Discurs del M.I. Sr. Josep Dallerès Codina, síndic general, el dia 8 de setembre de 2009 amb motiu de la festa de Meritxell, dia nacional d'Andorra
CONSELL GENERAL
PRINCIPAT D'ANDORRA
Molt Il·lustre Síndic General
Sr. Josep Dallerès Codina
Discurs del dia de Meritxell
Casa de la Vall, 8 de setembre de 2009
Un any més, ens trobem reunits per celebrar la festa nacional, festa instituïda pel Consell General l’any 1914, ara fa 95 anys.
95 anys celebrant la permanència d’Andorra dins d’una Europa trasbalsada i canviant.
95 anys observant els canvis a fora, assimilant-los, integrant-los portes endins.
Ho he dit en més d’una ocasió: no es pot explicar l’evolució d’Andorra sense establir un paral·lelisme amb els moments històrics viscuts en el nostre entorn europeu més o menys llunyà.
Aquest any 2009, a casa nostra, ha estat any d’eleccions. Any de canvi.
A la renovació, més o menys important, que tota elecció comporta sempre, quant a la composició de la Cambra, enguany, cal afegir-n’hi una altra, decidida pel conjunt de l’electorat: la de canvi d’un cicle ―podríem dir―; del cicle de govern lliberal iniciat l’any 1994, després d’una qüestió de confiança que va marcar el final del cicle precedent: el constituent.
En acabar l’acte d’acatament de la constitució del, llavors, nou cap de govern, Marc Forné, el síndic va posar un èmfasi particular en subratllar que “els mecanismes creats pel nou ordenament” havien funcionat. Es pot continuar dient encara que l’estructura institucional, ara ja amb més rodatge, ha tornat a funcionar.
Hem iniciat la Cinquena Legislatura amb normalitat institucional i, el canvi de cicle no ha representat cap revolució esperpèntica.
La resta, depèn ara de tots plegats.
Tanmateix, no deixa de ser curiosa, tot i els 15 anys de diferència entre les dates, la similitud dels temes que continuen ocupant-nos: el marc fiscal i les relacions amb Europa.
Punts crucials que cal ineluctablement resoldre si volem avançar amb peu segur vers el futur.
Permetin-me recordar un paràgraf extret del “Programa d’actuació legislativa sotmès a qüestió de confiança pel cap de Govern,” Oscar Ribas, l’any 1994 (cito): “El nou estatut internacional d’Andorra, ―acabàvem d’entrar a les Nacions Unides― si bé ens dóna dret, com a Estat, a accedir als organismes internacionals, no ens atorga de manera automàtica la confiança total, ni dels organismes internacionals ni dels agents econòmics, sobre la seriositat, la seguretat i l’estabilitat política necessàries per a donar un clima favorable a qualsevol pol de desenvolupament”.
Avui, 15 anys després, no podem pas dir que les relacions internacionals d’Andorra viuen moments idíl·lics, com també ens cal reconèixer que les caixes són buides.
Es tracta d’una constatació, i més que cercar responsables o culpables ―a cadascú li pertoca la part que li pertoca― el que cal és no errar en el diagnòstic del per què estem on estem i com cal procedir per encarrilar correctament el nostre provenir.
L’aproximació, en alguns punts, fins i tot podríem dir, la convergència de posicions de la gran majoria de les forces polítiques, en el decurs de la darrera campanya electoral, permeten poder avançar que estem anant en la bona direcció.
No fa gaire temps, estava llegint una sentència del Tribunal Constitucional i un paràgraf en particular va atraure la meva atenció de manera particular. La sentència es referia a un conflicte de competències. Una frase en particular em va provocar una pausa en la lectura; glosava que: “com totes les competències” aquella [de competència] calia exercir-la: “d’acord amb el principi de lleialtat institucional”. Lleialtat institucional que ―continuava l’escrit― “s’ha d’exercir amb la voluntat no solament de no impedir, sinó de fer possible, i, més encara, de propiciar l’exercici de les competències dels altres”.
“Lleialtat institucional” ―vaig dir-me― “Lleialtat institucional”.
A priori, res a veure amb el que estava desenvolupant fins ara, i, tanmateix, no puc no pensar que hi ha una estreta relació. El concepte de lleialtat institucional no només té perquè aplicar-se al cas de referència tractat, sinó que, tal com ho especifica la definició que en dóna el Tribunal en el paràgraf citat, ha de ser norma de conducta en tota relació institucional, dins, i fora, del propi estat; entre institucions, però també entre els actors individuals que mouen les pròpies institucions.
És evident, vist sota aquest prisma, que la crisi ―amb majúscules― a la qual cal fer front, i no només l’estat andorrà, sinó el nostre món globalitzat, es genera, en gran part, en el campi qui pugui que ha estat regla de conducta d’aquests darrers vint o trenta anys en que l’estat-nació ha començat a cedir competències a macro-organismes sense assumir-ne sempre el corresponent corol·lari: la creació d’organismes supranacionals de regulació i control.
