Discurs del M.I. Sr. Vicenç Mateu Zamora, síndic general amb motiu del dia de Meritxell

Dia de Meritxell, festa nacional d'Andorra.

8 de setembre de 2016

M.I. Sra. Subsíndica,

MM. II. Srs. Consellers i Sres. Conselleres Generals,

M.I. Cap de Govern,

MM. II. Representants dels Coprínceps,

Hbles. Cònsols,

Sr. Vicepresident del Consell Superior de la Justícia,

Sr. President del Tribunal Constitucional,

Excel·lentíssims ambaixadors,

Digníssimes autoritats,

Benvolguts conciutadans,

Senyores i senyors.

El dia de Meritxell és una data que tots els que ens sentim andorrans portem al cor. Avui ens hem llevat orgullosos del nostre petit gran país, orgullosos de ser qui som. Ho demostrem penjant banderes als balcons i a les finestres, omplint les xarxes socials, que transcendeixen fronteres, amb els millors desitjos pel Principat d’Andorra.

Demà possiblement reprendrem la rutina. Amb el retorn als horaris atapeïts, a les presses dels matins, al cansament al final de la jornada, ens quedarà poc temps per recordar les proclames que avui ens han emocionat.

Malgrat això, no podem oblidar el compromís cívic que tenim amb Andorra, un projecte compartit, l’èxit del qual depèn de tots i cadascun de nosaltres. I és que depèn de tots i cadascun de nosaltres de fer-la més eficient i competitiva, creativa i innovadora. Depèn de tots i cadascun de nosaltres, en definitiva, de construir una Andorra millor, més justa, més solidària i més sostenible.

Aquest darrer any hem demostrat, un cop més, que, malgrat les dificultats –moltes i diverses–, som capaços d’assolir grans fites. Hem acollit altra vegada tota mena d’esdeveniments que projecten al món la nostra millor imatge i que atrauen centenars, milers d’espectadors. També hem arribat a competir al més alt nivell, al costat de les potències mundials, gràcies a l’esforç i la voluntat de superació dels nostres esportistes olímpics.

La grandesa d’Andorra, però, es troba també en la feina discreta i constant de moltes entitats socials i culturals, de clubs i federacions esportives. A voltes ens arriba el reconeixement de fora, com va passar amb els fallaires i la inscripció de les festes del foc del Pirineu a la llista de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. En altres ocasions és l’agraïment no esperat el que dóna sentit a hores i hores de dedicació. Penso, per exemple, en mossèn Ramon Rossell, que compleix cinquanta anys de sacerdoci a Canillo i que en fa quaranta que, superant les adversitats, va posar en marxa AINA. Per la casa de colònies han passat molts infants que avui ja són adults, però a la seva motxilla hi porten encara els valors de l’amistat, la solidaritat, la lleialtat i l’amor a aquestes muntanyes.

Distingides autoritats,

Senyores i senyors.

Igual que el curs escolar, demà comença un nou curs polític. Aquest és un inici més simbòlic que real, atorgant als símbols la importància que els pertoca, i és que la política, com el país, no s’aturen. Al Consell General tenim en tràmit parlamentari nombrosos projectes de llei que consoliden el camí de transformació iniciat i que, al costat de molts dels textos que es van aprovar la passada legislatura, ens permeten obrir-nos al món oferint seguretat i confiança.

És cert que sovint ens deixem emportar per titulars sensacionalistes, oblidant que aquests no són més que onades –algunes certament violentes. La tendència de la marea és, en canvi, la d’una nova Andorra que a poc a poc emergeix de la crisi i que ho fa amb eines que ens han de donar prou confiança per assumir els desafiaments que ens presenti el futur.

Andorra és un Estat petit, modest i auster, que ha de fer front a reptes, demandes, pressions i fins i tot perills, amb molts menys mitjans dels que altres disposen. Conscients de la pròpia fragilitat, convé que en èpoques de trasbals siguem capaços de mantenir la calma i la tranquil·litat, que actuem amb prudència i serenor, que defugim estridències que l’únic que aconsegueixen és perjudicar-nos col·lectivament i, en darrera instància, també com a persones.

