CONSELL GENERAL
PRINCIPAT D'ANDORRA




Paraules del síndic general,
M.I. Sr. Josep Dallerès Codina

Assemblea de l’Empresa Familiar Andorrana
Andorra la Vella, 20 d’abril de 2010


Bon dia a tothom

Quan, des de l’Empresa Familiar Andorrana, vaig rebre una invitació per venir a fer la clausura de l’Assemblea anual, vaig pensar, en un primer moment, que hi havia hagut alguna equivocació.
Després, una vegada confirmat que, efectivament, la invitació m’era adreçada a mi, vaig plantejar-me la possibilitat d’agrair el gest i donar el dol per acabat.
Què puc dir jo sobre “empresa familiar”? ―vair pensar.
Ben sabut és de tothom a Andorra que la meva vida ha estat dedicada, podria dir que de ple, al món de l’ensenyament, a la política i a les lletres, i no precisament al món de l’empresa.
Ara be, era clar que s’invitava al Síndic i com a tal se’m feia difícil dir que no.
Aquí tenen el Síndic. Aquí em tenen.
I ara ve la segona part.
Que dir-los?
Calia cercar en mi l’empresari o tot allò que s’hi pogués de prop o de lluny assemblar.
Quan se cerca amb ganes o sota pressió, encara que només sigui perquè cal dir unes poques paraules, se sol trobar sempre.

Per més que no hagi desenvolupat la meva tasca professional dins del món de l’empresa, no deixa de ser cert tanmateix que la meva família no ha fet altra cosa, i que jo mateix, abans de decidir optar per la docència, vaig treballar uns quants anys en el negoci familiar.
D’altra banda, no és menys cert tampoc que durant els pocs anys que vaig ocupar la cartera de ministre d’Educació, en el moment de tirar endavant l’estatut del personal docent, vaig intentar, sense gran èxit ―he de reconèixer― fer per manera que tot el personal docent del sistema andorrà d’ensenyament passés un any, encara que només fos cada deu anys de servei, en el si d’una empresa per tal d‘entendre i si possible tenir el màxim coneixement de la realitat social, econòmica i laboral del país en el que vivim i del que n’estaven (n’estan) formant els futurs ciutadans.
En darrera instància, no deixa de ser cert que en el moment de jubilar-me de l’ensenyament, el primer que vaig fer va ser crear una empresa: una editorial. De moment no he tingut pas gaire temps de cuidar-me’n ―tot sigui dit.
El meu bagatge, pel que fa a aquest món, com es pot veure, és força reduït i ben poc puc dir jo que vostès no sàpiguen ja.

Tanmateix, la invitació m’ha forçat, com a mínim, a una reflexió que val el que val i que amb tota senzillesa deixaré sobre la taula.
L’empresa familiar és, en primer lloc: una empresa, és a dir: una estructura econòmica i social agrupant mitjans humans, mitjans materials, immaterials i financers que, combinant-se de manera organitzada, forneix bens o serveis per a clients ja sigui dins d’un àmbit de competència oberta (mercat) o sense competència (monopoli) i que te com a objectiu: la rendibilitat.
Per regla general és tracta d’una estructura legalment establerta.
Per regla general també, l’empresa és qualificada de familiar quan, com a mínim, dos dels tres factors següents es compleixen:
· Que una sola família controli l’empresa (es a dir que disposi d’una part suficient d’accions, de parts, de capital com per tenir-ne el suficient control);
· Que una sola família decideixi l’estratègia i la successió dels dirigents;
· Que la majoria dels dirigents siguin de la mateixa família o que la segona generació s’hagi incorporat en el sistema de direcció y que existeixi un objectiu clar de continuïtat de l’empresa.

No conec quin percentatge d’empreses andorranes es pot qualificar de familiar, suposo que són moltes, tanmateix, independentment del percentatge que representin però tenint en compte que el 90% de les empreses del principat poden ser considerades petites —tenen menys de cinc empleats— crec no anar massa errat dient que al tomb d’un 90% d’empreses familiars com a mínim són petites empreses, no totes però.

On veig jo els problemes que els cal afrontar?
D’importants, en veig essencialment de tres tipus:
1. la dificultat del canvi generacional en la direcció de l’empresa;
2. el fet que la família de l’iniciador del negoci es vagi incrementant i que, sense una expansió de l’empresa, l’accionariat dels socis individuals vagi disminuint així com el seu corol·lari: la repartició de dividends que revenen a cada accionista, amb el que això representa;
3. les dificultats d’expansió vers l’estranger

El primer és inherent a la pròpia empresa i només pot resoldre’s des de dins.

El segon depèn tant de les polítiques inherents a l’empresa d’una part (resolució del punt 1, per exemple; elaboració d’un conveni familiar de continuïtat; obrir-se a nous productes...), com de decisions polítiques d’abast més ampli. De fet es confon amb el tercer (reforma fiscal i convenis contra la doble imposició; obertura a capital estranger, obertura a mercats forans amb igualtat de condicions...).

En la majoria dels cassos, una vegada dut a terme el procés polític ja iniciat amb la reforma fiscal i els convenis d’intercanvi d’informació que permetrà a les empreses andorranes, familiars o no, poder operar fora d’Andorra sense haver de ser penalitzades de 25 % o més dels ingressos facturats, la responsabilitat recaurà, com és lògic, sobre els seus dirigents.
Per regla general es tracta de la segona o tercera generació que haurà de fer mostra de capacitat emprenedora, adequant l’empresa a les noves circumstàncies, al context econòmic i social del moment i evitant sobretot el risc que representa pretendre que les noves generacions gaudeixin d’un patrimoni similar a l’actual sense preveure i planificar un creixement d’actius suficient no només per a poder-ho fer sinó que també per a poder-lo transmetre l’empresa a les generacions futures.
Això implica, sens dubte, renovació constant i tenir en compte per damunt de tot que caldrà desenvolupar-se, d’ara endavant, en un marc legal diferent, però també amb major seguretat jurídica i amplitud de mires i mercats i gran professionalitat que, no en dubto, la gran majoria d’empreses andorranes tenen.

I, ja per concloure, crec que seria bo iniciar una reflexió de veritat —en cas que no s’hagi fet ja— tenint en compte les dimensions del nostre Estat, sobre la possibilitat de raonar des de les empreses, familiars o no, en termes de qualitat més que no pas de quantitat.
Tots sabem que un diferencial d’un euro multiplicat per 1000 dóna 1000 euros, però que de la mateixa manera un diferencial de 10, multiplicat per 100 dóna exactament el mateix.
Potser del que es tracta també és d’obrir nous horitzons dins de casa, resten sectors per desenvolupar, sense cap necessitat de deixar els coneguts però sovint en vies d’esgotament o de saturació i alhora començar a pensar que per més que Andorra tingui uns límits que es poden dir riu Runer o Arieja, el món no s’acaba ni a l’un ni a l’altre d’aquests límits i que si som capaços, com ha estat el cas en el camp polític de fer d’Andorra un Estat reconegut internacionalment, amb tot el que això comporta, ara el que cal és, entre tots també, ser capaços de tirar endavant una marca Andorra de reconegut prestigi internacional, aquest és el nou repte que tenim i que, n’estic convençut serem capaços d’assolir.

Gràcies.