Intervenció del Sr. Ladislau Baró Solà, president del Grup Parlamentari Demòcrata

Ens toca avui discutir i comentar, en el marc del debat d’orientació política del Govern i una vegada superat l’equador de la legislatura, el contingut dels discurs que vam poder escoltar ahir. Realisme i coratge polític. Aquests són segons el nostre criteri els dos termes que permeten definir de manera sintètica les coordenades en les què s’inscriu l’acció política del govern i de la majoria. Realisme, pel fet d’assumir amb ple coneixement de causa les dificultats per a superar una crisi que no s’acaba d’espassar. Coratge, perquè davant de la mateixa s’opta per no abaixar els braços i per avançar en el procés de reformes que ha de permetre situar a Andorra en les millors condicions per a reprendre, el més aviat possible, el camí del creixement econòmic.

Cal reconèixer que el context exterior en el que ens toca governar i legislar és força complicat: la zona euro es troba immersa en una forta crisi que afecta especialment els països del sud d’Europa; des del punt de vista de les relacions internacionals, podem ara esmentar que el Consell de la UE ha establert un mandat per a renegociar els acords de fiscalitat sobre l’estalvi, una negociació en la que s’apunta que caldrà contemplar a mig termini la hipòtesi de l’intercanvi automàtic d’informació fiscal; a la vegada, estem pendents de la conclusió del procés de ratificació del CDI signat amb França mentre que el govern manté converses per a signar convenis de la mateixa naturalesa amb el Regne d’Espanya i amb altres estats. Al mateix temps, es van concretant i definint les diferents les opcions de disseny institucional que es poden contemplar a l’hora d’encarar les nostres relacions amb la Unió Europea, unes relacions que s’han d’inscriure en la voluntat andorrana d’avançar, atenent a les nostres particularitats, cap a la integració en el mercat únic. Queda definit, certament, un context de crisi i d’incertesa; però cal explicitar que aquest és alhora un context de desafiaments i d’oportunitats, davant del qual el que no podem fer de cap manera és quedar-nos en situació de fora de joc.

Estem convençuts que el camí que estem seguint és el bo. Diàleg i cooperació amb els veïns, amb Europa i amb el món. El procés d’obertura econòmica, confirmat amb l’aprovació de la llei d’inversions estrangeres, està trobant continuïtat amb diferents iniciatives legislatives que el complementen i l’acompanyen (com ara en els àmbits de la immigració, les professions liberals i la regulació de la competència, per citar només alguns casos); aquest procés és una condició necessària per a tornar a situar Andorra en el camí del creixement econòmic. Només una economia oberta permetrà obrir nous sectors que s’afegeixin a uns sectors tradicionals que continuaran jugant sens dubte un paper clau en la nostra economia. Es tracta, per un costat, d’atreure inversió estrangera i, per l’altre, d’afavorir l’activitat professional i econòmica dels ciutadans i de les empreses andorranes fora de les nostres fronteres. Per a assolir aquest objectiu cal, a més de disposar d’una llei d’obertura de les inversions estrangeres, establir una xarxa àmplia de CDIs. Uns CDIs que per a ser conclosos avui requereixen que tinguem una fiscalitat que pugui ser identificada, per part de la comunitat internacional, com a homologable.

Aquesta exigència és la que ens porta a situar l’IRPF en la nostra agenda legislativa. No podem deixar incomplet l’exercici de posar les bases per a fer efectiva una cada vegada més imperativa re-estructuració de la nostra economia. És responsabilitat dels governants fer allò que correspon en el moment que toca. No fer-ho pot tenir de vegades rendiments electorals a curt termini però acaba tenint conseqüències funestes davant el passament de comptes al que ens sotmetran les noves generacions. L’impost sobre la renda té a la vegada un segon vessant –que tot i no ser el primordial per a nosaltres- no podem ni  volem obviar. Un vessant que porta a parlar d’equitat fiscal i de sostenibilitat financera de l’estat. En aquest darrer sentit, aquest tribut té virtuts que no cal menystenir però que a la vegada cal inscriure en un context definit per una doble necessitat: en primer lloc, mantenir una pressió fiscal baixa (convé recordar que en moments de crisi acostuma a ser aconsellable una política fiscal expansiva) i, en segona instància,  fer que allò recaptat a partir d’aquesta pressió fiscal baixa es gestioni amb criteris d’eficiència i equitat.

