Drets i responsabilitats de l’oposició en els parlaments (text original en francès)
Senyor President,
Benvolguts col·legues,
Permetin-me, abans d’encetar el tema del debat, que agraeixi els nostres hostes l’excel·lent acollida. És un autèntic plaer estar a Xipre i descobrir l’illa.
Tradicionalment, els consellers andorrans participaven a les sessions abillats amb capes grises, tots idèntiques, amb la finalitat de remarcar la igualtat de la seva funció amb independència del seu origen, de la seva fortuna, de la seva funció, i per garantir el seu dreta a la paraula en condicions idèntiques. Encara avui en dia, hem conservat aquests abillaments a les sessions tradicionals.
En un estat democràtic, el parlament és una assemblea que ha de ser representativa del poble, i per aquest motiu, del conjunt de la societat. En el seu nom, té el poder legislatiu, controla l’acció governamental i, com a element considerat fonamental, adopta el pressupost de l’Estat.
Permetin-me, no obstant això, una reflexió en relació a aquest tercer punt, a la llum, en particular de la nostra història recent: l’accent posat sobre l’adopció del pressupost no hauria de ser, més aviat, sobre el control estricte de l’execució del pressupost que és l’expressió en xifres de les polítiques que s’han portat realment a terme?
El Parlament és, o hauria de ser, un lloc central de deliberació, el lloc del debat polític per excel·lència.
A les nostres societats modernes, sabem que no és pas l’únic, ni ho ha de ser!
Tornem, però, al parlament.
La composició, emanada de les eleccions lliures, obertes a tothom, mitjançant un sistema electoral estàndard és, per regla general, plural i si no apareix una majoria clara, es pot constituir mercès al joc d’aliances de manera que es pugui disposar d’una majoria governamental, i si és possible estable. Les altres forces passen a ser: l’oposició.
Parlar de drets i de responsabilitats de l’oposició no té sentit, en el meu criteri, que com a corol·lari des drets i de les responsabilitats de la majoria, i viceversa.
Si la majoria té el dret, i el deure afegiria, de governar, també té la responsabilitat de conèixer com es governa i per què, és a dir, ha de disposar de tota la informació necessària per justificar el suport donat al govern.
En contrapartida, l’oposició, els membres de la qual tenen els mateixos deures i els mateixos drets que els membres de la majoria, té el dret d’exigir la informació necessària que ha de tenir, la mateixa que disposa la majoria. L’oposició té el dret d’oposar-se a les polítiques governamentals, el dret i la responsabilitat també de proposar alternatives, d’eleccions polítiques diferents.
Generalment és el reglament de la cambra el que garanteix, posant en funcionament els mecanismes indispensables, que tant els uns com els altres puguin actuar amb responsabilitat.
A Andorra, per exemple, on les figures de la majoria i de l’oposició no estan reconegudes constitucionalment, mitjançant el Reglament queden implicades a les instàncies de direcció de la cambra i hi ha els mecanismes per poder exigir al Govern la informació de la que disposa.
No obstant això, no és reductor i una mica simplificador parlar només de majoria i d’oposició al singular?
Per regla general, el terme que s’oposa a majoria és minoria, i les nostres societats, no estan constituïdes de majories i de minories, en plural, plurals?
Sóc plenament conscient –i qui no ho és?- que els nostres parlaments estan en gran part –Andorra tampoc no escapa a aquesta regla- sotmesos al jocs dels partits polítiques i sé també que les nostres lleis electorals privilegien, en el seu conjunt, el factor territori que ve a corregir el de la població. Així doncs, les nostres societats, cada vegada més urbanes, estan constituïdes per altres elements significatius que es podrien tenir en compte en el moment de pensar [repensar] el parlament – i que abans o més tard caldrà fer- com a lloc realment representatiu del conjunt de la societat.
Permetin-me que acabi sobre una qüestió, una qüestió que em plantejo cada vegada més sovint: en el moment de sondatges a cada pas, de qüestions televisades quotidianes –ben intencionades, o no-, en el moment dels facebook, bloggers, twiters i altes sistemes de comunicació de masses, no ha arribat ja l’hora de reflexionar seriosament, dins dels parlaments, i per a la defensa del sistema democràtic parlamentari, sobre la possibilitat d’una democràcia real, participativa més oberta, prolongant, sobrepassant, amb l’objecte de consolidar-lo, l’esquema heretat del segle XIX, provant de fer-ho de manera de no estar en un sistema d’oposicions endèmiques sinó d’avançar cap a un sistema de cooperació a l’entorn de projectes, comuns potser entre les minories plurals, capaces, però, de reunir més enllà d’una majoria, del tipus actual, si volem, tots alhora, reduir l’abstenció electoral creixent en molts estats i ser capaços de portar a termes les mesures de política durable indispensables per al llarg termini?
