Ves al contingut. | Salta a la navegació

Sou a: Inici / ca / Notícies / Debat sobre l'orientació política global del Govern

Debat sobre l'orientació política global del Govern

Intervenció del cap de Govern, Antoni Martí

Intervenció del cap de Govern, Antoni Martí, durant el debat sobre l'orientació política global del Govern

 

VÍDEO

 

Molt Il·lustre Senyor Síndic,

Molt Il·lustre Senyora Subsíndica,

Molt Il·lustres senyores conselleres i senyors consellers generals,

Fa sis mesos, en el moment de pronunciar el meu discurs d’investidura com a candidat a Cap de Govern en aquesta mateixa Cambra, vaig anunciar que tenia la intenció de celebrar un debat d’orientació política a la tardor. En primer lloc, perquè vam començar la legislatura immersos en una crisi la dimensió i l’impacte de la qual ens eren molt difícil d’avaluar en aquell moment. En segon lloc, perquè l’excepcionalitat i la urgència de la situació impedien que es pogués presentar un programa de govern en tota l’extensió i detall que era necessari. I en tercer lloc, per no privar als membres d’aquesta Cambra de celebrar un debat al tomb de l’orientació política del Govern.

Però, sobretot, per retre comptes davant de la ciutadania de la feina feta i de les decisions adoptades; així com per perfilar un full de ruta per al futur.

Vaig proposar celebrar el debat a la tardor perquè creia que en aquestes dates ja estaríem en disposició de conèixer el full de ruta de la resolució de la crisi de Banca Privada d’Andorra, així com de començar a avaluar el seu impacte. També perquè –transcorreguts aquests sis mesos- estem en disposició de saber fins a quin punt les propostes amb què vam concórrer i guanyar les eleccions generals continuen sent vàlides. Perquè la majoria i l’oposició ja estan plenament operatives per debatre la línia política global de l’Executiu. I perquè no volia que aquest debat mediatitzés les eleccions comunals, que se celebraran d’aquí a dos mesos.

El mes passat vaig sol·licitar a la Junta de Presidents la celebració d’aquest debat que comença avui i, per tant, em pertoca començar per agrair a la Sindicatura i a la majoria dels Grups Parlamentaris la bona predisposició mostrada al tomb d’aquesta qüestió. No és habitual que un Cap de Govern se sotmeti en un mateix any a un debat d’investidura i a un debat d’orientació política; però tampoc mai abans la situació havia estat la que hem viscut aquest 2015.

Em presento avui aquí per renovar –de manera simbòlica- la confiança que el Consell General va dipositar en mi l’abril passat i per exposar de manera completa i transparent el full de ruta del Govern per als propers anys.

 

Deia fa uns dies –amb motiu de la presentació de l’informe de la Cambra de Comerç- que tots havíem començat aquesta legislatura amb la respiració continguda. Recordo perfectament l’ambient que es vivia en aquest mateix edifici el dia de la Constitució, la mateixa setmana que el FinCEN nord-americà havia fet pública la seva nota sobre BPA. Tot i que ara hem deixat enrere l’excepcionalitat d’aquells moments, crec que hem de tenir sempre presents les paraules del Síndic d’aquell dia.

Un ambient similar es vivia el dia de la constitució del Consell i el dia investidura i de l’acte de jurament dels ministres. El que havien de ser dies d’alegria i de celebració s’havien transformat en dies en què només es palpava el pes de la responsabilitat, de la gran responsabilitat que tots nosaltres –des del Consell i des del Govern- acabàvem d’assumir.

Una bona prova d’aquesta responsabilitat la van donar 26 dels 28 membres d’aquest Consell General quan van votar a favor de la llei de resolució d’entitats bancàries. Aquell dia vam donar el primer senyal inequívoc que Andorra tenia un full de ruta per superar la crisi de Banca Privada d’Andorra; i que el full de ruta no era només una decisió del Govern, sinó també un camí compartit per la gran majoria de l’arc parlamentari.

Un camí compartit que –diguem-ho així- venia de lluny: Feia anys que Andorra havia anat homologant la seva regulació financera sota majories parlamentàries i governs de tots els colors polítics. En aquest procés, feia també uns quants anys que havíem signat i començat a desplegar l’acord monetari amb la Unió Europea. De fet, la llei aprovada l’abril passat no era altra cosa que l’adopció d’una de les directives europees que havíem de transposar en compliment d’aquell acord el 2017.

Per resoldre la crisi de BPA vam aplicar el full de ruta que tots nosaltres havíem estat seguint des de feia temps. De forma ràpida, accelerada, fins i tot urgent; però seguint pel mateix camí pel qual fa anys que avancem. El 2015 ha estat un any de sobresalts, però també ha estat un any de confirmacions: perquè la nota del FinCEN sobre BPA no ens ha fet canviar el rumb, sinó sostenir el timó encara amb més força i determinació.

I ho vam fer units. Perquè aquells dies de respiració continguda, de responsabilitat aclaparadora i fins i tot de por, també van ser dies d’unitat nacional. Tant de bo siguem capaços de mantenir la unitat i l’esperit constructiu al tomb de qüestions cabdals com aquesta. I amb això no vull negar el debat polític, ni evitar el control als actes del Govern; però recordem que quan Andorra ens va necessitar, vam treure el millor de nosaltres mateixos. Recordem també que –en certa mesura- Andorra encara ens necessita i ens continuarà necessitant; a tots.

 

Senyores conselleres i senyors consellers,

Mai la solidesa de la nostra economia i de les nostres institucions no havia sofert una prova tan dura com el març passat, arran de la publicació de la nota del FinCEN sobre BPA.

Els andorrans ens hem enorgullit sempre de tenir un sistema financer sòlid, amb unes ràtios de solvència i liquiditat molt per sobre de les exigides en d’altres places financeres. Bona prova n’és que de la crisi financera desencadenada a finals del 2007, Andorra n’havia sortit raonablement ben parada; i a casa nostra no es van viure les situacions límit que es van viure en d’altres sistemes financers.

Però el març passat es va demostrar –un cop més- que no n’hi ha prou de tenir un balanç solvent i de complir amb les exigències de la regulació financera. Es va demostrar que una crisi de la reputació d’un dels nostres bancs pot ser tant o més letal que els riscos estrictament financers. Per això les reformes en benefici de la transparència són tan rellevants.

S’ha dit moltes vegades –jo vaig ser el primer a dir-ho aquell 10 de març- que Banca Privada d’Andorra no tenia un problema de solvència. I era cert. Però la nota del FinCEN va desencadenar una crisi de reputació, que va comportar el tancament immediat de les corresponsalies internacionals i que amenaçava clarament de transformar-se en un greu problema de liquiditat amb un risc real de contagi de la resta de la plaça financera i, de retruc, de tota l’economia andorrana. No ho oblidem mai.

És per això que les nostres autoritats de supervisió financera van decidir intervenir el banc i substituir la cúpula directiva de l’entitat. Sense aquella reacció “ràpida i reflexionada” –i ho dic citant les paraules del primer ministre francès, Manuel Valls- hauríem entrat en un espiral de conseqüències difícils d’imaginar: BPA s’hauria vist abocada a la fallida judicial, els clients de l’entitat haurien perdut bona part dels seus dipòsits i molt probablement el risc s’hauria estès a la resta de la plaça financera. Amb això tots hi estarem d’acord, suposo.

Des del març passat, hem vist com les agències de qualificació han rebaixat el ràting d’Andorra i dels seus bancs. Però en tots els seus informes es destaca que la reacció de les autoritats andorranes ha evitat que la crisi vagi a més: Que afecti a la resta del sector financer i a l’economia productiva.

Hem de fer un balanç positiu de l’actuació de l’INAF, de l’actuació del Govern i de l’actuació d’aquest Consell General. Sense la rapidesa i la determinació amb què vam prendre les decisions la primavera passada, avui estaríem molt pitjor del que estem ara. Ho diuen –m’hi he referit fa un moment- les agències de ràting; ho diuen observadors internacionals com el primer ministre francès, el govern espanyol o –més recentment en la seva visita a Andorra- els expresidents del Parlament Europeu.

Sis mesos enrere teníem tres prioritats: Garantir que els clients de BPA no perdessin els seus estalvis. Evitar que la crisi s’estengués a la resta de la plaça financera i a la resta de l’economia. I minimitzar l’impacte sobre els treballadors de l’entitat, que no són responsables de la situació creada. Aquests tres objectius són possibles encara avui, perquè s’ha fet el que s’havia de fer.

