Paraules del Síndic General amb motiu del 25è aniversari de la Constitució

Molt Il·lustres, Honorables, Magnífiques i Distingides Autoritats,

Excel·lentíssims Ambaixadors,

Benvolguts conciutadans, Senyores i Senyors,

Avui fa 25 anys que el poble andorrà va aprovar en referèndum la Constitució. Culminava així un procés de reforma de les institucions que havia arrencat molt abans. Les grans transformacions econòmiques i socials que havia viscut Andorra a partir de la dècada de 1930 es van anar consolidant durant la segona meitat del segle i empenyien cap a la modernització d’una estructura institucional que s’havia mantingut amb pocs canvis al llarg de la història: dos Coprínceps sobirans i un Consell General que des de la seva creació al segle XV –l’any vinent en celebrarem el 600 aniversari– ostentava la representació popular, amb unes funcions diverses i no sempre ben delimitades.

La voluntat d’actualització de les institucions es fa palesa la dècada de 1970, època en la qual, entre d’altres, les dones aconsegueixen el vot i es formulen algunes propostes de reforma. En aquest context, l’any 1981 s’assoleix una primera fita, si bé no satisfà les aspiracions de bona part dels andorrans: la creació d’un consell executiu, amb un primer govern que assumeix funcions diferents de les del Consell General a partir de l’any següent, i que suposa un pas decisiu en la separació de poders pròpia de l’Estat de dret.

El següent pas, lògic, era l’afirmació de la sobirania popular. Efectivament, aquell 14 de març de 1993, amb la ratificació de la Constitució, els andorrans vam assolir metafòricament la majoria d’edat, vam agafar les regnes del nostre destí amb tot el que això implica. Perquè la sobirania és, per damunt de tot, un exercici de responsabilitat.

Amb l’aprovació de la Constitució, Andorra va deixar de ser aquell Objecte jurídic no identificat segons l’havia qualificat Karl Zemanek. Gràcies a aquesta homologació jurídica i el consegüent reconeixement internacional, els andorrans ens vam poder obrir al món i mirar-lo de fit a fit. El text constitucional manifesta el nostre compromís amb les causes comunes de la humanitat. Enrere queda, doncs, la màxima d’Antoni Fiter i Rossell, de mantenir nets els camins interns mentre no importa que restin bruts i pedregosos els camins que menen cap a l’exterior. En aquest darrer quart de segle, Andorra ha viscut una gran transformació, no només física, sinó també de mentalitat.

És la mateixa constitució, en la seva disposició addicional primera, la que mana al Consell general i al Govern perquè, amb l’associació dels coprínceps, proposin negociacions als governs d’Espanya i França amb l’objectiu de signar un tractat trilateral per establir el marc de les relacions amb els dos estats veïns sobre la base del respecte a la sobirania, la independència i la integritat territorial d’Andorra. Extrem que es concreta amb la signatura, els primers dies de juny de 1993, del Tractat de bon veïnatge, d’amistat i de cooperació que inaugura les relacions diplomàtiques amb la República Francesa i el Regne d’Espanya i del que enguany en celebrem també el vint-i-cinquè aniversari. L’adhesió a l’ONU el 28 de juliol de 1993, al Consell d’Europa el 10 de novembre de 1994 o la participació en d’altres organismes internacionals ens han brindat l’oportunitat de formar part del gran concert de les nacions. Però no n’hi havia prou amb aquesta obertura política i institucional.

A dia d’avui, el gran repte que encarem és l’obertura econòmica i social, que no és altra cosa que la continuació d’aquella transformació i la seva translació als àmbits de l’educació i el benestar social, l’emprenedoria o la innovació. La negociació d’un acord d’associació amb la Unió Europea dibuixa un nou horitzó per Andorra; horitzó d’oportunitats per als nostres joves, per a les empreses i per als professionals.

De fet, a l’igual que es fa difícil pensar una Andorra actual alternativa a la de la Constitució, es fa difícil pensar una Andorra futura alternativa a la de l’acord amb la UE. Es podria, fins i tot, establir un cert paral·lelisme entre les incerteses que l’elaboració d’una constitució suscitava el 1993 i el neguit que pot avui causar la negociació d’un acord d’associació. En ambdós casos, hom podria notar una resistència raonable a favor d’allò conegut, davant la incertesa del nou escenari i els seus beneficis possibles. Però què seria avui Andorra sense la Constitució? Em costa d’imaginar-ho. I què pot ser Andorra en uns anys sense un bon acord amb la Unió Europea? En el context d’un món que es transforma ràpidament i que estableix noves regles de relació, on la confiança ha deixat de tenir carta blanca, el manteniment de l’statu quoesdevé inviable.

