Senyores i senyors parlamentaris,

Permetin-me que aprofiti aquesta ocasió per adreçar, en nom de la delegació andorrana, les nostres felicitacions més sinceres al parlament de Tailàndia per la magnífica organització d’aquesta Assemblea i per la seva càlida acollida.

La Declaració feta a El Caire el 1997 posava en relleu els principis de la democràcia, els elements i l’exercici d’un govern democràtic així com la seva dimensió internacional. És en el marc d’aquesta declaració que s’inscriu la meva intervenció.

Si la definició més tradicional, la més formal de la democràcia està basada essencialment en les eleccions, els escrutinis, n’hi ha una altra, que en la mateixa perspectiva més general presenta la democràcia com “la governança pel debat”, una visió àmpliament admesa en la filosofia d’avui, encara que no ho estigui per les institucions polítiques, com escriu el premi Nobel d’economia Amartya Sen.

Efectivament, la democràcia per mitjà dels escrutinis dóna la governança a la majoria sorgida de les eleccions, però la democràcia no es limita a això. La democràcia ha d’escoltar la majoria tant com les minories, la confrontació i l’intercanvi d’opinions i de punts de vista, el raonament, la transigència, la recerca de punts de confluència més que de divergència, i en el seu moment, quan s’ha de prendre una decisió sobre un tema determinat, ha d’intentar buscar la decisió més justa possible. Sé pertinentment el difícil que és trobar la noció de justícia, el difícil que és obtenir una adhesió àmpliament majoritària dins de la societat.

No obstant això, si volem que el parlament sigui el centre de conciliació, o de reconciliació, és imprescindible que sigui la representació més fidel possible de la societat, on es puguin confrontar les diferents idees en un debat obert, lliure, transparent.

Cal, sobretot, que el sistema sigui àmpliament acceptat pel conjunt de la població de manera que les decisions adoptades pels representants s’entenguin com a justes o, almenys, el més justes possible per la societat en conjunt.

El 1993, la constitució adoptada per Andorra construeix un edifici institucional que, sobre el paper, pot semblar perfecte. Hem apostat per un sistema democràtic i, com ja passava des de la formació del nostre parlament el 1419, celebrem eleccions periòdiques amb més o menys alternança política.

És això suficient per dir que tenim garantida la bona governança? No és del tot segur. Únicament els ciutadans poden contestar aquesta pregunta, i únicament en funció de la seva percepció del grau de justícia o d’injustícia a la societat.

És cert que aquestes percepcions poden ser més o menys reals en funció del punt de vista de cadascú, de la informació o de la desinformació de cada individu. El paper del parlament ha de consistir també, a més de legislar, en controlar el govern, en proporcionar la informació necessària, en explicar el per què de les decisions preses.

Difícilment pot haver-hi una bona governança, conciliació o reconciliació sense comptar amb una participació activa i lliure dels ciutadans, sense el respecte de l’estat de dret, sense la transparència en els afers públics, sense un mínim d’equitat, sense obligació de donar comptes.

Poc que serveix tenir institucions i lleis perfectes si la seva aplicació és imperfecta, si la distància entre institucions i ciutadans és impossible de travessar, si el sentiment dominant a la societat civil en lloc del de la justícia, no és el de justícia justa.

Tard o d’hora, tot sistema, fins i tot el democràtic, està fatalment condemnat al fracàs si no aconsegueix aproximar ciutadans i institucions.

En aquest sentit, el nostre parlament intenta obrir-se als joves amb l’organització cada any, en col·laboració de les escoles, el Consell General dels Joves, i també amb manifestacions centrades en les jornades internacionals fixades per les Nacions Unides, la UIP i el Consell d’Europa, com ara la lectura pública de la Convenció dels Drets dels Infants, seguida d’un debat obert amb els parlamentaris, o a més, amb debats amb les ONG’s sobre la lluita contra la violència de gènere, sobre la paritat entre homes i dones, o amb la retransmissió en directe i en diferit de les sessions plenàries, i de vegades fins i tot d’algunes reunions de comissions.

La voluntat és obrir el màxim el parlament a la societat civil per tal de fer comprendre millor el com i també el per què del treball dels parlamentaris. Si bé és cert que en un país petit com el nostre, és més fàcil emprendre algunes accions que d’altres, no és menys cert que encara cal emprendre-les.

Seguint els treballs de la UIP i en la línia de l’objectiu exposat fa temps d’esdevenir sinó l’Assemblea parlamentària de l’ONU, almenys la branca parlamentària de l’Organització, hem endegat aquest any l’autoavaluació del nostre parlament amb la finalitat de reforçar el control parlamentari en particular pel que fa a la implicació del nostre govern en les polítiques que porta l’ONU.