És més: Avui estem molt més a prop d’aquests tres objectius del que hi estàvem fa sis mesos. Les mesures adoptades al març i la llei aprovada l’abril passat han evitat que el risc s’estengui a la resta de la plaça financera i han fet que l’impacte sobre l’economia sigui limitat. El full de ruta fet públic per l’Agència de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB) és la garantia que els clients podran recuperar els seus dipòsits i valors en els propers mesos. I això és essencial; i està per sobre de totes les polèmiques.

L’acord assolit l’estiu passat entre els treballadors de l’entitat i l’AREB ha permès donar la sortida menys dolenta –perquè en aquest cas no hi ha una sortida que sigui 100% bona- a la situació dels empleats del banc. Cal dir les coses tal com són i no es pot fer optimisme irresponsable quan hi ha en joc els llocs de treball de tantes persones: La solució a què s’ha arribat és la menys dolenta. És una solució responsable i aquí, un cop més, els empleats de BPA han demostrat el seu sentit de la responsabilitat.

 

No podem deixar enrere aquests mesos difícils sense extreure’n una lliçó. Després d’anys de recessió i de profundes reformes del nostre model de creixement, tot just quan començàvem a remuntar, tot just quan la majoria d’indicadors econòmics feia ja uns mesos que estaven positiu, l’afer BPA va fer trontollar un dels pilars de la nostra economia.

La primera lliçó que n’hem d’extreure –i ja ho vaig dir aquí mateix el dia de la investidura- és que les reformes eren molt necessàries, fins i tot més necessàries del que alguns pensaven. Haver deixat passar l’oportunitat de signar els CDIs amb França i Espanya hauria estat un error; com hauria estat un error voler endarrerir –encara més- la reforma fiscal i l’obertura econòmica.

La segona lliçó que no hem d’oblidar és que cal seguir avançant pel camí de l’homologació financera. No hi ha un altre camí. Si fa uns anys alguns tenien dubtes sobre la conveniència de signar l’acord monetari amb la Unió Europea, crec que avui ningú no els té. Especialment al sector financer.

Perquè els representants del sector financer saben que necessiten una plaça homologada, que compleixi amb els estàndards de regulació i supervisió de l’entorn europeu i de la majoria de països del món. Per tant, caldrà seguir adaptant els nostres mecanismes de regulació; seguir ampliant els recursos humans i materials dels nostres organismes de supervisió i obrir la reflexió sobre com podem garantir al nostre sistema financer l’accés als mecanismes de liquiditat d’institucions internacionals.

No hi ha res decidit en aquest sentit i no tot està en mans del Govern. És per això que des d’ara vull invitar a la Comissió Especial de Vigilància i Prevenció del Risc per a l’Estabilitat Financera a tractar aquesta qüestió. Perquè entenc que una de les raons de ser de la Comissió és treballar per millorar la regulació i els mecanismes de supervisió de què disposa la nostra plaça financera. Sense negar altres funcions a la Comissió, aquesta em sembla especialment rellevant.

Però hi ha una lliçó encara més profunda: El que l’afer BPA ens demostra és que allò que afecta a un ens afecta a tots. Tant a nivell local com global, perquè fa anys que tot està ja interconnectat i globalitzat. El que afecta a un ens afecta a tots; i el que fa un ens afecta a tots. No podem pensar que allò que passa en un sector de l’economia només té afectació en aquell sector, o en aquella empresa o en aquell departament. I això val també per al sector públic: el que li passa a un Comú afecta als altres i el que faci una empresa pública també té efectes sobre la resta del sistema. I quan un govern estira més el braç que la màniga també afecta als governs que el succeiran; i jo en sé alguna cosa d’això. I quan una generació no posa les bases d’un creixement sostenible també està hipotecant les generacions futures.

Si això que dic és veritat –i ho és- en els països grans i a nivell internacional, encara és més cert en un país de reduïda dimensió com el nostre. A Andorra tots som un. No ho oblidem mai.

És amb aquest esperit que voldria resumir l’orientació política del Govern: Tots som un. Tots hem de remar en una mateixa direcció: El Govern, els Comuns, les empreses públiques i privades i la societat civil. Perquè tots tenim reptes comuns i interessos comuns. Perquè allò que afecta a un ens afecta a tots; i perquè allò que afecta a tots ho hem de resoldre entre tots.

Per això més que d’un programa de Govern m’agradaria avui parlar d’un projecte de país.

 

Senyores i senyors consellers,

Quan la crisi de BPA va trucar a la porta del nostre país, tot just començàvem a deixar enrere una crisi sistèmica que –pel cap baix- havia durat set anys. En efecte, des de finals del 2007, tots els indicadors havien anat en negatiu: les importacions de mercaderies, les matriculacions de vehicles, la construcció, l’obertura de comerços, l’atur i el nombre d’assalariats. I tots aquests indicadors van canviar la tendència i van començar a recuperar-se la segona meitat del 2013. I ens n’hauríem d’alegrar tots.

Sembla que no va agradar gaire en alguns grups d’aquesta Cambra quan vaig dir que cap govern no té una vareta màgica per conjurar la reactivació econòmica i que el creixement no es decreta. No ho he dit ara per primer cop: si repassem les meves intervencions al Consell General, ja ho vaig dir el 2012. I aleshores tampoc no va agradar a alguns consellers de l’oposició. Potser perquè uns i altres enyoren aquells famosos paquets de mesures de reactivació: tots ells ben intencionats, però que no van tenir –ni de bon tros- l’efecte que s’esperava. Perquè el que Andorra necessitava i necessita és consolidar un canvi de model. El canvi de model que nosaltres estem fent. Un canvi cap a un model de creixement sostenible.

Ho repeteixo perquè ho crec: La reactivació econòmica no la decreten els governs. La reactivació econòmica ve de la mà de la iniciativa dels professionals i dels empresaris, dels esforços de la gent que treballa i de la creativitat de la societat civil. I un govern responsable ha d’acompanyar aquesta reactivació: com nosaltres l’hem acompanyada i l’acompanyarem. Amb plans d’estímul directes, amb una simplificació de la burocràcia i amb plantejaments estratègics per a cada sector productiu.

Un govern responsable ha d’acompanyar el creixement. Però, sobretot, el que ha de fer un govern responsable és posar les bases perquè aquest creixement sigui sostenible. I un creixement sostenible passa també per identificar bé els perills latents de futur. Deixar la solució dels problemes per a més tard seria arribar massa tard. I ja ens ha passat massa vegades a Andorra.

Un model de creixement poc diversificat, sense unes finances públiques sanejades, amb una economia tancada i poc transparent i amb una administració lenta i feixuga, no és un model sostenible. Com tampoc no és sostenible que les pensions no estiguin garantides i que la despesa de la sanitat estigui descontrolada.

Aquest és el model amb què ens vam trobar quan vam arribar al Govern el 2011. I no es tracta de fer greuges a ningú: tots érem responsables d’haver mantingut aquell model; i jo admeto que potser tingui més responsabilitats que d’altres. Però la responsabilitat que realment tenia fa quatre anys i mig era la responsabilitat de canviar-lo.

 

Tots els informes encomanats, totes les avaluacions de les agències de ràting, tots els estudis... Tots coincidien –i encara coincideixen- a assenyalar que el punt feble de l’economia andorrana era i és la seva escassa diversificació. Tenim els riscos i les oportunitats massa concentrats en uns pocs sectors. I això ens fa extremadament fràgils: fa fràgil el sector privat i fa fràgil el sector públic, els ingressos del qual depenen d’aquest sector privat. Una economia més diversificada és una economia més sostenible.

Amb la diversificació de l’economia passa com amb el creixement: no es decreta. No la fan els governs. Però sí que podem crear les condicions perquè aquesta diversificació arribi. I nosaltres hem treballat intensament i seguirem treballant intensament per crear aquestes condicions.

La primera era aixecar els obstacles que impedien que a Andorra es poguessin desenvolupar determinats sectors. Diguem-ho clar: per protegir uns sectors determinats –que han donat molt a Andorra, és cert- hem deixat sense explotar el gran potencial que el nostre país tenia en altres sectors. Hi ha altres països petits com el nostre a Europa que tenen empreses de serveis internacionals i que tenen petita indústria innovadora i d’alt valor afegit. Però no es pot tenir això amb una economia no homologada i tancada en ella mateixa.

