(text en català)
L’educació és el pilar bàsic per al desenvolupament personal i és essencial per a la cohesió social. És motor de desenvolupament i de benestar social, i contribueix a reduir la pobresa i la desigualtat i aconseguir justícia social.
L’educació no és solament fi i dret, l’educació facilita l’exercici d’altres drets civils, polítics i socials. És per això que la seva negació afecta el desenvolupament de la persona i incideix en la construcció de la societat. L’educació enforteix el teixit social, socialitza i forma els ciutadans.
“Obriu les escoles i es tancaran les presons” afirmava amb rotunditat en el segle XIX l’escriptora i sociòloga espanyola Concepción Arenal. No era la primera vegada ni, sens dubte, l’última, que s’assenyala l’educació com a principal instrument per aconseguir el progrés i el benestar dels ciutadans. Molts anys enrere, en el segle VI aC, a la Grècia clàssica, un dels grans savis de la humanitat, Pitàgores, ja havia expressat amb paraules molt similars la mateixa idea. “Eduqueu els infants i no serà necessari castigar els homes.”
Sens dubte, aquesta idea ha estat i està àmpliament compartida pels parlaments i pels governs, no únicament d’Iberoamèrica sinó de tot el món i per això els convenis internacionals i les legislacions nacionals reconeixen l’educació com un dret fonamental de la persona que els poders públics han de garantir.
La Constitució andorrana de 1993, a l’article 20, determina, en una línia molt similar al que estableix l’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans, el següent:
1. Tota persona té dret a l’educació, que ha d’orientar-se al ple desenvolupament de la personalitat humana i de la dignitat, enfortint el respecte a la llibertat i als drets fonamentals.
2. Es reconeix la llibertat d’ensenyament i de creació de centres docents.
3. Els pares tenen dret a escollir el tipus d’educació que hagin de rebre els seus fills. Igualment tenen dret a una educació moral i religiosa per als seus fills d’acord amb les seves pròpies conviccions.
I l’article primer de la nostra Llei d’Educació, també de l’any 1993, estableix que tota persona té dret a rebre una educació bàsica que li permeti desenvolupar la seva pròpia personalitat, formar-se com a ciutadà i participar en el desenvolupament del país.
No obstant això, una cosa són els principis i valors que estableix la Constitució i la llei, i l’altra, diferent de vegades, la seva aplicació pràctica, la seva materialització. En ocasions, lamentablement, les limitacions pressupostàries ens impedeixen desplegar en tota la seva amplitud les mesures necessàries obtenir la correcta assumpció d’aquells principis i valors. Per aquest motiu és convenient recordar una vegada més que l’educació no és una despesa, és una inversió. És, no hi ha dubte, la inversió més útil i necessària per garantir el benestar social del conjunt de la ciutadania.
Davant l’actual situació de crisi econòmica mundial, hauríem de redoblar els esforços en educació, ciència i innovació i intentar reforçar la comunitat a través d’un nou vincle entre economia i educació.
Les expectatives dels ciutadans respecte el paper dels sistemes d’educació i formació ha augmentat en els darrers anys. Les necessitats de les economies i societats han evolucionat. El model educatiu ha d’estar enfocat en l’aprenentatge i també, però, en la capacitat de seguir aprenent al llarg de les nostres vides. La formació hauria de ser una ocupació tota la vida. La formació hauria de ser més atractiva i més orientada al mercat laboral, a donar els coneixements i capacitats necessàries per a que cadascú pugui forjar-se un futur personal i laboral digne, sostenible en societat.
En els països desenvolupats, un 85% dels joves acaba secundària i un 60% estudia a la universitat. En els països en desenvolupament els percentatges són del 49% i 8%. No hi ha dubte que una de les millors polítiques socials, gosaria afirmar que la millor política, és una educació de qualitat per a tothom.
Tanmateix, sabem realment quin tipus d’educació s’ofereix en els nostres països? Hem debatut a les nostres respectives assemblees el futur de les nostres escoles? Què pretenem amb l’educació? Donar capacitat de raciocini, de crítica i opinió per formar persones participatives i innovadores? O, pel contrari, encara avui satisfer les necessitats de la industrialització, és a dir, formar persones disciplinades amb preparació tècnica jerarquitzada en diversos graus? Als parlaments hem analitzat el que estem aconseguint amb el nostre actual sistema educatiu? Sabem què s’ensenya a les escoles? Què s’ensenya o desensenya (si se’m permet aquesta expressió) en societat? Aprovem pressupostos, però sabem realment en què estem invertint? Per què no analitzar amb detall el contingut, els enfocaments, les estructures i estratègies educatives per detectar la necessitat de canvis en els currículums, actituds, formació dels docents, sistemes d’avaluació, pràctiques pedagògiques, ..
