Paraules del síndic general, Vicenç Mateu Zamora. Dia de la Constitució, 14 de març de 2017
Discurs del Síndic General
M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora
Molt Il·lustres, Honorables, Magnífiques i Distingides Autoritats,
Excel·lentíssims Ambaixadors,
Benvolguts conciutadans, Senyores i Senyors,
Avui fa 24 anys que els andorrans vam aprovar la Constitució. L’any que ve, quan compleixi el quart de segle, serà sense dubte una fita especial i també la porta d’entrada a la celebració, 1419-2019, del sisè centenari del Consell de la Terra, del Consell General. Però no cal que ens esperem a una efemèride tan assenyalada per aturar-nos un moment i observar el camí que hem traçat d’aleshores ençà.
Des d’aquell 14 de març de 1993 Andorra ha viscut una important transformació, visible en tots els àmbits: institucional, polític, econòmic i social. El canvi més profund, però, és un canvi de mentalitat. Hem abandonat el consell d’Antoni Fiter i Rossell de mantenir nets els camins interns mentre resten bruts i pedregosos els camins cap a l’exterior; hem deixat de ser un país tancat i que desconfia d’allò que li pugui venir de fora, per promoure, conservar i enfortir, tal i com proclama el preàmbul de la carta magna, “unes relacions harmòniques amb la resta del món, i especialment amb els països veïns, sobre la base del respecte mutu, de la convivència i de la pau”.
Amb l’aprovació de la Constitució, els andorrans ens vam dotar de l’instrument que fixa les regles del joc per al desenvolupament de l’activitat en els diferents àmbits, d’acord amb els principis que inspiren l’acció de l’Estat: el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona. Avui, 14 de març, el Consell General i el conjunt de les institucions públiques renovem el compromís amb la consecució d’aquests valors. Perquè el text constitucional ofereix el marc de convivència, però som els polítics i el conjunt de la ciutadania els que n’hem de saber aprofitar les potencialitats i transformar les paraules en una realitat tangible que ens sigui favorable i ens uneixi com a societat. Un exemple en aquest sentit és l’elaboració del Llibre Blanc de la Igualtat que aplega entitats, representants institucionals i tècnics per poder copsar la realitat sobre la igualtat i proposar mesures correctores allà on es produeixen situacions de discriminació.
Hem viscut anys de crisi i de trasbals, durant els quals ens hem vist obligats a repensar-nos, individualment i col·lectivament. Durant segles l’equilibri ha estat senya de la nostra identitat. Ara més que mai, hem de ser capaços de trobar la justa mesura entre la tradició i una nova manera de fer, necessàriament oberta i transparent en un món que, en globalitzar-se, s’ha tornat més petit i proper.
Això requereix, sobretot, generositat i una mirada que s’elevi per damunt del curt termini, cap a un horitzó que és el nostre i també el de les generacions a venir.
La intenció, ben segur, hi és. Tanmateix, la realitat del dia a dia en ocasions ens pot arribar a desanimar. Veiem com algunes de les certeses sobre les quals ens havíem recolzat desapareixen davant dels nostres ulls, molt ràpidament i abans que els fruits de l’obertura i la diversificació es percebin com una alternativa prou sòlida per conservar el nivell de benestar que havíem assolit.
Els reptes que tenim al davant són importants, si volem que Andorra continuï oferint oportunitats de creixement als seus ciutadans i, molt especialment, als joves que tot just comencen a obrir-se camí. Malgrat les dificultats, moltes i diverses, hem de treballar per avançar plegats, sense deixar ningú enrere, cap a un futur de prosperitat.
Conscients que és molt el que ens hi juguem, les persones que estem al capdavant de les institucions públiques no només hem d’actuar amb la màxima diligència, sinó que ho hem de fer també amb probitat i exemplaritat en cadascuna de les nostres accions.
No és qüestió d’imatge, és qüestió de fer les coses bé. Si així ho fem, la bona imatge se’n seguirà naturalment. Els valors que fa 24 anys erigíem en bandera són vàlids ara com ho eren aleshores, però avui segurament tenen un significat concret més ambiciós. Som més exigents com a societat i això ens obliga, en conseqüència, a ser també més autoexigents.
Els polítics, en primer lloc. Més enllà de les lleis, la nostra conducta ha de complir amb uns paràmetres d’ètica que són els que els ciutadans esperen de nosaltres. I quan es traspassa el límit de la legalitat, la Justícia ha de respondre amb celeritat i amb la independència i la imparcialitat que se li suposen i se li exigeixen. Perquè ni és bona la judicialització de la política, ni menys encara, la politització de la justícia. Aquest és l’Estat de Dret que emana de la Constitució, que estableix la separació de poders i que vetlla, des de l’imperi de la llei, des del principi que la llei és igual per tots, perquè no s’imposi el més fort, el més poderós, o el que de més mitjans disposi.
Distingides autoritats, Senyores i Senyors,
M’he referit abans a l’equilibri com a tret d’identitat. Els andorrans en som molt gelosos, sabedors que la neutralitat, del llatí neuter–ni l’un ni l’altre- ens ha permès de travessar més de set segles d’història mantenint la nostra sobirania. El seu màxim exponent, amb arrels als Pariatges del segle XIII, és el Coprincipat i el fet que tots dos Coprínceps, de manera conjunta i indivisa, siguin reconeguts a la Constitució com a únic cap de l’Estat.
