïns del sud.
Una primera reforma per donar oxigen al sistema de pensions i un compromís d’una reforma futura més profunda per salvar i garantir el futur de les pensions. Això és el que buscàvem amb el pacte. Doncs ni això va voler pactar amb nosaltres el Partit Socialdemòcrata. Es va aixecar de la taula de reunions sense respondre a les propostes del Govern i sense fer cap proposta alternativa.

És clar que, vist com han acabat les coses al Grup Socialdemòcrata, vull pensar que potser sí que hi havia gent al PS conscient de la magnitud del problema. Els dono el benefici del dubte i els convido a que en les properes eleccions, a la propera legislatura, formulin una proposta concreta per seguir reformant la Seguretat Social i per garantir el sistema de pensions.

Fins ara, davant d’una situació d’emergència del sistema de pensions només hem rebut de l’oposició crítiques i cap proposta. Quan vostès van assumir la responsabilitat de governar –no fa tants anys- un tenia l’esperança que primaria una actitud responsable, a l’alçada del problema. Però no van tenir aquesta actitud quan governaven ni la tenen ara des de l’oposició. Fer-se dir progressista i actuar de manera irresponsable amb les pensions de les persones que han treballat durant molts anys és enganyar la gent.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Assegurar la sostenibilitat del nostre sector públic no és només una qüestió de despesa. També cal garantir que l’Estat tingui un nivell d’ingressos suficient per fer front a les necessitats d’inversió i de prestacions de serveis públics. I així com l’equitat ha imperat sempre per a aquest Govern a l’hora de contenir la despesa, també volem un repartiment equitatiu de les càrregues a l’hora de fixar les fonts d’ingressos de l’Estat.

Alguns veueun la reforma fiscal només com una manera d’homologar la nostra economia, com una exigència que ens ve imposada des de fora: Sense reforma fiscal continuaríem a les llistes de països no cooperants, no podríem signar convenis de doble imposició i no podríem obrir i reactivar la nostra economia.

L’establiment d’un model fiscal complet i equilibrat, que gravi totes les manifestacions de riquesa i que faci que tothom –cadascú segons les seves possibilitats- contribueixi al sosteniment de l’Estat és, per damunt de tot, una qüestió d’equitat. Quan diem que volem un sistema fiscal de bases àmplies i tipus moderats, no només ho fem perquè els nostres interlocutors internacionals no reconeixerien un sistema que deixés llacunes, ho fem sobretot perquè estem convençuts que les llacunes fiscals són una gran injustícia: perquè al sosteniment de l’Estat hi ha de contribuir tothom. És un mandat constitucional i, per damunt de tot, és una qüestió de sentit comú.

Per això quan em vaig comprometre a elaborar el projecte de llei de l’IRPF, que el Govern aprovarà el 3 de juliol, ho vaig fer fonamentalment per una qüestió d’equitat. Un cop gravats els beneficis de les empreses i de les activitats econòmiques, un cop gravades les rendes dels no residents, un cop gravat el consum de béns i de serveis en totes les seves vessants, hagués estat molt injust i irresponsable no gravar també les rendes personals, ja fossin provinents del treball o del capital.

Ara gravarem aquestes rendes; no per afany recaptatori, sinó per una qüestió d’equitat i d’homologació de la nostra economia. I ho farem sent sensibles a la realitat social i econòmica del nostre país.

El projecte d’IRPF que ha tancat el Govern té diversos principis bàsics: equitat, inclusió de totes les rendes, simplicitat i una especial sensibilitat cap a les empreses familiars que constitueixen un motor essencial de l’economia andorrana.

Calia fer un impost on tothom contribueixi en la mesura de la seva renda. El projecte de llei fixarà un mínim exempt de 24.000 euros anuals, a partir dels quals es començarà a tributar amb un 5%, perquè es bonifica la meitat del tipus. A partir dels 40.000 euros anuals es pagarà un 10% de la renda. Evidentment, per garantir l’equitat de l’impost, es preveuran exempcions i deduccions en el cas de famílies en les quals només treballa un dels seus membres, per a persones amb fills o ascendents a càrrec, per a situacions d’incapacitat i per l’adquisició de la primera residència.

Quan diem que ha de ser un impost que integri totes les rendes ens referim amb principi que inspira tot el nostre model fiscal: tipus moderats amb bases àmplies. No volem que les persones paguin molts diners en impostos, el que volem és que tothom contribueixi en la mesura de les seves capacitats i d’una manera moderada. Per això l’IRPF inclourà les rendes del treball i aquelles rendes del capital que encara no estan gravades: Els interessos, amb una exempció de 3.000 euros pensada per no perjudicar als petits estalviadors. Els dividends provinents de societats estrangeres, deixant exempts els dividends de societats andorranes, que ja queden gravats per l’impost de societats; i, permetent, és clar, deduir la doble imposició.

El tercer principi que he esmentat és el de la simplicitat. No volem complicar més la vida als ciutadans. Aplicarem un sistema de retenció en origen, que en la majoria de casos tindrà caràcter lliberatori. Això farà que la majoria de ciutadans no hagin de presentar la declaració de la renda. Serà la mateixa CASS qui recaptarà la retenció per IRPF de les rendes provinents del treball. El que busquem és no complicar més la vida ni als treballadors ni als empresaris, sobretot als petits i mitjans.
I, per últim però no per això menys important, serà un IRPF sensible a la realitat de les empreses petites i mitjanes amb un clar component familiar. 

Amb l’IRPF es tanca el model fiscal que hem anat construint els últims anys. I vull remarcar el compromís de considerar culminat el sistema tributari perquè tenim l’obligació de donar seguretat jurídica als ciutadans i als inversors. La tan anomenada seguretat jurídica.

