Intervenció del cap de Govern, Antoni Martí, durant el debat sobre l'orientació política global del Govern

Intervenció inicial del Cap de Govern, Antoni Martí Petit

Andorra la Vella, 4 de maig del 2016

Senyor Síndic,

Senyora Subsíndica,

Senyores conselleres i Senyors consellers generals,

Comparec davant d’aquesta Cambra un mes i mig abans del que seria l’habitual per a un debat d’orientació política i només sis mesos després d’haver celebrat un debat extraordinari a la tardor. Perquè el Govern entén que l’excepcionalitat de tot el que hem viscut així ho justifica.

Per això, també, aquest no serà un debat d’orientació política com altres que he fet en aquesta Cambra al llarg dels últims cinc anys: exposant el full de ruta del Govern, desgranant les reformes i els projectes i fent un catàleg de les actuacions de tots els ministeris. Entenc que això ja ho vam fer a la tardor i la política del Govern es manté en la línia del que hem anat explicant els últims anys i del programa electoral amb el qual Demòcrates per Andorra va concórrer i guanyar les darreres eleccions generals.

Per tant, la meva intervenció d’avui estarà –en bona mesura- centrada en el procés de resolució de l’afer BPA i en les perspectives de futur del sistema financer. D’altra banda, també comparec avui amb una sèrie de propostes de grans acords transversals –en podem dir pactes d’Estat o com es vulgui- al tomb de les qüestions que considero prioritàries dels anys a venir.

Tots coincidirem que la crisi generada al tomb de l’afer Banca Privada d’Andorra ha estat un del moments més greus –potser el més greu- de la nostra història recent. És, per tant, l’obligació del Govern rendir comptes davant del Consell General sobre aquesta qüestió. I de fer-ho ara, en el moment en què ja coneixem el final del procés de resolució.

He de dir que el març passat, en el moment en què vaig demanar anticipar unes setmanes aquest debat, cap membre del Govern ni jo mateix no coneixia com acabaria aquest procés. No sabíem quines ofertes es presentarien a la subhasta, ni si finalment Vall Banc seria adjudicat a alguna d’aquestes ofertes; ni tan sols si hi hauria ofertes o hauríem d’anar a un procés de liquidació que –sens dubte- hauria estat força més llarg i feixuc.

No sabíem com acabaria el procés, però vaig demanar de celebrar el debat per una qüestió de responsabilitat: perquè les conselleres i els consellers generals i, a través d’ells, la ciutadania tenen el dret de conèixer per boca del cap de Govern l’estat de la qüestió. I també perquè, fos quin fos el resultat, el Govern estaria convençut d’haver fet tot el necessari per resoldre la situació. El Govern, evidentment, i les altres institucions concernides: L’INAF, l’AREB i també el Consell General, que va posar en marxa tot aquest procés amb l’aprovació de la Llei de resolució d’entitats bancàries l’abril de l’any passat.

Andorra ha fet el que calia per resoldre aquesta crisi amb les màximes garanties per a totes les parts implicades. Cadascú des de la responsabilitat institucional que tenia atribuïda.

Recordem què vam dir des del Govern el març del 2015, en el moment en què va esclatar la crisi de BPA i –poques setmanes després- en el moment del debat d’investidura. Vam fixar tres prioritats a l’hora de resoldre aquesta qüestió:

La primera, garantir els dipòsits dels clients. Garantir que els clients acabin recuperant els seus diners. Perquè aquesta és la base de tot plegat. Un banc no és una empresa qualsevol: És una institució en què milers de persones hi dipositen la seva confiança, el fruit del seu treball i la previsió per al futur. Per això les crisis bancàries s’acaben traduint en crisis de confiança en tot el sistema. Malauradament, al llarg dels últims anys ho hem vist a arreu.

Els clients de Banca Privada d’Andorra han hagut de passar per un procés de preguntes i demandes de documentació. A l’angoixa natural de no saber quan podrien disposar dels seus dipòsits, s’hi va afegir aquest procés que ha estat llarg i feixuc. No ha estat fàcil per a ningú. I jo puc entendre perfectament la situació i els sentiments de molts clients de BPA. Però totes les mesures adoptades i tot el llarg procés ha estat necessari per identificar aquells casos afectats per sospites de blanqueig de capitals i separar-los dels clients legítims.

S’havia de dur a terme un procés amb les màximes garanties. Sense aquest procés avui Vall Banc no s’hauria pogut vendre, no tindria bancs corresponsals i els clients no podrien recuperar els seus diners. És evident que queden encara uns mesos perquè els antics clients de BPA, ara clients de Vall Banc, puguin disposar plenament dels seus dipòsits; però ara tenen la certesa i la seguretat que això serà així.

La segona de les prioritats que ens vam marcar l’any passat va ser minimitzar l’impacte que el procés de resolució tindria sobre els empleats de BPA. Mai no hem volgut enganyar ningú i sempre hem dit que en aquest cas es tractava de trobar la solució menys dolenta, perquè no hi hauria una solució totalment bona; entenent com a solució totalment bona aquella en què tots els empleats conservessin el seus llocs de treball. Això no era possible i sempre ho vam dir. I per això ens vam felicitar de l’exercici de responsabilitat i de realisme dels treballadors i dels seus representants legals quan es va assolir un acord sobre les condicions i indemnitzacions que procedirien en els casos d’acomiadaments.

L’actitud de la gran majoria de treballadors i de clients de BPA ha estat exemplar al llarg de tot aquest procés.

Doncs bé, entenc que l’adjudicació de Vall Banc a una entitat estrangera suposa un millor horitzó per a bona part dels treballadors de l’antiga BPA. Un millor horitzó que la liquidació, sens dubte; però també un millor horitzó que si el banc hagués estat adquirit per una entitat del país, ja que les entitats bancàries del país ja disposen d’una plantilla pròpia a Andorra.

La tercera prioritat –i no per això la menys important- era garantir l’estabilitat i el futur de la plaça financera. Tots en aquesta Cambra –vull pensar- tenim molt present què ens hi jugàvem aquells dies de març de l’any passat, i també durant les setmanes i mesos següents: Un banc que representava gairebé el 20% del nostre sistema financer estava afectat per una crisi reputacional que es podia haver estès a tota la plaça. I les conseqüències haurien estat gravíssimes per a Andorra.

La reacció en cadena era fàcil de preveure: Davant de la nota del FinCEN, tots els corresponsals internacionals de BPA van tancar les seves relacions amb el banc com a mesura preventiva. Sense aquest oxigen i davant l’actitud –comprensible- dels clients de retirar els seus dipòsits, el banc hauria sobreviscut pocs dies. No vull ni pensar en les conseqüències que hauria tingut que un banc que representava una cinquena part del sistema financer hagués tancat les seves portes i hagués anat a un procés de liquidació judicial. Una situació com aquesta hauria arrossegat amb tota probabilitat la resta de bancs de la plaça.

Recordem –també- que  durant les setmanes posteriors a la nota del FinCEN les agències de ràting van baixar dos esglaons la qualificació del nostre país. I que aquestes mateixes agències de ràting són les que van dir -no més tard que al juny- que el full de ruta dissenyat per les autoritats andorranes i que el pla de resolució elaborat per l’AREB eren la solució adequada per a la crisi. I ha estat aquest full de ruta, complert amb rigor i de forma minuciosa, el que ens ha permès arribar on som ara.

L’afer BPA tenia tres resultats possibles: Cap d’ells òptim, perquè l’òptim hagués estat que no hagués passat res i que tots els bancs de la plaça haguessin seguit operant amb normalitat. Cap d’ells òptim, però sí que un millor que els altres. El pitjor escenari era el de la liquidació judicial: perquè això ens hagués portat a un procés de fallida –probablement de molts anys- en el qual els clients no haurien pogut recuperar els seus diners. Aquest escenari es va allunyar quan 26 dels 28 consellers generals d’aquesta Cambra van votar, l’abril de l’any passat, la llei de resolució d’entitats bancàries que transposava a Andorra la directiva europea en la matèria.

Un escenari menys dolent, però que tampoc satisfeia les expectatives del Govern, era el de la liquidació administrativa per manca d’ofertes per comprar Vall Banc. Amb aquest escenari s’hagués allunyat el risc d’una quitança, però no hagués quedat clar qui hauria de cobrir l’eventual forat per evitar aquesta quitança. A la vegada que la manca d’ofertes hagués llençat un missatge no gaire positiu sobre la plaça financera.

Per evitar aquest segon escenari calia ser molt rigorós en el procés de segregació d’actius, passius i clients de l’antiga BPA. Perquè l’única possibilitat que teníem de trobar un comprador per a Vall Banc era ser extremadament curosos en tot el procés. Per donar les màximes garanties i perquè a ningú no li quedés cap dubte sobre la honorabilitat del nou banc i del sistema financer andorrà en el seu conjunt.

Després de tot aquest procés, quan l’AREB va culminar la subhasta el mes passat, es van presentar dues ofertes internacionals per adquirir Vall Banc. Dues ofertes vinculades a dos fons d’inversió de prestigi en l’àmbit financer que tenen participacions en bancs de Luxemburg, Holanda, Alemanya i Itàlia, entre d’altres. Aquestes dues ofertes demostren la confiança que aquestes institucions financeres internacionals tenen en Andorra i el seu sistema financer.

És una bona notícia que la venda de Vall Banc hagi despertat l’interès de compradors de fora de la nostra plaça financera. És una bona notícia que la venda s’hagi adjudicat a un d’aquests postulants. Ho deia, sense anar més lluny, l’excap de Govern Albert Pintat la setmana passada en una entrevista televisiva; un excap de Govern que ha sabut estar a l’alçada, perquè era –com jo mateix- conscient de la difícil situació en què es trobava Andorra. I és també una bona notícia que Vall Banc pugui avançar cap a una operativa amb total normalitat. És la prova de què s’han fet les coses ben fetes i és un símbol inequívoc que el sector financer té futur a Andorra. Basat sempre en les bones pràctiques, en la transparència i en l’homologació. Fora de les bones pràctiques no hi ha futur, ni per al sector financer ni per a cap altre.

També hauria estat una bona notícia –no me n’amago- que s’haguessin rebut més ofertes, que finalment alguna o algunes entitats financeres andorranes també haguessin postulat per adquirir Vall Banc. Hauria estat un missatge i un símbol positiu.

Com hem dit diverses vegades des del Govern: A fora ens escolten més i ens entenen millor. També en el sector financer.

Senyores conselleres i senyors consellers,

Al llarg dels últims 14 mesos, tots ens hem vist arrossegats per una situació que superava les pitjors expectatives que podíem tenir. El Govern el primer. Ja ho reconec. No sempre hem tingut el temps i la serenor per explicar els passos que anàvem seguint. No sempre hem estat prou diligents a l’hora de facilitar la informació. No sempre hem tingut clar on acabava el nostre deure de ser transparents i el nostre deure –també, perquè també és un deure- d’evitar que una excessiva mediatització del procés de resolució de la crisi posés en risc aquest mateix procés. Perquè de l’èxit d’aquest procés no en depenia únicament la supervivència del Govern. Això era un detall menor: De l’èxit d’aquest procés en depenia, en gran mesura, la supervivència del nostre sistema financer i, de retruc, de bona part de la nostra economia i de part de la nostra sobirania.

Sóc el primer a admetre que en determinats moments hem estat –des del Govern, però també podria parlar per l’INAF, l’AREB i la UIFAND- tan absorbits per la necessitat de solucionar una crisi gravíssima, que no sempre hem tingut temps d’explicar-nos com calia.

També entenc que això hagi pogut generar un cert malestar en l’opinió pública i especialment entre els membres d’aquesta Cambra, que tenen –entre d’altres- la missió de controlar el Govern. No seré jo qui faci greuge a les conselleres o consellers amb els quals hem pogut tenir debats durs i potser fins i tot crispats en alguna ocasió al llarg de l’últim any. És comprensible.

És comprensible sempre i quan tinguem clar de què volem formar part: Volem formar part del problema? O volem formar part de la solució? Per això no puc fer cap recriminació a persones que –més enllà d’algun moment de retòrica crispada- han mantingut una actitud responsable i han contribuït, des de la seva responsabilitat com a parlamentaris o personatges públics, a ser part de la solució.

Però, malauradament, això no es pot dir de tothom.

Entenc que per fer una bona anàlisi de la situació -del que hem viscut fins ara i del que podem esperar de cadascú de nosaltres d’ara endavant- cal també que repassem quina ha estat l’actitud de tots plegats en aquest llarg procés.

Vam començar la legislatura amb una mostra –diguem-ho així- d’unitat imperfecta: La llei 8/2015, que és l’instrument bàsic que ens permetia posar en marxa el procés de resolució de la crisi i la posterior venda de Vall Banc, va ser votada per 26 dels 28 membres del Consell General. El Partit Socialdemòcrata, Liberals d'Andorra i Demòcrates per Andorra van tenir –al meu entendre- una actitud responsable i constructiva, que sempre he reconegut i aplaudit.

Socialdemocràcia i Progrés, en canvi, va optar en aquest cas per no demostrar el sentit d’Estat que sí que ha demostrat en alguna altra ocasió –com és el cas del pacte d’Estat per la Unió Europea-; i ja en aquell moment –parlo de l’abril del 2015- va preferir ser part del problema, en lloc de ser part de la solució. Ho deixava molt clar el president del partit, l’excap de Govern i advocat dels accionistes majoritaris de BPA, el senyor Jaume Bartumeu, en una entrevista de premsa estrangera la passada tardor: La llei 8/2015 –deia el senyor Bartumeu- és una còpia de la llei espanyola.

