Homenatge a l'exconseller i exsíndic general Estanislau Sangrà Font

Paraules de benvinguda del síndic general, Vicenç Mateu Zamora, amb motiu de l'acte d'homenatge a Estanislau Sangrà Font

Distingides autoritats,

Sr. President de l’AESCO,

Distingits membres de l’AESCO,

Benvolgut Estanislau Sangrà Font i família,

Senyores i senyors,

Bon dia i benvinguts al Consell General en aquesta ocasió tan especial d’homenatge a l’exsíndic Estanislau Sangrà Font.

Vull agrair a l’Associació d’Exsíndics i ExConsellers que hagin organitzat aquest acte que, en reconèixer la persona d’Estanislau Sangrà Font, ens acosta a una Andorra que ens és molt propera en el temps i, alhora, malauradament, cada cop més llunyana; una Andorra de la qual en volem conservar els valors que ens ajudin a travessar els temps convulsos que ens ha tocat viure.

Efectivament, l’Andorra d’Estanislau Sangrà Font és l’Andorra de la paraula donada. Això vol dir confiança i lleialtat; això vol dir noblesa i generositat.

És també l’Andorra que mira endavant, però amb els peus a terra, conscient encara de la recent transformació que s’havia viscut i del fet que la riquesa i el benestar no ens havien estat regalats ni els podem donar per fets i per sempre.

És l’Andorra de l’agraïment a tot allò que ens ha donat aquest país, l’Andorra que posa el bé comú per davant de l’interès particular. Una Andorra prudent i reservada, on no tot s’hi valia i on tots érem coneixedors dels límits. Una Andorra de la qual, tots i cadascun de nosaltres, n’érem uns ferms soldats defensors.

Si no hagués estat així, Andorra no hauria assolit la prosperitat que els que estem aquí hem tingut la sort de conèixer, i que ara tenim el deure de garantir a les generacions futures.

El Principat afronta en aquests moments reptes molt importants, reptes que només podrem superar amb diàleg, treball, i visió i obertura de mires. Afronta una profunda transformació econòmica i social que és la continuació lògica dels canvis polítics i institucionals que van fer eclosió en l’època que Estanislau Sangrà Font va ser síndic i que, l’any 1993, van culminar amb l’aprovació de la Constitució i posterior reconeixement internacional del Principat. Andorra, en un camí no exempt de dificultats i entrebancs, ha avançat i continua avançant cap un model de país obert, lleial i cooperant.

Hem de ser capaços d’obrir-nos al món amb el cap ben alt, orgullosos de ser qui som i portant el bon nom d’Andorra a tot arreu. Per això penso que els que ens trobem en aquest vestíbul del Consell General, des de les respectives responsabilitats que tenim l’honor d’ocupar, hem d’aprendre de l’exemple que ens ofereixen els nostres antecessors i, molt en particular, l’homenatjat d’avui.

En nom del Consell General i en nom propi, moltes gràcies Sr. Síndic, moltes gràcies Sr. Estanislau Sangrà. 

Paraules del president de l'AESCO, Sr. Josep Marsal Riba, amb motiu de l'homenatge a Estanislau Sangrà Font

Molt il·lustres i honorables autoritats,

Amics i companys de l'AESCO,

Amic Estanislau Sangrà i famíllia,

Senyores i senyors, 

Estem reunits aquí en aquest edifici símbol de la Democràcia andorrana, resum de la llarga història del nostre país, per tal de celebrar un acte de gran importància que pretén reconèixer la trajectòria d’un prohom andorrà que ha dedicat benèvolament, amb determinació, amb sacrificis i molts encerts, una part important de la seva vida al seu país.

No és l’únic que ho ha fet, molts andorrans han seguit la mateixa via, però en volíem homenatjar un de sol: ha sigut Estanislau Sangrà Font. El conjunt de criteris objectius que la nostra Associació ha utilitzat, i que ens ha ajudat a ser justos i imparcials en aquesta difícil selecció, han resultat que era ell, qui es mereixia aquest reconeixement.

Aquest lloc, aquesta sala magnífica cedida gentilment per la Sindicatura, situada al costat d’una altra casa emblemàtica de la qual és successora, la Casa de la Vall, on es va construir lenta i progressivament durant segles, amb moltes dificultats però amb intel·ligència i tenacitat, no sols la democràcia sinó tambéla Sobirania del nostre poble, és la que es mereixia també l’Estanislau Sangrà per a ésser homenatjat.