Gràcies Senyor President.
|
Parlaments nacionals i dret internacional dels drets humans:
posada en pràctica del principi de no discriminació (text en català)
El principi de no discriminació, fonamental en la llei internacional, demana a tots els estats d’assegurar, d’una banda, la igualtat de tots els individus davant la llei i, de l’altra, que tothom gaudeixi de la protecció de la llei. Prohibeix, a més, la discriminació en base a una llista no exhaustiva de categories: raça, religió, sexe, etc.
Més enllà, però, del que està recollit a l’article 14 de la Convenció Europea de Drets Humans i en el Protocol núm. 12, més enllà del que disposen constitució i lleis, la legitimitat de les institucions han d’instaurar-se des de l’activitat quotidiana, en particular, pel gran de compromís en la promoció i en la defensa d’aquests drets.
Des del punt de vista nacional, posem en relleu la figura dels ombudsman que tenen per missió la defensa dels drets i de les llibertats fonamentals i de vetllar per la seva aplicació.
A Andorra, l’ombudsman és nomenat pel Consell General, el parlament, a qui presenta el seu informa anual.
No obstant això, fins i tot si el principi de no discriminació es pot articular des d’institucions diverses, el paper dels parlaments és indiscutiblement primordial en la mesura que és el que adopta la legislació apropiada i, en el seu cas, els fons indispensables per portar a terme les polítiques adequades.
Només faré referència a quatre iniciatives del nostre parlament en el curs dels darrers anys, orientades a reduir les pràctiques discriminatòries:
· l’accés a la nacionalitat,
· la lluita contra la violència de gènere,
· el reconeixement de les unions estables amb independència del sexe dels seus components,
· el respecte de la diversitat religiosa.
Andorra ha estat sempre, al llarg dels segles, un país d’emigrants. No va ser fins a la Guerra Civil espanyola i sobretot després de la Segona Guerra Mundial que ens hem convertit en un país d’acollida. Atès que era un país que veia com se’n anaven els seus fills, la llei els protegia i la nacionalitat no es perdia fins a la tercera generació nascuda fora del territori. En contrapartida, l’adquisició no era possible per als estrangers fins a la tercera generació nascuda al país. Aquesta norma que havia regulat, sense problemes, els moviments migratoris fins a mitjan segle XX, s’ha mostrat incapaç de resoldre la nova onada migratòria i Andorra ha vist com la seva població es triplica entre 1936 i 1963 i ha vist també com els autòctons passen de ser el 87% de la població a ser només el 33%, el 27% en el 1972 i el 19% el 1990.
No fou fins a l’adopció el 1995 d’una nova llei sobre l’adquisició de la nacionalitat que es va invertir aquesta tendència i així arribem actualment al 38%, amb una taxa que no para de créixer. Un tema tabú durant anys, ha entrat de mica en mica en el debat públic, i cal constatar que dos dels quatre caps de govern (primer ministre) que ha tingut Andorra des de l’aprovació de la Constitució el 1993, no eren ciutadans andorrans el 1970. Seria imprudent, injust i fals afirmar que per aquest motiu han estat pitjors que els altres, o millors ...
Actualment, per exemple, si considerem la composició del parlament, podem constatar que el 50% dels parlamentaris, de tots els grups, no ho haurien pogut ser d’acord amb les lleis dels anys 70/80.
No tinc cap dubte que ens trobem a la bona via i a més dins d’aquest any s’ha previst una nova modificació del text.
Pel que fa a la lluita contra la violència de gènere, el nostre Codi penal actual, adoptat el 2005 ha estat modificat en dues ocasions, el 2007 i el 2008, amb la incorporació de gairebé la totalitat de les recomanacions de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa.
El tercer punt fa referència a la legislació que regula les relacions estables de parelles tant si es tracta de persones del mateix sexe com si no. La nostra legislació reconeix avui tres formes d’unió: el matrimoni religiós amb efectes civils, el matrimoni civil i la unió en parella estable. Totes tres gaudeixen dels mateixos drets, i cadascú pot escollir la modalitat que li convé.
L’única diferència es troba en la llei d’adopció, que no ha estat debatuda aquests darrers anys, certament perquè el text actual, de temps anterior, ha afavorit a la pràctica l’adopció monoparental. Malgrat això, es tracta d’un punt que s’haurà d’abordar en un futur no gaire llunyà.
Finalment, un tema sobre el que encara no hem legislat fa referència a la llibertat de religió i de culte, reconeguda per la Constitució. El Govern s’ha compromès a presentar un text en aquest sentit en el curs del proper període de sessions que començarà el mes de setembre.
Per acabar, crec que és important que els mecanismes de reflexió i de col·laboració entre les organitzacions internacionals i parlaments nacionals es creïn de manera que puguin treballar junts, per tal que cada dia més la no discriminació sigui una realitat palpable en la vida quotidiana, on sigui i on es vagi. Només si això esdevé un fet que serem realment del tot ciutadans del món.
|