Per totes aquestes raons hem de celebrar l’excel·lent treball realitzat des que l’any 2008, els ministres d’educació iberoamericans, reunits a El Salvador, van acordar l’impuls del projecte Fites educatatives 2011”, l’educació que volem per a la generació dels bicentenaris, el document final del qual serà –així ho espero- aprovat per la Cimera de Caps d’Estat i de Govern que se celebrarà a Buenos Aires en unes setmanes.
Un dels objectius que s’inclou al document final és l’aposta decidida per l’educació inclusiva o, en altres paraules, l’aposta per l’equitat en l’educació.
A Andorra, des de fa uns anys, s’han desenvolupat mesures d’inclusió a l’escola pública de totes les persones amb necessitats educatives específiques degudes a una situació de discapacitat intel·lectual, sensorial i física.
La inclusió de les persones amb discapacitat és un dels reptes que planteja l’educació inclusiva, però no l’únic atès que a les altres causes tradicionals d’exclusió social (pobresa, diferències naturals i socials, de gènere, ètniques), darrerament se’n han sumat altres de noves com l’analfabetisme digital, la pèrdua dels valors integradors o la ruptura dels modes tradicional d’integració social com a conseqüència dels moviments migratoris, la dispersió de les famílies, la urbanització desordenada o la fi de la solidaritat basada en la proximitat.
Actualment en el nostre país s’ha començat a elaborar un ambiciós pla d’acció global d’atenció a la diversitat a l’escola. Es tracta de donar resposta a la diversitat de necessitats d’aprenentatge de l’alumnat, diversitat que és fruit de les diferents procedències socials i culturals dels alumnes, i de les seves característiques individuals respecte a motivacions, capacitats, estils i ritmes d’aprenentatge.
La resposta a la diversitat, condició essencial d’una educació de qualitat, és un dels principals reptes que tenim plantejats actualment, ha que la implantació dels principis de l’educació inclusiva demana canvis importants en les actituds, en els currículums, en les pràctiques pedagògiques, la formació dels docents, els sistemes d’avaluació i l’organització de les escoles.
Un esforç sens dubte important, però, totalment necessari per aconseguir que l’educació arribi a tothom, i gràcies a la seva enorme força transformadora, per evitar l’exclusió social i avançar decididament en el camí del benestar i la justícia social.
| (texto en castellano)
La educación es el pilar básico para el desarrollo personal y es esencial para la cohesión social. Es motor de desarrollo y bienestar social y contribuye a reducir la pobreza y la desigualdad y lograr justicia social.
La educación no es sólo fin y derecho, la educación facilita el ejercicio de otros derechos civiles, políticos y sociales, por eso su negación afecta el desarrollo de la persona e incide en la construcción de la sociedad. La educación fortalece el tejido social, socializa y forma a los ciudadanos.
“Abrid escuelas y se cerrarán cárceles” afirmaba con rotundidad durante el Siglo XIX la escritora y socióloga española Concepción Arenal. No era la primera vez ni, sin duda, la última, que se señala la educación como el principal instrumento para conseguir el progreso y el bienestar de los ciudadanos. Muchos años atrás, en el siglo VI antes de Jesucristo, en la Grecia clásica, uno de los grandes sabios de la humanidad, Pitágoras, ya había expresado con palabras muy similares la misma idea: “Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres”, decía.
Sin duda esta idea ha sido y es ampliamente compartida por los Parlamentos y los Gobiernos no únicamente de Iberoamérica sino del mundo entero y por eso los Convenios Internacionales y las legislaciones nacionales reconocen la educación como un derecho fundamental de la persona que los poderes públicos deben garantizar.
La Constitución andorrana de 1993, en el artículo 20 determina, en una línea muy similar a lo que establece el artículo 26 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, lo siguiente:
1. Toda persona tiene derecho a la educación, que debe orientarse hacia el desarrollo pleno de la personalidad humana y de la dignidad, fortaleciendo el respeto a la libertad y a los derechos fundamentales.
2. Se reconoce la libertad de enseñanza y de creación de centros docentes.
3. Los padres tienen derecho a escoger el tipo de educación que hayan de recibir sus hijos. Igualmente tienen derecho a una educación moral o religiosa para sus hijos de acuerdo con sus propias convicciones.
Y el artículo primero de nuestra Ley de Educación, también del año 1993, establece que toda persona tiene derecho a recibir una educación básica que le permita desarrollar la propia personalidad, formarse como ciudadano y participar en el desarrollo del país
Sin embargo una cosa son los principios y valores que establecen la Constitución y la ley, y otra, en ocasiones diferente, su aplicación práctica, su materialización. En ocasiones, lamentablemente, las limitaciones presupuestarias nos impiden desplegar en toda su amplitud las medidas necesarias para obtener la correcta asunción de aquellos principios y valores. Por este motivo es conveniente recordar una vez más que la Educación no es un gasto, es una inversión. Es, que duda cabe, la inversión más útil y necesaria para garantizar el bienestar social del conjunto de la ciudadanía.
