Discurs de la síndica general, Roser Suñé, amb motiu del Dia de Meritxell

Dia de Meritxell, festa nacional d’Andorra

M.I. Sra. Subsíndica,

M.M. II. Srs. Consellers i Sres. Conselleres Generals,

M.I. Cap de Govern,

M.M. II Ministres,

M.M. II. Representants dels Coprínceps,

Hbles. Cònsols,

Sr. President del Consell Superior de la Justícia,

Sr. President del Tribunal Constitucional,

Excel·lentíssims ambaixadors,

Distingides autoritats,

Benvolguts conciutadans i benvolgudes conciutadanes,

Senyores i senyors.

Ens retrobem un any més a la Casa de la Vall per celebrar, institucionalment, la festa de Meritxell. “Un any més” és l’expressió de les coses que donem per fetes, quan l’últim any i mig ens ha demostrat que no podíem donar res per fet, ja no en l’àmbit personal o familiar, tampoc com a societat, com a país. És per això que la paraula “celebració” revesteix avui un significat especial. Perquè celebrem allò que ens uneix a tots els que ens sentim andorrans, un fil invisible de solidaritat que ens fa forts i ens permet encarar qualsevol repte que se’ns planti al davant. El dia de Meritxell ens reconeixem com un sol poble i, com un sol poble, travessem els millors i els pitjors moments de la nostra història.

La fi de l’estiu ens aboca a un nou curs, un nou començament amb totes les possibilitats a l’horitzó. És evident que l’últim any i mig ens ha posat a prova, individualment i com a societat, i que de ben segur el desgast de la pandèmia, la incertesa que ens ha generat en els diferents àmbits, a voltes la por, a voltes la desesperació, seran un llast que arrossegarem els propers mesos. Crec, però, en l’esperit de superació que hem demostrat tantes altres vegades, en la determinació quan cal, en la capacitat de repensar-nos quan allò que és vell deixa de funcionar, en l’arrelament de les nostres decisions quan necessitem extreure la força del llegat d’aquells que ens han precedit.  

Ho deia en la salutació que ha sortit publicada als mitjans de comunicació i ho vull reiterar aquí: si el que determina el caràcter d’un poble no són les circumstàncies que li ha tocat viure al llarg del temps, sinó la manera de fer-hi front, crec que els andorrans, les andorranes, ens podem sentir orgullosos de l’esperit solidari que hem demostrat i seguim demostrant cada dia. Com a societat vull creure que som més forts del que érem el mes de març de l’any passat perquè avui coneixem millor les nostres febleses. Estic convençuda que, cadascú en el seu àmbit, ha pogut extreure lliçons i fer-se propòsits que albiren amb esperança cap al futur, però que sempre comencen amb un gest en el present. Són aquests gestos al cap i a la fi, els grans i els petits, els que tenen un veritable poder transformador.

Sens dubte, un dels efectes de la pandèmia és que ens ha permès valorar allò que, amb una certa ingenuïtat, havíem donat per fet. Hem vist amb uns altres ulls –diria que amb ulls d’infant– les coses més senzilles, hem enyorat els plaers més innocus i, sobretot, hem après que no hi ha res tan valuós com les relacions humanes, les de petita escala, les que no ompliran diaris però ens omplen a nosaltres com a persones i donen sentit a les nostres vides. Per això penso que hauríem de ser capaços d’establir una nova escala de prioritats que situï les relacions al centre de les nostres accions: la relació amb les persones que estimem i la relació com a mitjà per a l’aprenentatge, la relació amb els altres a través del lleure i la cultura, la relació amb un entorn natural que som responsables de salvaguardar com al tresor preciós que és.