Fins aquí l’aportació del laboratori humà que constitueix el nostre minúscul Estat i que sotmeto a la seva reflexió.

Moltes gràcies.

Si la définition la plus traditionnelle, la plus formelle de la démocratie est basée essentiellement sur les élections, les scrutins, il en est une autre, qui dans la même perspective plus générale présente la démocratie comme « la gouvernance par la discussion », vison largement admise dans la philosophie politique d’aujourd’hui- même si elle ne l’est pas toujours par les institutions politiques, comme écrit le prix Nobel d’économie Amartya Sen.

Effectivement, la démocratie moyennant scrutins donne la gouvernance à la majorité issue des élections, mais la démocratie ne se limite pas qu’à cela. La démocratie doit aussi être l’écoute de la majorité aussi bien que des minorités, la confrontation et l’échange d’opinion et de points de vue, le raisonnement, la transigeance, la recherche de points de confluence plutôt que de divergence et le moment venu, lorsque la décision doit être prise sur un sujet donné, essayer de chercher la décision le plus juste possible, et je sais pertinemment combien la notion de justice est difficile à cerner, combien il est difficile d’obtenir une adhésion amplement majoritaire dans la société.

Cependant si nous voulons que le Parlement soit centre de conciliation, ou de réconciliation, il faut absolument qu’il soit la représentation la plus fidèle possible de la société, lien où puissent être confrontées les différentes idées dans un débat ouvert, libre, transparent.

Il faut surtout que le système soit amplement accepté par l’ensemble de la population de manière à ce que les décisions qui sont adoptées par les représentants soient perçues comme justes ou tout ou moins les plus justes possibles par l’ensemble de la société.

En 1993, la constitution adoptée par l’Andorre construit un édifice institutionnel qui, sur le papier peut apparaître parfait. Nous avons misé pour un système démocratique et, comme c’était déjà le cas depuis la constitution de notre parlement en 1419, nous avons des élections périodiques avec plus ou moins d’alternance politique.

Est-ce suffisant pour dire que la bonne gouvernance est garantie? Pas sûr. Ce sont uniquement les citoyens, qui peuvent répondre à la question posée et c’est uniquement, en fonction de leur perception du degré de justice ou d’injustice dans la société.

Il est vrai que ces perceptions peuvent être plus au moins réelles en fonction du point de vue de chacun, de l’information ou désinformation de chaque individu. Le rôle du Parlement doit consister aussi, en plus de légiférer, de contrôler le gouvernement, à fournir l’information nécessaire, à expliquer le pourquoi des décisions prises.

Il peut difficilement y avoir bonne gouvernance, conciliation ou réconciliation sans compter avec une participation active et libre des citoyens, sans le respect de l’état de droit, sans la transparence des affaires publiques, sans un minimum d’équité, sans l’obligation de rendre des comptes.

Il ne sert à rien d’avoir des institutions, des lois parfaites si l’application de ces lois est imparfaite, si la distance entre institutions et citoyens devient impossible à franchir, si le sentiment dominant dans la société civile n’est pas de justice, de justice juste.

Tout système, tôt ou tard, même le système démocratique, est fatalement condamné à l’échec s’il n’arrive pas à rapprocher citoyens et institutions.

C’est dans ce sens que notre parlement tente de s’ouvrir aux jeunes en organisant tous les ans, en collaboration avec les écoles, le Conseil Général des Jeunes, ou encore des manifestations centrées sur les journées internationales accordées par Nations Unies, l’UIP ou le Conseil de l’Europe, telle la lecture publique de la Convention des enfants suivie d’un débat ouvert avec des parlementaires, ou encore des débats avec des ONG’s sur la lutte contre la violence de genre, ou la parité hommes femmes, la retransmission des séances parlementaires en direct et en différé, et parfois même de certaines commissions.

La volonté étant d’ouvrir au maximum le parlement a la société civile afin de mieux faire comprendre le comment aussi bien que le pourquoi du travail des parlementaires. S’il est vrai que dans un petit pays comme le notre certaines actions sont certainement plus faciles à entreprendre que dans d’autres. Il n’est pas moins vrai qu’encore faut-il les entreprendre.

Suite aux travaux de l’UIP et dans la ligne de l’objectif ebauché de longue date de devenir sinon l’Assemblée parlementaire de l’ONU tout ou moins la branche parlementaire de l’Organisation, nous avons entrepris cette année l’auto évaluation de notre parlement dans de but de renforcer le contrôle parlementaire en particulier pour ce qui concerne l’ implication de notre gouvernement dans les politiques menées a bien par l’ONU.

Hasta aquí la aportación del laboratorio humano que constituye nuestro minúsculo estado y que someto a su reflexión.

Muchas gracias

Merci