La llei 8/2015 el que és en realitat és una transposició d’una directiva europea. D’una directiva europea que Andorra hauria d’haver adoptat igualment en compliment de l’acord monetari que el senyor Bartumeu va negociar i rubricar. El senyor Bartumeu és menys europeista del que jo pensava. ¿O és que potser el que passa és que hi ha coses més importants que l’europeisme i la responsabilitat institucional d’un excap de Govern? Per això no li importa creuar totes les línies vermelles que sigui necessari, fins al punt de dedicar-se a desprestigiar el nostre país, les seves institucions i el seu sistema financer en qualsevol mitjà de comunicació –d’Andorra i de fora d’Andorra- que se’l vulgui escoltar. La defensa dels interessos particulars dels seus clients ha portat el senyor Bartumeu a trair la seva trajectòria política i a utilitzar el partit que presideix per a la seva batalla particular.

En el moment del debat d’investidura ja vaig dir que temps hi hauria per buscar responsables i també –si es volia- per utilitzar políticament la qüestió de BPA. El que no m’imaginava és que trigarien tan poc a fer-ho. Ben aviat vam començar a escoltar crítiques de la intervenció per part de l’INAF i a l’actuació de les autoritats andorranes en general, acusant-nos –a tots- d’haver generat nosaltres la crisi. Nosaltres! Aquí s’hi van sumar ben aviat –tan aviat com a finals de l’abril del 2015- alguns liberals, per boca del seu secretari general actual, el senyor Amadeu Rossell, que no va dubtar a acusar el Govern –i cito textualment- de “crear pànic a l’intervenir una de les entitats bancàries més solvents del país”.

El senyor Rossell fins i tot veia una “estratègia pactada” entre jo mateix i el ministre de Finances que ens hauria portat segons ell -i torno a citar textualment- “a una de les crisis més cruels i delicades que hem patit al llarg dels darrers segles”. I la cosa no es quedava aquí: Segons el secretari general de Liberals d’Andorra, la solució proposada pel Govern i les altres autoritats andorranes anava contra els estalvis, contra els llocs de treball, contra l’economia, contra la sobirania, contra la lliure competència i contra la propietat privada. Només li va faltar acusar-nos de ser els responsables de la Pesta Negra, del terratrèmol de Lisboa i del canvi climàtic. I amb això no vull pensar –ni penso, perquè seria molt greu- que aquests comentaris siguin compartits per la totalitat del Grup Liberal aquí present.

Però aquesta versió, la d’intentar culpar les institucions andorranes d’una reacció desmesurada, va quedar descartada quan es va saber que els corresponsals havien tallat la relació amb BPA tan bon punt van conèixer la nota del FinCEN, de manera preventiva i sense esperar a analitzar la reacció de les institucions.

Aleshores, un cop descartada aquesta primera acusació, la crítica es va centrar en especulacions sobre si el Govern coneixia la nota del FinCEN abans de les eleccions generals. Ens vam sotmetre a duríssimes sessions de control en aquesta Cambra. Vam desvetllar fins a l’últim detall dels contactes, les converses i les trobades amb diverses autoritats –andorranes i estrangeres- entre els dies 4 i 10 de març. Es va tractar al Govern i a les institucions supervisores del sistema financer com es tracta als acusats en un procés penal. O pitjor, perquè els acusats en un procés penal gaudeixen de la presumpció d’innocència.

És curiós –o potser és molt significatiu- que cada cop que alguns parlen de les actuacions dels accionistes majoritaris de BPA, s’apressen a afegir que “ho fan en defensa dels seus legítims interessos”. Els interessos d’uns particulars es presumeixen sempre legítims. I em sembla bé. Però sobre les actuacions del Govern i de les institucions públiques sempre pesa la sospita d’estar al servei d’uns interessos obscurs i inconfessables. Això és el que –a molts- una barreja d’oportunisme i covardia els ha portat a fer.

Però, un cop més, la teoria de la conspiració es va estimbar contra la realitat: perquè el Govern no sabia res sobre la nota del FinCEN abans de les eleccions de l’1 de març del 2015.

Malgrat tot, els defensors de la teoria de la conspiració no es cansen fàcilment; i el següent pas va ser dir que l’agost del 2014 una nota verbal dels Estats Units havia avisat Andorra de la situació i que Andorra no havia fet res. Tot mentida: la nota era genèrica, referida a situacions del passat i basada en les recomanacions de l’avaluació del Moneyval del 2012; unes recomanacions que –tal i com va explicar el Ministeri d’Afers Exteriors en la seva nota de resposta- ja estaven àmpliament complertes l’estiu del 2014.

L’ambaixada d’Estats Units a Espanya i Andorra va fer els aclariments pertinents. I fins i tot va ser necessari arribar a la situació –sense precedents- de lliurar les notes verbals als grups parlamentaris i –mesos després- de veure com aquestes notes verbals eren utilitzades pels accionistes majoritaris de BPA en un pamflet distribuït per defensar la seva causa particular. En els últims mesos hi ha hagut molta gent que des de la inconsciència, o des de l’oportunisme polític o des de la defensa a qualsevol preu dels seus interessos particulars han posat el nom d’Andorra i les seves institucions en molt mala posició. Afortunadament per a tots nosaltres, la feina feta queda, els resultats queden i les paraules se les emporta el vent.

Però abans que el vent se les acabi d’emportar, recordem-les un cop més. Tot i els aclariments de l’ambaixada nord-americana, tot i disposar –confidencialment- de les notes verbals, alguns continuaven a la càrrega. La senyora Carine Montaner, consellera general del Grup Liberal, signava un article el novembre passat dient que “primer les autoritats americanes avisen [...], fan peticions i demanen al Govern de posar-hi remei. D’actuar ja. I si el país no fa cas, arriba la sanció, que en aquest cas va ser la famosa nota del FinCEN”. Al novembre! Quan aquesta qüestió ja s’havia debatut i explicat àmpliament per activa i per passiva mesos abans.

És clar que no era vostè sola, senyora Montaner, perquè seguint el seu camí hi havia el senyor Bartumeu, que acusava el Ministeri d’Afers Exteriors d’haver respost a la nota verbal de l’agost del 2014 “amb evasives”. Mesos més tard, el senyor Víctor Naudi –el març passat- deia que el Govern havia tractat aquella nota amb indiferència. Indiferència, senyor Naudi, és abstenir-se a la votació de les lleis per superar la quarta avaluació del Monyeval, com va fer vostè l’estiu passat, només quatre mesos després que el 20% del nostre sistema financer fos assenyalat per sospites de blanqueig de capitals. Indiferència és el més suau que es pot dir.

Un cop descartada la versió que la reacció de les institucions andorranes havia estat desmesurada, un cop descartada l’acusació sobre el Govern de tenir coneixement de la nota del FinCEN abans de les eleccions, un cop descartada també la idea que els Estats Units havien avisat l’agost del 2014 sobre la situació, les crítiques es van centrar en el procés de resolució. Des dels que deien que BPA es podia reconduir en un procés de reestructuració –cosa que va quedar descartada a la nota del FinCEN del febrer passat, on es retira la preocupació perquè “BPA no tornarà a ser operativa”- fins als que criticaven el procés d’anàlisi de clients, actius i passius del banc.

Sóc el primer a reconèixer que aquell procés va ser feixuc i incòmode per a moltes persones. Però era un esforç necessari perquè ara puguem estar on estem: si no, tindríem un banc en fallida, liquidat i amb una quitança. Però bé, no tothom ho veia igual: El secretari general dels Liberals, una altra vegada el senyor Rossell, va dir que tot aquell procés –que, per cert, derivava de la llei que els vuit consellers generals liberals havien votat- era un procés “únicament per justificar la intervenció” i que era una “idea nefasta”. Tan nefasta, senyores i senyors consellers, que va rebre el beneplàcit d’agències de ràting com Standard&Poor’s o Fitch i del primer ministre francès, Manuel Valls. Però, és clar, els defensors de la teoria de la conspiració en saben molt més que totes les agències de ràting i tots els governs del món.

Un cop es van adonar que criticar el procés de segregació d’actius, passius i clients ja no tenia gaire més recorregut, aleshores vam escoltar durant mesos la cantarella que a BPA no s’hi trobaria res, que de diners il·lícits no n’hi havia, més enllà dels casos ja judicialitzats... Com si la intenció del Govern o de l’INAF o de l’AREB fos demostrar al món que a Andorra s’hi acumulava el blanqueig de capitals! El nostre objectiu era demostrar que la majoria dels clients i dels diners eren lícits. Perquè aquesta era la única manera de poder vendre el banc i de garantir la solidesa i la reputació de la plaça financera. Però aquesta versió –la de que a BPA no hi havia diners il·lícits- també va quedar, malauradament, desmentida pels fets. L’AREB ho va comunicar l’hivern passat: El 20% del volum de negoci estava afectat per sospites fonamentades de blanqueig de capitals. Les coses no passen perquè si.

Ara bé, després de reclamar durant mesos saber què hi havia a BPA, el dia que l’AREB ho va fer públic el president del Grup Liberal, el senyor Pintat, va dir que allò era “un exercici de màrqueting”. Miri, senyor Pintat, no sóc un expert en màrqueting, però se m’acuden unes quantes idees millors per fer màrqueting i promoció abans de dir que el 20% d’un dels bancs del meu país està afectat per casos de blanqueig de capitals.

Un cop posats davant l’evidència innegable que a BPA hi havia un problema –i greu- les crítiques es van centrar a dir que no hi haurien ofertes per adquirir Vall Banc. I quan hi va haver ofertes, es va dir que eren fons voltor. I quan es va saber que els fons eren fons de prestigi, amb participacions en bancs de països com Alemanya, Luxemburg, Holanda o Itàlia, aleshores es va criticar que eren ofertes de fora d’Andorra. I si les ofertes haguessin vingut únicament dels bancs andorrans, ens haurien dit que estàvem afavorint a uns bancs a costa dels altres. I s’hauria reabonat i reabonat la teoria de la conspiració general.

Aquell entramat d’obscurs interessos econòmics i polítics que l’advocat dels accionistes majoritaris de BPA i president de SDP va explicar en una televisió de Barcelona. Que deu ser –suposo- el mateix entramat que denunciava el secretari general de Liberals d’Andorra quan deia –i torno a citar textualment- que “el ministre Cinca no sap com sortir-se’n de preservar certs interessos”. Ni més ni menys que això.

És evident que totes aquestes crítiques injustes tenen un efecte de desgast sobre el Govern. Això no és gaire greu, perquè els governs passen. Però entenc que en aquest cas, quan la crítica ha estat sense fonament i oportunista el que s’ha desgastat és la imatge i el bon nom del Principat d’Andorra. I això sí que és greu.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Acabo de fer un breu repàs de tot el que s’ha dit al llarg de l’últim any. Fixin-se en una cosa: Per una banda, les teories de la conspiració s’han anat adaptant a remolc de la realitat; perquè els fets les han anat desmentint. En canvi, la nostra versió s’ha mantingut inalterada. Si vostès repassen el que dèiem del procés de resolució de BPA l’abril del 2015 s’adonaran que no ha variat el nostre discurs. Vam dir que la intervenció era necessària, que el procés d’anàlisi i segregació d’actius, passius i clients era necessari, que el traspàs dels clients legítims a Vall Banc era necessari; i que tot aquest full de ruta faria possible vendre el banc, conservar –en la mesura del possible- els llocs de treball i permetre que els clients de l’antiga BPA recuperessin els seus diners.

Això és el que vam dir, això és el que vam mantenir contra totes les crítiques possibles i això és el que ha acabat passant.

Per aconseguir-ho, vam anticipar –gairebé entre tots- la implementació d’una directiva europea que evita haver d’entrar en una liquidació judicial que hauria estat nefasta per als clients, per als treballadors i per al conjunt de la plaça financera i de l’economia andorrana. Una directiva que permet que les grans crisis financeres no les acabin pagant els mateixos: és a dir, els ciutadans amb els seus impostos. Una directiva europea que ens ha permès, en definitiva, parlar un llenguatge que el món entén. Ens escolten més i ens entenen millor perquè fem les coses seguint uns paràmetres i unes pautes d’homologació i acreditació. I perquè ens sotmetem a avaluacions i a qualificacions. No hi ha una altra manera de fer-ho.

I parlar aquest llenguatge que el món entén és el que ens permet posar en valor el que som: Un dels bancs andorrans va tenir un problema molt greu de blanqueig de capitals. Però Andorra és un país de gent honesta i treballadora. I les seves institucions estan integrades per gent honesta, treballadora i responsable. És per això que ens n’hem sortit.

Si volem ser un país obert, si volem atreure inversió estrangera productiva, si volem incrementar els intercanvis de tot tipus amb el nostre entorn, hem de fer les coses seguint aquests paràmetres: en finances, en fiscalitat, en salut, en educació, en medi ambient, en polítiques socials... I això no vol dir que renunciem a ser el que som. Això no implica la igualtat i l’homogeneïtzació. Això vol dir entendre que el paradigma ha canviat: que un món global necessita normes globals; i que la manera de ser competitiu és trobant el diferencial dins d’aquestes normes. Però no fora. Andorra no pot viure al marge i del marge. Andorra té molt més potencial que això. Andorra té un gran futur; però ens ho hem de creure tots plegats.