Hem de ser conscients, tanmateix, que no tenim per davant un camí fàcil i planer, que les pràctiques dels qui es creuen més espavilats que la resta no haurien de tenir ja cabuda a Andorra; que cal que abandonem la recerca del guany personal sense mesura que escanya l’altre i compromet els més febles i la col·lectivitat. La major exigència, el fer les coses bé, el talent, l’esforç i una certa noció de la mesura han de ser forçosament els valors d’una Andorra pròspera en l’avenir que haurà sabut adaptar-se de nou a l’entorn.

Bé podríem assimilar el moment actual a un nou procés constituent, procés que requereix, com ara fa 25 anys, la implicació de tot el país. Amb dubtes com aleshores, amb disparitat d’opinions sobretot pel que fa als tempos, però amb un objectiu comú i compartit: el millor futur per Andorra.

Per avançar plegats, però, més enllà del fons, hem de ser curosos amb les formes. El món actual, de titulars i piulades, manca de vegades de rigor en l’anàlisi. Si això es trasllada a la política, el resultat és l’empobriment del diàleg i de la concertació.

Des del Consell General hauríem de ser, per contra, exemplars quant a la centralitat de la raó i la paraula, evitant de caure en batalles i atacs personals que tal volta obtinguin un rèdit electoral a curt termini, però que a la llarga no fan sinó debilitar la institució i la política en general.

Potser aquest sigui l’últim discurs, l’última ocasió que tinc d’adreçar-me des d’aquesta tribuna a tots vosaltres. Permeteu-me doncs, distingides autoritats, benvolguts conciutadans, una reflexió d’ordre personal.

Vaig tenir l’honor de ser conseller general dues legislatures, a la dècada dels 90. Enyoro, des de la distància, una certa cortesia parlamentària, una certa amabilitat que ara trobo a faltar. Em pregunto si és només aquesta legislatura estranya i de dies esvalotats o si la política ja serà així per sempre més, molt més agra i ingrata, on sembla que tot val, a voltes a la ratlla de l’assetjament mentre es mira cap a l’altre costat i es defensen grans principis. Em pregunto si és realment això el que volem. Perquè potser estem tornant l’atmosfera política difícilment respirable.

Quan amb la Sra. Subsíndica atenem les visites a Casa de la Vall, ens complau mostrar l’Armari de les Set Claus i explicar-ne el seu simbolisme i la seva història. Sovint el il·lustres visitants ens demanen què hi ha a l’interior. Jo els contesto que l’armari guarda els tresors d’Andorra. Quan em pregunten quins són aquests, els responc: les nostres lleis i les nostres institucions, que han fet i continuen fent possible el nostre benestar i la nostra singularitat històrica.

Compte doncs també a perjudicar-nos nosaltres mateixos posant en entredit i erosionant les lleis o les pròpies institucions per obtenir-ne no sé sap quin rèdit incert. Compte amb no dir tota la veritat o dir les coses a mitges, compte amb les promeses hiperbòliques. No oblidem que no és malgrat, sinó gràcies a la resistència de l’aire, que el colom pot volar.

Mantinguem el respecte vers les lleis, la justícia i les institucions, sempre i no només quan ens van a favor. Perquè tota convivència –fràgil per definició- exigeix un pacte social i perquè tot pacte implica un terreny comú però també una certa contenció o renúncia, un cert respecte del límit, una bona dosi de prudència pública; en aquests dies que corren potser més necessària que mai.

Perquè la discrepància i la crítica, tan necessàries i enriquidores quan neixen d’un esperit constructiu, esdevenen soroll i bloqueig quan la finalitat no és altra que imposar la raó de qui més crida. L’hipercriticisme, no només en l’àmbit de la política sinó en qualsevol esfera de la societat, és injust i desagraït quan menysté tot allò que, com a col·lectivitat, hem estat capaços d’assolir al llarg dels anys i amb tant d’esforç.

Distingides autoritats,

Senyores i Senyors,

Els andorrans podem sentir-nos orgullosos de la Constitució que vam aprovar fa 25 anys. Una Constitució moderna, que ens afirma com a Estat independent, de dret, democràtic i social. Una Constitució que, més enllà d’un catàleg de drets i llibertats similar al d’altres constitucions del segle XX i de la separació de poders que estableix, introdueix un element nou: la preocupació per les generacions futures i el compromís amb el medi ambient.