Els primers impostos directes es van aprovar el desembre del 2010 i, previsiblement, a finals d’aquest any s’aprovarà l’IRPF. En només tres anys haurem posat en marxa un nou model fiscal: amb la introducció de l’impost de societats, l’impost de la renda dels no residents, l’impost d’activitats econòmiques –que ara quedarà inclòs a l’IRPF-, l’impost general indirecte i l’impost sobre la renda. Tot aquest procés ha suposat un esforç enorme, especialment per als ciutadans, per a les persones que des del seu lloc de treball, des del seu negoci, des del seu despatx professional i des de la seva empresa contribueixen a fer avançar Andorra cada dia. Sóc conscient que tot aquest procés genera dubtes i angoixes a la ciutadania. És als ciutadans a qui hem d’agrair la gran capacitat d’adaptació i l’elevat grau de corresponsabilitat que estan demostrant en tot aquest procés. I és el moment de deixar clar que mentre jo sigui cap de Govern no s’introduirà cap nou impost més a Andorra: ni l’impost de successions i donacions, ni l’impost sobre el patrimoni.

Durant els primers mesos de la legislatura algunes veus en aquest Consell General posaven en dubte la determinació del Govern per seguir avançant en les reformes econòmiques. Suposo que ara ja ningú no s’atreveix a posar-ho en dubte: perquè amb aquest Govern i amb la majoria que li dóna suport han entrat en vigor l’impost de societats i l’impost d’activitats econòmiques; s’ha aprovat i aplicat l’impost general indirecte; i s’aprovarà i s’aplicarà –si així ho decideix aquesta Cambra- l’IRPF. I tot en una sola legislatura.

Amb tot aquest nou model fiscal en vigor aconseguirem diversificar els ingressos de l’Estat i fer-los una mica menys depenents dels alts i baixos del cicle econòmic. I d’aquí a uns anys, probablement en la propera legislatura, serà el moment d’avaluar quina ha estat la rendibilitat d’aquestes noves figures tributàries. No hi ha cap transformació fiscal –a Andorra i a qualsevol altre país- que no necessiti els seus anys per assentar-se. Per tant, cal que evitem judicis precipitats, que fem un exercici de perspectiva i que esperem uns anys per fer l’avaluació definitiva.

De moment, és cert, aquests nous impostos han servit per demostrar al món que el compromís d’Andorra d’avançar cap a l’homologació i la transparència era un compromís ferm. Un compromís que va començar amb la signatura de la Declaració de París per part del Cap de Govern Albert Pintat el març del 2009, que va continuar el setembre d’aquell mateix any amb l’aprovació de la llei d’intercanvi d’informació fiscal i amb la successiva signatura dels acords per l’intercanvi d’informació tributària, sota el mandat del senyor Jaume Bartumeu.

Uns acords que el nostre Govern ha seguit signant i implementant, perquè tenim l’obligació de complir aquests compromisos de la manera més rigorosa possible; només així podrem controlar el tempo de les noves exigències de més transparència.

El compromís del Govern que encapçalo amb l’homologació i la transparència va quedar demostrat amb la signatura de l’Acord Monetari amb la Unió Europea i amb el seu desplegament durant aquests dos anys, així com amb la rúbrica i la signatura, l’abril passat, del conveni de doble imposició amb França.

Per tant, crec arribada l’hora de deixar enrere els retrets i la manca de confiança entre l’oposició i la majoria al tomb d’aquesta qüestió. El Govern i els 28 membres d’aquesta Cambra, siguin part del Grup Demòcrata, del Grup Socialdemòcrata o del Grup Mixt, compartim la voluntat que Andorra continuï avançant cap a l’homologació i la transparència. Compartim, a més, l’estratègia: Marc fiscal homologable, intercanvi d’informació i aixecament de la doble imposició.

Sabem tots que aquest camí no s’acaba on som ara i que caldrà seguir avançant cap a una major transparència. Són nombroses les veus autoritzades que a Europa i a la comunitat internacional reclamen l’intercanvi automàtic d’informació fiscal per a un futur no gaire llunyà. No ens enganyem, la pressió anirà augmentant i serà intensa, i Andorra té el deure de no quedar-se de braços creuats i fer una política d’anticipació des d’ara mateix; des d’abans d’ahir, si m’ho permeten, perquè ja fa temps que hi estem treballant; ja fa temps que tots hi hauríem d’estar treballant. Voldria repetir la recomanació del copríncep francès, el senyor François Hollande, durant la visita que vaig realitzar a París el passat 31 de maig: El copríncep recomenava als andorrans –i cito- “considerar, dins d’un calendari raonable, la perspectiva d’intercanvis automàtics d’informació amb els estats membres de la Unió Europea”.

No es pot dir més clar. I nosaltres tenim l’obligació de ser extremadament diligents a l’hora de donar compliment als acords actuals de cooperació fiscal, per demostrar que produeixen els efectes volguts; i, a la vegada, això ens fa veure que hem d’estar preparats per implementar nous canvis i per fer-ho de la manera menys traumàtica possible. És evident que aquest canvi no arribarà demà, de manera immediata, però està a l’horitzó. I li faríem un mal favor al nostre sistema financer si no l’ajudéssim a estar preparat per a aquest canvi; negant-nos, com uns inconscients o uns irresponsables, a veure cap a on es mou el món.

El sistema financer té un gran futur a Andorra, perquè en un context d’inseguretat per a molts estalviadors d’Europa, la plaça financera andorrana continua sent un referent de solvència i de seriositat. És aquest el futur, és aquí on són les oportunitats. Un futur que passa per col·laborar amb les institucions públiques per seguir avançant pel camí de la transparència. Només avançant en aquesta direcció aconseguirem dotar la nostra plaça financera i la nostra economia d’una major competitivitat.

El que volem és garantir el futur i la competitivitat de la plaça financera andorrana. Ja sabem que aquest futur es juga en el terreny de la transparència, però els nostres interlocutors internacionals –principalment Europa- han d’entendre que cal buscar noves oportunitats per al nostre sector financer en aquest escenari: Homologant els seus productes, per exemple. El nostre compromís és clar i inequívoc, però com en qualsevol negociació, hi ha d’haver contrapartides.

Com també ens sembla de sentit comú i d’equitat que aquest nou marc es faci extensiu a tots els països i a totes les jurisdiccions.

Ara bé, aquest camí la majoria i l’oposició el podem recórrer plegats, amb lleialtat institucional. O el podem recórrer fent planar l’ombra de la sospita a cada moment i aprofitant les dificultats, que hi seran, per desgastar el Govern de torn. I aquesta no em sembla la bona manera de fer-ho. 