He dedicat una estona a repassar acusacions i crítiques injustes. I ho he fet perquè hi ha coses que no poden quedar sense resposta. Perquè cal contrastar el que algunes persones –amb responsabilitats polítiques i de partit- van dir i el que ha acabat passant. Però no he vingut aquí a construir un discurs sobre les crítiques. He vingut aquí a mirar endavant. Perquè estic segur que entre tots podem recuperar l’esperit que l’abril del 2015 ens va permetre aprovar la llei de resolució amb una àmplia majoria. Perquè aquella majoria –i fins i tot més àmplia- és la majoria desitjable i necessària per reforçar la nostra plaça financera i la nostra economia després d’aquesta sotragada.

Per parlar clar: És l’hora de defensar Andorra des d’Andorra. Més que mai. Com mai no hauríem hagut de deixar de fer. Ni ara, ni demà, ni mai

La manera en què hem resolt –amb l’esforç i la complicitat de moltes persones- la crisi de la BPA, és un exemple de la nostra capacitat com a societat de superar les adversitats. Fa un any llegíem els articles de la premsa internacional i ningú no tenia gaires esperances per nosaltres: érem massa petits, massa febles, massa desprotegits; no teníem accés al sistema de liquiditat d’un banc central i no disposàvem dels recursos per fer front a la situació. I, malgrat tot això, ens n’hem sortit i hem estat capaços de generar confiança en interlocutors internacionals, privats i públics.

Evidentment, queda molt camí per fer. Perquè en la mesura que la nostra plaça financera està més oberta i internacionalitzada precisa de més i millors recursos de control i de supervisió. Ja ho vaig dir en el debat d’orientació política de l’octubre passat: En els últims anys, l’increment de recursos humans i tècnics per prevenir i lluitar contra el blanqueig de capitals ha estat notable. I ho seguirà sent. Ens caldrà també seguir avançant en mesures per consolidar la supervisió del sistema.

Potser la mancança més gran que la crisi de BPA ha posat de manifest ha estat l’absència d’un prestador d’última instància: el paper que tradicionalment han fet els bancs centrals i que permet injectar liquiditat de forma massiva al sistema financer en situacions puntuals i extremes que així ho requereixin. La crisi de BPA, recordem-ho, va començar sent una crisi de reputació i no de liquiditat. Però la crisi de reputació va fer que els corresponsals internacionals del banc tanquessin la seva relació amb BPA i això va generar un problema molt seriós de liquiditat per a l’entitat. I si les institucions responsables no haguessin fet res, la crisi de reputació –i per extensió, els riscos de liquiditat- s’haurien pogut estendre a la resta del sistema financer andorrà.

Per tant, l’existència d’un prestador d’última instància es fa més necessària que mai. En aquest sentit, puc avançar-los que el Govern ja està treballant amb un expert internacional en la matèria, amb àmplia experiència en l’àmbit de la supervisió financera a França. Evidentment, aquests treballs s’hauran de desenvolupar en paral·lel i en col·laboració amb els que es derivin de la Comissió especial de vigilància i prevenció de risc per a l’estabilitat financera. Tenim el deure, tots plegats, de recórrer aquest camí per donar encara més solvència i més credibilitat al nostre sistema financer.

Què implicarà aquest camí? D’entrada, ja ho he dit, un augment dels efectius destinats a la supervisió financera. Actualment, l’INAF compta amb una vintena de persones al seu servei. En els propers anys caldrà –amb tota certesa- doblar els seus recursos humans. Perquè a l’INAF li pertocarà assumir, també, la supervisió de les companyies d’assegurances o noves modalitats de finançament, com les plataformes de crowdfunding. A banda -evidentment- de continuar assumint més i més funcions de supervisió en la línia de la tendència internacional.

D’entrada, i de manera prioritària, d’aquí a dues setmanes, el Govern enviarà al Consell General un projecte de llei per tal de professionalitzar el consell d’administració de l’INAF: per establir uns requisits de formació i experiència per als futurs membres del consell d’administració i per obrir la possibilitat que persones no andorranes en formin part; garantint que la presidència recaurà sempre sobre una persona de nacionalitat andorrana. I no voldria que això es llegís com una desconfiança cap als professionals del país, però és que –per una qüestió de massa crítica- a Andorra no sempre trobarem el nombre de persones idònies per cobrir les places del consell d’administració de l’INAF.

Tampoc no voldria que aquest projecte de llei és llegís com un greuge, un retret o una crítica cap al membres actuals del consell d’administració. Ben al contrari: Són persones honestes i responsables, que han demostrat grans dosis de sentit d’Estat en moments molt difícils per al nostre país. Per a ells només puc tenir paraules d’agraïment. I, de fet, van ser ells mateixos els primers a proposar una major professionalització del consell d’administració de l’INAF.

I en la mateixa línia, el projecte de llei que presentarem obrirà els càrrecs de direcció de l’INAF a persones no andorranes, altament qualificades i especialitzades, per poder assumir els nous reptes que té l’INAF i als quals em referia fa un moment.

Més enllà de reforçar l’organisme supervisor del sistema financer, caldrà també explorar seriosament la participació d’Andorra en organismes de governança financera internacional. Estic parlant d’estudiar la possibilitat de convertir-nos en membre del Fons Monetari Internacional; una possibilitat que anteriors governs havien avaluat, però que fins ara no s’ha arribat a materialitzar. Actualment, 189 països són membres de l’FMI, entre ells San Marino, Luxemburg o Suïssa. Convertir Andorra en el membre 190 seria, sens dubte, un pas decisiu en favor de la credibilitat internacional del nostre país. Evidentment, caldrà avaluar els costos i les oportunitats i temps hi haurà perquè els experts del Govern i els de la Comissió Especial del Consell treballin conjuntament; però estic segur que els guanys en bona imatge, credibilitat i estabilitat, excediran els costos.

La participació d’Andorra a l’FMI –en cas que finalment es decidís així- s’inscriuria en la lògica de participar del Moneyval, del Greco o de l’IOSCO. La lògica de parlar un llenguatge que el món entén per posar en valor el que realment som.

Evidentment, tota aquesta feina no la volem fer sols. Perquè sabem que és un recorregut a llarg termini que afecta un dels pilars del nostre model de societat. Per això, més enllà del treball dels experts del Govern i de la Comissió Especial, proposo avui la creació d’un grup d’anàlisi i de propostes integrada pel Consell General, el Govern i els representants del sector financer perquè avaluï tot el procés de reformes que caldrà implementar en els propers anys. Avui faig aquesta proposta perquè penso que és el moment, un cop resolta la crisi de BPA, perquè no hi ha temps per perdre i perquè és una qüestió massa important com perquè aquestes reflexions no les fem plegats. Aquest és el meu primer oferiment d’avui.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

També al llarg dels propers mesos, el Govern continuarà acompanyant a la banca en el camí cap a l’intercanvi automàtic d’informació, que suposa un nou repte, però també una nova oportunitat per al sector financer al nostre país. Fixin-se com canvien les coses: Fa uns anys, no gaires, semblava impossible pensar en el sector financer a Andorra sense secret bancari. En canvi ara, el Ministeri de Finances i la banca s’estan preparant per a aquest escenari. Fa un any, en plena crisi de BPA, algú va dir que “Andorra és molt més que bancs”. És cert. Com també és cert que el sistema financer andorrà és molt més que secret bancari. I això és el que tots plegats hem de ser capaços de demostrar en els anys a venir.

En aquest punt es torna a fer evident la importància de l’homologació i l’acreditació. Perquè és aquest procés el que permetrà a Andorra ser una plataforma de serveis financers, dins de la transparència i la cooperació, i basant-se en la competitivitat que ofereix un entorn estable i segur i una fiscalitat moderada. Per això dic que l’intercanvi automàtic d’informació és un repte, però també una oportunitat: perquè sense participar de la cooperació i la transparència i sense obrir la nostra economia a nous mercats, no seria possible construir aquesta oferta de serveis. Oferir serveis des d’Andorra cap al món, aquest era un dels objectius del procés d’obertura econòmica i de signatura de convenis de doble imposició.

Les reformes i avenços per transformar el model econòmic del nostre país no s’han aturat en els últims anys i no s’aturaran en els anys que queden de legislatura. Em referia, fa uns instants a l’intercanvi d’informació automàtic amb l’horitzó posat en l’entrada en vigor el setembre del 2018, amb efectes sobre l’exercici 2017. En les properes setmanes, el Govern enviarà al Consell General els dos acords d’intercanvi automàtic d’informació signats: el multilateral de l’OCDE i l’acord amb la Unió Europea. I en aquest mateix període de sessions presentarem el projecte de llei que regularà l’intercanvi automàtic d’informació fiscal.

És el moment de –un cop més- honorar els compromisos contrets per Andorra. I espero poder comptar amb tot l’arc parlamentari en aquest nou avenç cap a la transparència i l’homologació.

El canvi de model econòmic que Andorra està duent a terme passa també per un canvi en el model de negoci de les entitats financeres: De l’excepcionalitat del secret bancari, a la sana competitivitat d’una plaça financera marcada per la seguretat i l’estabilitat. D’un sistema financer tancat en ell mateix, a un sistema financer obert al món. En el fons, és el mateix que estem fent amb la resta de sectors econòmics: passar d’un cert proteccionisme a l’obertura i la competitivitat. I per fer-ho cal que participem de les normes i de les bones pràctiques internacionals.

Andorra té professionals preparats. Tenim un entorn estable i segur. Tenim una fiscalitat moderada, que ha estat reconeguda per altres països amb la signatura de convenis de doble imposició. Aprofitem aquestes oportunitats, perquè l’alternativa seria quedar-se tancat a casa i morir a foc lent. Tots hem participat d’aquest procés: El Govern del senyor Albert Pintat, amb la implementació de les obligacions comptables i la signatura de la Declaració de París; el Govern socialdemòcrata, amb la signatura dels convenis d’intercanvi d’informació fiscal a la demanda, la negociació de l’acord monetari i l’aprovació de les primeres lleis d’imposició directa; i el Govern que tinc l’honor d’encapçalar, amb la culminació i la implementació del nou sistema fiscal, amb la signatura de convenis per evitar la doble imposició, la signatura i la implementació de l’acord monetari, la llei d’obertura econòmica i els avenços cap a l’intercanvi automàtic d’informació fiscal.

Andorra sempre ha prosperat amb l’accés a nous mercats. Els sectors que han fet gran l’economia andorrana -el comerç, el turisme de neu i de muntanya, l’hosteleria i la restauració o el sector financer- han crescut i prosperat gràcies, principalment, a clients de fora d’Andorra. Ha de seguir sent així, perquè Andorra és massa petita per estar tancada en ella mateixa. I l’accés a mercats internacionals –al segle XXI- implica compartir les normes d’aquests mercats. El món ens entén quan parlem el seu llenguatge.

I el món ens observa i ens avalua. Fa un any, en esclatar la crisi de BPA, les agències de ràting van baixar dos esglaons la qualificació d’Andorra. I només la ràpida intervenció de les autoritats andorranes va frenar aquesta caiguda. Ara hem d’aspirar a tornar a agafar la línia ascendent; precisament perquè hem encarat i solucionat els problemes.

Però, en paral·lel, no podem aturar el ritme de les reformes. L’estiu passat aquesta Cambra va aprovar –amb el vot favorable dels consellers de Demòcrates per Andorra i el Partit Socialdemòcrata- tres projectes de llei per superar la quarta avaluació del Moneyval, l’organisme encarregat de la prevenció del blanqueig de capitals del Consell d’Europa. L’any vinent, el 2017, tindrem la visita in situ d’aquest organisme; i d’aquesta visita en sortirà el primer informe de la cinquena avaluació que fixarà els deures per superar-la.

Convé que anticipem al màxim aquests deures. Per això ja s’està elaborant un document cabdal com és l’Estudi Nacional de Riscos, que estarà acabat aquest any. Temps hi haurà de parlar-ne i analitzar el contingut amb deteniment. Però donaríem un bon missatge al món si del debat d’aquests dos dies al Consell General en sortís la voluntat unitària de seguir superant aquestes avaluacions i d’avançar plegats –sense diferències polítiques- pel camí de la transparència, la cooperació i la prevenció del blanqueig de capitals. Una voluntat unitària que –en qüestions tan cabdals com aquesta- he trobat a faltar en alguna ocasió durant la present legislatura.

Vull avui agrair el posicionament i l’actitud del Partit Socialdemòcrata perquè l’estiu passat, en votar els tres projectes de llei per superar la quarta avaluació del Moneyval, va optar per ser part de la solució. Fins i tot un partit com Socialdemocràcia i Progrés es va abstenir; traint la seva tradició política. I val més que ni parli de Liberals d’Andorra en aquest cas concret.

I si abans parlava de dotar de més recursos a l’INAF, el mateix es pot dir de la UIFAND: més recursos i més especialitzats.

Seria un error –al meu entendre- veure tots aquests processos d’avaluació i d’homologació com una cosa que va contra l’interès d’Andorra. Ben al contrari, nosaltres som els primers interessats a demostrar que ens movem en l’àmbit de la competitivitat i la transparència. Agafem un exemple que –n’estic segur- farà soroll d’aquí uns mesos, quan discutim les mesures per superar la cinquena avaluació del Moneyval: La tipificació del delicte fiscal.

Fins ara, al nostre Codi Penal, no hi ha tipificat com a tal el delicte fiscal. És comprensible, vista la tradició andorrana de manca d’impostos directes. Però, un cop tenim un sistema fiscal, nosaltres som els primers interessats a fer que aquest sistema fiscal es compleixi. No per voracitat recaptatòria; sinó perquè per poder mantenir un sistema fiscal d’intensitat moderada com el nostre, el primer que hem de fer és complir-lo, fer-lo funcionar i demostrar al món que realment funciona. Nosaltres som els primers interessats a que el nostre sistema fiscal d’intensitat moderada funcioni.