Pel que fa a la primera qüestió, cal dir que la pressió fiscal baixa ha de ser un factor de competitivitat de cara a l’obertura; a la vegada, amb una pressió fiscal d’aquestes característiques, afavorirem el consum i la inversió interns. La segona qüestió esmentada –la vinculada a l’eficiència i l’equitat- ens porta a completar la nostra agenda legislativa amb altres importants qüestions (sense ànim de ser ara exhaustius): la proposició de llei de serveis socials i els projectes de llei de reforma de la CASS i de reforma dels complements de jubilació dels funcionaris. Aquestes iniciatives que, juntament amb la de l’IRPF i altres, seran treballades durant el proper període de sessions han de permetre assegurar la sostenibilitat financera de l’estat i l’exigència de rigor en la gestió de la despesa pública, així com han de proporcionar la cobertura adequada per a mantenir la cohesió social: cal gastar en allò que és necessari –serveis i prestacions socials per un costat i bon funcionament dels serveis públics i represa de la inversió pública, per l’altre- i cal fer-ho amb rigor i de manera proporcional a la capacitat financera de l’Estat. A la vegada, com va afirmar ahir el Cap de Govern, considerem indispensable implicar els Comuns –des del diàleg i la cooperació- en el debat sobre la sostenibilitat financera de l’Estat.

Ens preocupa el dèficit públic i el control de l’endeutament i demanem el màxim rigor en aquest àmbit, no tant en el sentit de caure en una mena de mitificació de l’equilibri pressupostari absolut però sí amb la intenció d’aconseguir tenir el dèficit controlat –no només de manera puntual i provisional sinó també de manera estable i a llarg termini. Per això, des del Grup parlamentari demòcrata proposem un treball conjunt amb el govern per tal d’avaluar les possibilitats d’establir en el nostre ordenament jurídic una norma o conjunt de normes (que habitualment es coneixen sota la denominació  de regla d’or de l’equilibri pressupostari) que limitin la possibilitat de gastar més del que es recapti –tot establint un topall al creixement del deute públic amb la finalitat de garantir la sostenibilitat de les finances de l’estat a llarg termini. Amb la introducció de l’IRPF avançarem cap una major disciplina fiscal (ja iniciada, cal recordar-ho, amb les lleis tributàries ja vigents); doncs bé, cal que hi hagi també disciplina en la despesa; sembla que té tot el sentit del món compensar l’esforç tributari amb l’establiment de determinades garanties de que no hi haurà sobre-despesa.

Les reformes que estem encarant –confirmades ahir en el discurs del Cap de Govern- aprofundeixen de manera decidida un procés de modernització encetat en anteriors legislatures. Andorra, també més enllà del nostre passat més recent, s’ha trobat sovint confrontada a diverses decisions que han tingut gran transcendència en el nostre desenvolupament. I moltes d’elles van estar –cal recordar-ho, envoltades de polèmica. Molt breument, senyores i senyors consellers, els proposo un breu exercici basat en l’anàlisi de contrafàctics; es tracta de preguntar-nos què hauria passat si algunes de les decisions que han resultat claus per al nostre desenvolupament no s’haguessin pres; per esmentar només alguns casos: què hauria succeït si no s’hagués nacionalitzat FHASA (avui FEDA); si no s’hagués signat l’Acord Duaner amb la CEE; si no s’hagués aprovat la CPA; o ratificat l’acord de la fiscalitat sobre l’estalvi; o els convenis d’intercanvi d’informació; o si no s’haguessin aprovat les lleis de comptabilitat dels empresaris o de societats i no s’hagués iniciat el desenvolupament d’un nou model fiscal. És cert que un país no és un laboratori i que mai es pot reconstruir amb exactitud quina hauria estat la realitat alternativa en el cas en què s’haguessin modificat determinats factors. Però sí que tenim avui prou elements per a inferir que si les decisions esmentades no s’haguessin pres el nostre país seria avui una entitat estatal mal definida, sense un rol clar que jugar dins el món, sense seguretat jurídica i sense marge per a reestructurar la nostra economia. És cert que tots aquests canvis no han assegurat per ells mateixos el desenvolupament econòmic. Però també és cert que han donat –i donen- instruments per a poder triar entre diferents possibilitats i per a poder defensar-les en la comunitat internacional. Dit amb altres paraules, sense les referides reformes no hauríem tingut l’opció de seleccionar i defensar quin futur volem. Sense un estat organitzat i sostenible i sense els instruments convencionals necessaris per a fer sentir la nostra veu en la comunitat internacional, sobreviure en un context internacional cada vegada més complex i que canvia a una velocitat molt gran hauria estat com jugar a una mena de joc d’atzar en el que hi hauria hagut molt poques opcions de guanyar. Així, hauríem renunciat a fer els canvis adaptatius necessaris per a la supervivència quan l’ecosistema és modifica i només ens hauria quedat la possibilitat de creuar els dits i esperar que no hi hagués canvis en l’entorn.