De la mateixa manera que en la legislatura anterior, la Coalició Reformista –aleshores principal partit de l’oposició- va tenir el sentit d’Estat i l’altura de mires necessària per donar suport al Govern en l’aprovació de l’intercanvi d’informació fiscal a demanda i de les lleis que establien els nous impostos directes; també espero ara de l’oposició, com a mínim, el mateix grau de lleialtat. Estic segur que hi serà. N’estic segur. Les nombroses reunions del Govern amb els representants de l’oposició sobre qüestions internacionals així m’ho fan pensar. Hem de ser capaços de traslladar a l’àmbit fiscal la bona entesa existent en qüestions europees.

No estariem a l’alçada del que Andorra espera de nosaltres si aprofitéssim aquestes qüestions per desgastar-nos mútuament. Vostès ho saben, senyors consellers.

Senyores conselleres i senyors consellers,

He dit fa un instant que les grans reformes econòmiques per l’homologació i la transparència requereixen d’un gran consens transversal. Per dues raons: per donar confiança de portes endins i per guanyar credibilitat de portes enfora. Perquè tothom pugui tenir la seguretat que el compromís d’Andorra és un compromís ferm. Que, governi qui governi, el nostre país seguirà avançant cap a un món econòmicament més integrat, obert i transparent, tot mantenint la competitivitat. Que la mantindrem
Si aquest acord és necessari al tomb de la qüestió fiscal, encara ho és més pel que fa a la qüestió central de la nostra política exterior: les relacions amb la Unió Europea. L’aproximació a la Unió Europea és un punt cabdal en el qual tampoc aprecio diferències de fons entre la majoria i l’oposició. Entenc que tots els membres d’aquesta Cambra, donin o no suport al Govern, comparteixen dos principis bàsics pel que fa a l’aproximació d’Andorra a la Unió:

Primer: Cal una integració progressiva del nostre país al mercat interior europeu, tot respectant certes particularitats, tal i com preveu l’article 8 del Tractat de Lisboa.
Segon: Aquesta aproximació s’ha de traduir en un nou marc institucional, ja sigui la participació a l’Espai Econòmic Europeu o un acord marc d’associació.
En aquest mateix sentit s’ha expressat la Comissió Europea. Després d’analitzar cinc possible escenaris: des de mantenir l’statu quo fins a la plena adhesió, passant pels acords sectorials, l’acord marc d’associació i l’Espai Econòmic Europeu; ha considerat aquestes dues últimes opcions (l’EEE i l’acord marc) com les dues opcions privilegiades.

Totes dues opcions compleixen els requisits que tant la Unió Europea com Andorra persegueixen: Tot mantenint l’homogeneïtat del mercat interior, es tracta de buscar una estructura que permeti certa flexibilitat en determinades particularitats d’un país de reduïda dimensió territorial. Seguint aquests principis, el nostre Govern va formular a finals del 2011 la idea d’una estructura equivalent a l’Espai Econòmic Europeu adaptada als micro-Estats.

Perquè ens entenguem: No es tracta de perdre’ns en una discussió semàntica: Del que es tracta és de trobar per a Andorra un marc que ens permeti competir al mercat interior europeu, tal i com ho fa Liechtenstein. Al meu predecessor en el càrrec de Cap de Govern, el senyor Jaume Bartumeu, li agradava sovint dir –en referir-se a l’aproximació a la Unió Europea- que “el nom no fa la cosa”; una perspectiva que el meu Govern, essencialment, comparteix.

Del que es tracta, doncs, és d’identificar certes derogacions, règims transitòris i clàusules de salvaguarda com va fer Liechtenstein en el seu moment. Amb les particularitats previstes al Tractat de Lisboa no estem demanant excepcionalitats o privilegis, sinó simplement una adaptació de les normes per no posar en risc la nostra identitat nacional i els delicats equilibris que han fet possible l’existència d’Andorra.

I parlo de Liechtenstein perquè és l’exemple que un país similar al nostre troba en la participació al mercat interior la via per desenvolupar-se de manera positiva;  demostrant que un país de reduïda dimensió territorial pot assumir aquest repte de manera satisfactòria per a ambdues parts. Un repte que és complex i difícil, però que és possible superar amb èxit. Un Estat com Andorra pot assumir les normes i les condicions de l’Espai Econòmic Europeu. I Liechtenstein és la demostració d’això que dic.

La prova que la voluntat d’Andorra d’accedir al mercat interior de la UE és una voluntat seriosa i responsable la tenim en les moltes reformes endegades en els últims anys: la reforma fiscal, l’acord monetari, la llei d’obertura econòmica, la regulació de la competència –que en bona mesura s’inspira en les directrius de la Unió- ... tot això són exemples inequívocs de la voluntat ferma d’Andorra d’avançar cap a un terreny de joc amb normes equitatives; com ja es va fer en el seu moment amb l’acord d’unió duanera. Un terreny de joc que per a nosaltres comença a Europa. I dic bé comença, perquè no tot s’acaba a Europa.

Entenc que aquesta qüestió no ha de ser fruit de controvèrsia i que l’oposició reconeixerà els decidits avenços d’aquest Govern pel que fa a l’aproximació al mercat interior europeu. Com tampoc a nosaltres no ens costa reconèixer el mèrit de la visió i la feina feta per executius anteriors. Si les previsions amb què treballa el Ministeri d’Afers Exteriors no canvien, podríem veure avenços tangibles a finals d’aquest any. I quan arribin les concrecions és el desig del Govern que aquesta Cambra, i també Andorra des de la societat civil, exhibeixi una gran unitat de cara a Europa.

Per primera vegada Europa es mou per buscar una solució per als petits estats dins del mercat únic. I sense ser presumptuós dic que Andorra lidera i ha de seguir liderant aquest procés.

Senyores conselleres i senyors consellers,

En la meva intervenció en aquest mateix debat d’ara fa un any vaig voler vincular la necessària sostenibilitat del sector públic amb l’estructura territorial de l’Estat. Fa temps, fins i tot molt abans de la meva investidura com a Cap de Govern, que adverteixo que Andorra no pot ser un regne de taifes. I no pretenc discutir la rellevància històrica dels Comuns, però és la nostra obligació com a Govern treballar per una estructura territorial més racional i més sostenible. És l’obligació del Govern, l’obligació d’aquest Consell General i l’obligació dels Comuns, que com bé ens recorden sovint també són l’Estat andorrà.