Aquest és l’altre gran repte que se’ns planteja en l’actualitat. Vivim en un petit país entre muntanyes i la nostra identitat s’ha anat definint, al llarg de la història, a partir d’elles. La geografia ens ha forjat el caràcter. Un caràcter perseverant i auster, que no es doblega davant de les dificultats.

Avui no ens podem desentendre d’un problema que és global. La Constitució proclama la voluntat del poble andorrà d’aportar a totes les causes comunes de la humanitat la seva col·laboració i el seu esforç, i molt especialment quan es tracti de preservar la integritat de la Terra i de garantir per a les generacions futures un medi de vida adequat. Davant d’un fenomen com el canvi climàtic, per l’impacte directe sobre el nostre entorn, però també des de la generositat de pensar més enllà de la immediatesa, hem de ser capaços d’actuar en el marc de les polítiques que s’han emprès a nivell global, atenent als disset objectius de l’agenda 2030 de Nacions Unides sobre el desenvolupament sostenible i més específicament al Conveni sobre el canvi climàtic i l’adopció de l’Acord de París.

La sostenibilitat és un principi de gestió del present amb vistes al futur, que ha de guiar no només les polítiques mediambientals, sinó el conjunt de l’acció dels poders de l’Estat amb relació als recursos -materials, però també socials i de convivència-. Perquè només així serem capaços de consolidar el llegat que volem també pels nostres fills.

Distingides autoritats,

Benvolguts conciutadans,

La Constitució proclama els principis que inspiren l’acció de l’Estat: el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona. Les institucions públiques tenim el deure de convertir aquests valors en una realitat tangible per al conjunt de la ciutadania. El nostre treball ha de garantir que les condicions de llibertat i d’igualtat d’oportunitats per a tothom siguin reals i efectives.

Quan les femmes s’imposent, les homes s’engagent, ens recordava la Sra. Michaëlle Jean, secretària general de la Francofonia, en la seva recent visita a Andorra, tot convidant a les dones a passar al davant. Perquè les proclames i els gestos a favor de la igualtat no han de ser només això, gestos i proclames, flors d’un dia, perquè el dia 9 segueix inexorablement al dia 8. Recollim aquella màxima i procurem aplicar-la tots plegats, homes i dones, quotidianament.

Perquè en aquest darrer quart de segle, amb les aportacions de les unes i els altres, ens hem transformat profundament i, així i tot, hem sabut preservar la nostra identitat i presentar-nos amb ella davant del món. Som com l’arbre que creix amb més força gràcies a la profunditat de les seves arrels.

Un dels valors que hem sabut mantenir a través dels segles, fins a esdevenir el nostre lema, és la unió. Unió en la diversitat. Unió entesa com a col·laboració. Unió entesa com a solidaritat. Unió que és cohesió social i que és alhora la nostra força per seguir avançant.

Avui que els andorrans ens reafirmem en la nostra Constitució, proclamem-ho una vegada més amb els mots del preàmbul de la llei fonamental: que el desig que el lema Virtus Unita Fortior, que ha presidit el camí pacífic d’Andorra a través de més de set-cents anys d’història, segueixi essent una divisa plenament vigent i orienti sempre les nostres actuacions.

Amb el compromís d’enfortir Andorra, pensant en el present però també, i molt especialment, en l’esdevenidor, fem nostres els principis constitucionals i actualitzem-los, perquè ens acompanyin en aquest nou camí d’obertura cap al món.

En aquest discurs institucional amb motiu del 25è aniversari de la Constitució, vull aprofitar per agrair el seu esforç a totes les persones que van fer possible la consecució d’aquesta fita històrica per a Andorra. I, molt especialment, als consellers generals de les legislatures prèvies a l’aprovació de la Carta Magna, als membres de la comissió tripartida i als Coprínceps de l’època, l’Excm. Sr. François Mitterrand i l’Excm. Sr. Joan Martí i Alanis.

Acabo felicitant el poble andorrà. Perquè aquesta és la nostra festa, la festa de tots els que estimem Andorra. Avancem amb pas ferm per la història tal com ho han fet abans aquells que ens han precedit. Que ens acompanyi la saviesa del passat. Que ens guiï l’esperança en el futur.

VISCA ANDORRA!

VÍDEO