Per això la primera assignatura pendent era aixecar les traves que impedien fer negocis des d’Andorra cap al món. I això passa per un sol camí: convenis per evitar la doble imposició. ¿On estàvem el 2011 i on estem ara? El 2011 teníem la reforma fiscal a mig fer, sense que ningú hagués posat damunt la taula amb valentia la necessitat d’introduir un IRPF i amb un horitzó poc clar pel que fa als convenis de doble imposició.

En quatre anys hem culminat la reforma fiscal i hem signat convenis de doble imposició amb França, amb Espanya, amb Portugal, amb Luxemburg, amb els Emirats Àrabs i amb Liechtenstein. I tenim la porta oberta per seguir negociants CDIs amb altres països. Aprofitem aquesta porta i totes les portes que se’ns obren; totes i cadascuna de les portes que se’ns obrin. Aprofitem que tenim un model fiscal competitiu que ens permet signar aquests convenis. No fer-ho, hauria estat altament irresponsable.

Com també em sembla altament irresponsable –i ho dic amb tot el respecte- l’abstenció del Grup Liberal –que és el primer grup de l’oposició- en la ratificació del conveni de doble imposició amb Espanya. Jo entenia que els liberals eren hereus d’una certa trajectòria política i que serien coherents amb aquesta trajectòria. Recordo que va ser el Govern encapçalat pel senyor Albert Pintat el primer a parlar de convenis de doble imposició; i que el mateix Cap de Govern Pintat veia el CDIs com la continuació lògica i natural de l’intercanvi d’informació a què ell mateix es va comprometre amb la Declaració de París.

 

Crec –modestament- que aquest Govern i la majoria parlamentària que li dóna suport han fet un bon diagnòstic de per on va el món i de quin ha de ser el lloc d’Andorra en aquest món. Fa 20 o 25 anys que vivim en una economia global i és normal –i bo- que una economia global tingui regles globals. Les exigències de més cooperació i més transparència no són la reacció d’unes grans potències colpides per la crisi financera i econòmica de fa uns anys. Qui pensi que això és una ventada que passarà i que Andorra es pot arrecerar per capejar el temporal, s’equivoca. I molt.

Això no és una ventada. Això és un nou ordre de coses del qual Andorra ha de formar part; perquè pot formar-ne part; perquè hi ha lloc per nosaltres si fem les coses amb rigor i amb seriositat. Pensar que el nostre país només pot viure al marge i del marge és tenir molt poca confiança en aquesta terra i la seva gent.

Per això en els propers mesos seguirem pel camí de la transparència que vam iniciar amb la declaració de París el març del 2009. A finals del 2013 Andorra va manifestar el seu compromís de seguir avançant pel camí de la transparència, signant el conveni multilateral de l’OCDE. Un conveni que el Govern enviarà al Consell General per a la seva ratificació a principis de l’any vinent. I aquest any signarem l’intercanvi d’informació automàtic en el marc de la Unió Europea. Tot amb un únic horitzó: l’entrada en vigor el setembre del 2018. Entenc que això pugui generar vertigen en alguns: però fa set anys l’intercanvi d’informació a demanda també generava vertigen; i fa dos o tres anys, l’IRPF era –segons alguns alarmistes- la fi d’Andorra. I aquí estem; i tirem endavant.

 

Els avenços cap a un món més cooperant i transparent no s’aturen. I Andorra no pot aturar-se. En el marc del Consell d’Europa i en l’àmbit de la prevenció del blanqueig de capitals, acabem de superar –ho coneixíem fa un parell de setmanes- la quarta ronda d’avaluacions del Moneyval. I haurem de seguir implementant reformes en els propers mesos i anys. Com la regulació de les assegurances, en la qual ja està treballant el Ministeri de Finances i que arribarà al Consell General properament.

Aquí vull saludar el sentit d’Estat que en aquesta qüestió sempre ha demostrat tenir el Partit Socialdemòcrata. Recordem el que va passar en aquesta Cambra no fa pas gaire, l’estiu passat, quan es van votar els tres projectes de llei que donaven compliment a les recomanacions del Moneyval. A les recomanacions per millorar la prevenció i la lluita contra el blanqueig, en un moment crític, en què la plaça financera andorrana estava en focus d’atenció, pocs mesos després que des dels Estats Units es qualifiqués un dels nostres bancs de “preocupació de primer ordre per blanqueig de capitals”. Doncs bé, en aquest context –fins i tot en aquest context- els consellers de SDP es van abstenir en un dels textos i els 8 consellers liberals van votar en contra de les tres lleis.

I jo em pregunto: ¿El Partit Liberal vol ser alternativa de govern? ¿Votant contra les lleis que ens permeten avançar en prevenció i lluita contra el blanqueig de capitals? ¿Precisament en el moment en què Andorra ha estat més assenyalada per aquesta qüestió?

 

En un altre ordre de coses, el juny passat ens sorprenia l’elaboració d’una llista europea de països i jurisdiccions mal anomenades no cooperants. Una llista elaborada a partir de les llistes nacionals dels diferents estats membres i en la qual Andorra s’hi va trobar injustament inclosa. I dic injustament perquè va caldre aclarir algun malentès –com ho és el fet que figuréssim erròniament en la llista espanyola- i també perquè Andorra figura en alguna llista que fa anys que no ha estat revisada. Per això aquest estiu s’ha fet una gran feina explicant a diversos països membres de la UE totes les reformes i esforços que Andorra ha fet en matèria de transparència i de cooperació econòmica i fiscal.

Recentment, amb motiu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, el ministre Saboya i jo mateix vam tenir l’ocasió de celebrar diverses reunions bilaterals amb països que inclouen Andorra en la seva llista nacional. I estic segur que gràcies a les reformes fetes aquests últims anys –que són ben enteses per la comunitat internacional- Andorra acabarà sortint de la llista paneuropea. N’estic segur. O més ben dit: sense les reformes dels últims anys, avui no tindríem cap possibilitat de sortir d’aquesta llista.

 

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

La necessitat de diversificar l’economia no és un caprici. A Andorra i a arreu sabem que cal diversificar els riscos i les oportunitats. Però és que en el nostre cas, diversificar l’economia és també assegurar la supervivència de l’Estat. Penso que l’obligació d’un governant responsable comença per dir les coses tal com són: I l’estructura d’ingressos del nostre Estat té un punt feble que presenta un risc enorme, no només per a la nostra economia, sinó també per a la nostra sobirania. Aquest risc és l’excessiva dependència dels impostos especials, particularment de l’impost especial sobre el tabac. Un impost que actualment representa el 26% del pressupost d’ingressos del Govern. I en els propers anys tot fa pensar que es reduirà la recaptació per aquest impost: perquè tant la lluita contra el contraban com el descens del consum de tabac faran que la recaptació per aquest impost especial vagi a la baixa.

A això cal sumar-hi un altre risc, també derivat de l’escassa diversificació de la nostra economia: La recaptació d’impostos provinent del sector financer (tant l’impost de societats com l’IGI) tampoc no creixerà al llarg dels propers anys: Tant la regulació financera com l’evolució cap a la transparència i l’intercanvi automàtic fan preveure un descens de la recaptació tributària.

Fa quatre anys que vam començar a introduir la imposició directa; i és cert que el nou model fiscal no està encara prou rodat. Però sí que ja en podem extreure algunes conclusions; la primera és que: Per diversificar els ingressos públics no n’hi ha prou de diversificar les figures tributàries, sinó que el que cal –una vegada més- és diversificar la nostra economia.

Perquè dependre de manera tan gran d’un sol producte i sempre dels mateixos sectors és tenir sota els peus una bomba de rellotgeria. I aquí, novament, calen polítiques d’anticipació per desactivar-la. Per això fem una obsessió de desenvolupar nous sectors d’activitat, com els turisme de salut o com els sectors lligats a les noves tecnologies i la innovació.

Per això és rellevant repensar l’ús que fem de les empreses parapúbliques. Perquè FEDA i Andorra Telecom són també peces clau, que contribueixen positivament a la creació de riquesa i aporten recursos a l’Estat; i hem de garantir que aquesta aportació de recursos sigui sostenible. En aquest sentit, el Govern que encapçalo entén que FEDA i Andorra Telecom tenen una estructura d’ingressos poc diversificada i que cal avançar per fer que siguin menys dependents d’unes activitats concretes. I també perquè les parapúbliques han de ser un motor que contribueixi a crear a nous sectors d’activitat i a diversificar el nostre model econòmic. Per això hem unit esforços i estratègies de les dues companyies públiques sota el paraigua de la Fundació Actua Tech.