Per poder preservar la globalitat del model, amb figures homologables i tipus de 10%, cal que fem funcionar aquest model de manera efectiva i eficient. Per això –també- en els propers mesos, el Govern abordarà una revisió del sistema fiscal, per eliminar inequitats i avançar en l’eficiència. En el moment d’implementar el model fiscal vam optar per tota una sèrie de deduccions i exoneracions, que en aquell moment tenien sentit, perquè la implementació dels nous impostos fos el menys traumàtica possible. Però que han acabat generant ineficiències i greuges comparatius en el sistema.

En parlàvem a la darrera sessió de preguntes, en aquesta Cambra: L’últim any, les deduccions de l’impost de societats van sobrepassar els 35 milions d’euros. Segurament és el moment de revisar a la baixa algunes d’aquestes deduccions, com la deducció per noves inversions. També és el moment de replantejar algunes decisions que vam adoptar quan vam posar en marxa el nou model fiscal: com els tipus reduïts de l’IGI al 2,5% per a determinades activitats i que ara caldrà situar en el tipus general del 4,5%. I també –en el marc de la redefinició del model de competències i transferències als Comuns- és el moment d’articular un nou repartiment dels tributs comunals i del Govern per evitar que sigui l’Executiu qui sempre faci el major esforç fiscal.

També en la línia d’homologació i de compliment dels estàndards internacionals, hi ha la constant feina d’adaptació a les recomanacions del Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa, el Greco. En aquest sentit, el Govern està a punt d’enviar al Consell General un projecte de llei qualificada de reforma del Codi Penal per seguir incorporant millores que facin més efectiva la lluita i la prevenció contra la corrupció. I aquí, un cop més, per què ho fem? Només perquè ens ho recomana un organisme del Consell d’Europa? No, els primers interessats som nosaltres; els primers interessats a garantir que Andorra continua sent un país lliure de corrupció som nosaltres. I la participació en aquests organismes internacionals ens serveix per detectar els nostres punts febles i per estar al dia de les darreres tendències internacionals en la matèria. Però al final –no ho oblidem- de complir amb totes aquestes recomanacions se’n deriva sempre un país més just, una societat més oberta i una administració que serveix millor els seus ciutadans.

Conselleres i consellers,

Insistiré en la idea que he anat desgranant al llarg d’aquesta intervenció: Cal que Andorra s’expliqui al món en un llenguatge que el món entengui. Perquè només així podrem posar en valor el que som i el que volem ser. Si volem que un sector serveis potent i competitiu complementi i diversifiqui la nostra economia, hem de ser capaços de fer-li veure al món que això és possible a Andorra. Ho vam dir quan vam posar en marxa el procés d’obertura econòmica: No només volem una Andorra que sigui un destí de la inversió estrangera; sinó que el que volem –el que sobretot volem- és que Andorra sigui l’origen d’iniciatives empresarials d’èxit. I per això ens cal fer d’Andorra una plataforma de serveis cap al món.

Per això era necessari aixecar les traves a la inversió estrangera i per això era –i és- necessari construir una xarxa de convenis de doble imposició. On érem fa quatre o cinc anys? Andorra no disposava de cap conveni de doble imposició. Cap. Aquells que s’emmirallen en Suïssa, o en Liechtenstein o en Luxemburg... quants anys fa que aquests països tenen convenis de doble imposició? Doncs a Andorra, fa quatre anys no en teníem cap. Ara tenim convenis de doble imposició amb França, amb Espanya i amb Luxemburg, tots tres ja en vigor. Però també amb Portugal; un acord molt important, per la presència de la comunitat portuguesa a Andorra i pels intensos llaços bilaterals. Fora de la Unió Europea, tenim CDIs signats amb Liechtenstein i amb els Emirats Àrabs Units. A més, tenim ja rubricat el conveni de doble imposició amb Malta i estem en negociacions per rubricar en breu amb un altre Estat membre de la Unió Europea; i amb una agenda de compromisos ferms per iniciar negociacions amb dos altres Estats membres de la Unió Europea durant aquest mateix any.

Fixem-nos en un detall: Encara no fa un any, el juny del 2015, la Unió Europea ens sorprenia a tots amb la publicació d’una llista, mal anomenada, de països no cooperants. I Andorra hi figurava. Malgrat els esforços dels successius governs per avançar pel camí de la transparència, Andorra va tornar a aparèixer en una llista. Va ser –tothom n’és conscient- una mena de gerro d’aigua freda. Andorra va aparèixer a la llista com a resultat de figurar en més de 10 llistes nacionals d’Estats membres de la Unió. Concretament en 11. Espanya –en la llista nacional de la qual la UE ens hi va incloure per error- va demanar immediatament la seva correcció. Però, al marge de consideracions sobre els criteris i mecanismes d’elaboració de la llista paneuropea, avui Andorra només apareix a 7 llistes nacionals.

La publicació inesperada d’aquesta llista va resultar una oportunitat per explicar al món –una vegada més- el que realment som: tota la feina que hem fet al llarg dels últims anys i el clar compromís d’Andorra per ser una economia oberta, cooperant i transparent; on es valora –per damunt de tot- el mèrit i l’esforç. Ho va fer el ministre d’Exteriors, ho va fer el ministre de Finances i ho vaig fer jo mateix. Durant aquest darrer any, Bèlgica, Itàlia i Estònia han modificat les seves llistes nacionals; i, a més, preveiem que abans de finals d’aquest any, tres països més ens treguin de les seves llistes nacionals.

Si avui estem en millor disposició de signar convenis de doble imposició amb altres països membres de la Unió Europea, també és gràcies a com vam saber reaccionar davant d’aquella situació sobrevinguda.

Hem de convertir els riscos en oportunitats. I això està en l’ADN dels andorrans: sempre ho hem fet al llarg de la nostra història.

Ara bé, tots aquests avenços quedarien incomplerts si no clarifiquéssim la relació d’Andorra amb la Unió Europea. Si aspirem, realment, a un país amb una economia diversificada, que pugui exportar serveis de forma competitiva, la participació en el mercat interior europeu és un pas clau. Un acord d’associació amb la Unió Europea que doni uns resultats similars a l’Espai Econòmic Europeu és una peça essencial en el procés de modernització, diversificació i obertura del nostre model econòmic.

Ho és pels arguments que hem repetit una vegada i una altra: l’accés a un mercat de més de 500 milions de persones, l’aixecament de traves per poder operar des d’Andorra cap a l’exterior i la possibilitat dels nostres professionals, empresaris i treballadors per poder treballar des d’Andorra a Europa sense discriminacions.

L’acord d’associació amb la Unió Europea és essencial –també- per tot el que he estat dient al llarg d’aquesta intervenció: perquè hem de parlar un llenguatge que el món entengui; i una de les millors maneres d’explicar Andorra al món és –precisament- disposant d’un acord d’associació que ens permeti participar del mercat interior europeu. Perquè el món entén perfectament què vol dir ser part del mercat interior de la Unió Europea: Ho entenen la majoria dels nostres socis comercials naturals, que provenen de països de la Unió. Però també ho entenen els empresaris i professionals de qualsevol país del món.

És comprensible que hi pugui haver certes pors i reticències. Analitzem-les una mica: Hi ha certa inquietud en alguns sectors empresarials. Però estic segur que aquests mateixos sectors, quan busquem associar-se amb empreses i professionals internacionals tenen sempre certes dificultats per explicar exactament què és Andorra, què es pot fer des d’Andorra i quines són les oportunitats i les mancances que el nostre país té.

Plantegem-nos, doncs, què no es pot fer des d’Andorra i per què no es pot fer. Avui, per no tenir les regles del joc prou homologades, encara no podem desenvolupar activitats des d’Andorra que ens permetin accedir amb competitivitat als mercats del nostre entorn. A Liechtenstein aquest problema no el tenen, perquè són part del mercat interior. I a Luxemburg tampoc no el tenen, perquè el món també sap que són part del mercat interior. La participació al mercat interior de la UE és la clau per poder desenvolupar les nostres potencialitats. Res del que hem fet aquests darrers anys no tindria el seu ple sentit sense aquest pas. Però també és cert que aquest pas avui seria impossible sense tot el que hem fet aquests darrers anys.

És cert que actualment hi ha incerteses sobre el futur de la Unió Europea: La incògnita de si ha d’avançar cap a una unió política o quedar-se en una mera unió econòmica; un cert malestar en alguns Estats membres al tomb de la capacitat de control ciutadà sobre les institucions europees; alguns dubtes –tot i que ja menors- sobre la viabilitat de la unió monetària... però fixem-nos que ningú no discuteix el mercat interior europeu.

El dia 23 de juny hi ha un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea. Doncs bé, fins i tot aquells que defensen la sortida del Regne Unit de la Unió no discuteixen el mercat interior; perquè voldrien mantenir una mena d’acord de lliure mercat amb la resta de països d’Europa. De fet, la realitat és que aquells que aquí, a casa nostra, s’oposen a negociar un acord d’associació amb la Unió Europea són més euroescèptics que els euroescèptics britànics. I és difícil... però he de reconèixer que té el seu mèrit.

El gener passat, tres de les quatre forces polítiques representades en aquesta Cambra van signar amb el Govern un Pacte d’Estat sobre la negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea, donant compliment així a l’oferiment que vaig fer l’octubre passat, durant el darrer debat d’orientació política. Avui vull saludar, un cop més, el sentit d’Estat dels consellers de Demòcrates per Andorra, el Partit Socialdemòcrata i Socialdemocràcia i Progrés. Vull saludar el seu sentit d’Estat per haver assolit un acord que no ens lliga de mans a cap dels signataris, que no dóna per fet que hi haurà un resultat favorable a les negociacions,. però que permet que Andorra s’assegui a la taula de negociació amb la Unió Europea amb una veu reforçada. Amb la força que dóna representar més del 72% dels vots de les últimes eleccions generals.

Deia que l’associació amb la Unió Europea és important per parlar un llenguatge que el món entengui. Però també és important –i molt- per ser allò que volem ser i per posar en valor el que som. Andorra té potencial per créixer més enllà dels seus sectors tradicionals. I els responsables polítics tenim l’obligació d’explotar al màxim aquest potencial. Perquè el model econòmic i social d’Andorra, tal i com era fins ara, ja no dóna oportunitats a tots els nostres joves que –paradoxalment- són la generació d’andorranes i andorrans més ben preparada de la història.

Fa unes setmanes, en una conferència a l’Ambaixada d’Espanya, el director de l’Instituto Elcano, el senyor George Powell, explicava la por que hi havia als països europeus el 1986 amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea. Pensaven que hi hauria molta més immigració espanyola als països comunitaris. Però l’efecte va ser el contrari: Molts espanyols que estaven a França, a Alemanya o al Regne Unit, van tornar a Espanya. Perquè a Espanya es van crear oportunitats fins aleshores inexistents. També per a treballadors formats i molt qualificats que fins aleshores no trobaven a Espanya les feines per a les quals estaven preparats.

Evidentment, és molt arriscat comparar entre països i èpoques tan diferents. Però el cert és que avui hi ha andorrans que són dissenyadors, analistes financers, experts en màrqueting, enginyers... i podríem citar una llarga llista. Són joves andorrans que estan exercint la seva professió fora d’Andorra, perquè a Andorra no existeixen els sectors en els quals treballen o aquests sectors no estan prou desenvolupats. I perquè aquests sectors existeixen i es desenvolupin i siguin competitius calen convenis de doble imposició, cal obertura econòmica, cal inversió estrangera i cal –sobretot- aixecar les barreres per poder treballar des d’Andorra cap al món.

Tot el que estem fent ho fem –ho he dit i repetit avui- perquè el món ens entengui, sí; i també per posar en valor el que som i el que volem arribar a ser. I jo vull una Andorra on la gent no hagi de renunciar al seu passaport per poder tirar endavant una carrera professional. Vull una Europa on el fet de ser andorrà no penalitzi un jove per anar a estudiar, a treballar o a viure en un país europeu. I on aquest mateix jove pugui trobar a Andorra les oportunitats professionals que avui dia ha d’anar a buscar a d’altres països europeus.

Això és el que volem aconseguir amb l’acord d’associació amb la Unió Europea. Volem ser europeus per poder seguir sent andorrans en ple segle XXI. Volem una Andorra a Europa, perquè una Andorra a Europa és un país al servei dels seus ciutadans.

I com que aquest pas és tan important, no em conformo amb el 72 o el 73% dels electors que representen Demòcrates per Andorra, el Partit Socialdemòcrata i Socialdemocràcia i Progrés. Per això torno a estendre la mà a Liberals d’Andorra perquè tornin al pacte d’Estat.

Un pacte d’Estat que continua la seva feina. Precisament, en els darrers dies he tingut oportunitat de parlar-ne amb el president del Grup Demòcrata i del Grup Mixt –m’excuso perquè no he tingut l’oportunitat de fer-ho igualment amb el president suplent del Grup Mixt-: És el moment de començar a obrir el pacte d’Estat a la societat civil; és a dir, als agents econòmics i socials. En una propera reunió del Pacte d’Estat per Europea, les parts hauran de concretar com s’articula aquesta participació i quina metodologia de treball volem fer servir.

Aquest és el meu segon oferiment d’avui, perquè en una qüestió com aquesta, l’acord no pot ser únicament polític; ha de ser un acord transversal amb els representants de la societat. Jo mateix, amb el ministre d’Afers Exteriors, analitzarem amb les forces signatàries del pacte quina és la millor manera d’incloure els representants de la societat civil en les nostres reflexions.