En qualsevol cas, el que cal és constatar que en el darrers trenta anys de canvis en el nostre entorn se n’han produït un munt. Uns canvis que, a més, no s’han acabat i que s’estan intensificant i accelerant. Davant d’aquest context es podria, d’entrada, optar per l’immobilisme, o per fugir corrent. Aquestes són les alternatives de la por. És el que fan algunes espècies animals quan perceben alguna amenaça: els individus afectats per la por es queden immobilitzats o tracten de fugir. L’altra opció, la que s’espera d’una societat civil articulada, consisteix en elaborar -des d’un esforç de racionalitat, de consens i  de capacitat d’anticipació- una estratègia adaptativa que no només ens permeti sobreviure sinó millorar. Com ha anat fent fins ara el nostre país. I com volem continuar fent, amb més decisió que mai. Hem de perseverar en una estratègia que no passi per negar el canvi ni per fugir d’estudi per la via del recurs al  discurs demagògic sinó per continuar prenent decisions claus –amb el risc, si pot ser controlat, d’equivocar-se. I amb la capacitat, si l’error arriba, de rectificar. Avui podem dir que, gràcies a la regulació de l’estadística pública, que ens nodreix de les dades bàsiques per a la planificació política, disposem de més eines que les que teníem fa un any per a controlar aquest risc.

Sigui com sigui, només hi ha un error fatal –que no admet rectificació: tancar els ulls a la realitat i esperar el miracle que no arribarà. Un error, aquest darrer, que no cometrem. Continuarem amb la política de reformes encetada en aquesta legislatura (algunes d’elles sobre qüestions que havien estat ajornades des de fa massa temps). I no ho hem de fer –no ho farem- des de l’arrogància; no tenim –ni volem tenir- un detallat i complet pla mestre sobre com han d’anar les coses. Qui afirma que el té o bé menteix o bé té una concepció totalitària de l’exercici de la política. Nosaltres entenem que cal abordar les reformes de manera gradual. Les reformes han d’estar inspirades per una tendència general, però cal fer-les pas a pas. La clau del progrés és un canvi estratègic. O dit millor, un conjunt de canvis estratègics. Es tracta d’identificar un determinat nombre de decisions –algunes d’elles menors en aparença- que probablement tinguin efectes i ramificacions a llarg termini. Els canvis estratègics són mesures que tenen una àmplia influència i que sovint s’acosten al límit del que es considera acceptable i practicable en determinades condicions; és a dir, sovint  provoquen resistències. És el que va passar, per exemple, quan es va nacionalitzar FHASA  o quan es va fer la constitució: decisions preses en la bona direcció –el pas del temps ho ha confirmat- que van aixecar una rellevant contestació. I és el que pot passar ara: correm el risc de no trobar totes les complicitats possibles i en conseqüència, i com assenyalava ahir amb encert el senyor Cap de Govern, correm els risc –que assumim- de patir cert desgast polític. Sigui com sigui, estem convençuts que cal continuar el procés d’obertura econòmica i en conseqüència, treballarem per desenvolupar una xarxa de CDIs i per implementar un impost sobre la renda. I, com ja hem dit anteriorment, estem també convençuts que hem d’acompanyar la nova disciplina fiscal amb l’aplicació d’una nova disciplina en la despesa: cal gastar millor i fer-ho en funció de les possibilitats; així, cal assegurar la sostenibilitat financera de l’administració i del nostre sistema de seguretat social. Aquestes són algunes de les nostres intencions estratègiques que han de quedar concretades legislativament durant el proper període de sessions.