La globalització no només és un mot, és una nova estructuració mental que implica una altra relació entre les societats humanes i ―¿com no?― una adequada organització mundial que s’anirà bastint més o menys de pressa, amb més o menys llibertat, pressió o submissió. Dependrà només del rol que cadascú es proposi tenir-hi, de l’espai que pretengui ocupar-ne.
Si Andorra vol formar part del viatge que s’està iniciant ha d’acceptar un mínim de regles comunes bàsiques que li donaran uns drets i uns deures que haurà d’exercitar amb lleialtat institucional si vol ser degudament corresposta; altrament ens veurem cada vegada més inscrits en llistes d’exclusió que ens aniran deixant al marge de tot aquest procés que, agradi o no, s’està desenvolupant i del qual, entenc, no ens podem auto-excloure.
Poder fer aquest camí implica, inevitablement, procedir de manera similar dins de casa i si això implica modificar hàbits i formes de fer caldrà fer l’esforç necessari per tal d’avançar en aquest sentit sense demora.
El preàmbul de la nostra Constitució recull la voluntat del legislador de no trencar amb el passat que ens ha fet possible. Entenc que, en aquest sentit, no és de més, de tant en tant recórrer a manuals que no tenim perquè desestimar amb el pretext que són antigalles.
¿Estaríem al punt que som si haguéssim fet cas de dues màximes del Manual Digest: la 34 i la 35 que diuen respectivament:
“Prevenir las cosas de tal manera que ninguna sia nova i repentina”
“Prevenir los mals, sangrant-se antes no vinga la malaltia”?
Dues maneres de dir el mateix en funció, només, del punt de vista que es parteix. En un i altre cas la recomanació és: avançar-se als esdeveniments, no esperar l’última hora per adequar-se a noves situacions. Molt em temo que és el que no hem estat capaços de fer al llarg d’aquests anys: adaptar-nos a una situació canviant que ens hem encegat a no voler veure.
¿ O és potser que ens ha semblat que en sabíem més que els altres, i hem pecat d’arrogància?
Permetin-me que retorni una vegada més a les antigalles citant dos altres fragments del Manual Digest.
“ En lo Consell ―diu la primera citació― (...) se deu observar molta y la més exacta Compostura, y modestia, tant en lo assentarse, y proposar, com en lo votar, y resoldrer (lo que deu ser ab tota llibertat, y no coactivament: pues ya no seria votar en Consell”.
“Los de Consell ―diu l’altra― han lloablement Estilat y practicat detot temps anar al Consell entotas las funcions publicas, vestits ab Capa de paño dela Terra, o de Burrell, barret, Corbata, o mocador, y sabatas sens permetrer a ningu de sos individuos, per rich, ni poderós, que sia Entrar en altra forma; (ab molta raó, per què allí tots son iguals.”
Vull recollir, d’ambdues citacions, dos conceptes que s’hi recullen i que considero cabdals si es pretén establir una relació capaç de donar fruit:
· observar modèstia, se’ns diu en la primera;
· per què allí tots son iguals, precisa la segona;
modèstia, igualtat: dos conceptes que n’inclouen un altre, indissociable, i que és a la base de tota relació de lleialtat real, sigui de l’ordre que sigui: el respecte de l’altre.
Només ens cal, en la nostra conducta, dins i fora de casa, seguir les bases que ens ha llegat el passat: modèstia, igualtat de tracte, respecte de l’altre, prevenció: dit d’una altra manera: lleialtat institucional.
Modèstia no vol dir feblesa, tot al contrari: vol dir saber qui ets, on ets, per què hi ets.
Igualtat de tracte no vol dir submissió, vol dir assumir i respectar principis bàsics comuns de manera a poder defensar acords particulars quan les condicions així ho requereixen.
Quant al respecte de l’altre: ¿qui no recorda aquella frase que diu: no facis a l’altre allò que no t’agradaria que et fessin?
Al punt on som ara, ens cal saber si volem veritablement fer els passos indispensables quant a seriositat, seguretat i estabilitat necessàries per enganxar-nos al tren del nou ordre global i això només és possible si som capaços de generar suficient confiança tant dels agents econòmics dins i fora de casa com prop dels organismes internacionals.
El camí emprès ahir pel Consell General va sens dubte en la bona direcció i només si el continuem amb lleialtat institucional a tots els nivells, amb voluntat no solament de no impedir, sinó de fer possible, i, més encara, de propiciar, serem capaços de generar la il·lusió necessària per a que Andorra no erri en el camí.
Poder generar aquesta il·lusió és el meu desig més profund, el del subsíndic i el de la Sindicatura, i crec que el compartim amb la totalitat del Consell General, com tampoc crec errar si hi afegeixo el Govern.
El treball no cansa quan s’albira un resultat satisfactori a la tasca iniciada i la millor manera de prosseguir el camí es de compartir-lo junts amb lleialtat, lleialtat institucional...
Bona diada a tots.