Senyores conselleres i senyors consellers,

Fa 14 mesos, la crisi de l’afer BPA va esclatar en plena fase de recuperació del ritme econòmic. I al llarg d’aquests 14 mesos hem pogut comprovar com l’economia andorrana resistia l’impacte. No sabrem mai com haurien anat les coses sense l’afer BPA –probablement s’hauria generat més confiança en l’economia i la recuperació hauria estat més accelerada- però sí que sabem que l’economia andorrana va seguir creixent durant el 2015 i segueix creixent durant els primers mesos d’aquest 2016. Tampoc sabem, evidentment, què hauria passat si el pla de resolució de BPA no hagués sortit bé, si el banc hagués acabat en una liquidació o –el que és pitjor- en una fallida judicial. Però podem intuir –i crec que tots hi estarem d’acord- que avui la situació seria molt pitjor per al conjunt de l’economia.

Fem un breu repàs d’on ens trobem ara. Al llarg de l’últim any, el nombre d’aturats al nostre país ha seguit baixant. El març passat es va tancar amb una xifra de 490 aturats, un 21,3% menys que l’any anterior. Una xifra que s’emmarca en una tendència sostinguda de reducció dels aturats iniciada el juny del 2013. I que coincideix, a partir del gener del 2014, amb una tendència sostinguda d’augment del nombre d’assalariats. Avui Andorra té 1.500 assalariats més que fa 3 anys; i l’ocupació s’ha anat recuperant en tots els sectors, també en sectors molt castigats com el de la construcció. I això és una gran notícia.

Les dades d’ocupació i atur són sempre les més preocupants, perquè són les que ens donen la fotografia de la gent que ho passa malament. Però darrere de la millora de les dades d’ocupació hi ha tota una sèrie d’indicadors que, durant els primers mesos d’aquest 2016, estan mantenint la tendència positiva dels últims tres anys: De gener a març, les importacions en valor (un cop descomptat l’efecte dels carburants) van créixer un 3% respecte l’any passat. Els vehicles matriculats durant aquest primer trimestre també representen un augment: un 5,2% en comparació amb el primer trimestre del 2015. I el nombre d’establiments comercials va créixer el 2015 per tercer any consecutiu. I aquest any ho tornarà a fer. Andorra té avui 987 establiments comercials més que el 2012. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les estadístiques per veure el canvi de tendència i el revulsiu que va significar la nova llei d’inversió estrangera. Ens n’hauríem d’alegrar tots plegats, senyores consellers i senyors consellers. Més enllà de les polèmiques sobre les estadístiques, em sembla que la tendència és clara.

Darrere la millora econòmica d’Andorra hi ha, evidentment, l’efecte de la recuperació de l’economia espanyola. Però no hem d’oblidar que el nostre antic model de creixement ja havia donat mostres d’estancament abans de la crisi espanyola. I no hem d’oblidar, també, que sense les reformes i els canvis d’aquests últims anys, no haguéssim estat en disposició d’aprofitar els efectes d’aquesta recuperació de l’economia.

De la mateixa manera, sense les accions i la política turística duta a terme els últims anys no tindríem avui les bones xifres de turisme que tenim. I m’explicaré: El 2015 es va tancar amb un nou augment del nombre de visitants. Però si anem més enllà de les xifres globals veurem que els turistes –els visitants que pernocten al país- van augmentar un 10,6%, la xifra més bona des de l’inici de la crisi. Aquesta tendència es confirma el 2016: ja que –a falta de les dades de l’abril- la temporada d’hivern ha estat la millor dels últims anys, amb un augment de l’11,8% dels turistes de desembre a març respecte el mateix període de l’any anterior. Això és el que fa anys que buscàvem: més visitants que pernoctin i que, per tant, augmentin la despesa que fan al país.

La millora –moderada però sostinguda- de l’economia ha anat acompanyada, al llarg dels últims anys, d’una millora dels comptes de l’Estat. Ho vam demostrar –un cop més- amb el tancament dels comptes del Govern de l’any passat. El resultat de gestió –abans de descomptar el pagament dels interessos del deute- va ser un superàvit de 4,2 milions d’euros. Un cop pagats els interessos del deute, el dèficit final va ser de 13,2 milions;  mantenint la tendència dels últims anys de presentar dèficits per sota de l’1% del PIB.

No és el primer any que passa: i el que això vol dir és que en els últims anys, el Govern no ha estat generant nou endeutament. El que això vol dir és que, si no existissin els deutes d’anteriors governs, aquest Govern ja faria tres anys que estaria en situació de superàvit. I aquesta situació de superàvit permetria recuperar el ritme inversor del Govern amb una intensitat major.

Però, tot i així, en els últims anys –també el 2015- hem anat recuperant les inversions reals del Govern: El 2011 la inversió va registrar un mínim -que podríem qualificar d’històric- de 34 milions d’euros. A partir d’aquell moment es va anar recuperant. Excloc les dades del 2012, perquè aquell any vam haver de fer front al pagament de l’obra dels Dos Valires i la inversió es va enfilar fins a 135 milions. Però bé, el cas és que el 2013 la inversió es va tornar a situar a la franja baixa: 37 milions; el 2014 va continuar un ascens moderat, arribant als 40 milions; i el 2015 es va situar en 46 milions d’euros.

Per poder incrementar la inversió –com creiem que és necessari- caldrà dur a terme una consolidació de les bases tributàries i una revisió de taxes i preus públics. I per això és necessari continuar apostant per la diversificació de l’economia: perquè el model econòmic en què Andorra estava instal·lada donava una estructura d’ingressos públics que no deixava gaire marge per a la inversió sense el recurs constant a l’endeutament.

Per tant, el compromís del Govern que encapçalo passa per continuar treballant per anar augmentant paulatinament la inversió. Incloent, evidentment, les inversions de les parapúbliques. Però sense que això comprometi els comptes de l’Estat. Perquè nosaltres sabem el problema que suposa per a un Govern haver de pagar deutes i compromisos d’èpoques anteriors. I no volem deixar aquesta herència als governs que vindran després del nostre. Com se’ns va deixar a nosaltres.

Per això continuem amb uns nivells d’inversió públics moderats que, tot i així, ens permeten afrontar les necessitats d’Andorra en infraestructures: Durant el 2016, el Govern preveu destinar uns 12 milions d’euros a eixamples de carreteres generals i manteniment de carreteres secundàries. I gairebé 13 milions a nous equipaments públics, com la nova Seu de la Justícia, l’estació d’autobusos o el centre multifuncional. Intentem que les inversions siguin aquelles que els comptes públics es poden permetre i que tinguin un clar retorn per als ciutadans i per a l’economia.

Només un Estat ben gestionat, amb uns comptes sanejats, és garantia de donar un bon servei als ciutadans. I només un Estat ben gestionat i amb un comptes sanejats és garantia de generar confiança en inversors i emprenedors, del país i de fora.

Senyores i Senyors consellers,

Malgrat la bona marxa dels indicadors econòmics i malgrat les bones xifres de liquidació pressupostària del Govern, no sorprendrà a ningú que reiteri avui el que ja he dit en altres ocasions: Hi ha encara perills i riscos latents. La bona tendència de les liquidacions pressupostàries del Govern es pot veure estroncada per una pujada significativa dels tipus d’interès –que han estat notablement baixos en els últims anys-; per una disminució sobtada dels ingressos de l’impost especial sobre el tabac; per una reducció dels ingressos dels impostos que paguen les entitats financeres –perquè ve una època de canvis, reformes i consolidacions al sistema financer amb l’entrada en vigor de l’intercanvi d’informació automàtic el 2017-; o l’entrada en dèficit de la branca de pensions de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social.

Aquests perills latents s’han d’encarar de diverses maneres. La millor manera de fer front a una eventual pujada de tipus d’interès és no recórrer sistemàticament a l’endeutament o a assumir compromisos que en el futur s’hauran de finançar amb nou endeutament. I aquí les xifres són clares: Els governs que he tingut la responsabilitat d’encapçalar només van generar nou endeutament el primer any. Els dèficits dels anys 2012, 2013, 2014 i 2015 han estat generats per pagar els interessos de deutes contrets per anteriors governs o per pagar grans obres adjudicades i compromeses amb pagament ajornat per part d’anteriors governs.

Pel que fa a l’excessiva dependència dels impostos especials, la solució passa –ho hem dit moltes vegades- per la diversificació: de les figures tributàries (els ingressos per impostos directes ja superen el 17% dels ingressos del Govern) i dels sectors productius.

El perill latent del sistema de pensions és un dels riscos més greus del sector públic; com ho era –fins que hi vam posar remei a finals de l’anterior legislatura- els complements de jubilació dels funcionaris. Eren bombes de rellotgeria que tots sabíem que existien, però que ningú no havia tingut valor per desactivar.

El gran repte col·lectiu intern que tenim al davant és una reforma global del sector públic, per fer-lo sostenible. Ens hi va de la nostra credibilitat internacional, però també –i sobretot- del futur del nostre país i de la qualitat de vida dels nostres conciutadans.

Quan parlo d’aquesta reforma global del sector públic estic parlant, bàsicament, de dues coses: D’una banda, de continuar amb les reformes de la Seguretat Social i del sistema de salut pública. De l’altra, continuar amb les reformes en l’àmbit de l’administració pública; tant pel que fa a la reforma de l’administració com a tal, com pel que fa als canvis en el sistema de competències i transferències dels Comuns.

Comencem per la primera qüestió: La Seguretat Social i el sistema públic de salut i protecció social. No voldria allargar-me en l’històric de les mesures adoptades en els últims anys al tomb de la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Senzillament recordaré que, quan vam arribar per primera vegada al Govern el 2011, la cotització era de 10% per a la branca de vellesa i 10% per a la branca de malaltia. Cap de les dues branques no presentava una situació gens esperançadora: La branca de malaltia havia anat augmentant la despesa de manera molt notable durant més d’una dècada, havia entrat en dèficit el 2006 i –coincidint amb la nostra entrada al Govern- havia esgotat les reserves el 2011.

La branca de jubilació seguia acumulant reserves, però tot plegat era un miratge, perquè els estudis actuarials ens deien que el sistema de pensions entraria en dèficit el 2017 o el 2018 i les reserves s’esgotarien cap al 2031. I a partir d’aquell moment, el Govern hauria de posar al sistema més de 300 milions cada any, cosa del tot impensable en un pressupost de 400 milions d’euros com el nostre. És per això que –en l’anterior legislatura- vam decidir augmentar la cotització per vellesa fins al 12% i reduir la cotització per malaltia fins al 8%.

El mes passat es va aplicar, per primera vegada, un augment en la cotització, passant del 20% al 22%: Cotitzant un 12% per jubilació i tornant a situar la cotització per malaltia en el 10%. Jo entenc que se’ns digui –com es diu des d’alguns sectors socials i econòmics- que abans d’haver apujat les cotitzacions hauríem d’haver implementat millores en la gestió. Entenc la lògica, però crec que no és aplicable a aquest cas. M’explicaré:

En primer lloc, no és aplicable perquè amb aquesta pujada del 2% el que estem apujant és la cotització per jubilació. I a la branca de jubilació –ho he dit altres vegades- el problema no és de gestió: El problema és que és un model pensat per a una societat i una esperança de vida de fa gairebé 50 anys. Per tant, s’havien d’augmentar les cotitzacions i en el futur –governi qui governi- caldrà tornar-ho a fer; o caldrà revisar el preu del punt; o caldrà endarrerir l’edat de jubilació. Perquè són les úniques tres palanques de què disposa el sistema. També hi ha qui ens recomana que ens emmirallem en Espanya i en el seu Pacte de Toledo, mitjançant el qual l’Estat injecta sistemàticament diners al sistema de pensions públic. Però Andorra no té els ingressos ni el múscul fiscal d’un Estat gran. I, per tant, hem de procurar que el sistema de pensions públic sigui sostenible.

En segon lloc, tampoc no és cert que no haguem fet res per millorar la gestió de la branca general i del sistema de salut pública. Sempre hem dit que la reforma de la seguretat social i del sistema de salut pública era la gran reforma pendent, és cert; però no es pot dir que els governs que he encapçalat no hagin fet res al llarg dels darrers cinc anys. El 2011, per primera vegada en més d’una dècada, vam aturar la tendència a l’alça de les despeses de la branca general de la CASS. I vam estabilitzar el dèficit al tomb dels 25 milions d’euros en els anys 2011, 2012, 2013 i 2014. Evidentment, el dèficit va tornar a créixer el 2015, principalment perquè la cotització per malaltia s’havia rebaixat –momentàniament- dos punts.

Ara bé, les dades del sistema de salut pública són les que són. I aquest dèficit també ens preocupa: Tenim els 25 milions de dèficit –aproximats- de la branca general. Als quals cal sumar 14 o 15 milions de transferències i inversions al SAAS. Pel capbaix, ens n’anem a un dèficit de 40 milions. A banda del que els ciutadans cotitzem a la CASS, hi hem de posar –pel capbaix- més de 40 milions d’euros cada any.

I el preocupant no són els 40 o 45 milions en si. Perquè si tinguéssim la certesa que la xifra quedarà clavada en aquests 40 o 45 milions i que aquest és el preu a pagar per tenir una salut pública de qualitat, potser podríem estar-hi tots d’acord. Però aquesta certesa avui dia no la tenim. Quan parlem de serveis públics, el problema no és el dèficit, el problema no és el cost per si sol: el problema és el cost que no podem controlar, justificar i sufragar.