Des de l’hivern passat, el Ministeri de Presidència ha dut a terme una roda de contactes amb els cònsols i ha posat en marxa una anàlisi detallada de totes les competències així com dels serveis que presten els Comuns per optimitzar i evitar duplicitats. I reprenem en aquest punt el que ja vam dir fa un any: El Govern no té cap a priori en aquest procés negociador, excepte un: La voluntat irrenunciable d’assegurar que els ciutadans reben els millors serveis al menor cost possible, amb independència de la parròquia de residència, i amb un nivell de prestacions assumible donades les dimensions del sector públic andorrà. És imperatiu que tots els ciutadans d’Andorra, visquin on visquin, rebin prestacions equivalents.

En el fons, no es tracta de parlar de les competències dels Comuns. De fet, enfocar el debat des del punt de vista de les competències dels Comuns o del Govern és un error: les competències són de l’Estat i l’atribució d’una competència a un o a un altre nivell administratiu ha de venir determinada per una anàlisi objectiva. En això estem treballant: en una reforma de la Llei Qualificada de Competències que acabi amb les ambigüitats i que defineixi molt clarament qui fa què. I aquest debat sobre les competències, que implicarà probablement un futur debat sobre les transferències, el Govern el porta i el portarà en tot moment amb total lleitaltat institucional amb els Comuns.

Els Comuns saben que la determinació del Govern per tirar endavant aquesta reforma és clara; però també tenen la garantia que els criteris que utilitzarem per definir les competències i els serveis que reben els ciutadans seran criteris objectius i compartits per tots. Perquè ho repeteixo, tots som l’Estat, tots som Andorra.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Són moltes encara les qüestions pendents, però també és molta la feina feta durant els 12 mesos que han transcorregut des del darrer debat d’orientació política. En aquest temps ha entrat en vigor, sense anar més lluny, l’obertura econòmica, la regulació de la competència i de la protecció dels consumidors o l’impost general indirecte. No són qüestions menors. Com tampoc no ho són tot un seguit de mesures encaminades a facilitar la vida als professionals, treballadors i empresaris que s’esforcen cada dia per tirar endavant.

En els últims 12 de mesos, el Govern no ha deixat de treballar en una doble direcció: en posar ordre a la casa, d’una banda; i en obrir noves perspectives per a la societat andorrana, de l’altra. És el famós binomi de rigor i creixement: Sense posar ordre a la casa, sense rigor, no hi ha creixement possible, perquè els nostres propis deutes ens acabarien ofegant. Però sense una perspectiva de creixement, el rigor no té sentit. Per això enfoquem el nostre programa de reformes un doble objectiu: Sanejar el sector públic i obrir perspectives de creixement sostenible per a la societat.

A més de tot el programa de rigor (format essencialment per la reforma fiscal i la recerca de l’equilibri pressupostari) hem aplicat i seguirem aplicant un programa de creixement i noves perspectives: integrat al tomb de l’obertura i la diversificació de la nostra economia.

Quan s’assegura que l’obertura econòmica –aprovada encara no fa un any- no ha servit per a res perquè l’atur ha seguit augmentant s’està faltant a la veritat. Els nous projectes d’inversió estrangera han generat més de 150 llocs de treball en 10 mesos. Són encara pocs, però són pràcticament els mateixos llocs de treball que s’han destruït durant l’últim any. Per tant, sense l’obertura econòmica, durant el darrer any l’atur hauria pujat el doble del que ha pujat. És cert que els resultats de l’obertura en tota la seva dimensió es veuran d’aquí a un anys; però dir que l’obertura econòmica no ha tingut cap impacte positiu em sembla frívol: podríem tenir un centenar més de persones buscant feina al Servei d’Ocupació en aquests moments. I això seria encara molt més preocupant.

Si, a més dels llocs de treball creats, tenim en compte les obertures de nous comerços, la nova llei d’inversions estrangeres també està començant a donar resultats positius, amb 60 nous comerços oberts per societats de titularitat estrangera. ¿Saben quin és el balanç d’obertures comercials dels últims 12 mesos? Un balanç positiu de 42, quan veníem en el període anterior de balanços negatius de -20. I 60 són d’inversió estrangera. Això vol dir que sense l’obertura econòmica tindríem un balanç de noves obertures comercials negatiu: de 18 tancaments. Com abans de l’obertura també teníem balanços negatius al voltant d’aquesta xifra. Ho he dit fa un moment i ho repeteixo: Els resultats potents de l’obertura econòmica encara estan per veure, però és frívol dir que no hi ha resultats: I tant que n’hi ha! De moment ens ha permès revertir de manera clara la tendència negativa del balanç d’obertures i tancaments de comerços.

També durant aquest any s’ha posat en marxa la iniciativa Actua, encaminada a aprofitar tot el potencial de l’obertura econòmica i a diversificar el nostre model de creixement. Les possibilitats que té Andorra en sectors fins ara poc presents al nostre país -com el de les noves tecnologies o el de salut i benestar- són possibilitats reals. El discurs d’aquest Govern i les nostres propostes desperten l’interès d’inversors i professionals d’altres països i la participació als grups de treball de la iniciativa Actua no ha parat de créixer. En l’actualitat ja apleguen més de 200 participants. Persones a les quals vull agrair públicament el seu esforç personal i la seva implicació. 
Ells sí que creuen en Andorra i en el seu potencial. Com tants i tants ciutadans del nostre país.

A vegades sembla que a fora se’ns escolta més i se’ns entén millor que en aquesta Cambra. I no ho dic, evidentment, pels 22 consellers del Grup Demòcrata, sense els quals no s’estarien aprovant les grans reformes d’aquesta legislatura. Ho dic perquè encara ara no entenc la negativa de l’oposició a participar en el procés d’obertura i diversificació de l’economia.

Puc admetre que nosaltres érem més optimistes i vostès més pessimistes a l’hora d’avaluar l’impacte de l’obertura econòmica; però per a uns consellers que es pretenen progressistes –és més fàcil dir-ho que ser-ho- sembla difícil d’explicar la no participació en aquest procés. No estaven d’acord a aixecar les traves a la inversió estrangera? No estaven d’acord a permetre la participació estrangera fins al 100% del capital de les societats? No estaven d’acord a estendre els drets econòmics a tots els residents? No estaven d’acord a acabar amb els prestanoms en aquest país?

