CONSELL GENERAL
PRINCIPAT D'ANDORRA


Discurs de Nadal
del M.I. Sr. Josep Dallerès Codina, Síndic General

25 de desembre del 2009

Ciutadanes,
Ciutadans,

En arribar el mes de desembre sol també arribar el moment de fer balanç de l’any que s’acaba, de manera a poder encarar el que ve amb el màxim d’elements a favor.
És indiscutible que, més enllà de les vicissituds personals que ens hagin pogut marcar individualment, una constatació s’imposa: la globalització de la crisi financera iniciada el 2008 ha esdevingut la preocupació central de les nostres societats que estan castigades amb més o menys força, però de ple i la paraula “crisi” ha estat, sens dubte, la més pronunciada en el decurs dels darrers dotze mesos, associada, en un o altre moment, a qualsevol de les múltiples activitats humanes. Crisi financera, crisi econòmica, energètica, ètica...
Crisi, tanmateix...
I he fet aquell exercici que, quan exercia de professor, tant havia recomanat als alumnes que fessin, abans d’utilitzar qualsevol paraula: consultar un diccionari.
En el de la llengua catalana que he consultat, hi consten tres sentits diferents de “crisi”:
El primer diu: “Canvi brusc en el curs d’una malaltia, de sentit favorable o advers; i, per extensió: Situació circumstancialment dolenta o difícil d’una persona, una empresa, un afer, una política...”
En el segon es precisa, d’entrada, que fa referència i s’aplica a l’economia, i diu que es tracta d’una: “Pertorbació de l’activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament”.
El tercer correspon al dret del treball i sentència que és un: “Tràmit pel qual hom autoritza a variar una relació laboral per causes tècniques o econòmiques”.
M’ha sobtat que l’extensió del primer sentit així com els dos últims, només comportessin una accepció negativa, adversa, i que no recollissin l’accepció favorable de la primera definició:
“Canvi brusc en el curs d’una malaltia, de sentit favorable o advers.”
Tots sabem que una malaltia pot evolucionar vers una curació o tenir un desenllaç fatal, tot depèn de la malaltia, del diagnòstic precoç o tardà que se’n faci, i de si els mitjans utilitzats per a eradicar-la són suficients, si són administrats en el moment oportú i si són els adequats.
No veig que hagi de ser diferent per a una crisi social, econòmica, financera o qualsevulla altra; el cos social funciona com el cos humà; que hi hagi crisi significa que hi ha malaltia i que no s’ha sabut prevenir: cal doncs extirpar-la o, com a mínim, eliminar-ne els efectes negatius al màxim i, si és possible evitar que torni a aparèixer.
Se sap com s’ha creat la crisi de la que parlem.
Vol dir que el diagnòstic es coneix.
També se sap, en gran part, com s’ha estès.
Se’n coneixen doncs les vies de contagi.
Només cal, doncs, posar els mitjans necessaris i aplicar polítiques decidides que vagin molt més lluny que un escàs rentat superficial com és el de la batalla contra els anomenats paradisos fiscals, que els uns ho són més que d’altres, es trobin o no a les llistes de colors.
Andorra, tanmateix, ha decidit jugar el joc. Jugar joc net. Jugar-lo amb seriositat, de manera a disposar dels elements indispensables per poder afrontar el futur sense altres traves que les de la nostra petitesa, que no té per què ser trava, potser, fins i tot, tot el contrari...
No errem en el diagnòstic, perquè la crisi actual, tot i que no sempre es vulgui veure o admetre, va més enllà d’una simple crisi cíclica, que hi és, però, es tracta, a més, d’una crisi del model econòmic basat sobre un creixement il·limitat.
El planeta té uns límits: estem ben situats per entendre-ho, nosaltres que vivim en un espai reduït. Sabem que no tot és possible a Andorra.
Així mateix no tot és possible en el nostre món globalitzat que, a escala sideral, és encara més petit que Andorra en comparació amb el planeta...
No és la primera vegada que pregono que de res serveix acumular i acumular objectes que ocupen un espai ja de per si força limitat i que acaben a la deixalleria, en el millor dels cassos. En canvi estem deixant d’acumular saber, coneixement, allò que no ocupa més espai que el que la Natura ens ha donat, i que és l’únic element capaç de fer-nos autènticament lliures.
Permeteu-me, que, en arribar les festes nadalenques, en el moment d’esgotar un any, faci vots perquè, entre tots, siguem capaços d’afrontar junts, amb il·lusió, els nous reptes que se’ns presenten, que, possiblement no siguin fàcils d’atènyer, però sí engrescadors, perquè, n’estic segur, gairebé tot està encara per fer, i que un país, un món, més just i equilibrat és encara possibles.

Felices festes a tots!