S’ho mereixia car és efectivament en aquella casa que Estanislau Sangrà Font va desenvolupar  la part més important de la labor que li ha valgut aquest homenatge. Primer com a Conseller i posteriorment com a Síndic. Allà va poder utilitzar totes les seves qualitats, que són nombroses. Allà va provar el seu amor per Andorra i pel Poble andorrà.

Però ja abans, quan era jove, es va interessar pel desenvolupament del seu poble, el Quart d’Escaldes, i va començar el que se’n deia llavors, fer política. I ràpidament, com era tradició en aquell temps quan es tenia la intenció de participar en l’administració dels assumptes del país, havies de fer les proves, primer, en el poble on vivies. En el cas de l’Estanislau, l’any 1958 fou elegit membre del quart d’Escaldes-Engordany, part del Comú d’Andorra, on va fer un mandat de 4 anys.

Però encara que sentís una verdadera passió pel seu poble -ho va demostrar també  més tard quan va participar activament a la creació  de la 7ª Parròquia- no  va perdre mai de vista que per a ésser verdaderament útil al seu país havia de participar en l’Assemblea on es prenien les decisions de caràcter nacional: el Consell General.

I allí va ésser elegit l’any 1968 sense haver assolit encara la creació dela Parròquia, que no es va materialitzar  fins 10 anys més tard, l’any 1978. En el decurs d’ aquest mandat, que va durar fins l’any 1972, Sangrà va revelar, a més de les seves qualitats d’integritat, d’humilitat, d’organitzador, la més remarcable al meu entendre: malgrat fruir d’una posició social diguem-ne confortable, en les seves intervencions i en els seus actes, tot i vetllant per la Justícia, sempre va ésser guiat per la seva voluntat de protegir els més febles.

Aquesta actitud es va manifestar de manera evident en el moment de la creació dela Seguretat Social andorrana, realització que va dividir la nostra societat, suscitant una oposició acèrrima. Però el nostre homenatjat va fer front amb coratge i determinació a aquella posició desfavorable.

Un altre problema que també es va resoldre al mateix mandat i amb la participació activa d’Estanislau Sangrà, on va aparèixer també aquesta faceta de la seva personalitat i que també va dividir la nostra Societat, va ésser la concessió del dret de vot  a les dones. El 4 de juliol del 1969 es va votar al Consell General però la solució no fou encara completa car el Consell informà favorablement de la proposta de concedir el dret de vot a la meitat de la població andorrana que encara no en fruïa, o sigui a la població femenina, però va informar negativament sobre el dret a ésser elegides. En cada cas les decisions foren adoptades per majoria amb una forta oposició. Ja imagineu en quin costat es va situar cada vegada l’Estanislau Sangrà.

Va tornar a ésser elegit l’any 1978, i durant el seu mandat de Conseller, l’any 1979 fou elevat a la funció més alta de l’Estat: la Sindicatura.

Fou elegit Síndic General per unanimitat però s’ha de subratllar, per a esser precís, que  la funció del Síndic General en aquella època, malgrat la identitat de nom amb l’actual, reunia unes prerrogatives molt diferents, i més àmplies. Presidia el Consell General però fruïa a més d’unes funcions heretades del Consell de la Terracom ara la representació, no només del Consell sinó també del Poble andorrà. També era l’interlocutor d’aquest poble davant dels Co-Prínceps. En absència del Govern ostentava també el Poder Executiu, era el responsable de l’execució de les decisions adoptades pel Consell General.

Era assistit en aquesta missió des que la reforma Bedeaux del 1963, va dividir el Consell General en Departaments, presidits cada un per un Conseller Delegat, per aquests Consellers Delegats. I aquí, enla Presidènciadela Juntade  Consellers Delegats, com en tota la seva acció, va fer prova de la seva capacitat de conciliació, de la seva aptitud a considerar sempre l’interès general per sobre de les tendències partidistes que podien aparèixer en el sí del Consell.