En efecte, fa un any, els residents estrangers havien de recórrer a prestanoms i intermediaris per poder tenir un negoci. I si dels consellers de l’oposició depengués, encara seria així. Espero i confio que en la definició del nou model econòmic de l’aproximació a la Unió Europea, l’oposició demostri tenir més sentit d’Estat del que va demostrar quan es va aprovar la llei d’obertura econòmica. Quan els socialdemòcrates governaven –ho he recordat abans- el principal partit de l’oposició va fer costat al Govern en les grans reformes.

I a nosaltres ens agradaria que l’obertura donés resultats més immediats i més contundents. Com també suposo que deu ser aquest el desig de l’oposició; perquè per sobre de la voluntat de desgastar el Govern hi ha l’objectiu compartit de veure com Andorra surt enfortida de la crisi actual. Suposo.

A més, el convenciment del Govern està intacte: Si hi ha un camí que ens pot permetre tornar a crear llocs de treball i posar les bases d’un creixement sostenible, aquest és el camí de l’obertura, la competitivitat i la diversificació.

També durant aquest any hem pogut avaluar els resultats del nou règim de residències passives. Vull recordar que vam passar d’exigir un dipòsit de 30.000 euros a una inversió i dipòsit de 400.000 euros. Aparentment, un canvi d’aquestes característiques ens hauria d’haver portat a una davallada del nombre de nous residents passius. 

Però no ha estat així i podem dir que durant el primer any d’aplicació de la nova llei les residències passives han seguit creixent al mateix ritme a què ho feien amb la llei anterior: Amb el règim anterior teníem un centenar de residències passives noves cada any; amb l’actual llei portem un balanç de 83 persones en els primers 10 mesos d’aplicació. També vull remarcar que l’exigència d’una inversió de 400.000 euros es tradueix en una ajuda més per a la reactivació del nostre teixit econòmic, especialment de sectors molt afectats per la crisi com el de la construcció. I, d’altra banda, aquesta inversió mínima de 400.000 euros és una prova d’arrelament al país d’aquests nous residents, fet que ha de tenir una lectura positiva pel que fa a la credibilitat internacional del nostre model social i econòmic.

Senyors consellers i senyores conselleres generals,

Durant dos anys hem parlat de rellançar el turisme partint d’una nova manera de fer les coses: estudiant a fons els mercats i els perfils dels nostres clients, posant en marxa campanyes amb objectius realistes i avaluant en tot moment els resultats. Fent públiques –per primera vegada- les fites que ens posàvem i fent públics també els retorns obtinguts. I quan els resultats han quedat per sota de les expectatives, ho hem admès, amb transparència i sense problemes.

Aplicar una nova estratègia turística no és fàcil. Perquè durant dos anys, el ministre de Turisme i el seu equip han hagut d’escoltar crítiques i han hagut de suportar la pressió per obtenir resultats immediats. Però els canvis profunds gairebé mai no donen resultats immediats.

Ara podem dir que comencem a recollir els fruits d’una bona planificació i d’una bona estratègia turística. Ho deia al principi de la meva intervenció: els nostres dos veïns, els nostres dos socis comercials tradicionals, els nostres principals clients, estan immersos en una crisi de llarga durada. Més intensa a Espanya que a França, però també el nostre veí del nord passa per un període de recessió. 

I malgrat aquest entorn extremadament complicat, malgrat que la carretera amb França ha estat tallada durant molts dies a causa del mal temps –i aquí vull agrair els compromisos de millora de la carretera del govern francès-, la temporada d’hivern ha donat resultats positius i el nombre de turistes –de visitants que pernocten al nostre país- ha crescut un 5% respecte l’any anterior. Darrere de cadascun d’aquests cinc punts percentuals hi ha el treball constant d’estudi, de planificació i d’execució de la nova estratègia turística. Un treball rigorós, basat en dades contrastables i analitzables, i no en suposicions i especulacions més o menys afortunades com a les que ens té acostumats alguna consellera de l’oposició.

I estic segur que qualsevol inciativa posada en marxa des del Ministeri de Turisme seguirà sent escrutada amb lupa. És normal que així sigui. Però també seria normal que reconeguessin el mèrit quan les iniciatives funcionen. Com l’estratègia d’unir el nom d’Andorra a marques prestigioses i a esdeveniments de renom. Ara és el cas del Cirque du Soleil i el ministre de Turisme va respondre a preguntes fins a un grau de detall surrealista en aquesta Cambra fa unes setmanes. Però sortirà bé, perquè les xifres de reserves així ho evidencien, superant clarament el 90% en aquests moments, perquè és una estratègia pensada i treballada i perquè Andorra té un enorme potencial.

En aquests moments, des de Barcelona fins a Tolosa s’està examinant aquest esdeveniment. I és vist com quelcom com a mínim innovador. I desperta interès i curiositat en uns mercats turístics ja madurs per a nosaltres. Aquells que creien haver-ho vist tot d’Andorra descobreixen ara nous atractius del nostre país.

El Cirque du Soleil, n’estic convençut, marcarà un abans i un després en l’opinió sobre el que cal fer a Andorra a l’estiu per aconseguir un nivell de turistes més similar al que tenim a l’hivern. Invertim dos milions i mig d’euros i el sector en rebrà, en forma de despeses dels turistes, com a mínim el doble.

En tot el procés d’obertura i diversificació no hem deixat de banda el turisme ni tampoc el comerç, perquè sempre hem dit que els nous projectes i les noves iniciatives que es facin a Andorra han de servir per obrir nous setors d’activitat, però també per rellançar els sectors tradicionals. ¿O és que algú es pensa que un inversor estranger -ja sigui del camp de la salut, de les noves tecnologies, de l’educació o de qualsevol altre- no voldrà aprofitar els actius que Andorra té en el món turístic, comercial i financer?

Potenciar els nostres actius, aquesta és la clau. És la clau també en política cultural. La conjuntura no permet grans inversions i gran despesa en política cultural; però tenim un actiu patrimonial de valor incalculable. Un patrimoni que caldrà posar en valor i que caldrà integrar en la nova estratègia turística i també en la definició del nou model econòmic. La millor manera de preservar el patrimoni cultural és trobar-li un ús i una rendibilitat. De la mateixa manera que hem trobat un ús a equipaments culturals com Ràdio Andorra, també caldrà trobar un ús a d’altres edificis emblemàtics com l’Hotel Rosaleda o Casa Rossell.

