Discurs de la síndica general, Roser Suñé, amb motiu del 29è aniversari de la Constitució
Molt Il·lustres, Honorables, Magnífiques i Distingides Autoritats,
Excel·lentíssims Ambaixadors,
Benvolguts conciutadans,
Senyores i Senyors,
Ens retrobem una vegada més el 14 de març per celebrar que un dia com avui, fa 29 anys, el poble andorrà va fer un pas històric en l’afirmació de la seva sobirania. És inevitable recordar que un dia com avui també, però de fa dos anys, Andorra, com tants altres països, es va paralitzar. La pandèmia ha estat possiblement la crisi més profunda i global d’aquest primer quart del segle XXI. Hi ha hagut, i hi ha, altres crisis que malauradament es cobren vides cada dia, però la irrupció d’un virus que ens era desconegut i que no sabíem com tractar ha tingut un impacte sobre la consciència col·lectiva, sobre les aparents certeses damunt les quals bastíem les nostres vides, que es fa encara difícil de mesurar o de descriure’n l’abast. A poc a poc sembla que ens n’anem sortint i d’aquí en voldria extreure un primer missatge encoratjador: per molt que les persones semblem entestades a repetir una vegada i una altra els errors del passat, quan unim esforços som capaces de fer grans coses, de vèncer adversitats, però també de construir nous horitzons de present i de futur.
La Constitució que avui festegem és un exemple de construcció compartida. Com he dit a l’inici és un acte d’afirmació de la sobirania, de ben segur, però també d’aspiració col·lectiva. La pandèmia ha requerit d’igual manera una actitud generosa per part de la ciutadania i, en especial, per part d’alguns sectors que s’hi han deixat la pell durant mesos, amb molt poc temps per al descans. Començo referint-me i agraint al col·lectiu sanitari, en nom meu i del Consell General, la dedicació amb què ha atès les necessitats del conjunt de la població i sobretot dels més febles. També vull agrair a les escoles, els equips directius i pedagògics, la rapidesa amb què s’han adaptat a un context que no era fàcil ni evident. L’experiència de la primavera del 2020 va fer palès que les escoles no podien tornar a tancar, que l’educació dels nens i els joves és molt més que la transmissió d’uns coneixements acadèmics i que, com a espai de socialització i convivència, l’escola és insubstituïble.
Mantenir les escoles obertes ha implicat l’esforç de les famílies, que sovint han hagut de fer miracles amb la logística quotidiana per tal de gestionar els confinaments puntuals de les aules i alhora seguir complint amb les obligacions laborals. A les famílies se’ls pressuposa aquesta disponibilitat envers els seus fills i filles, però crec que mereixen que avui els dediquem també unes paraules de reconeixement per haver estat al costat dels equips educatius, remant tots plegats en la mateixa direcció.
Treballadors i empresaris dels sectors més diversos han hagut d’incorporar noves maneres de fer, han hagut d’adaptar-se a canvis continus, mentre la incertesa planava sobre tots nosaltres i en tots els àmbits. Hi ha hagut sectors que han estat més temps tancats i han estat, per tant, els més perjudicats des del punt de vista econòmic i vull assenyalar l’esforç de l’estat per donar-los suport i garantir-ne la pervivència.
Hem patit per l’economia, és clar, però hem patit sobretot per la salut i pel benestar d’aquells que ens estimem. Com en totes les intervencions solemnes que he fet des de la irrupció de la pandèmia, vull enviar una vegada més l’escalf de les institucions envers aquelles persones que han perdut un familiar, un amic, una persona propera. De la mateixa manera, vull agrair la solidaritat de què ha fet gala la societat andorrana quan ha estat més necessari, una solidaritat que també s’ha demostrat fent confiança a les autoritats sanitàries i participant en la campanya de vacunació malgrat els dubtes i les pors que es poguessin tenir, posant per davant d’elles l’interès general i el bé col·lectiu. És innegable que, més enllà de les pròpies mutacions del virus, la vacunació s’ha revelat com l’estratègia més eficaç per contenir els contagis i evitar, en la majoria de casos, les manifestacions més greus de la malaltia.
Quan preguntem al nostre entorn i a nosaltres mateixos què és el que ha estat més difícil d’aquesta pandèmia, que afortunadament sembla que comencem a deixar enrere, la resposta més freqüent és l’impacte que ha tingut sobre les relacions humanes. Per protegir els més febles, la gent gran i les persones amb factors de risc, hem reduït les interaccions, les visites, els dinars i les celebracions familiars. I si ho hem fet és perquè hi ha un instint, que vull creure que és més fort que qualsevol instint destructor, que és l’instint de cuidar el que estimem, de cuidar els que estimem.
Senyores i senyors,
Avui 14 de març, Dia de la Constitució, vull reivindicar aquest acte de cuidar que tenim tan present en l’àmbit privat -tenim cura dels fills, dels pares, de la parella- i extrapolar-lo a la vida pública. Proposa qui va ser alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que cuidem la democràcia com cuidem qualsevol cosa o persona -i cito- “que volem que visqui, que creixi, que es desenvolupi”. És més, defensa Carmena l’ús del verb cuidar, amb tot el que implica, al mateix temps que desestima -i torno a citar- “aquells altres verbs que, de manera habitual, acompanyen el llenguatge de la política en la línia bèl·lica que la sol acompanyar: defensar la democràcia, lluitar per la democràcia”.