La crítica és positiva, motor de millora; l’excés de crítica o d’autocrítica pot arribar a ser una força destructora o paralitzant. Per evitar aquest extrem, des del conjunt de les institucions públiques –Consell General, Govern i Justícia– tenim el deure de guanyar-nos cada dia el respecte dels ciutadans. Per això, és imprescindible que la nostra acció es desenvolupi, per damunt de tot, amb equanimitat. El cert és que perdríem tota credibilitat si caiguéssim en la temptació de ser forts amb els febles i febles amb els forts.   

La cohesió és un dels béns més preuats que tenim. Aquí ens coneixem tots, les distàncies, físiques o d’altres tipus, són curtes. De la proximitat n’hem extret la nostra fortalesa, de la unió n’hem fet la nostra divisa. Una data com la d’avui, dia de Meritxell, hauríem de ser capaços d’aparcar les diferències supèrflues, ser generosos i mirar endavant, per traçar un camí de prosperitat per a tothom.

Des de fa pocs dies, el vestíbul inferior del Consell General acull el poema visual ‘Incomunicació’ de Joan Brossa, una paret de maons que parteix en dos una taula i fa impossible el diàleg entre ambdues bandes. Instal·lada a la seu parlamentària, l’obra de Brossa és el recordatori d’allò que mai s’hauria d’esdevenir: que entre els consellers generals s’alcin murs insalvables que impedeixin d’escometre aquella tasca per a la qual vam ser escollits, i que no és altra que enraonar per arribar a prendre, sempre que sigui possible des de l’entesa, les millors decisions per Andorra.

La capacitat de contrastar punts de vista, de trobar-hi les diferències però també allò que tenen en comú, contribueix a assolir consensos més amplis. El que no hauríem d’oblidar mai és que aquí no hi ha bàndols ni hi han de ser, que ni el Principat d’Andorra ni el Consell General no són aquella taula partida en dos. Tots plegats, des de les respectives opcions però sense deixar que interessos personals o partidistes ens facin perdre una perspectiva més àmplia, hauríem de treballar per un mateix objectiu: l’estabilitat del país, el benestar dels andorrans.

Els representants polítics reflectim la societat i alhora tenim un deure d’exemplaritat. Per ètica i per estètica, sobretot per ètica, no oblidem mai de qui som servidors. La nostra obligació és servir l’Estat, l’interès general del ciutadans davant de particulars i grups de pressió.

Andorra ha viscut moments molt difícils. Potser fins i tot la sobirania del país en algun moment s’ha pogut veure en entredit. Ara bé, mantinguem el cap clar i mirem de no confondre causa i solució, ni els actors d’una i altra. No ens prestem tampoc a aquesta confusió en benefici propi. L’ambició deixa de ser legítima quan posa en perill el bé comú.

Distingides autoritats, benvolguts conciutadans,

És hora d’alçar la mirada i projectar les nostres esperances cap al futur. La setmana passada, un dels ponents de la Universitat d’Estiu citava Muhammad Ali perquè no ens arronsem davant les altíssimes aspiracions de l’agenda que les Nacions Unides han fixat per al 2030:

“Impossible és només una paraula que utilitzen els homes dèbils per viure fàcilment en el món que se’ls va dir, sense atrevir-se a explorar el poder que tenen per canviar-lo. Impossible no és un fet, és una opinió. Impossible no és una declaració, és un repte. Impossible és potencial. Impossible és temporal. Impossible no és res”.

Amb aquest esperit podem afrontar qualsevol adversitat. És més, amb aquest esperit ens podem atrevir a fer realitat qualsevol somni. L’Andorra que deixarem a les generacions futures depèn de la valentia i la generositat amb què prenguem les decisions avui i cada dia. Que res no ens sigui impossible.

Molt bona festa de Meritxell a tothom.

Visca Andorra!