Es tracta de posar les bases per a aconseguir el principal objectiu del Govern i de la majoria parlamentària: tornar a posar Andorra en el camí del creixement econòmic i de la creació d’ocupació. Amb aquesta finalitat, proposem centrar-nos en allò que importa i no fixar-nos tant en allò que es porta. Permetin-me, en aquest sentit, fer un breu apunt sobre un tema que considerem clau de cara a l’assoliment de la recuperació econòmica: ens referim a la seguretat. Volem ara interpretar aquest concepte en el seu sentit més ampli; d’entrada, fent referència al rellevant nivell de seguretat ciutadana del que gaudim; aquest és un bé que cal preservar i que de vegades –per la quotidianitat de la seva presència- no valorem suficientment; la seguretat ciutadana és un element determinant no només de cara a la nostra qualitat de vida sinó també com a factor de competitivitat; també és molt important, per la seva banda, la seguretat jurídica; això és: disposar d’un sistema normatiu clar i sense antinòmies i d’una justícia eficaç i ràpida. La certesa sobre quina ha de ser la norma aplicable i la fiabilitat i rapidesa en l’aplicació de la mateixa no només aniran en favor dels ciutadans i dels operadors jurídics i econòmics sinó que també promouran l’obertura econòmica. En aquest sentit, un conegut professor de dret mercantil de la Universitat Complutense solia dir que en matèria d’inversió estrangera més que donar facilitats als inversors el que cal és –sobretot- donar-los seguretat. Per això volem expressar ara el nostre recolzament a les iniciatives que tant des del Consell Superior de Justícia com des del Govern, citades ahir en el discurs d’orientació, s’estan implementant en aquesta direcció. D’altra banda, la seguretat també s’ha d’estendre a l’àmbit tributari. Avui tenim un sistema fiscal en construcció, és cert, però una vegada estigui conclòs hem de ser capaços de dotar-lo d’una estabilitat i d’uns paràmetres de certesa que donin confiança i tranquil·litat als ciutadans i als agents econòmics.

Finalment, senyor síndic, i amb la intenció d’intentar complementar la perspectiva més emotiva que ahir el Cap de Govern va expressar en part del seu discurs, permeti’m acabar amb una breu interpretació –gairebé de caràcter personal- sobre el que en podríem dir els signes polítics dels temps. Som una comunitat petita; no ho podem fiar tot al principi de legalitat, a l’eficiència i a l’eficàcia, ni a l’ús l’eina estadística a la qual abans al·ludíem; tampoc no podem emparar-nos només en les decisions estratègiques que condicionaran el nostre futur, per importants que siguin. Hem d’actuar amb empatia, atents als petits detalls, al gra fi dels problemes de la gent; polítics i serveis públics hem de treballar des del respecte a la legislació vigent, d’acord, però també ho hem de fer amb esperit de servei i amb vocació facilitadora. I més en un context de crisis econòmica com el que estem vivint. A la vegada, no ens hem de deixar seduir pels cants de sirena que prometen receptes fàcils i solucions miraculoses, tant per a sortir de la crisi econòmica com a l’hora d’aventurar nous dissenys institucionals. La democràcia és, per definició, un mecanisme imperfecte i, per tant, sempre millorable. Anem-la millorant, des del diàleg i la serenor, i no des de l’exabrupte o la promesa idíl·lica. Atents, això sí, a les demandes i neguits d’una societat civil cada vegada més activa i més participativa; la democràcia representativa –insubstituïble a l’hora d’articular un règim polític veritablement democràtic- ha de trobar la millor manera de col·laborar amb el desig de participació dels ciutadans. El nostre país es troba en uns moments crucials: cal prendre decisions complexes en un context difícil. Davant d’això, hauríem de fer tots plegats un esforç de sensatesa i fugir de temptacions demagògiques. Aquesta és la millor garantia d’èxit davant els reptes que tenim plantejats. 

Publicació de les resolucions BCG 33/20133, del 25/06/2013