Quan la Constitució ens parla d’enfortir els vincles “especialment amb els països veïns” recull una realitat històrica i la projecta cap al futur com una de les fortaleses d’Andorra. L’equilibri no és una simple qüestió de bones relacions a banda i banda del Pirineu. És també l’accés a sistemes educatius diferents, a xarxes de contactes i sabers, a altres mercats econòmics, a una pluralitat de cultures que mai s’estorben, és l’apreciació de valors que són diversos o també la pertinença a la francofonia o a les cimeres iberoamericanes. No hi volem renunciar perquè forma part de la nostra singularitat i per aquest motiu ens hi comprometem, confiats que a nord i sud hi trobarem la complicitat necessària.
Senyores i senyors, benvolguts conciutadans,
Vivim, a nivell mundial, en temps de desconcert. De crisi, de transició no sabem encara ben bé cap a on. Vivim temps on el vell ja no serveix i el nou encara no ha arribat. Temps on alguns busquen claus d’interpretació en George Orwell quan potser és Aldous Huxley qui retrata amb millor encert el present. Neil Postman ens recorda que Orwell temia aquells que prohibirien els llibres. Huxley, pel contrari, temia que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia els qui ens privarien de la informació. Huxley, que ens en donarien tanta que ens reduirien a la passivitat i a l’egoisme.
Vivim temps de por, de replegament. Vivim temps d’espera. De veure-les venir. I malgrat tot, mai en la història de la humanitat havíem disposat de tant coneixement ni de tanta riquesa. Per això fa mal de veure, des d’un petit país com Andorra, que mentre les grans potències són capaces de mobilitzar-se quan hi ha en joc els grans interessos econòmics, els atemptats al medi ambient, els conflictes armats, les greus crisis humanitàries o la lluita contra la malaltia són –malgrat les grans declaracions de principis- tractades com causes secundàries i no com el que haurien de ser en realitat: allò que ens fa de veritat homes i dones, el veritable motor de millora com a éssers humans.
El 1993, a Andorra vam manifestar la voluntat d’aportar esforç i col·laboració a totes les causes comunes de la humanitat. En el decurs d’aquests anys hem acompanyat aquelles paraules amb fets, amb diàleg, amb cooperació.
Érem aleshores, i som encara avui, sabedors i plenament conscients de la nostra mida. Tanmateix, això no ha estat un obstacle que ens impedís de contribuir, fora de les nostres fronteres, a la promoció de valors fonamentals recollits igualment en el text constitucional, com són la llibertat, la justícia, la democràcia i el progrés social.
La humil veu d’Andorra potser és massa feble per fer-se sentir per ella sola. Però aquest 14 de març vull aprofitar la presència de nombrosos diplomàtics acreditats al Principat per fer una crida al seny i la solidaritat.
Solidaritat, perquè, tal com escrivia el poeta John Donne, el patiment de la humanitat és el patiment de tots i cadascun de nosaltres:
“Ningú no és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part del tot; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu”.
Seny, perquè la raó s’imposi en la governança dels països. Més que mai ens cal diàleg, que implica expressar-nos, però sobretot saber escoltar. Saber escoltar el lament dels ciutadans deixats de banda per unes elits polítiques còmodament instal·lades. En lloc d’anatemitzar certs projectes populistes que ofereixen missatges seductors per aquells que se senten fora del sistema, potser caldria veure l’èxit i la multiplicació d’aquestes propostes com el símptoma que hi ha quelcom que no funciona; que necessitem aprofundir més i més en la igualtat d’oportunitats i en la justícia social, en l’exercici de la democràcia, en el foment de l’economia real i en els mecanismes reguladors i de control que ens ofereix l’estat de dret. Ens cal reformar moltes coses que no s’estan fent prou bé. Tots, en la mesura de les nostres possibilitats, tenim el deure d’actuar per frenar l’espiral de violència i intolerància a la qual ens hem vist abocats darrerament.
Fins divendres de la setmana passada, la Casa de la Vall, el “cor cívic” d’Andorra segons la descrivia Salvador Espriu, acollia una exposició sobre la Retirada, l’exili cap a França dels republicans espanyols com a conseqüència de la Guerra Civil entre els anys 1936 i 1939. Per al Consell General, obrir les portes a aquesta mostra produïda per l’Amical d’antics guerrillers espanyols Gard-Lozère i que ens arribava de la mà de l’Aliança Andorrano-Francesa, el Lycée Comte de Foix i l’Organització Internacional de la Francofonia, suposava l’oportunitat de recordar una història que no ens queda tan lluny en el temps i que, malauradament, estem veient com es repeteix amb uns altres protagonistes. I és que la imatge de milers de persones que cerquen refugi en un altre país ens és, per desgràcia, molt present.
Però no es tracta de caure en el pessimisme de constatar la repetició dels pitjors episodis del passat, sinó de prendre com a exemple aquells que van decidir actuar heroicament. Perquè la gran lliçó de la Història és la valentia, sobretot de les persones anònimes, que gosen plantar cara a l’adversitat i s’atreveixen a somiar un món diferent, més just, millor, en definitiva.
Senyores i senyors, distingides autoritats,
No puc acabar sense fer una nova crida a la unitat. La divisa “Virtus Unita Fortior” ens ha permès avançar a través de la història. Apreciem-la avui com una consigna vigent que ens ha d’ajudar a superar les adversitats presents i futures.
No es tracta d’abraçar cap pensament únic. Oblidem-nos d’estèrils i repetitius debats de bons i dolents. Ben al contrari. Ajuntem esforços, sumem. Es tracta de contrastar criteris, opinions i coneixements diversos en favor de l’interès general i pel bé comú.
Recuperem avui l’esperit de la Constitució i, orgullosos del llarg recorregut que ens ha portat fins aquí, disposem-nos a fer cada dia un nou pas, amb prudència, contenció i mesura quan calgui, però sempre amb fermesa i determinació.
Moltes gràcies,
VISCA ANDORRA!