En el cas de FEDA això passa per ampliar l’activitat amb les plantes de cogeneració, com la que s’està construint a Incles i la que es construirà en els propers anys a la Comella; i també pel projecte de minicentrals elèctriques, que aprofitaran l’aigua dels rius per generar electricitat. Tot plegat ha de permetre desenvolupar un nou sector d’activitat amb la participació de capital privat, així com reduir la nostra dependència energètica de l’exterior. També ens hi va una part de la nostra sobirania.

Amb aquest objectiu, la ministra de Medi Ambient va presentar fa una setmana el projecte de llei regulador de FEDA amb l’objectiu de convertir la parapública en una societat anònima de capital majoritàriament públic. Aquesta nova estructura societària permet la participació de la inversió privada en el mercat de l’energia, ja sigui per la via de la concessió o per la via de la co-inversió d’un privat amb FEDA. El projecte de les minicentrals elèctriques és només el principi d’una nova política energètica oberta a la participació privada i que busca avançar en la sostenibilitat i la reducció de la dependència exterior.

En el cas d’Andorra Telecom, la necessitat de diversificar els ingressos de la companyia és encara més evident. Els bons resultats dels últims anys no poden desviar la nostra atenció d’un fet molt rellevant: la gran dependència que Andorra Telecom té del roaming dels clients estrangers. Estem veient com a arreu les tarifes per roaming tendeixen a reduir-se; i a mig termini Andorra també deixarà de ser una excepció en això. Cal, doncs, que estiguem preparats.

És per això que a finals de la passada legislatura vam aprovar la llei que convertia Andorra Telecom en una societat anònima –de capital 100% públic- per permetre que la nostra empresa de telecomunicacions pugui seguir diversificant les seves àrees d’activitat. Una diversificació que ja ha començat amb projectes com el niu d’empreses de l’edifici els Arcs de la Massana o del futur edifici a la seu històrica de la companyia a l’avinguda Meritxell i a l’antiga caserna de Bombers.

El nou viver o niu d’empreses de la Massana té capacitat per acollir 18 empreses tecnològiques a les quals des de Andorra Telecom se’ls farà un seguiment durant 10 mesos. La inversió de la companyia en aquest projecte ha estat de 200.000 euros, amb l’objectiu d’avançar en la diversificació econòmica per la via de les noves tecnologies, així com d’aconseguir que aquesta diversificació no quedi exclusivament concentrada en les parròquies de la vall central.

L’estratègia de diversificació d’Andorra Telecom –de la qual se n’aniran donant més detalls al llarg dels propers mesos- passa també per crear una empresa de call center que doni servei a empreses terceres, tant nacionals com internacionals, i amb capacitat d’atendre en català, espanyol, francès i portuguès. Una empresa que pot arribar a crear 100 llocs de treball i que suposa una inversió per a la companyia de 400.000 euros.

Aquesta estratègia per buscar noves fonts d’ingressos per a Andorra Telecom inclou la possibilitat d’internacionalitzar el negoci, amb la compra d’un operador mòbil espanyol. Evidentment, aquest pas suposaria una inversió força més significativa; però podria revertir en un augment substancial de clients, una reducció de costos operatius de l’empresa adquirida i la desaparició de les tarifes de roaming per als andorrans a Espanya.

I això també és fer política d’anticipació davant dels reptes i les oportunitats.

Durant anys, les reserves d’aquestes dues empreses parapúbliques han servit per ajudar a equilibrar els comptes de l’Estat en alguns exercicis. I el meu Govern –ho reconec- també ho ha fet en alguna ocasió. Però han estat aportacions puntuals que cal limitar a situacions excepcionals i que en cap cas no han de posar en dubte o en perill la capacitat financera d’aquestes empreses públiques. Per això hem de garantir un bon nivell de reserves, que permeti seguir efectuant inversions i asseguri el seu creixement. La capacitat d’inversió de les empreses públiques està estretament lligada a la seva capacitat d’adaptació tecnològica i, per tant, de donar un bon servei a les empreses i a la societat.

 

Senyores conselleres i senyors consellers,

El rigor en l’ús dels diners públics no només passa per reduir el dèficit i procurar no incrementar l’endeutament de l’Estat. No només és qüestió de diversificar els ingressos, contenir la despesa corrent i fomentar la inversió. És també qüestió de prioritzar entre els diferents projectes d’inversió i optar per aquells que poden contribuir a generar més activitat econòmica i que aporten més valor afegit.

Això és el que volem fer amb un ús estratègic de les empreses públiques, però també amb una nova concepció de les inversions que es fan des del Govern. És evident que un país de muntanya com el nostre, que rep cada any en visitants més de 100 vegades la seva població estable, continuarà necessitant inversions en la seva xarxa viària. Però penso que també ha arribat el moment que ens plantegem si des del Govern podem dur a terme projectes d’inversió que vagin més enllà de les tradicionals infraestructures viàries.

Continuem tenint un dèficit de comunicacions amb l’exterior. I aquest és un clar exemple del que deia: El retorn d’un heliport nacional que ens situï a mitja hora dels aeroports de Barcelona i Tolosa és evident i innegable. Com també ho és el retorn que tindria una implicació en l’impuls de l’aeroport d’Andorra-La Seu d’Urgell. I vull explicar aquests dos projectes.

No ens enganyem: implicar-nos en la promoció i el funcionament d’un aeroport que està fora del nostre territori té un cert risc; però si ens preguntem a qui li interessa realment que l’aeroport de la Seu funcioni i qui en pot treure un major rendiment, la resposta és clara: som nosaltres. Som nosaltres. És per això que el ministre Alcobé, en una reunió amb la seva homòloga espanyola a Madrid l’estiu passat, va aconseguir el compromís d’Espanya de dotar de sistemes d’aproximació instrumental -com pot ser el sistema GPS- l’aeroport d’Andorra-La Seu. Una demostració més de la bona sintonia amb les autoritats veïnes. I és per això també que és el nostre Govern el que –des d’un treball constant i discret- està liderant els contactes amb companyies i operadors turístics interessats a operar des de l’aeroport d’Andorra-la Seu. Per això vam signar el conveni de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.

Avui no hi ha cap alternativa realista a l’aeroport d’Andorra-La Seu d’Urgell. No és l’hora de fer nous estudis, és l’hora de consolidar projectes. No és l’hora de fer volar coloms; és l’hora de fer volar els avions.

Evidentment, cal ser prudents i avaluar molt bé els costos i el retorn de les inversions a l’hora de destinar diners a infraestructures com l’heliport nacional o com un aeroport que es troba fora del territori andorrà; però també em sembla que queda fora de dubte que disposar d’aquestes dues connexions aèries és vital per al futur de la nostra economia. O no?

Aquest Govern ha demostrat en reiterades ocasions la seva prudència a l’hora de dur a terme projectes d’inversió i la seva voluntat de prioritzar aquells projectes generadors de riquesa.

Pel que fa a l’heliport, en aquests moments, en col·laboració amb l’Aviació Civil Francesa, s’està buscant la millor ubicació. Amb els criteris tècnics i rigorosos d’una organització de prestigi com aquesta. Quan aquest lloc es determini finalment hi haurà crítiques. Sigui quin sigui el lloc escollit, hi haurà crítiques i queixes. En sóc conscient. I diré més: les puc entendre; perquè ja en vam patir –i de molt dures- en el cas del projecte d’un heliport al Roc del Patapou. Però Andorra no es pot permetre per segona vegada una oportunitat fallida. Perquè de queixes també en podrien tenir –per exemple- els ciutadans de la Massana, que suporten dia a dia la infraestructura actual. Un responsable polític no pot fer passar el clau per la cabota, però ha de fer prevaldre sempre l’interès general. I l’interès general, l’interès nacional d’Andorra, és que aquest heliport es faci. Per això el ministre Alcobé –i ho dic avui de forma clara- té el meu ple suport i el de tot el Govern en aquesta qüestió.