Meritxell és el dia en què ens reafirmem en la nostra voluntat de ser i la projectem cap al futur. És especialment en èpoques de crisi com aquesta que estem vivint que tenim l’oportunitat de reflexionar sobre els valors que com a societat ens són irrenunciables,  i també sobre aquells altres, en canvi, dels quals convé que ens desprenguem. Ens adonem així que la identitat no és quelcom estàtic i que, sense la necessària adaptació a un món que canvia, que ens ha demostrat que és inestable, estaríem condemnats a desaparèixer. Volem ser una Andorra diferent, per continuar sent l’Andorra de sempre.

El nostre lloc al món, singular i alhora obert als altres, ens porta al compromís irrenunciable de defensar i preservar allò que ens fa únics: la nostra cultura, la llengua, els nostres costums i les nostres institucions, i també l’entorn, les valls i les muntanyes que han modulat el nostre caràcter més genuí. Aquest que hauria de ser un compromís del conjunt de la ciutadania és el deure de les persones que ens trobem avui, aquí, a la seu del Consell General.

Des d’aquesta tribuna, vull apel·lar els joves a sumar en el que crec que és una voluntat compartida, a aportar el seu punt de vista, a manifestar els seus neguits, a reivindicar les seves aspiracions. Aquells que tenim avui les més altes responsabilitats institucionals no podem ignorar la veu d’aquells que heretaran el futur que estem dibuixant. Només una societat que sap connectar les generacions entre elles té possibilitats d’avançar en el camí complex del segle XXI.

Distingides autoritats, benvolguts conciutadans i benvolgudes conciutadanes,

Aquestes paraules poden semblar només en clau interna, un elogi a la resiliència, una crida a fer-nos forts per superar una situació que ens ha portat al límit, individualment i com a societat. La solidaritat d’Andorra, afortunadament, no queda circumscrita a les nostres fronteres. Sabem que hi ha indrets al planeta on la malaltia ha colpejat de manera més dura, on la guerra malmet qualsevol esperança, on les catàstrofes naturals –cada vegada més recurrents per culpa d’un canvi climàtic que és innegable– provoquen pèrdues irreparables.

Des del privilegi de la pau que ens ha envoltat durant segles, deixeu-me que faci menció específica de la situació en la qual es troba Afganistan, i que sumi la nostra veu a la petició de respecte per als drets humans en aquell país, en especial vers les dones i les nenes a fi que puguin desenvolupar la seva vida, d’acord amb els seus desitjos. La complexitat de la seva situació no ha de ser excusa per no fer sentir les nostres veus a favor de totes les persones que volen viure en un món que respecti totes les condicions i gèneres.

Senyores i senyors,

Arribo al final d’aquest discurs i no podria acabar sense un record per totes aquelles persones que a casa nostra han patit amb més cruesa els efectes de la pandèmia, en especial les famílies que han sofert alguna pèrdua. A totes elles, els vull transmetre l’escalf i la solidaritat de part de la institució que tinc l’alt honor de representar.

Igualment, vull aprofitar aquesta tribuna per agrair l’esforç del conjunt de la ciutadania en uns moments tan difícils i animar-los a seguir amb la mateixa actitud positiva i enèrgica. Agraeixo també, en nom dels vint-i-vuit consellers i conselleres generals, la tasca del personal sanitari, que s’ha deixat la pell tots aquests mesos, i desitjo al col·lectiu escolar, docents i personal no-docent, alumnes i famílies, un molt bon curs, que sigui profitós i un veritable camí de creixement. Finalment, encoratjo a tots els que som aquí a seguir treballant per dotar Andorra del marc necessari per al ple desenvolupament social i econòmic.

Andorra ha travessat la història resistint l’adversitat, aferrant-se a un lema -virtus unita fortior– que és alhora una declaració d’intencions: avancem plegats, sense deixar ningú enrere, perquè units som més forts, som més grans. Siguem generosos amb el present, abracem el futur amb esperança. Que ens puguin reconèixer, aquí i a tot arreu, per la mirada clara i la mà estesa cap als altres.

Molt bona festa de Meritxell a tothom i visca Andorra!