També va copsar, aquí a la Sindicatura, que aquesta confusió entre Poder executiu i Poder legislatiu no podia continuar. No sols perquè no corresponia al que es practicava en els Estats democràtics, sinó perquè era també un obstacle a la governabilitat del país. Com a solució va promoure les gestions prop dels Delegats Permanents i dels Co-Prínceps per intentar realitzar una reforma de les institucions destinada a corregir aquesta anomalia. Amb aquesta intenció Sindicatura va anar fins a consultar un Cap de Govern allunyat de les nostres fronteres, fet que garantia la seva imparcialitat, Brume Kreshki, Canceller d’Àustria, que va delegar a un especialista, el Dr. Zemanech per a que estudiés el problema. Acabada la seva feina redactà un informe: el famós informe Zemanech, molt aclaridor i amplament utilitzat posteriorment. Fou utilitzat en l’ampli debat que animà el Consell i també, en les demandes dirigides als Co-Prínceps a través dels Delegats Permanents  i que desembocaren finalment i desprès de molt temps i de moltes peripècies, en la publicació, per aquests últims, d’un Decret creant el primer govern andorrà titular del Poder Executiu.

Aquesta reforma que tothom esperav, fou considerada pel Poble com a superficial i incompleta. Ràpidament se la va qualificar de “Reformeta” i va tenir una durada molt limitada.

Estanislau Sangrà, fou elegit més vegades al Consell, fou també elegit, -insisteixo sobre el mot elegit, car tots els altres membres eren nomenats-, membre del primer Consell Superior dela Justícia de la nostra història,i allí com en tots els llocs  per on passà, va fer prova de la seva capacitat d’organitzador, de visió de futur, guiat sempre únicament per l’interès del país i la salvaguarda de la seva independència.

Ja sé que us hauré defraudat. En un dia com avui hauria hagut de reproduir la dilatada carrera política i tota l’obra pública de l’Estanislau Sangrà Font, però les circumstàncies i les condicions essent les que són, potser m’hauria faltat espai per a escriure-la i temps per a llegir-ho.

M’he hagut de limitar, a través d’alguns actes, a fer aparèixer algunes de les seves qualitats, algunes facetes de la seva personalitat: la seva bonhomia, la seva andorranitat, el seu humanisme, que l’han induït a realitzar aquesta obra i que li han valgut aquest reconeixement que celebrem avui.

Per acabar em permetré formular un sol vot: que l’Estanislau Sangrà Font serveixi de model als qui ens governen i als qui ens governaran.

Paraules del Sr. Estanislau Sangrà Font amb motiu del reconeixement de l'AESCO

Molt Il·lustre senyor Síndic,

Molt Il·lustre senyora Subsíndica,

Molt Il·lustres senyors Consellers Generals,

Molt Il·lustre senyor Cap de Govern,

Molt Il·lustre senyor  representant del Co-Príncep ,

Molt Il·lustres senyors ministres,

Honorables senyors,

Sr. President del Consell Superior de la Justícia,

Senyores i senyors,

És per a mi un gran honor aquest acte de reconeixement  de l’Associació d’Ex Síndics i Ex Consellers Generals.

Voldria aprofitar l’ocasió per agraïr a l’AESCO la deferència que ha tingut envers la meva persona,  agrair també les paraules del seu president senyor Josep Marsal, així com la tasca d’organització de la seva secretària, la senyora Maïténa Manciet.

També vull agrair al Molt Il·lustre senyor Vicenç Mateu, el nostre Síndic, les seves paraules de benvinguda, i a l’amic i company Pere Moles la seva intervenció.

En una ocasió com aquesta vull tenir un  sentit record per l’Enric Paris i Torres, que em va acompanyar com a Sots Síndic en la legislatura del 79 al 81.

I també voldria tenir un record per a tantes i tantes persones amb les que he tingut l’honor de compartir  la tasca de treballar  per  al nostre país.

Per finalitzar, voldria agrair especialment a la meva esposa el seu suport incondicional durant tots aquests anys.

Em vénen molts records al cap, molts moments bons i algun de no tant bo; però així és la política, una activitat que exercim com a persones que som, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, amb encerts i, a vegades, amb errors.

Tots ells, virtuts i defectes, encerts i errors, conformen el nostre pas per la vida.

Ha estat per a mi, com, n’estic segur, per a totes les persones que han exercit un càrrec públic en aquest país nostre, un privilegi poder treballar per Andorra.

Moltes gràcies.

Visquin els Co-Prínceps i Visca Andorra!