 

Com ho hem demostrat amb la feina constant i discreta que s’ha fet en cooperació amb les autoritats franceses per aprofitar els fons del programa POCTEFA 2014-2020 per dotar de proteccions d’allaus l’accés rodat des de França i evitar així que la carretera quedi tancada massa sovint durant els mesos d’hivern. Dels 189 milions de què disposa aquest programa, aprovat sota la presidència andorrana de la Comunitat de Treball dels Pirineus, s’inclou una assignació de fins a 28,5 milions per a l’eix destinat a promoure especialment la prevenció i gestió de riscos naturals.

Com també seria una millora substancial que el govern francès accedís a la petició formulada pel ministre Jordi Torres de canviar el nivell de la nacional 20 i la nacional 22 perquè passessin a ser de nivell N1. Això suposaria que en període hivernal s’haurien d’adoptar les mesures per garantir que la carretera està en servei les 24 hores. Entenc la inquietud, els neguits i les crítiques dels veïnts i comerciants del Pas de la Casa quan la carretera queda tancada. Per això estem impulsant aquest problema. Perquè el que és un problema per al Pas de la Casa, també és un problema per Andorra. Perquè tots som un.

 

Hem demostrat la nostra prudència a l’hora d’encarar les obres públiques. Ho hem demostrat recentment en dues obres d’importància: La primera, l’estació d’autobusos, una infraestructura llargament reclamada i que ben aviat veurà la llum a un cost molt moderat: De l’opció inicial, a l’obac d’Andorra la Vella, que representava un cost global superior a 12 milions d’euros –que haurien estat assumits pel Govern, el Comú i una eventual empresa concessionària-, hem passat a una obra que costarà menys de mig milió d’euros i que situarà l’estació d’autobusos a tocar del centre de la capital.

I ho hem demostrat també amb la nova seu de la Justícia, els treballs de la qual es licitaran a principis de l’any vinent: Hem replantejat el projecte, inicial alliberant una parcel·la de 500 metres quadrats de sòl públic, que en un futur es podrà destinar a altres infraestructures o equipaments. Això també és una política d’anticipació i una gestió sostenible dels béns de patrimoni públic.

I vull saludar la bona feina –la bona feina transversal- que es fa des dels diferents ministeris implicats per reduir els costos de les inversions públiques i garantir que tinguin el millor retorn per al conjunt de la societat.

També des d’aquesta transversalitat s’està abordant una qüestió que durant massa temps hem deixat oblidada en un calaix: donar un ús eficient a béns patrimonials de l’Estat, dels quals actualment no se’n treu cap rendiment. Parlo –per exemple- d’immobles com l’hotel Rosaleda, de Casa Rossell –comprenent la casa en si mateixa i diverses parcel·les repartides per la parròquia d’Ordino- de Ràdio Andorra, de l’antiga caserna de Bombers d’Andorra la Vella que es convertirà en l’edifici The Cloud o de l’edifici de Sud Ràdio al cap de port d’Envalira.

En aquest darrer cas, el Govern té intenció de convocar un concurs per a la concessió d’un centre d’alt rendiment mèdic-esportiu en alçada que ocupi les instal·lacions de l’edifici de Sud Radio, que fa anys que no tenen cap utilitat.

En el cas de les propietats de Casa Rossell, el Govern vol concretar amb el Comú d’Ordino un pla estratègic –que es contempli en el nou pla d’urbanisme- per donar uns usos a aquests terrenys que permetin crear activitat en una parròquia que pràcticament no té ingressos atípics i que –per tant- depèn excessivament de les transferències que rep del Govern.

S’està treballant per trobar un ús a tots aquests edificis, des d’equipaments, a edificis administratius o concessions a entitats privades que duguin a terme projectes innovadors i de valor afegit. Projectes que contribueixin a dinamitzar l’economia, que ajudin als sectors existents i que vagin en benefici del reequilibri entre les parròquies.

És la filosofia que ha aplicat, per exemple, Andorra Telecom al viver d’empreses de l’edifici Els Arcs de la Massana. O que hem aplicat des del Govern en la renovació i posada al servei del ciutadà d’un edifici propietat del Govern com és l’Hotel Glòria, a Sant Julià. I ho volem fer com ho hem fet a Sant Julià, amb la complicitat del Comú. Perquè més enllà de les diferències, tots som un, tots hem de ser un quan del que es tracta és d’anar en benefici del ciutadà i de la col·lectivitat.

És des d’aquest plantejament estratègic de les inversions públiques que hem de donar suport a dos sectors claus de la nostra economia com són el turisme i el comerç. En els darrers anys, hem treballat intensament per desestacionlitzar turisme, apostant especialment pel turisme d’esdeveniments culturals i esportius.

La bona acollida que per part dels nostres visitants han tingut esdeveniments com el Cirque du Soleil, ens porta a plantejar la construcció d’un recinte multifuncional amb capacitat per a més de 5.000 espectadors, que ha de consolidar el turisme d’espectacles al nostre país.

Pel que fa als esdeveniments esportius, mai Andorra no havia tingut la concentració de competicions esportives de primer nivell internacional que està tenint aquests anys. I suposo que algun mèrit hi té el Govern d’Andorra en això. Hem invertit per acollir proves de copa del món i el campionat del món de BTT a l’estació de Pal, la copa del món de boarder cross a Arcalís, copes del món i d’Europa d’esquí a Soldeu –i la setmana passada coneixíem la bona notícia de les finals de la copa del món el 2019, gràcies a la bona feina que s’ha fet des de la Federació d’Esquí, Grandvalira i el Govern-, la Vuelta a Espanya i l’any vinent el Tour de França; sense oblidar esdeveniments propis, com l’Ultra Trail.

Totes aquestes proves esportives –que contribueixen a generar també imatge de marca de país i que atreuen visitants en èpoques de poca afluència- compten amb el suport decidit de la política d’inversions del Govern. Evidentment, al darrere hi ha la bona feina dels organitzadors, de les federacions i de totes les administracions implicades. Però en èpoques d’obligada contenció de la despesa, el Govern va saber prioritzar inversions com les que es van fer a Pal, a Arcalís, en la innivació del camp de neu de la Rabassa, al Coll de la Gallina o a Beixalís. Perquè sabem que són inversions que tenen un retorn clar i una capacitat de generar activitat; com ha quedat demostrat.

 

L’aposta per diversificar el nostre model de creixement també passa per renovar i enfortir els nostres sectors tradicionals. Molt sovint s’ha volgut plantejar l’obertura econòmica com una ajuda a les empreses foranes en detriment de les empreses del país. Però nosaltres no hem plantejat mai l’obertura com un projecte per atreure sectors totalment desvinculats de la realitat andorrana, sinó precisament per crear noves àrees d’activitat a partir dels sectors que ja tenim; amb l’objectiu de revitalitzar aquests sectors ja presents. Per això ens hem centrat en àmbits com el turisme de salut o com les noves tecnologies aplicades al comerç, al turisme o a la mobilitat. I els fets demostren que aquests fronts de diversificació de l’economia tenen futur.

Penso en les iniciatives sorgides al tomb de clúster de salut –impulsat per la iniciativa Actua-, estretament vinculades al turisme de salut i a la millora de l’oferta del país. I anomenaré alguns exemples recents: Durant els últims mesos s’ha estat treballant –en estreta col·laboració amb el Govern- per fer possible que l’Institut Marquès obri un centre de fertilitat durant el primer trimestre de l’any vinent. Un centre que aprofitarà infraestructures hoteleres de primer nivell ja presents al país, incrementant les sinèrgies entre el món de la salut i el sector turístic.

En el camp de l’excel·lència mèdica, el Govern ha signat un memoràndum d’entesa amb l’Institut Oncològic Baselga -que està a l’avantguarda del tractament i la investigació del càncer- i que permetrà desenvolupar una unitat d’oncologia al país. També en aquesta línia s’està treballant perquè l’Institut Cardiològic Brugada –un dels referents mundials en el tractament de les cardiopaties, descobridors de la síndrome Brugada de la mort sobtada- obri una unitat de cardiologia integral avançada a Andorra; incorporant els professionals del país.

Són projectes com aquests els que contribueixen a millorar l’oferta i l’eficiència del nostre sistema de salut, a millorar també l’atenció i el tractament que reben els ciutadans, a diversificar el nostre model econòmic amb el desenvolupament d’un nou sector i a crear sinèrgies amb els professionals ja establerts a Andorra; perquè aquests instituts i professionals internacionals de referència tenen la voluntat d’establir aquestes sinèrgies. També són projectes com aquests els que permetran tractar a Andorra, des de la qualitat i l’excel·lència, a pacients que actualment es tracten en centres dels països veïns, amb l’estalvi que això comporta per a la Seguretat Social. Insisteixo: hem signat memoràndums d’entesa amb professionals de primer nivell internacional.