Ante la actual situación de crisis económica mundial, deberíamos redoblar los esfuerzos en educación, ciencia e innovación e intentar reforzar la comunidad a través de un nuevo vínculo entre economía y educación.
Las expectativas de los ciudadanos respecto el papel de los sistemas de educación y formación han aumentado los últimos años. Las necesidades de las economías y sociedades han evolucionado. El modelo educativo debe estar enfocado en el aprendizaje pero también en la capacidad de seguir aprendiendo a lo largo de nuestras vidas. La formación debería de ser una ocupación toda la vida. La formación debería de ser más atractiva y estar más orientada al mercado laboral, a dar los conocimientos y capacidades necesarias para que cada uno pueda forjarse un futuro personal y laboral digno, sostenible en sociedad.
En los países desarrollados, un 85% de los jóvenes acaba secundaria y un 60% estudia en la Universidad. En los países en desarrollo, los porcentajes son de 49% y 8%. Que duda cabe que una de las mejores políticas sociales, la mejor política me atrevería a afirmar, es una educación de calidad y masiva.
Pero ¿sabemos realmente que tipo de educación se ofrece en nuestros países? ¿Hemos debatido en nuestras respectivas asambleas el futuro de nuestras escuelas? ¿Qué pretendemos con la educación? ¿Dar capacidad de raciocinio, crítica y opinión para formar personas participativas y innovadoras? . O, por el contrario, ¿todavía hoy satisfacer las necesidades de la industrialización, es decir formar personas disciplinadas con preparación técnica jerarquizada en distintos grados? ¿En los parlamentos, hemos analizado lo que estamos consiguiendo con nuestro actual sistema educativo? ¿Sabemos qué se enseña en las escuelas? ¿Qué se "enseña" o "desenseña" (si me permiten esta expresión) en sociedad? Aprobamos presupuestos pero ¿sabemos realmente en que estamos invirtiendo? Por qué no analizar con detalle el contenido, los enfoques, las estructuras y las estrategias educativas para detectar la necesidad de cambios en los currículos, actitudes, formación de docentes, sistemas de avaluación, prácticas pedagógicas,…
Por estas razones hemos de celebrar el excelente trabajo realizado desde que el año 2008 los ministros de Educación Iberoamericanos, reunidos en El Salvador, acordaron impulsar el proyecto “Metas Educativas 2011; la Educación que queremos para la generación de los Bicentenarios” cuyo documento final será –así lo espero- aprobado por la Cumbre de Jefes de Estado y de Gobierno que se celebrará aquí dentro de unas semanas.
Una de las metas que se incluye en el documento final es la apuesta decidida por la educación inclusiva, o, dicho en otras palabras, la apuesta por la equidad en la educación.
En Andorra, desde hace unos años, se han desarrollado medidas de inclusión en la escuela pública de todas las personas con necesidades educativas específicas debidas a una situación de discapacidad intelectual, sensorial o física.
Este, el de la inclusión de las personas con discapacidad, es uno de los retos que plantea la educación inclusiva pero no el único pues a las otras causas tradicionales de exclusión social (pobreza, diferencias naturales o sociales, de género, étnicas), últimamente se han sumado otras "nuevas" como el analfabetismo digital, la pérdida de los valores integradores o la ruptura de los modos tradicionales de integración social como consecuencia de los movimientos migratorios, la dispersión de las familias, la urbanización desordenada o el fin de la solidaridad basada en la proximidad.
Actualmente en nuestro país ha comenzado a elaborarse un ambicioso plan de acción global de atención a la diversidad en la escuela. Se trata de dar respuesta a la diversidad de necesidades de aprendizaje del alumnado, diversidad que es fruto de la diferente procedencia social y cultural de los alumnos y alumnas y de sus características individuales respecto a motivaciones, capacidades, estilos y ritmos de aprendizaje.
La respuesta a la diversidad, condición esencial de una educación de calidad, es uno de los principales retos que tenemos planteados actualmente, ya que la implantación de los principios de la educación inclusiva exige cambios importantes en las actitudes, los currículums, las prácticas pedagógicas, la formación de los docentes, los sistemas de evaluación y la organización de las escuelas.
Un esfuerzo sin duda importante pero totalmente necesario para conseguir que la educación llegue a todas y todos y, gracias a la enorme fuerza transformadora de la educación, evitar la exclusión social y avanzar decididamente en el camino del bienestar y la justicia social.
|