Hem vinculat la política cultural a la política turística amb la nova estratègia de trobar esdeveniments de renom. També hem posat les bases per començar a exportar i a donar projecció internacional a la cultura que es fa a Andorra. Per primera vegada, el Ministeri de Cultura ha previst ajudes per a artistes i creadors amb l’objectiu de projectar la seva obra més enllà de les nostres fronteres.

Aquesta mateixa filosofia, la d’aprofitar i rellançar el teixit comercial i turístic de què ja disposa el nostre país, és la que ens guia a l’hora de regularitzar el joc i de tirar endavant un projecte de casino. Ho deia l’altre dia el ministre Riberaygua en la seva compareixença davant la comissió d’Economia: “No volem que el client sigui captiu del casino, sinó captiu del país”. Per això sempre hem vist el joc com un complement, com una nova palanca per reactivar el turisme i el comerç.

La filosofia que inspira la nostra aposta pel joc i per l’obertua d’un casino és, a una altra escala, la mateixa filosofia que inspira tot el procés de reformes:  rigor i competitivitat. La competitivitat d’incorporar un nou actiu a la nostra oferta de país i el rigor de fer tot aquest procés complint de manera escrupulosa amb les normatives de control. Un Consell regulador del joc serà l’encarregat de supervisar tot el sector, en estreta col·laboració amb els diferents ministeris implicats i també amb la Unitat d’Intel·ligència Financera, l’Institut Nacional Andorrà de Finances i l’Agència de Protecció de Dades.

Hem volgut que tot el procés de regulació del sector del joc estigués presidit pel rigor i la prudència, conscients com som dels riscos que hi ha en un sector com aquest. Perquè volem estar segurs que els beneficis que, de ben segur, el joc portarà a la nostra economia i a la nostra societat no es veuran enfosquits per cap externalitat negativa.

És més, la intenció del Govern és la de vincular els beneficis del sector del joc amb una finalitat de tipus social. A la majoria de països europeus, una part dels ingressos que l’Estat obté dels sector del joc van a parar a polítiques socials. El Govern vol que aquest percentatge a Andorra se situï entre els més elevats del món: entre un 50% i un 65% dels beneficis que l’administració obtingui del joc hauran d’anar destinats a polítiques socials i educatives.

Senyores consellers i senyors consellers,

Quan parlem del paper del sector públic en el procés de transformació del nostre model de creixement no només hem de posar la vista en el Govern, sinó també en les empreses parapúbliques. En aquest sentit, estem donant una nova orientació i un nou impuls a FEDA i Andorra Telecom, dues entiats que són claus en el desplegament de nous sectors d’activitat, de noves oportunitats de negoci i, per tant, de la futura creació de nous llocs de treball.

En el cas de FEDA s’està treballant en un nou marc normatiu a partir de les directrius fixades al Llibre Blanc de l’Energia. L’objectiu d’aquest nou marc normatiu és incrementar l’autonomia energètica d’Andorra, millorar el compliment de les directives europees sobre medi ambient, apostar per energies més sostenibles, mantenir els preus competitius i l’elevada qualitat de servei i obrir al capital privat la inversió en producció d’energia a Andorra.

Aquest nou impuls a FEDA, coincidint amb els 25 anys de la compra de la societat per part del Govern, preveu una inversió total de 240 milions d’euros en 10 anys; més de la meitat dels quals repercutiran de manera directa a les empreses del país. D’aquesta manera aconseguirem renovar un sector, obrir-lo i liberalitzar-lo de forma parcial i –a la vegada- dinamitzar l’economia. De les nombroses inversions previstes, la més significativa i més avançada en aquests moments és la planta de cogeneració amb gas que es construirà entre el Tarter i Soldeu.

Això és fomentar el creixement i la creació de nous llocs de treball i, sobretot, és més sobirania energètica per al Principat d’Andorra. Estem creant un nou sector econòmic.

En el cas d’Andorra Telecom, aquesta empresa parapública també està cridada a tenir un paper estratègic en la construcció d’un model econòmic més diversificat. Recordava fa uns instant, que la iniciativa Actua ha identificat el sector de les noves tecnologies –especialment d’aquelles aplicades al comerç i al turisme, però també a la salut, a l’energia i als transports- com una de les línies de diversificació de l’economia andorrana. En aquest sentit, Andorra Telecom tindrà un rol central en el projecte de Smart Country, que ha de tenir una de les primeres accions en l’establiment d’una xarxa wi-fi a l’eix comercial d’Andorra la Vella i Escaldes abans de finals d’aquest any. I també una plataforma d’aplicacions perquè el turista pugui gaudir d’una nova experiència de compra i oci. Vull saludar aquí l’esperit de participació i de cooperació dels comerciants del nostre país en la posada en marxa del projecte Google Business Photos. Això demostra que hi ha ganes a la societat de participar en la modernització dels sectors tradicionals d’Andorra.

Aquells que pensen que aquest Govern segueix cegament tots els plantejaments neoliberals, un cop més, tornen a equivocar-se. Per a nosaltres l’important no és privatitzar les empreses parapúbliques, sinó utilitzar-les com una palanca més en la definició d’un nou model de creixement i en la reactivació de l’economia.

El Govern és sensible a les dificultats a què han de fer front molts sectors de la nostra economia. De la mateixa manera que en el disseny del nou model de creixement no ens oblidem –sinó tot el contrari- dels nostres sectors tradicionals, tampoc no volem deixar de banda altres àrees de l’economia on la crisi s’ha deixat sentir amb especial cruesa. Estic parlant del sector de la construcció i del sector de l’automòbil.