Aquests nous projectes se sumen als ja instal·lats en els últims anys en els camps de l’oftalmologia, la dermatologia o la cirurgia estètica.

 

Un altre clúster d’activitat important –també creat per la iniciativa Actua a partir de les sinèrgies entre les activitats ja presents a Andorra i les que vénen de la mà de la internacionalització de l’economia- és el clúster d’esports, de més recent creació. Aquest clúster pretén potenciar les sinèrgies entre els esportistes –incloent, evidentment, aquells esportistes d’elit vinguts al país sota la forma de les noves tipologies de residències internacionals posades en marxa el 2012-, les empreses del món de l’esport, els clubs i les federacions. Tot plegat amb l’objectiu de desenvolupar un nou sector d’activitat que també té punts de relació amb el món del turisme i el món de la salut.

L’experiència d’aquests anys demostra que la col·laboració entre empreses andorranes i estrangeres és la millor garantia d’èxit; és l’opció on tots hi sortim guanyant.

 

El que està clar és que sense l’obertura econòmica avui a Andorra tindríem menys comerços oberts, menys llocs de treball, més atur, menys importacions i menys activitat econòmica en general. I aquest procés beneficia a tots: als empresaris i professionals recentment instal·lats i a aquells que ja fa anys que conformen el nostre teixit productiu. Només cal constatar que la davallada continuada del nombre d’establiments i comerços va començar a remuntar pocs mesos després de l’entrada en vigor de la nova llei d’inversions estrangeres.

En el moment d’aprovar la nova llei d’inversions estrangeres ja vam advertir que l’obertura era un procés que s’aniria consolidant amb el temps, especialment en la mesura que Andorra anés estenent la seva xarxa de CDIs i definint clarament la seva relació amb l’entorn europeu.  Prova n’és els tres projectes que he mencionat anteriorment.

Les xifres demostren que aquest procés de consolidació s’està produint: El 2012, durant els sis primers mesos de l’obertura, la inversió estrangera formalitzada va ascendir a 14 milions d’euros. El 2013 ja representava 26 milions. El 2014 van ser 59 milions i en el que portem de 2015 (de gener a setembre) la inversió estrangera formalitzada ascendeix a 41 milions d’euros, amb una tendència similar a la de l’any passat. I és una bona notícia; especialment aquest 2015, amb tot el que ha passat, aquesta és una molt bona notícia.

 

Senyores conselleres i senyors consellers,

He parlat de sostenibilitat i entenc que la sostenibilitat també passa per la reforma de l’administració. Una reforma que ha d’anar en un doble sentit. En primer lloc, una reforma de la funció pública que permeti una major mobilitat i flexibilitat, així com una millor adaptació a les necessitats de la societat. Un bon sector públic no només és aquell que és sostenible, sinó també aquell que és eficaç.

Per això aquesta reforma ha de tenir un segon sentit: el de la simplificació dels tràmits i de la burocràcia. És el nostre compromís electoral que l’administració electrònica –que es va començar a posar en marxa el juny passat- estigui completament desplegada al llarg d’aquesta legislatura. És indispensable per a la competitivitat de les nostres empreses i també per a un major benestar dels nostres ciutadans.

D’entrada, aquesta tardor estaran disponibles els tràmits online de gestió de cobrament de deutes, de certificats de comerç i els referents a l’alta, baixa, exportació i desballestament de vehicles. De cara al 2016 estarem en disposició d’incloure altres tràmits com la reserva de noms comercials o l’obertura simplificada de comerç, entre d’altres. Sense oblidar l’administració presencial, que també s’ha reforçat i millorat amb uns horaris més amplis que tot just acaben d’entrar en vigor.

Així mateix, l’equip del ministeri d’Administració Pública ha iniciat un pla per simplificar els tràmits més voluminosos de l’administració, començant per aquella vintena de tràmits que van comportar un volum més gran de feina l’any passat. Cal prosseguir i intensificar la feina de simplificació administrativa i de posar l’administració més al servei del ciutadà que ja vam iniciar la legislatura passada. Aquesta legislatura ha de ser la legislatura en què es concreti la simplificació de l’administració; i si no ho aconseguim, serà un fracàs.

 

També continuant la feina de la legislatura anterior, ara és el moment de culminar la reforma de la Justícia, desplegant reglamentàriament les lleis ja aprovades i promovent-ne de noves. He dit diverses vegades en seu parlamentària que des de fa quatre anys s’ha posat en marxa la reforma de la Justícia més ambiciosa des de l’aprovació de la Constitució. Calia una reforma de gran calat per agilitzar i descongestionar l’administració de Justícia, per acabar amb la idea que la Justícia és una administració lenta i per guanyar efectivitat i seguretat jurídica. I també per donar resposta a noves realitats i noves necessitats, com es va fer amb la creació de les dues batllies d’instrucció especialitzada en tot allò referent a la criminalitat organitzada, inclòs el blanqueig de capitals.

Durant l’inici d’aquesta legislatura s’ha prosseguit amb aquesta reforma: Un cop finalitzada la selecció dels saigs, en els propers mesos es posarà en marxa el nou model externalitzat d’execució de sentències civils i administratives i actes administratius. També durant el proper any es trametrà al Consell General el nou Codi de Procediment Civil, en el que ja s’estava treballant durant l’anterior legislatura. I, un cop reformat el procediment civil, caldrà abordar la reforma de la jurisdicció administrativa, per posar les bases d’uns procediments més àgils, que continuïn sent garantistes per als ciutadans.

També sabem que una bona manera d’agilitzar l’administració de Justícia és no sobrecarregar-la. És per això que la legislatura anterior es va aprovar la Llei d’Arbitratge i que ja s’ha començat a treballar en una Llei de Mediació, que doni empara a aquest mecanisme de regulació dels conflictes al marge dels òrgans judicials.

En paral·lel, al Ministeri de Justícia i Interior ja s’està preparant una nova llei del notariat, que ha d’adaptar la regulació vigent a les noves necessitats; i el Grup Parlamentari Demòcrata està impulsant una llei concursal que permeti reconduir la insolvència dels comerciants i les empreses i –en cas que això no sigui possible- que estableixi un procediment de liquidació àgil.

Una administració de Justícia efectiva i que resolgui en uns terminis de temps raonables és una peça clau per donar seguretat jurídica als inversors, per no entorpir la dinàmica de l’economia i per vetllar perquè els drets dels ciutadans estiguin realment protegits. I crec que en els propers anys haurem de veure els fruits d’aquesta gran feina que s’ha fet: simplificant i clarificant procediments, dotant de més mitjans l’administració de Justícia i descarregant-la de feina.

 

Si volem tenir un teixit productiu que funcioni, si volem atreure inversions innovadores i generadores de valor afegit, si volem una societat dinàmica i oberta, tenir una administració àgil i eficient és clau. Hem de potenciar la imatge d’un país accessible, d’un Estat que està al servei del ciutadà i d’una relació senzilla entre l’administració i els administrats. Això és un factor de competitivitat essencial.

Com també és essencial preservar les altes cotes de seguretat ciutadana que sempre ha tingut el nostre país. És essencial per a l’economia i –el que és encara més important- és essencial per a la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Les xifres de criminalitat dels últims anys ens demostren que –malgrat la crisi econòmica i malgrat les complicacions socials que se’n poden derivar- Andorra no ha registrat un augment dels delictes; sinó ben al contrari: any rere any hem rebaixat de manera significativa la criminalitat. I penso que això pocs països ho poden dir. I ho hem fet perquè hem anat dotant la Policia de més i millors mitjans. I ho seguirem fent. És per aquest motiu que l’any vinent reforçarem els efectius per lluitar contra les noves formes de criminalitat -especialment en matèria tecnològica i en l’àmbit del blanqueig de capitals- i per millorar la cooperació internacional.