Cal definir criteris i requisits dels professionals per signar un conveni per poder fer activitat pública. I en aquest procés hi han de participar la CASS, el SAAS i el Ministeri de Salut. Amb l’objectiu de garantir que els professionals que presten els seus serveis al sistema públic reuneixen criteris de qualitat i s’adeqüen al catàleg de serveis que el sistema públic ha de cobrir i ha de prestar a Andorra. En paral·lel, cal aprovar i publicar una cartera de serveis sanitaris que defineixi clarament quins serveis estan coberts i finançats pel sistema públic de salut, es prestin a Andorra o no. Tot plegat configurarà un nou model de relació i de contractació dels professionals de la salut amb el sistema sanitari. Aquesta és una eina clau per poder regular el sistema i per poder entendre i controlar els costos que el sistema genera, així com la seva qualitat. I estem en disposició d’implementar aquestes dues eines -el nou model de convenció dels professionals i la cartera de serveis- al llarg d’aquest any.

A vegades les paraules que acompanyen la reforma sanitària semblen allunyades de la realitat. Però no és així. Què volem dir quan parlem d’un nou model de contractació dels professionals de la salut amb el sistema sanitari? Què volem dir quan parlem de cartera de serveis? Estem parlant de controlar els abusos i les males pràctiques. Estem parlant de definir clarament què està inclòs, què no està inclòs i què s’ha d’excloure en el sistema de salut pública. I estem parlant de garantir que els professionals fan la seva feina amb uns estàndards de qualitat. No estem parlant de retallades; d’estalvis, sí; de reduir costos innecessaris, també; però no de retallades de drets ni de qualitat. Del que es tracta és de tenir tota la informació i la regulació necessària per corregir els defectes del sistema, que bàsicament són tres: La duplicitat –hi ha actes que els fem dues vegades, i els paguem dues vegades-; els actes innecessaris; i algunes bosses d’actes que no fem amb la qualitat que seria desitjable.

Per això estic segur que els professionals ens faran costat; perquè la majoria de professionals de la salut són grans professionals. I el que estan esperant des de fa anys és que el Ministeri de Salut enforteixi el seu paper de lideratge i millori el control sobre el sistema. Per dir-ho clar: sota el lideratge del Ministeri, per primera vegada, com a condició prèvia a signar el conveni entre la CASS i els prestadors de serveis, els prestadors hauran de ser acreditats prèviament pel Ministeri de Salut amb els criteris que s’elaboraran en coordinació amb la CASS i el SAAS. Uns criteris que tindran com a objectiu garantir uns deures i obligacions envers el sistema públic.

La millor manera d’entendre i controlar el sistema públic de salut és garantir que tots els seus actors disposen de la informació necessària. És per això que, també al llarg d’aquest any, es posarà en marxa la història clínica compartida, qüestió que està estretament lligada a la llei de drets i deures del pacient en relació a la salut, que arribarà al Consell en aquest període de sessions. Un cop la llei estigui aprovada –en el cas, evidentment, que aquesta Cambra l’aprovi- el Govern ja té totes les eines preparades per implementar la història clínica compartida.

El primer que calia era garantir que el sistema informàtic fos suficientment robust. El següent pas serà garantir que tots els metges tinguin accés al programa informàtic de la història clínica compartida; i que hagin rebut la formació necessària per fer-lo funcionar correctament. Perquè, per la seva relació de conveni amb el sistema públic, estaran obligats a utilitzar-lo sempre; sempre que el pacient sigui beneficiari del sistema públic, evidentment. L’objectiu és que tots els professionals disposin de tota la informació que sobre un pacient determinat hi ha en el sistema. No per fiscalitzar per fiscalitzar; sinó perquè és l’única manera d’activar les alertes necessàries que indiquin on els sistema està funcionant malament. La història clínica compartida –que s’implementarà amb el respecte a la confidencialitat i a les dades personals- anirà en l’interès dels professionals responsables i dels pacients responsables; que són la majoria.

A la vegada, caldrà implementar mesures per garantir que usuaris i prestadors de serveis fan un bon ús del sistema de salut i que no es consumeixen més recursos dels necessaris. En aquest sentit, un cop posada en marxa la història clínica compartida, s’implementarà el sistema del metge referent; per garantir que els usuaris accedeixen al sistema públic de salut a través del seu metge de capçalera referent que –si cal- els derivarà a un metge especialista. I en aquest sentit caldrà penalitzar –per la via del copagament- aquells usuaris i prestadors de serveis que no utilitzen els circuits del sistema de manera òptima, i els prestadors que no s’adhereixin als protocols establerts.

En paral·lel, aquests dies ha començat la missió d’assistència administrativa amb la seguretat social francesa per millorar els sistemes d’inspecció de la CASS. La CASS precisa d’una inspecció més efectiva i d’una millor atenció als usuaris. També caldrà dur a terme una revisió dels criteris per atorgar el 100% de la cobertura sanitària per manca de recursos econòmics; tasca en la qual serà precisa la col·laboració del departament d’Afers Socials del Govern.

Gestionar un sistema públic de salut i de seguretat social no és feina d’una legislatura o d’un Govern. És una feina que exigeix un esforç i una reforma constant. I, a més, és una feina a la qual successius governs han dedicat molts esforços i han hagut de lluitar contra grans inèrcies i dificultats.

És per això que entenc que és de l’interès de tots els grups d’aquesta Cambra, subscriure un acord al tomb de la política sanitària i de seguretat social. En aquest sentit, en els propers mesos el ministre de Salut convocarà els representants dels Grups Parlamentaris a diverses reunions per explorar la possibilitat d’assolir un pacte d’Estat en la matèria. Un pacte d’Estat que tingui com a premisses garantir la qualitat i la sostenibilitat del sistema, però que ens obligui a tots a tenir una actitud responsable. I una actitud responsable implica vetllar per la qualitat, si, i també vetllar per tenir un sistema de salut que puguem pagar.

Entenc que formar part d’aquest pacte d’Estat podria significar per a alguns compartir amb el Govern un desgast en el qual no s’està disposat a participar. Però, no ens equivoquem, en política sanitària –igual que en polítiques socials- aquest Govern no és el Govern de les retallades. No fem a Andorra, per mimetisme, debats que tenen lloc en altres països. En política sanitària i en polítiques socials la nostra aposta és per la qualitat, l’acreditació i la sostenibilitat.

He explicat algunes propostes clares i concretes. És al tomb de mesures clares com aquestes que hem de definir el pacte d’Estat per la salut.

Per què crec que és necessari aquest pacte d’Estat? Perquè aquesta és una feina de llarg recorregut. Els sistemes de salut pública generen problemes arreu d’Europa, però també són un pilar bàsic de qualsevol societat desenvolupada. Si comparem, les xifres de despesa sanitària per habitant que tenim a Andorra no són molt elevades. És probable que, d’aquí uns anys, calgui plantejar-se un augment de la cotització per malaltia: perquè des de 1968 fins avui dia, la cotització per malaltia s’ha mantingut fixa en el 10%. Als anys 70 teníem una població molt més jove i amb moltes menys malalties cròniques; però la cotització continua sent la mateixa. Però no podem exigir nous esforços als ciutadans si abans no fem nosaltres –des del sector públic- un esforç per racionalitzar, per controlar i per garantir la qualitat. I aquest esforços els hem de fer junts.

Invito des d’avui a tots els grups parlamentaris a sumar-se a aquest pacte en favor de la qualitat de la sanitat. El Govern estarà atent a tots els suggeriments que ens vulguin aportar els Grups Parlamentaris presents al Consell General. El moment és ara, senyors consellers, i el camí l’hem de fer tots junts. Aquest és el meu tercer oferiment d’avui.

Quan abans deia que hem de parlar un llenguatge que el món entengui, també ho hem d’aplicar a polítiques salut pública i a polítiques socials. Perquè hem de tenir un sistema de salut pública i de polítiques socials que sigui assumible des d’un punt de vista financer. I també que vagi en consonància amb les tendències del nostre entorn.

La passada legislatura, el Consell General va aprovar una llei de serveis socials i sociosanitaris que és una normativa moderna i en consonància amb els avenços que s’han fet en els últims anys. Perquè presta especial atenció a les situacions de dependència i a col·lectius especialment vulnerables com la gent gran, les persones amb discapacitat o les famílies monoparentals. Això també ens acredita davant del món. Quan parlem d’homologació, no només ens referim a l’àmbit econòmic, sinó també a ser capdavanters en atenció social i sociosanitària. Perquè això també posa en valor el que som: una societat solidària i inclusiva. I això també contribueix a configurar una Andorra al servei dels seus ciutadans.

I no són només paraules boniques. La llei de serveis socials –que ara s’està implementant i desenvolupant per la via de reglaments- és la norma que ha permès que les pensions de solidaritat de la gent gran i de les persones amb discapacitat o els ajuts econòmics ocasionals es vinculin al salari mínim i hagin passat de 925 euros mensuals l’any a 976 euros mensuals aquest any. I l’any vinent seguiran pujant, perquè seguirem incrementant el salari mínim. Això demostra que –més enllà de la retòrica- quan un Govern vol augmentar el salari mínim ho pot fer; amb un decret, sense necessitat de tenir la majoria d’aquesta Cambra. I el compromís d’aquest Govern és augmentar el salari mínim fins a un 6% al llarg d’aquesta legislatura.

També és l’aplicació d’aquesta llei la que incrementa els llindars d’accés a les pensions de solidaritat i a les ajudes en un 20% per pertànyer a una família monoparental o per cada membre de la família que tingui una discapacitat. És també la que garanteix les prestacions vinculades a les pensions de solidaritat amb total independència de les previsions pressupostàries.

Gràcies a l’aplicació i al desplegament de la llei de serveis socials avui l’habitatge habitual ja no computa en el barem patrimonial per tenir dret a una prestació; les pensions per a les persones amb discapacitat es poden compatibilitzar amb la remuneració per una feina, sempre i quan no se superi el triple del salari mínim; les prestacions per familiars a càrrec es paguen des del primer fill, quan abans es pagaven a partir del segon fill i els ajuts econòmics ocasionals urgents han passat d’un màxim de 14 dies a un màxim de 30.

Explico tot això perquè a vegades ha pogut donar la impressió que quan parlàvem de posar ordre al sistema d’ajudes socials i de concentrar les prestacions i les ajudes en les persones que realment les necessiten estàvem parlant d’aplicar retallades. I no és així. Ara que ja portem gairebé dos anys d’aplicació de la nova llei, els resultats són palpables. I es tradueixen en xifres: El 2013, la pensió de solidaritat per a la gent gran –que s’articula com un complement a altres pensions existents- era de mitjana de 3.765 euros per persona i any; el 2015 va ser de 4.181 euros. La pensió de solidaritat per a persones amb discapacitat, el 2013 la mitjana era de 5.489 euros per persona i any; el 2015 va ser de 6.830 euros per persona.

I no es pot dir que estiguin creixent les prestacions socials perquè estigui augmentant la precarietat; perquè els ajuts econòmics ocasionals –que són aquells més directament vinculats a situacions de precarietat- han tendit a disminuir: El 2013, ascendien a 3.267 euros per persona i any de mitjana; mentre que el 2015 aquesta quantitat mitjana s’havia reduït fins als 3.032 euros.

Els avenços que hem estat fent i que seguirem fent en polítiques socials també ens acrediten davant del món. En aquesta línia abans que s’acabi el present període de sessions, el Govern enviarà al Consell un projecte de llei per adaptar la nostra normativa al Conveni de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat.

La filosofia que ens va portar a fer la llei de serveis socials i sociosanitaris la passada legislatura és la mateixa que volem aplicar en el sistema de salut: qualitat, control i sostenibilitat. Per això espero que la reforma sanitària que volem implementar compti amb més suport que el dels 15 consellers demòcrates en aquesta Cambra. Com va passar amb la llei de serveis socials, que la legislatura passada va rebre el suport de part de l’oposició; d’aquella part dels consellers socialdemòcrates que ara s’integra a Socialdemocràcia i Progrés; la senyora Sílvia Bonet n’és un bon testimoni. Segurament perquè ella coneix de primera mà les complexitats de gestionar el nostre sistema de salut i de protecció social. Del que sí estic segur és de comptar amb la senyora Bonet. Com també espero comptar amb tots i cadascun dels consellers.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Quan –fa una estona- m’he referit a la reforma del sector públic, també he parlat de continuar amb els canvis i reformes implementats al si de l’administració pública. Hem dit –en reiterades ocasions- que la reforma de la Funció Pública era una de les assignatures pendents. Però això no vol dir –ni de bon tros- que no s’hagi avançat fins ara.

De fet, la part més urgent ja va quedar resolta la legislatura passada, amb la reforma dels complements de pensió dels treballadors públics. Va ser una decisió dura i difícil, però necessària per garantir la viabilitat futura de l’Estat. I el resultat és que els treballadors públics continuen disposant d’un sistema de complements de pensió –adaptat a la realitat- i finançat conjuntament per ells mateixos i pel Govern.

També hem avançat en la regulació dels cossos especials de l’administració. Durant aquest període de sessions, el Govern farà arribar al Consell General tres projectes de llei per regular tres cossos especials: El projecte de llei del Cos de Bombers i les reformes de les lleis de la Policia i del Cos Penitenciari. Els tres textos s’han elaborat amb diàleg amb els representants dels cossos especials i tenen per objectiu reforçar els requisits de formació i honorabilitat per poder ser membre de qualsevol dels tres cossos, així com reforçar també el règim disciplinari. Perquè, per exemple, no torni a passar que membres dels cossos especials que han tingut una conducta impròpia –fins i tot delictiva- no puguin acollir-se a la jubilació anticipada i surtin airosos de la situació.