Per pal·liar –només en part- el mal que la crisi ha fet en aquests dos sectors, el Govern enviarà a aquesta Cambra dos projectes de llei en els propers mesos: 
Durant el juliol haurem entrat a tràmit –per la via d’urgència- un projecte de llei per a la rehabilitació del parc immobiliari, amb el doble objectiu d’ajudar el sector de la construcció i de seguir avançant en l’eficiència energètica dels edificis del nostre país. Amb aquesta llei s’ampliaran les ajudes a la rehabilitació a tot tipus d’edificis; ja que aquestes ajudes avui estan limitades als habitatges. Unes ajudes que aniran encaminades, a més, a millorar l’eficiència energètica de les construccions. El que farem és premiar les instal·lacions més eficients, graduant les ajudes en funció de l’eficiència energètica. És per això que utilitzarem el reglament aprovat recentment sobre el certificat energètic.

Durant la tardor arribarà també al Consell General un pla de xoc per reactivar el sector de l’automòbil, amb un pla d’ajudes directes per renovar el parc mòbil del país, així com de deduccions fiscals de l’IGI per a vehicles poc contaminants. Com en el cas de la construcció, també aquí aconseguirem ajudar un sector en dificultats i, a la vegada, seguir avançant pel camí de l’eficiència energètica i la protecció del medi ambient.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Ja fa anys que el món està instal·lat en un ritme vertiginós de canvis. I Andorra no és una excepció. Hem demostrat que, malgrat ser un país de reduïdes dimensions, tenim una gran capacitat de fer front als canvis: no només des de les institucions, sinó també des del carrer. La societat andorrana està digerint grans reformes d’una manera exemplar. La crisi, de la qual encara no hem sortit, és tan profunda que a vegades ens fa perdre la perspectiva. Deixeu-me que els recordi com estaven algunes coses fa un any i com estan ara:

Fa un any a Andorra una persona no resident no podia tenir el control de més d’un 49% del capital d’una societat. Avui es permet ser titular de fins al 100% del capital.
Fa un any per, un resident francès, espanyol o portuguès havia d’esperar 10 anys per poder obrir el seu propi comerç; i els residents d’altres nacionalitats, 20. Avui poden obrir el seu comerç des del primer dia de la residència.

Fa un any, els emprenedors i autònoms amb poca facturació i pocs beneficis havien de cotitzar a la Seguretat Social 400 euros cada mes. Avui són 200 euros i, en alguns casos, només 90 euros.

Fa un any no es podien llogar els locals comercials de negocis embargats. Avui ja es poden llogar, perquè el reglament separa el local del negoci.
Fa un any, per canviar el nom d’un comerç calia fer una baixa i una alta; fet pel qual molts titulars optaven per no canviar el nom per evitar un procés costós. Avui, el canvi de nom d’un comerç és un tràmit administratiu sense més conseqüències.

Fa un any era impossible obrir un comerç sense les autoritzacions del Comú i del Govern. Avui es pot obrir un comerç en zero dies amb el procediment de declaració responsable.

Fa un any no es podia construir un habitatge o fer la reforma d’un edifici sense el permís del Comú. Avui, amb el procediment de declaració jurada dels tècnics habilitats, es pot fer.

Fa un any, el període de concessió d’una autorització d’immigració podia arribar a trigar fins a 8 dies des de l’acceptació de la sol·licitud. Avui aquest termini s’ha reduït a un màxim de 4 dies, si hi ha prova mèdica, i a un màxim de 2 dies, en cas que no sigui necessari realitzar la prova mèdica.

També els períodes d’obtenció d’una residència passiva -ja sigui en el seu format clàssic o amb els nous formats de projecció internacional- s’han reduït de 30 a 15 dies en tan sols un any. Sense rebaixar els nivells d’exigència i de control.

El Govern treballa i seguirà treballant per simplificar tràmits i reduir la burocràcia. En les properes setmanes, abans del mes d’agost, farem arribar a aquesta Cambra una modificació de la llei de societats per simplificar els procediments de constitució i dissolució de les societats. Com ja es fa a d’altres països, no serà necessària l’autorització de l’Administració per efectuar aquests tràmits. Amb els canvis previstos en aquesta llei reduirem el temps de constitució de societats, actualment de mesos, a pocs dies.

En la necessària i urgent simplificació de la burocràcia hem fet alguns avenços significatius, però cal fer-ne més. Molts més. Hem dedicat bona part d’aquests dos primers anys de la legislatura a fer noves lleis i grans reformes, però hem d’admetre que de la planificació a l’execució hi ha encara un bon tros de camí per recórrer. De poc servirà que aixequem traves a la inversió estrangera i obrim nous sectors a l’economia si les empreses, els professionals i els treballadors –del país o vinguts de fora- han de fer front a una complicada burocràcia. I, lamentablement, l’agilitat de l’administració pública a Andorra encara està lluny del que podríem considerar un nivell òptim.

No hem volgut mai maquillar la realitat ni deixar de dir què no funciona i què cal canviar. I és evident que als ulls de molta gent no som un país amb uns tràmits administrtius senzills ni amb una informació clara i útil. Posaré dos exemples simples que ajuden a entendre la dimensió del problema: Hi ha més de 100 pàgines web que depenen dels diferents departamens i àrees del Govern, sense que hi hagi un punt central d’accés ni que sigui fàcil obtenir la informació desitjada. D’altra banda, la nostra administració incompleix sovint les seves pròpies normes, sense anar més lluny la que diu que l’administració només pot demanar un document una sola vegada, encara que sigui necessari per a tràmits diferents.

I, tot i que el factor humà és molt important, no és culpa dels funcionaris. És culpa nostra, dels gestors polítics; que molt sovint ens hem pensat que n’hi havia prou de fer lleis i reglaments i que els reglaments es complirien sols. De reglaments per a un funcionament eficient de l’administració ja n’hi ha; n’hi ha molts. Ara el que cal és complir-los. I aquí la feina dels gestors polítics i la col·laboració lleial dels treballadors públics és essencial.

La reforma de l’administració per aconseguir reduir la burocràcia ha estat una altra de les línies de treball del Ministeri de Presidència des de l’hivern passat. Una feina que ha començat amb una anàlisi exhaustiva de tots els tràmits que les empreses i els particulars fan a l’administració. Així, optimitzant tràmit per tràmit, el nostre objectiu és:

Reduir el temps d’espera presencial de la majoria de les gestions.Augmentar de manera exponencial els tràmits en línia.
Reduir a la meitat la documentació requerida.
Reduir també a la meitat el temps mitjà de durada d’un tràmit.
Minimitzar les resolucions fora de termini.
I reduir la despesa de gestió del Departament de tràmits.