El nostre Govern no deixarà mai de costat els cossos especials encarregats de la seguretat: la Policia, els Bombers i el Cos Penitenciari. Per això modernitzarem i harmonitzarem la regulació estatutària d’aquests cossos: amb la nova llei de Bombers, que entrarà en breu a tràmit parlamentari; i amb les modificacions de la Llei del Cos de Policia i de la Llei del Cos Penitenciari. Les línies mestres d’aquesta harmonització passen per una major exigència en matèria de titulació per accedir i promocionar-se en els cossos especials; l’eliminació del segon complement específic als cossos de Policia i Penitenciari; el reforçament dels règims disciplinaris; i la potenciació de la figura dels policies auxiliars.

També impulsarem una nova Llei de protecció civil, adaptada a la realitat actual i que ha de regular la coordinació i els procediments a seguir en casos de riscos naturals o de grans aglomeracions de persones. És preocupant que, a hores d’ara, Andorra no disposi d’una llei moderna en aquesta matèria i elaborar-la és una altíssima prioritat. Tenim una llei de fa més de 25 anys.

 

Senyores conselleres i senyors consellers,

Quan parlem de la sostenibilitat d’un model de país no ho podem fer només amb termes estrictament econòmics. No ho hem fet mai. Un governant responsable no pot optar per una política de rigor en matèria econòmica que deixi desemparats els sectors més vulnerables de la societat. Un model de país també ha de ser sostenible des d’un punt de vista social.

És per això que d’entre tots els indicadors que ens expliquen el funcionament de l’economia, un dels més rellevants és el referent a l’ocupació. Des del juny del 2013, portem gairebé dos i anys i mig de descens continuat de l’atur. I les dades més recents confirmen i reforcen aquesta tendència: el setembre passat –ho explicava ahir el ministre portaveu-l’atur es va situar en 490 persones, un 31,6% per sota de la xifra del setembre del 2014. És la reducció d’atur més gran des que va començar la recuperació i ens hauríem de remuntar al setembre del 2009 per trobar una xifra d’aturats millor. Fa només tres anys, el setembre i l’octubre del 2012 la xifra d’aturats fregava els 1.200.

Un descens que, des del gener del 2014, s’ha vist acompanyat per un augment del nombre d’assalariats.

I això no només és fruit de la recuperació de l’economia, sinó que també és resultats de les polítiques actives d’ocupació endegades des del Govern. Durant l’anterior legislatura vam posar en marxa diversos programes per donar feines temporals a les persones aturades i per fomentar l’ocupació al si de l’empresa. Programes que han donat bons resultats. Algú podria criticar aquesta política de subvenció directa, però em sembla molt rellevant haver pogut donar feina a persones que corrien el risc de convertir-se en aturats de llarga durada i quedar fora del mercat de treball i al marge de les oportunitats.

El programa de treball temporal a l’administració pública va donar feina –durant un període màxim de 6 mesos- el 2012 a 201 persones; el 2013, a 297 persones; el 2014, a 350 persones; i, en el que portem de 2015, a 235 persones. Aquest any estem per sota les xifres de l’any passat, molt probablement a causa de la millora de l’economia. Però el 2016 seguirem aplicant aquest programa, encara que a alguns o a algun conseller de l’oposició en particular no li agradi aquesta política. I ho seguirem fent perquè des del 2012, entre 200 i 300 persones cada any han pogut tenir una feina durant 6 mesos. Una feina que els ha permès no quedar fora del mercat laboral i rebre una contraprestació per una activitat, en lloc d’haver d’estar pendents d’una ajuda social o d’un subsidi.

Però és que les polítiques actives d’ocupació no s’acaben aquí: Fa tres anys que estem implementant un programa de foment de la contractació indefinida en el sector privat. Un programa que el 2013 va aconseguir tancar 44 contractes indefinits; 49 contractes indefinits el 2014 i 12 en el que portem de 2015. A mi em sembla que tancar més d’un centenar de contractes indefinits en menys de 3 anys no és una xifra gens menyspreable: és un 20% de l’atur que tenim actualment.

També cal destacar que –amb les dades de la liquidació del 2014- la deducció a l’impost de societats per creació de llocs de treball indefinits ascendeix a 865.500 euros. Això també és una política de foment de la contractació indefinida i de la creació de llocs de treball. Perquè aquests diners que l’Estat deixa d’ingressar per la vida de l’impost de societat –i estem parlant de gairebé un milió d’euros en un any- s’estan destinant a crear llocs de treball.

Anem encara més enllà: al marge dels programes i sense cap tipus de subvenció, des del Servei d’Ocupació també s’ha trobat feina per a les persones inscrites: 192 contractacions el 2012; 246 contractacions el 2013; 274 contractacions el 2014 i 239 contractacions aquest any fins a l’agost, fet que fa preveure que tancarem l’exercici amb una xifra sensiblement millor que la de l’any passat. Aquestes dades demostren una recuperació de l’economia i un bon funcionament del Servei d’Ocupació; i segur que es pot millorar, però no deu ser tan dolent com pretenen alguns, quan les xifres són les que són.

 

Deia que els programes ocupacionals impulsats des del Govern han donat els seus fruits; però tampoc no podem obviar que la situació està canviant i que la xifra d’aturats ja no se situa per sobre els 1.200 com passava fa dos anys i mig. És per això que en el futur aquests programes de subvenció directa de l’Administració hauran d’anar modificant-se fins que el mercat de treball privat pugui absorbir l’oferta existent.

En paral·lel –en la línia del que proposava el programa electoral de Demòcrates per Andorra- caldrà anar adaptant el Servei d’Ocupació a una realitat marcada per la recuperació econòmica. La reforma del Servei d’Ocupació ha de millorar la col·laboració amb el sector privat i focalitzar l’atenció en els aturats de llarga durada i els col·lectius més vulnerables.

En aquest sentit, des del Ministeri de Salut, Afers Socials i Ocupació, s’està treballant per desenvolupar nous programes d’ocupació adaptats a les necessitats del sector privat, per alinear els perfils dels demandants d’ocupació amb les necessitats del sector i per incrementar la col·laboració amb entitats que contribueixin a potenciar l’ocupació. També es potenciarà l’orientació laboral i la formació ocupacional de les persones inscrites al Servei d’Ocupació i es crearan programes específics per als col·lectius crítics i sensibles.

 

La millora de les dades d’atur també permeten abordar ara una reforma que el teixit empresarial fa temps que demana, però que –a l’entendre del Govern- no es podia dur a terme en un context de recessió: la reforma del Codi de Relacions Laborals. El Grup Parlamentari Demòcrata ja hi va estar treballant l’anterior legislatura i –per tant- està preparat per entrar a tràmit una proposició de llei qualificada de reforma del Codi.

Una reforma que ha d’avançar per la via de la flexibilització: establint noves modalitats de contracte i flexibilitzant la negociació col·lectiva. En aquest sentit, la reforma del Codi crearà noves modalitats de contractes, com el contracte per sessions, el contracte d’aprenentatge, el contracte de relleu o el contracte de continuïtat de la vida laboral un cop assolida l’edat amb dret de jubilació. Tot plegat amb l’objectiu de donar una millor resposta a les diferents situacions laborals i de donar opcions a les empreses per crear uns llocs de treball amb possibilitat que acabin sent de contractació indefinida.

Així mateix, el nou Codi preveu un supòsit de reducció de la jornada laboral ordinària per causes econòmiques conjunturals, és a dir, per a empreses que acumulin quatre trimestres de pèrdues. En aquest cas, la reducció temporal de la jornada podrà suposar una reducció de fins a un màxim de la meitat del salari que podrà afectar a un màxim del 30% de la plantilla.

Aquest seguit de mesures de flexibilització s’acompanyaran de mesures per potenciar la negociació col·lectiva i l’acció sindical i patronal. Hem dit en reiterades ocasions en aquesta Cambra que Andorra pateix d’un dèficit de representació sindical i patronal. Amb l’excepció del sector públic, al nostre país no hi ha representants sindicals suficientment legitimats per parlar en nom dels treballadors. És per això que, en paral·lel al Codi de Relacions Laborals, també s’ha treballat en una Proposició de Llei d’Acció Sindical i Patronal, que incentivi la negociació col·lectiva en els diferents sectors productius.

La reforma laboral que es durà a terme en els propers mesos inclourà una tercera proposició de llei, en aquest cas la reguladora del conflicte col·lectiu, que ha de desenvolupar plenament el títol II de la Constitució, amb la regulació del dret de vaga.

És la voluntat del Govern i del Grup Parlamentari que li dóna suport començar les converses amb els agents socials i econòmics per consensuar al màxim l’aplicació d’aquesta reforma.

