Ves al contingut. | Salta a la navegació

Sou a: Inici / ca / El Consell General / Síndica general i subsíndica general / Discursos de la Síndica General / Síndic General, Vicenç Mateu Zamora / Discursos 2015 / IV Conferència mundial de Presidents de Parlament. 31 agost, Seu de les Nacions Unides, Nova York

IV Conferència mundial de Presidents de Parlament. 31 agost, Seu de les Nacions Unides, Nova York

IV Conferència mundial de Presidents de Parlament

 

Intervenció del síndic general,

 Vicenç Mateu Zamora

31 d'agost de 2015

 

Senyor President de la Unió Interparlamentària,

Distingits Presidents,

Senyores i senyors,

 

En primer lloc, voldria felicitar la UIP pel debat. La democràcia, la pau i el desenvolupament sostenible són valors essencials i aspiracions bàsiques que tots hauríem de compartir.

Tanmateix, en l’enunciat sembla com si es donés per fet que el poble -els pobles- han de voler forçosament la construcció d’un món on la democràcia serveixi la pau i el desenvolupament sostenible. I potser és realment així, molt possiblement tot ciutadà que es mogués per l’interès general hauria de desitjar que la seva opinió lliure i l’exercici responsable del seu vot no fos instrumentalitzat al servei de la intolerància, la manca de llibertat, el conflicte o l’esgotament dels recursos naturals finits.

És clar, però, que malgrat aquesta afirmació de caire general, la realitat, mediatitzada per l’herència no sempre afortunada de la història i el joc més o menys clar dels interessos econòmics, fan que la situació real sigui ben diferent. En molts casos, el pronunciament dels parlaments no sempre serveix la pau ni el desenvolupament durable.

Si alcem la mirada i contemplem l’horitzó, és evident que ens resta encara molt per fer. D’una banda, ens queda molt per a assolir el respecte universal dels drets humans i els principis democràtics, més enllà d’adjectius que els qualifiquin o de tuteles que els puguin condicionar. Ens cal, en la mesura del possible, i atenent a les particulars circumstàncies històriques i culturals de cada país, que la democràcia formal, segons el ja vell somni kantià, acabi essent una realitat universal.

D’altra banda, ens cal igualment, allà on la democràcia és ja una realitat, que vetllem per aprofundir-la, per corregir-ne els defectes i millorar-ne el seu funcionament. En aquest sentit, voldria destacar l’encert del rapport Les défis pour les parlaments d’aujourd’hui  que conté bones indicacions per donar nova vida a la democràcia representativa.

Malgrat això, i si em permeten, voldria aprofitar aquesta ocasió per fer-me ressò de l’alerta cap a un cert perill per la democràcia que pot venir no tant d’enemics exteriors, com en el seu moment ho foren els règims absolutistes o els diferents totalitarismes, com d’una acceptació rendida i acomodada davant d’una democràcia poc exigent i desorientada que sembla abdicar dels seus principis.

El professor Boada ens alertava fa poc de la paradoxa d’una democràcia sense pensament (auto)crític. Ens recordava que, d’acord amb els ideals de la Il·lustració, el règim democràtic només era possible amb la confiança plena en les possibilitats de l’home i, alhora, amb la convicció que una bona formació, assolida amb paciència i esforç, era l’únic mitjà per arribar a dominar l’exercici del pensament, condició necessària per a la llibertat personal i l’autonomia de la consciència. És més, és d’aquesta llibertat que el pensament dóna als individus, que en depenia la llibertat del conjunt de la societat.

Avui, un dels perills de la democràcia, allà on hi ha democràcies plenament consolidades, naixeria de dins, de donar per fet allò que havia estat durant molt de temps un objectiu a conquerir. Perquè tendim a considerar que la llibertat i l’autonomia de la persona formen part de la condició humana, que són dons que rebem en néixer i que no requereixen cap mena d’esforç per part nostra.

És innegable que vivim moments de gran transformació tecnològica, que no només estan canviant la manera com ens comuniquem, sinó el contingut d’allò que comuniquem. La tesi de McLuhan ha esdevingut  pràcticament una profecia. Efectivament, el mitjà pot arribar a determinar la qualitat del missatge, i el mateix missatge. Vivim en l’era de les imatges, de les pantalles, de l’instantani, de la urgència. En una mena de present virtual sense arrels ni projecció.

Però la imatge només significa si es refereix a un discurs previ, i els discursos són sempre pensaments articulats lingüísticament. És únicament en el llenguatge on es dóna la capacitat d’argumentar, de debatre, de construir conjuntament, més enllà de l’expressió individual i subjectiva, més enllà de l’opinió o del feeling de cadascú, en paraules d’Alain Finkielkraut.

Podríem aleshores preguntar-nos qui controla aquests discursos referents per sota una aparent democràcia formal d’imatges i immediatesa.

El nostre convenciment és que no hi ha democràcia sense democratització o sense una certa generalització social del pensament crític. El pensament crític ens permet accedir al discurs propi, i ja hem apuntat que arribar a l’exercici del pensament requereix esforç, individual i col·lectiu.

No hem d’acceptar que el preu d’universalitzar la democràcia sigui la seva vulgarització fins al punt de fer irreconeixibles els seus principis. Restem vigilants, doncs. De l’educació en general i del foment de la capacitat lingüística i reflexiva, més enllà de la incorporació acrítica de qualsevol nova tecnologia, en depèn més que mai la qualitat de la nostra democràcia i la nostra condició d’homes –i dones- lliures. 

Moltes gràcies.

Descarregueu el discurs