Tot això amb el necessari canvi del sistema informàtic i per la introducció de la singatura electrònica. 

Sabem que aquesta és una de les reformes més esperades i més necessàries. I també sabem que no és qüestió d’aprovar una llei o un reglament i confiar en el seu poder gairebé màgic. És qüestió d’una feina constant, rigorosa i exhaustiva: D’anàlisi, primer. De modificació de procediments, després. I, finalment, d’implementació i d’avaluació rigoroses. El Govern posarà tota la seva voluntat en aconseguir que al final d’aquesta legislatura l’administració sigui molt més àgil i efectiva del que ho és actualment.

Aquesta reforma és un clam al carrer i és un requisit per a la credibilitat de l’Estat, de portes endins, però també de portes enfora.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Un cop l’any el Govern es presenta davant aquesta Cambra per sotmetre al vostre examen la seva política global. Tot i la rellevància d’un debat com aquest, no crec que res del que he exposat avui pugui ser motiu de sorpresa. No perquè manquin mesures contundents, reformes profundes i accions valentes; sinó perquè tot l’exposat avui és coherent amb el rumb que el Govern ha mantingut al llarg d’aquests dos primers anys de legislatura.

Hem seguit avançant en dos fronts: el de les grans reformes i el d’atendre el dia a dia. En el primer, estem a punt de culminar la reforma fiscal, seguim fent avenços decidits cap a l’homologació i la transparència, estem obrint i diversificant l’economia, tenim plans i mesures concretes per potenciar nous sectors d’activitat i revitalitzar els que ja tenim i s’està accelerant el procés d’aproximació a la Unió Europea. Estem també fent passes decidides per garantir que tenim un sector públic sostenible: amb la reforma de la Seguretat Social, els canvis als complements de pensió de la funció pública, amb el control del dèficit i amb la racionalització de l’estructura territorial de l’Estat.

En el segon front, el del dia a dia, el d’atendre les necessitats de les persones i de l’economia productiva, estem redoblant les ajudes i els programes contra l’atur, estem mantenint la qualitat dels serveis públics, seguim simplificant tràmits i preparem una reforma discreta però profunda dels procediments al si de l’administració. Estem a punt per implementar noves mesures de reactivació i d’ajuda als sectors més afectats per la crisi, treballem per diversificar l’oferta de comerç i de turisme i reprenem una política d’inversió pública equilibrada i sostenible.

En els últims anys –ja abans que arribéssim al Govern- la feina legislativa i reglamentària ha estat intensa. En aquests dos primers anys de legislatura hem abordat dossiers que ningú s’havia atrevit a tocar durant molt de temps. Som conscients de l’esforç que això suposa per a la ciutadania. Ara, quan s’estan culminant moltes de les grans reformes, arriba el moment de deixar-les sedimentar, de concentrar-nos en l’execució i en els detalls; de ser capaços entre tots d’omplir de contingut aquests grans marcs normatius.

Estem absolutament convençuts que l’orientació política del Govern és la bona. Sabem que el camí per construir un futur pròsper i sostenible passa pel full de ruta que hem aplicat i que seguirem aplicant. Comencem a tenir senyals que ens confirmen que aquest camí és el bo. Demà tornaré a aquesta Cambra a escoltar propostes alternatives; i si són raonables i argumentades no tindré cap inconvenient a prendre-les en consideració.

Però demano també a tots els membres d’aquest Consell General que facin un exercici de perspectiva: Mirin més enllà de les fronteres d’Andorra, al món que ens envolta. És un escenari de dificultats creixents, de recessió generalitzada i de desànim. I Andorra resisteix en aquest context sense haver de renunciar a la seva envejable qualitat de vida. I no només això: Andorra resisteix i té clares expectatives de millorar. Perquè des del Govern no hem dedicat aquests dos anys a navegar com podíem, tot esperant que passés la tempesta. Ben al contrari: des del Govern, i també des de la societat andorrana, hem estat treballant i seguirem treballant molt dur per obrir noves perspectives de futur.

Aquesta és l’obligació del Consell General i del Govern: obrir noves perspectives de futur, crear les condicions perquè sorgeixin nous sectors d’activitat i donar eines als sectors tradicionals perquè siguin més competitius i posar les bases d’un nou model que incentivi la generació de nous llocs de treball. Tot això és el que estem fent, amb el suport i el lideratge del Grup Demòcrata en aquesta Cambra; i amb la col·laboració de molts professionals, empresaris i treballadors d’aquest país.

I tots nosaltres volem veure Andorra altra vegada en el camí del creixement i la prosperitat. Alguns ja ens tenen acostumats a les seves vagues apel·lacions a les “polítiques de creixement”. Com si el creixement econòmic es pogués establir per decret. És més: com si el creixement econòmic fos únicament obra dels governs... No s’enganyin, el creixement econòmic és també obra de les persones: des de les empreses, des dels despatxos professionals, des dels llocs de treball del sector privat i del sector públic.

Molt Il·lustre Senyor Síndic,
Molt Il·lustre Senyora Subsíndica,
Molt Il·lustres Senyores Conselleres i Senyors Consellers Generals,

Nosaltres estem aquí per posar Andorra altra vegada en situació de competir. Estem aquí per fer totes les reformes i implementar totes les polítiques que permetin i incentivin la reactivació econòmica. Però aquesta reactivació, aquest creixement el protagonitzaran i el lideraran els ciutadans d’aquest país. Perquè només així el creixement és real i sostenible.

Estem donant més llibertat als ciutadans i més instruments per competir. Estem obrint noves oportunitats i nous sectors d’activitat. Estem ajudant a qui ho passa malament i estem mantenint la qualitat de vida i la seguretat ciutadana.

Estem segurs que la societat andorrana retrobarà el creixement i la prosperitat. Un creixement inclusiu en el qual tothom que s’hi esforci trobarà el seu lloc. El potencial d’Andorra és enorme i nosaltres seguirem treballant perquè aquest potencial es pugui desenvolupar en la seva màxima expressió.

I estic segur que en aquesta alta missió que tots tenim encomenada hi ha molt més espai per al pacte i l’acord que per a la confrontació i la discòrdia.

Moltes gràcies.