També, en l’àmbit de la Justícia, el Govern ha presentat el projecte de llei dels salaris dels batlles, magistrats, fiscals i membres del Consell Superior de la Justícia. Un pas més que s’emmarca en el procés de la reforma general de l’administració de Justícia, endegada la legislatura anterior i continuada aquesta amb la posada en funcionament de l’externalització de les execucions civils i administratives –els nous saigs-, el desplegament de la regulació de l’exercici de la professió d’advocat i els propers projectes de llei del Notariat, de Mediació i del Codi de Procediment Civil.

També, en l’àmbit de l’Educació, el Ministeri està treballant en el projecte de llei que ha de regular el cos d’Educació i en paral·lel s’ha posat en marxa un procés de disminució del percentatge d’eventuals, amb la convocatòria de 20 places el passat gener. Un cop més, amb tota aquesta regulació dels cossos especials, també es tracta d’acreditació, de garantir la qualitat i de posar aquesta qualitat al servei dels ciutadans.

Després de totes aquestes reformes parcials, el Govern té fixat un termini fins al juny del 2017 –d’aquí a poc més d’un any- per culminar la reforma de la funció pública. Ahir mateix, vam aprovar la licitació d’un concurs nacional per elaborar les propostes de modificació del marc legal, sobre la base del treball ja efectuat fins a la data i prenent també en consideració les conclusions de les taules de treball del 2010. No em costa gens dir-ho avui públicament. En aquest procés també es tindran en compte les propostes que puguin efectuar els treballadors públics, el departament de Funció Pública o els càrrecs directius del Govern; així com les propostes dels Comuns.

Evidentment, el Govern té els seus propis objectius i aquests són clars: Fomentar la carrera professional vertical i horitzontal dins de l’administració pública, promoure la mobilitat i la flexibilitat en la gestió de les persones i dels seus llocs de treball, incrementar i millorar la formació i implementar sistemes de compensació més eficaços de retribució variable i per objectius.

La política de mobilitat i transversalitat que es vol aplicar a l’administració general haurà de comptar, d’alguna manera, amb la col·laboració de les administracions comunals; per aconseguir que aquesta flexibilitat i aquesta mobilitat siguin plenes i el màxim d’efectives. I això ens porta a parlar de l’altra pota d’aquesta reforma de l’administració, que és la relació dels Govern amb els Comuns.

En aquest punt, també queda pendent el debat global sobre la revisió de les transferències i les competències. Però tampoc no es pot obviar el que s’ha avançat fins ara. D’entrada, desenvolupant l’acord institucional signat amb els cònsols ara fa dos anys: fa uns mesos, aquesta Cambra va aprovar aixecar les limitacions a la destinació de les transferències del Govern. El març passat, el Govern va fer arribar als Grups Parlamentaris l’avantprojecte de modificació de la Llei General d’Ordenament del Territori i Urbanisme, destinada a complir amb el que diu l’acord institucional sobre la cessió gratuïta de terrenys de titularitat comunal per a infraestructures i equipaments d’interès nacional. Un avantprojecte de llei que també es va presentar als Comuns.

Estic segur que, amb els anys, es posarà de manifest que l’acord institucional assolit amb els Comuns va ser un pas decisiu en favor de l’interès general d’Andorra. Sense aquests mecanismes de cessió gratuïta de terrenys comunals seria molt més difícil –en alguns casos pràcticament impossible- desenvolupar plans sectorials d’abast nacional, en matèries com l’energia, o equilibrar el territori amb equipaments.

L’estructura administrativa d’un país ha d’estar al servei de l’interès general i no a l’inrevés.

En aquest mateix sentit, divendres vinent la secretària d’Estat de Relacions Institucionals i jo mateix ens reunirem amb els cònsols per presentar l’esborrany de la Llei de col·laboració entre l’administració general i els Comuns. Dilluns vinent, els Grups Parlamentaris ja disposaran d’aquest text per a una primera reflexió.

I, en un altre ordre de coses, la política de diàleg entre el Govern i els Comuns i la voluntat compartida de sumar esforços i racionalitzar l’estructura administrativa de l’Estat també donen els seus fruits, més enllà de les previsions de l’acord institucional. Bona prova és la bona predisposició a crear una agència tributària única, compartida entre el Govern i els set Comuns, que recapti els impostos de tots els nivells administratius.

Com acabo d’exposar, el Govern ha anat informant puntualment els grups parlamentaris dels passos que feia per desplegar l’acord institucional de l’abril del 2014. Ara entenc que ha arribat el moment de fer un pas més, i d’incloure formalment el Consell General en el procés de revisió del sistema de competències i transferències dels Comuns. Per tant, durant les properes setmanes caldrà posar les bases d’un grup de treball a tres bandes, que agrupi el Consell General, els Comuns i el Govern, per adaptar el sistema de competències i transferències –que, recordo, es va pactar fa 25 anys- a la realitat actual. Amb l’objectiu –un cop més- de fer el sistema sostenible i garantir la qualitat, l’eficàcia i l’eficiència en la prestació dels serveis als ciutadans.

El nou acord al tomb de les competències i transferències dels Comuns és –al meu pare- com l’acord d’associació: Ha de comptar amb la veu de tots els representants de les nostres institucions. Avui faig aquest quart oferiment i ja emplaço a totes les forces parlamentàries perquè en les properes setmanes puguem iniciar els contactes per a aquest pacte. Però els que s’asseguin a la taula a negociar han de tenir clar que no anem ni en favor del Comuns ni en favor del Govern. Hi anem en favor de l’Estat, que són tots i cadascun dels ciutadans.

Senyores i senyors consellers,

La nostra aposta per l’homologació i la qualitat és també una aposta per la qualitat de vida dels nostres ciutadans i per la millora constant dels nostres serveis públics. M’he referit, fa una estona, al cos especial d’Educació. Més enllà de les polítiques de personal –que són tant i tant importants en un sector com el de l’Educació- el Govern també continua treballant per l’acreditació i la qualitat.

Bona prova és l’acord administratiu signat entre el ministre d’Educació i la seva homòloga francesa ara fa uns mesos. Un acord que afavoreix el reconeixement mutu de les titulacions. En aquest mateix sentit va el projecte de llei –recentment presentat- de l’Agència de Qualitat de l’Ensenyament Superior, per adequar el nostre ensenyament superior als estàndards de qualitat internacionals. O la reforma estratègica de la Formació Professional, amb un primer decret d’ordenament de la formació professional aprovat el passat 20 d’abril. Una reforma estratègica que ha de permetre una formació professional oberta al sector privat, més dinàmica i més propera a les necessitats de l’economia productiva.

L’educació és un dels pilars de la marca Andorra. Realment en això som únics, en el que expliquem sempre: tres sistemes públics, gratuïts i de lliure elecció complementats per una oferta privada.

D’altra banda, la col·laboració de la Fundació ActuaTech amb el MIT, l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, també donarà resultats –ben aviat- en l’àmbit de l’ensenyament superior. Gràcies a la col·laboració del MIT amb la Universitat d’Andorra, es posaran en marxa programes de recerca i de doctorat centrats en les noves tecnologies aplicades al comerç, al turisme, a la mobilitat i a la gestió urbana. Això ens permetrà disposar d’un sector d’innovació, vinculat a l’ensenyament superior, amb resultats que poden ser directament aplicables i profitosos per a Andorra i que –a més- contribuiran a donar prestigi a la nostra Universitat.

I si fa uns moments he fet referència a l’Educació com un dels pilars de la Marca Andorra, no és menys cert que també la Cultura és un element essencial del que som i de com ens volem projectar com a societat.

Sóc el primer a reconèixer que, en els darrers anys, l’obligada contenció pressupostària ha afectat al món de la Cultura, potser fins i tot amb més intensitat que a d’altres àrees i departaments. En tenim una bona prova amb l’oferta museística del país. En els darrers mesos s’ha dut a terme un estudi i una avaluació dels nostres museus i els resultats ens diuen que calen canvis en profunditat: per renovar una concepció de museus més pròpia de la dècada dels 80 del segle XX que no pas de la segona dècada del segle XXI; per incorporar les noves tecnologies als museus; i per augmentar el personal que atén i gestiona aquests museus.

És per això que, de cara  a l’any vinent, caldrà fer les previsions pressupostàries oportunes per donar un nou impuls a la nostra oferta museística. Per dir-ho clar: És l’hora de dotar de més recursos del Ministeri. Perquè totes les grans reformes econòmiques no tindrien sentit si perdéssim la nostra identitat. I la cultura és una part essencial d’aquesta identitat.

Perquè el nostre romànic o els museus que mostren com eren les cases tradicionals andorranes –per posar dos exemples- també formen part del que som i de com volem que els altres ens vegin. Posar els nostres museus al dia és també contribuir a definir un missatge i un relat sobre Andorra que el món ha de conèixer.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

L’any que deixem enrere ens ha demostrat la importància de tenir un model econòmic homologable i acreditat. Les dificultats que hem passat els últims 14 mesos haurien estat majors –m’atreveixo a dir que haurien estat insuperables- si no tinguéssim un històric de reformes en favor de la transparència, l’homologació, la cooperació i la seguretat jurídica. Però no hem d’oblidar que el relat d’homologació que serveix per explicar la nostra política econòmica també és aplicable a d’altres àmbits; al de les polítiques socials, com he explicat. I un d’aquests àmbits –ho hem vist recentment- és el dels esports.

En els últims anys –gràcies als esforços conjunts d’empreses privades i administracions públiques- Andorra ha estat escenari de competicions esportives de primer nivell. Però per poder competir –i mai més ben dit que en aquest cas- cal compartir les normes del joc. Nosaltres com a país teníem mancances i, tot i els avenços que s’havien anat fent en els darrers anys, calia que ens dotéssim d’una agència nacional de lluita contra el dopatge. Això ens va portar a una situació de no conformitat amb l’Agència Mundial Antidopatge, fet que posava en risc el futur de les competicions internacionals al nostre país.

Avui estem en disposició de dir que la setmana vinent la situació estarà totalment solucionada. El comitè d’experts de l’Agència Mundial Antidopatge ja ha analitzat la llei de creació de l’Agència Andorrana Antidopatge i només falta que el màxim òrgan de decisió, el consell de fundació de l’AMA, faci seu el dictamen del comitè d’experts i retiri la situació de no conformitat que pesa sobre Andorra.

Podríem haver anat encara més ràpid i avui ja estaríem fora d’aquesta situació de no conformitat si la tramitació de la llei al Consell no s’hagués dilatat més amb la presentació d’una esmena a la totalitat. Però bé, l’important és que Andorra està també en el camí de l’homologació de les bones pràctiques en la lluita contra el dopatge i en la promoció d’una pràctica esportiva basada en la competitivitat i la transparència.

Evidentment, al llarg dels propers mesos caldrà seguir per aquest camí, amb l’aprovació dels reglaments reguladors de l’Agència Andorrana Antidopatge i amb l’elaboració del projecte de llei del dopatge.

Andorra –ho ha demostrat en els últims anys- és un indret amb les condicions ideals per acollir competicions esportives internacionals de primer nivell. També és un bon lloc de residència per a esportistes amb projecció internacional. El món de l’esport està demostrant ser també un sector amb futur i amb oportunitats de creació de riquesa al nostre país. Però per posar en valor el que som –aquest país, amb aquest entorn natural i amb aquestes infraestructures- i per posar en valor el que volem ser –un referent en competicions esportives internacionals- cal que ens alineem amb les millors pràctiques internacionals en la matèria. Cal que parlem un llenguatge que el món entén per posar en valor el que som i el que volem –i podem- arribar a ser.

L’organització d’esdeveniments esportius de primer nivell mundial –com la copa del món d’esquí alpí femenina del passat febrer al Tarter, la prova del Freeride World Tour a Arcalís o el campionat del món de BTT de Pal- unida a una major presència de la marca Andorra als mercats europeus expliquen les bones xifres de turisme que he esmentat fa una estona.

Però tampoc en turisme podem caure en l’autocomplaença, perquè també queda camí per recórrer. Especialment pel que fa a l’acreditació i la qualitat. I no puc evitar ser repetitiu: aquí també es tracta d’acreditar-nos perquè el món ens entengui i puguem donar el millor de nosaltres mateixos. Si bé els darrers 4 anys hem hagut d’actuar amb una certa urgència per recuperar el camí del creixement, no podem perdre de vista que tant important és captar nous turistes com fidelitzar-los. Si no donem un servei excel·lent en tots els àmbits, els que ens visiten no repetiran.

El Ministeri de Turisme –en estreta col·laboració amb el sector- està treballant en una nova llei d’allotjaments turístics i en els reglaments de classificació per impulsar una millora qualitativa d’un sector que aplega 320 empreses i 44.000 llits. Els objectius són: garantir que cada client rep l’atenció que es mereix; actuar de forma efectiva contra l’oferta d’allotjaments il·legals; i reordenar el sector dels apartaments moblats per a vacances, incrementant les exigències i millorant la convivència entre residents i turistes. En això ens hi va la qualitat –i, per tant, el futur- d’un dels pilars de la nostra economia.

És per això que vull aprofitar per llançar un missatge de responsabilitat i compromís cap als dirigents del sector. Som conscients que en els darrers anys han hagut de fer molts esforços per mantenir les seves empreses durant aquests anys de crisi. Ara, que iniciem un nou cicle econòmic alcista, compto amb ells per construir un sector més competitiu; i el Govern estarà al seu costat per aconseguir-ho. És per això que constituirem un canal de diàleg i treball permanent amb els hotelers; perquè sabem que la feina no s’acaba amb l’aprovació de noves lleis i reglaments, sinó que requereix d’un treball d’implementació acurat i responsable.