Efectivament, com a societat ens hem dotat d’una democràcia representativa com a forma d’organització i direcció política i, davant del risc que aquesta es vegi afeblida pels creixents populismes i moviments extremistes, n’hem de saber tenir cura i assegurar-ne el seu bon estat de salut. Això vol dir enfortir les institucions perquè compleixin de manera efectiva les tasques que els hem encomanat i tenir ben present que, en última instància, es deuen a la ciutadania. Al Consell General hem de ser capaços de mantenir debats constructius que vagin més enllà de les estratègies del curt termini. Hem de poder donar resposta als reptes als quals ens enfrontem que, lluny de simplificar-se gràcies a l’innegable progrés en tants àmbits, són cada vegada més complexos a mesura que ens anem endinsant en el mil·lenni. Hem d’obrir-nos a una participació que vagi més enllà del sufragi cada quatre anys, hem de governar amb transparència des de la convicció que els ciutadans i les ciutadanes han de poder conèixer en tot moment les actuacions d’aquelles institucions que regeixen el seu dia a dia.
Cuidar és també situar les persones al centre de l’acció política. Els infants, els joves i la gent gran. Homes i dones. Cuidar és entendre que hi ha necessitats diverses i que, si volem fer efectiu el principi d’igualtat que consagra la Carta Magna, cal atendre aquesta diversitat des de les institucions de manera que tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats per poder créixer i desenvolupar-se amb llibertat.
Les dades ens mostren que la pandèmia ha disparat els casos d’ansietat i depressió entre la població. Per tant, cuidar és també dotar dels recursos necessaris l’atenció a la salut mental.
Cuidar és assegurar-nos que a Andorra no hi ha ningú que es queda al marge del benestar que entre tots hem construït. El creixement econòmic de la segona meitat del segle passat va ser l’impuls de les reformes polítiques i socials que es van anar succeint, una d’elles, possiblement la més profunda i de més calat, l’adopció de la Constitució que avui celebrem. En el seu preàmbul, el poble andorrà es proclama “decidit a perseverar en la promoció de valors com la llibertat, la justícia, la democràcia i el progrés social”. No crec que es pugui entendre aquest progrés social com el progrés dels uns en detriment dels altres, ja que això comportaria el trencament de la preuada cohesió que ens ha permès seguir avançant malgrat la nostra petitesa.
L’acció política, legislativa i executiva, ha de saber incentivar l’economia productiva, aquella que irradia riquesa en el conjunt de la societat i proveeix els ciutadans dels mitjans per poder viure amb dignitat. Hem d’estar atents i donar solucions als problemes que els ciutadans i les ciutadanes ens manifesten. Darrerament, i així ho recull la premsa però també l’informe anyal del Raonador del Ciutadà, un d’aquests problemes és l’accés a l’habitatge. Aquest és un dels drets que la Constitució protegeix, en concret al seu article 33, i que les institucions públiques tenim per tant el deure de garantir.
Cuidar és tenir cura del nostre entorn. Novament és al preàmbul de la Constitució, el text fonamental que ens ha guiat aquests gairebé trenta anys, que hi trobem la voluntat del poble andorrà “d’aportar a totes les causes comunes de la humanitat la seva col·laboració i el seu esforç, i molt especialment quan es tracti de preservar la integritat de la Terra i de garantir per a les generacions futures un medi de vida adequat”.
La darrera COP, a la qual Andorra va participar com sempre de manera activa, va evidenciar que la lluita contra el canvi climàtic demanda d’accions immediates. Per això hem de celebrar no només l’acció política, sinó també totes les iniciatives privades que s’estan duent a terme per reduir la petjada de carboni de la nostra activitat.
Cuidar és creure en la cultura com a mitjà d’expressió de la societat. La cultura és la nostra identitat, amb les arrels clavades en la història però sempre canviant en la recerca de les millors condicions per al desenvolupament individual i col·lectiu.
Cuidar és, en definitiva, pensar en l’altre. També en aquells que, en altres països del món, estan patint injustícies i guerres. El 14 de març de 1993, Andorra es va mostrar decidida “a mantenir i enfortir unes relacions harmòniques d’Andorra amb la resta del món, i especialment amb els països veïns, sobre la base del respecte mutu, de la convivència i de la pau”. Avui vull acabar amb un pensament per a totes les persones d’Ucraïna colpides pels efectes devastadors de les bombes i per tots aquells que s’han vist empesos a fugir de la seva terra. La guerra ha tornat al cor d’Europa i, si una lliçó ens va deixar el passat segle XX, és que no podem romandre en silenci, per bé que com a país sempre advocarem pel diàleg com a instrument principal per a la resolució dels conflictes.
La invasió d’Ucraïna, que ens toca de tan a prop, no ens ha de fer oblidar que al món hi ha altres conflictes i milions de persones que, fugint de la guerra o de la misèria, es veuen obligades a deixar casa seva a la recerca d’un futur millor o, simplement, d’un futur. A totes elles també els devem la nostra solidaritat.
Senyores i senyors,
Benvolguts conciutadans,
He començat amb un missatge per a l’esperança. La Constitució recull el desig “que el lema virtus, unita, fortior, que ha presidit el camí pacífic d’Andorra a través de més de set-cents anys d’història, segueixi essent una divisa plenament vigent i orienti sempre les actuacions dels andorrans”. La unió és efectivament allò que ens fa forts, entenent la unió com la capacitat d’alçar plegats la mirada i albirar un futur en què la prosperitat i la pau siguin compartides, siguin per a tothom.
Moltes gràcies per celebrar un any més l’esperit de la Constitució i refermar el compromís del poble andorrà amb els seus valors.
Molt bon 14 de març, i visca Andorra.
Galeria d'imatges