En estreta relació amb el turisme, ens preocupen –i molt- les dificultats per sortir de la crisi del sector del comerç, que és el segon contribuïdor al nostre producte interior brut. Per a la bona salut de la nostra economia, és imprescindible que aquest sector recuperi la competitivitat d’anys enrere. És per aquest motiu que estem implementant un pla estratègic de turisme de compres que ja ha permès –en una primera fase- fer aflorar les principals mancances del sector; entre les quals destaquen les deficiències en l’atenció al client en determinades zones i formats de comerços. En aquests moments, els treballs del pla s’estan centrar en l’estratègia i les accions per reposicionar l’oferta comercial a Andorra. Però –un cop més- aquesta es una feina que el Govern no pot ni ha de fer tot sol; perquè requereix de la implicació de tots -Comuns, associacions i empreses del sector- perquè no acabi quedant en paper mullat.

Senyores conselleres i senyors consellers,

Un país basat en la qualitat de vida dels seus ciutadans, un model de societat que es vol sostenible, no pot girar l’esquena a un dels grans reptes del món que passa –precisament- per la sostenibilitat des d’un punt de vista mediambiental. Fa menys de dues setmanes Andorra va ser un dels països presents a la seu de l’Organització de les Nacions Unides, a Nova York, per signar l’acord de París que desenvolupa, actualitza i precisa el conveni marc de les Nacions Unides de lluita contra el canvi climàtic.

Andorra va estar present, des del primer moment, en el gran consens global al tomb de l’anomenada COP21 per motius evidents: En primer lloc, perquè un país com Andorra que depèn –en bona mesura- d’un ecosistema fràgil com el dels Pirineus, és dels primers interessats a combatre l’escalfament global. En aquest sentit, vull recordar que la nostra Constitució va ser una de les primeres del món a recollir el dret dels ciutadans a gaudir d’un medi ambient de qualitat.

En segon lloc, perquè l’adhesió a les bones pràctiques mediambientals constitueix –cada cop més- un element d’imatge i de reputació internacional. Recordem en aquest sentit que l’acord de París preveu mecanismes per elaborar llistes de països no complidors amb les mesures per reduir les emissions que provoquen l’escalfament global. Aquí –un cop més- veiem com s’uneix la necessitat d’Andorra d’homologar-se amb les bones pràctiques internacionals i la conveniència d’adoptar aquestes bones pràctiques pels nostres interessos interns, per la nostra prosperitat econòmica i pel benestar i la qualitat de vida dels nostres ciutadans.

I en tercer lloc, perquè la COP21 va ser una aposta clara i ferma del nostre copríncep i president de la República Francesa, François Hollande. Per això vam ser un dels primers països a presentar la nostra contribució nacional.

Més del 90% de les emissions de CO2 d’Andorra estan relacionades amb la producció de calor i amb la mobilitat. Per això hem posat en marxa diversos plans en aquests dos fronts: el de la política energètica i el de la mobilitat sostenible.

En l’àmbit de la mobilitat sostenible, el Govern va presentar l’any passat un pla de foment del vehicle elèctric, que ha estat abastament explicat i detallat pel ministre Alcobé i també per mi mateix en el debat d’orientació política que vam celebrar a la tardor. Un pla que –deixin-m’ho recordar- dóna continuïtat al Pla Engega –implementat la passada legislatura-, que ja fomentava l’ús d’una mobilitat menys contaminant.

En paral·lel, el Govern està treballant per reformular el model de transport públic intern amb les noves concessions de transport públic nacional de viatgers que es licitaran durant les properes setmanes. Les característiques d’aquestes noves concessions demostraran l’aposta del Govern per un transport públic més accessible, integrat i sostenible. Amb l’objectiu de modernitzar la xarxa de transport públic nacional, amb flotes de vehicles menys contaminants i més eficients que incorporaran tecnologia a l’abast de tots els usuaris. Així com amb noves parades i recorreguts.

En l’àmbit de l’energia volem que FEDA jugui un paper clau per transformar el model energètic del nostre país i obrir noves oportunitats de negoci i de creació de riquesa en aquest sector. Des del debat de l’octubre passat fins ara quines novetats tenim? Doncs bé, principalment l’aprovació –per part del Consell General- de la Llei 5/2016 que dóna les eines a FEDA per poder dur a terme aquesta transformació.

Gràcies a aquesta llei, FEDA podrà crear una filial que –a partir de l’any que ve- posarà en funcionament i gestionarà la central de cogeneració d’Incles, pensada per abastir de calor la zona nord de Canillo, el Tarter, Incles i Soldeu. En una línia similar –i també a través d’aquesta filial- aquest any s’engegarà el projecte de recuperació de més energia del centre de tractament de residus. Aquests dos projectes són el principi d’un pla de treball a 10 anys, basat en augmentar la producció interna d’energia i apostar per fonts de producció de calor menys contaminants i amb menys riscos per al medi ambient.

D’altra banda, més enllà del rol de FEDA, el Govern treballa fermament per fer realitat –en els propers mesos- una planificació energètica nacional. I aquí és on es veu la importància –també- de l’acord institucional assolit amb els Comuns, perquè aquest pla energètic nacional ha de preveure la reserva dels espais necessaris per desenvolupar projectes concrets.

I aquest camí no l’estem fent sols, tampoc en aquesta Cambra. No em costa reconèixer que és gràcies a una esmena del Grup Socialdemòcrata –acceptada pels consellers demòcrates durant el debat del pressupost al si de la Comissió- que s’ha augmentat notablement la partida dedicada  a la rehabilitació d’edificis administratius amb criteris d’eficiència energètica. En la mateixa línia, s’ha treballat per facilitar l’accés a les subvencions del programa Renova; i es continuarà fent un treball amb els Comuns per sumar esforços al tomb d’aquest programa.

Diguem-ho clar: De cara al futur, el següent pas per transformar el nostre model energètic ha de passar per una llei de transició energètica que doni base legal a un programa de crèdits de carboni, que fixi obligacions de cara a l’eficiència de nous edificis i de les administracions públiques, que incentivi –encara més- la compra de vehicles amb baixes o nul·les emissions i que –en definitiva- contribueixi a dibuixar un sistema energètic baix en carboni i més sostenible. Perquè, recordem quin és l’objectiu final dels convenis internacionals dels quals Andorra és part: que a finals d’aquest segle, els països siguin neutres en emissions de carboni.

No voldria acabar aquesta intervenció, Senyor Síndic, sense fer referència a les manifestacions del Primer de Maig, diumenge passat. Com cada any, va ser el moment d’escoltar les reivindicacions dels sindicats i de posar de manifest les mancances que té el nostre país. Evidentment –ja ho he dit altres vegades- no comparteixo moltes coses de les que es van dir: Voler dibuixar Andorra com un infern social em sembla una caricatura injusta i allunyada de la realitat. Però és ben cert que queden mancances per omplir.

La primera, la més evident, és desenvolupar el dret de vaga, constitucionalment reconegut. Vull deixar clar que -en tant que dret fonamental- el dret de vaga és plenament vigent i efectiu a Andorra i qualsevol treballador que veiés limitat aquest dret podria recórrer als tribunals per aquesta vulneració. Però continua faltant una legislació que desenvolupi aquest dret per donar seguretat a totes les parts: tant als treballadors que l’han d’exercir, com als empresaris.

En aquest sentit, sé que el Grup Demòcrata culminarà aviat els treballs de preparació de la proposició de llei per regular el dret de vaga, així com la reforma del Codi de Relacions Laborals, encaminada a adaptar la nostra legislació a un entorn econòmic marcat per la recuperació del creixement; una recuperació encara moderada a la qual cal contribuir i ajudar. Estic segur que des del grup parlamentari de la majoria se sabran teixir els consensos i les complicitats amb l’oposició perquè això sigui possible. Perquè l’homologació d’Andorra –ho he dit abans- sigui també una homologació social.

Senyors Síndics,

Senyores conselleres generals,

Senyors consellers generals,

Quan parlava de l’afer BPA, al principi de la meva intervenció, he dit que al llarg dels últims 14 mesos no hem variat el nostre discurs. Hem mantingut el diagnòstic de la situació que vam fer el març del 2015. Hem mantingut el full de ruta per resoldre el problema. I hem mantingut també el convenciment que calia continuar amb les reformes, precisament per evitar que situacions com aquesta es tornin a repetir en el futur.

Perquè, de fet, no és que haguem mantingut el mateix discurs durant els últims 14 mesos. És que hem mantingut el mateix discurs durant els últims 5 anys. En bona mesura, el que hem fet durant l’últim any en l’afer BPA és una concreció –una aplicació concreta- del que hem estat dient i fent des que tenim la responsabilitat de governar: Homologar-nos per competir, obrir-nos per créixer, seguir les bones pràctiques per construir un futur amb garanties, acreditar-nos per garantir la qualitat, vetllar perquè Andorra torni a donar oportunitats als seus ciutadans i fer la feina ben feta –per dur que això sigui en alguns moments- amb l’objectiu que el nostre país sigui respectat i valorat.

No en tenim l’exclusiva, no ens ho hem inventat nosaltres. Fa 30 i 40 anys, fins i tot abans que Espanya entrés a la Comunitat Econòmica Europea, ja hi havia estudis i informes que deien que Andorra havia d’avançar cap a l’obertura, l’homologació i la qualitat. Tots els governs, des del 1982 fins ara, ho han estat fent: amb les seves dificultats i cadascú al seu ritme. M’he referit en el meu discurs –i ho faig sempre- als avenços fets pel Govern del senyor Albert Pintat i pel Govern del Partit Socialdemòcrata.

Per això el meu discurs d’avui –més enllà de la duresa d’alguns moments pels atacs injustos que hem rebut en la gestió de l’afer BPA- està ple d’ofertes de pacte i d’acord. L’exemple que hem donat amb el pacte d’Estat per Europa hem de ser capaços de traslladar-lo a altres àmbits: Al reforçament del nostre sistema financer, a la reforma de la nostra sanitat en benefici de la qualitat i del futur del sistema i a les mesures per assegurar el futur de les pensions de la gent gran, a la redefinició de la nostra estructura administrativa o a la implementació d’un nou model turístic i comercial basat en la qualitat.

A vegades la proximitat de les coses i l’acalorament del combat polític no ens deixa veure les coses amb prou perspectiva: Fa 14 mesos Andorra va ser posada a prova: No només el sistema financer, sinó tota l’economia. No només el Govern, sinó totes les institucions. Tots els esforços dels últims anys, una incipient recuperació de l’economia, la confiança dels ciutadans en les seves institucions, la nostra trajectòria com a país sobirà i respectat... Tot això podia haver caigut com un castell de cartes. I no ho va fer.

Andorra ha donat al món un missatge de responsabilitat, de seriositat i de fortalesa. I, no ens enganyem, és en interès d’Andorra que s’ha fet tot això. Només en interès d’Andorra. Per això hem de donar un missatge d’unitat en aquestes qüestions d’Estat. Com ho vam fer tot just començada la legislatura, l’abril del 2015. És això el que avui vull recuperar en aquesta Cambra. I sé que, més enllà de les files demòcrates, també hi ha aquesta voluntat: n’hem vist mostres repetides al llarg d’aquests 14 mesos.

El que Andorra ens demana és responsabilitat, estabilitat política i institucional i unitat. És el que vol la gent del carrer, més enllà del soroll interessat i amplificat d’alguns. És el que els ciutadans ens han dit a les urnes dues vegades en l’últim any i mig.

És el que Andorra ens demana i és el que Andorra necessita.

De tot el que ha passat en aquest any, n’hem d’extreure una última lliçó: Andorra és capaç de sortir-se’n. Andorra té futur dins de les bones pràctiques. Andorra té futur sense ser un paradís fiscal. Andorra té futur sense secret bancari. Andorra té futur en un entorn obert i competitiu.

És més: Andorra té més potencial competint que no pas vivint al marge i del marge.

De tot el que ha passat durant l’últim any, hi ha un gran vencedor: l’Andorra de l’esforç i del talent. L’Andorra construïda amb el treball de moltes persones d’origen divers. La gent que s’estima la seva terra i que no vol que les males pràctiques d’uns pocs posin en risc el futur de tots. L’Andorra que creu que aquest país té futur dins de la transparència i les bones pràctiques. L’Andorra que sap adaptar-se als canvis i reinventar-se. L’Andorra dels padrins que han treballat molt dur per donar un futur als seus fills i uns estudis als seus néts; i que volen que els seus néts tinguin el seu futur també a Andorra. L’Andorra que vol continuar sent una societat solidària, on es valora el mèrit però ningú és deixat enrere.

Aquesta és l’Andorra que –contra tot pronòstic i malgrat totes les resistències- ha resistit i ha guanyat.

Malgrat tot el que s’ha dit –i alguns continuaran dient- malgrat tot el soroll que s’ha fet –i alguns continuaran fent-, Andorra ha ensenyat una gran cosa al món: No cal ser un país gran per ser un gran país.

Aquest debat d’avui i de demà hauria de servir per demostrar-ho, un cop més. Per controlar, impulsar i criticar l’acció de govern. Per dir-nos quan ens equivoquem i per què. Però també per fer-nos costat els uns als altres per tirar aquest país endavant. Perquè en el fons –més enllà d’algunes diferències lògiques- aquest camí l’hem fet junts. I l’hem de seguir fent junts. Dins i fora d’aquesta Cambra.

Moltes gràcies.

VÍDEO