En aquestes converses també es tractarà l’augment del salari mínim, que és un compromís contingut al programa electoral amb què vam concórrer a les eleccions el març passat. El compromís passava per augmentar progressivament el salari mínim al llarg de la legislatura fins a situar-lo en el 50% del salari mitjà. Actualment el salari mitjà se situa en 2.042 euros mensuals bruts; per tant, el salari mínim hauria de situar-se –d’ara al 2019- en els 1.021 euros mensuals bruts. Això implica un augment global del salari mínim al llarg de la legislatura del 6%. I la intenció del Govern és prorratejar aquest increment a raó d’un 1,5% cada any.

Evidentment, sabem que aquesta mesura tindrà un impacte sobre els comptes d’explotació d’algunes empreses i sobre el Llindar Econòmic de Cohesió Social i –per tant- sobre les prestacions socials que paga el Govern. Però també és l’obligació d’un Govern responsable vetllar perquè el preu de les crisis i les reformes no el paguin sempre els més febles.

 

La millora de les dades de l’atur ens permet també continuar amb la política de flexibilització de les quotes d’immigració que ja vam començar el 2012. Després de la reunió del ministre Espot amb els representants dels sectors del comerç i l’hosteleria, s’ha acordat obrir la quota general de determinades professions –en la línia del que ja s’havia començat a fer fa tres anys- fixant un salari mínim que garanteixi la qualitat del servei. En el mateix sentit de flexibilització, es reduirà l’experiència mínima requerida per als treballadors comunitaris, passant de 3 a 1 any. Així mateix, s’implementaran mecanismes que permetin satisfer les demandes de les empreses amb menor estacionalitat i que, per tant, treuen menys profit de les quotes temporals.

La filosofia que hi ha al darrere d’aquesta flexibilització de les quotes va en la línia del que ja hem estat aplicant els últims anys: Apostar per aquest sistema com un bon mecanisme per conciliar les necessitats de les empreses amb la priorització del mercat laboral intern. I anar adaptant aquest sistema en funció de les necessitats del teixit productiu, de l’evolució de l’economia i de l’oferta disponible al país. Aquest procés d’adaptació ha de continuar en el futur, amb un augment progressiu del contingent de quota per a la temporada d’hivern, vista la millora de la situació econòmica.

 

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Els anys de recessió econòmica que –afortunadament- hem anat deixant enrere també ens van fer ajornar una mesura que ara és del tot inajornable: l’augment de les cotitzacions a la Seguretat Social i la contenció de la despesa sanitària. En el moment de la meva primera investidura com a Cap de Govern, el 2011, la situació de la CASS era ja un problema greu; un problema al qual ningú no havia donat una resposta adequada.

La sostenibilitat d’un model de protecció social es mesura per la solvència del seu sistema de pensions. I nosaltres tenim un sistema de pensions construït sobre uns paràmetres que no s’ajusten –ni de bon tros- a la realitat actual: És un sistema que està calculat per ser solvent amb una esperança de vida com la que hi havia fa 40 o 50 anys: al tomb dels 72 anys. Avui, l’esperança de vida d’Andorra se situa –afortunadament- molt per sobre aquesta edat. I en canvi, el sistema de pensions continua sent –pràcticament- el mateix.

Si la legislatura anterior no haguéssim fet res, el sistema de pensions hauria entrat en dèficit el 2017, d’aquí a dos anys. I les reserves s’haurien esgotat al tomb de l’any 2031, a partir del qual el Govern hauria d’aportar més de 300 milions d’euros anuals per cobrir el dèficit del sistema. Qualsevol persona que tingui present els números del pressupost de l’Estat sap que aquesta xifra és del tot inassumible.

És per això que la legislatura passada es va aprovar una modificació d’urgència en el repartiment de les cotitzacions, passant de cotitzar un 10% per malaltia i un 10% a la branca de vellesa a cotitzar un 8% per malaltia a un 12% per vellesa. Perquè d’aquesta manera donàvem una mica d’oxigen a la branca de jubilació sense sobrecarregar l’economia productiva en un context marcat encara per la crisi econòmica.

Amb tot, hem de ser conscients que la cotització per vellesa del 12%, unida a l’obligació del Govern –fixada a la llei- de mantenir un nivell mínim de les reserves del sistema de pensions, ens porta a la situació següent: El 2020 la branca de vellesa entrarà en dèficit. El 2026, per no quedar per sota el nivell de reserves fixat a la llei, el Govern ja hauria d’aportar 63 milions d’euros al sistema de pensions; i el 2030 l’aportació del Govern al fons de reserva seria de 156 milions. Els estudis actuarials poden variar –ja ho accepto- però la tendència és aquesta. No ens enganyem tots plegats. Per això no ens vam equivocar quan la primera mesura va ser augmentar la cotització per jubilació del 10% al 12%. Ja vam afrontar una part del problema.

Però continuen sent xifres preocupants i caldrà abordar noves reformes i nous augments de les cotitzacions per jubilació en el futur. No fer-ho seria molt irresponsable; seria un frau als milers de persones que han estat treballant i cotitzant part del seu salari per tenir una pensió digna en el moment de la jubilació.

Com també seria irresponsable perllongar més la situació creada a partir de la reforma de la llei de la CASS que es va aprovar la legislatura passada. Perquè en rebaixar del 10% al 8% la cotització de la branca de malaltia no fèiem sinó accelerar el deteriorament d’aquesta branca i carregar –encara més- les finances del Govern.

La branca general és deficitària des del 2007 -i aleshores hi havia creixement econòmic- i el  2011 es van esgotar les reserves de la branca de malaltia i el Govern va passar a assumir-ne el dèficit. Un dèficit que anava creixent any rere any: 17 milions de dèficit el 2009, 22 milions de dèficit el 2010; per citar els dos anys precedents a la nostra arribada al Govern.

El 2011, poc després d’entrar al Govern, vam rebaixar les previsions de dèficit de la branca general per a aquell any i vam començar a aplicar algunes mesures. És així com el 2011, 2012 i 2013 vam mantenir el dèficit de la branca general al tomb dels 22 milions d’euros. Però el 2014 aquest dèficit va tornar a pujar fins als 25 milions; fet que evidencia que la despesa sanitària continua estant descontrolada.

En el moment d’aprovar la reforma de la llei de la CASS l’any passat, ja vam advertir que era una mesura puntual i que les cotitzacions s’haurien d’apujar quan comencés a remuntar l’economia; i així ho vam incloure també al programa electoral. Com a mínim per tornar a situar la cotització per malaltia en el 10%. I això és el que farem ara, amb l’augment de dos punts en la cotització que proposa el Govern. Un augment de dos punts que s’haurien de repartir –a l’entendre del Govern- a raó d’un punt que assumiria l’empresari i un punt el treballador.

El Govern es reunirà properament amb els agents socials i econòmics per establir un diàleg al tomb d’aquesta qüestió amb l’objectiu irrenunciable de redreçar la situació de la Seguretat Social.

La qüestió de la despesa sanitària, però, va més enllà de les xifres de dèficit de la branca general. Perquè a aquests 25 milions de dèficit del 2014 cal sumar-hi 12 milions més de la transferència corrent que el Govern va fer al SAAS i 2 milions més d’inversió del Govern, també al SAAS. Això ens situa ja en gairebé 40 milions d’euros que va haver de cobrir el Govern. Uns 40 milions que, en aplicació de la rebaixa de cotització per malaltia del 10% al 8%, s’incrementaran en 20 milions més anuals. I això ja ens situa al tomb de 60 milions d’euros per a aquest 2015.

El problema no és només la xifra concreta. No són els 60 milions. El problema és que aquesta xifra no ha parat de créixer en els últims anys. Creixia abans de la crisi econòmica. Creixia durant la crisi econòmica, malgrat que la població del país es va reduir sensiblement. I continua creixent malgrat la recuperació econòmica. Això és senzillament dir la veritat.

El problema no és la xifra absoluta, el problema és la tendència. I d’aquesta tendència en som responsables tots. Perquè ve de lluny. Però com que ara les xifres són més altes que mai, jo n’assumeixo la principal responsabilitat. No tinc cap problema en reconèixer que no hem sabut controlar la creixent despesa sanitària. Tots, honestament, hauríem d’assumir una part de la responsabilitat; però jo, en tot cas, l’assumeixo.

I recullo el guant que llançava l’altre dia la consellera general de Socialdemocràcia i Progrés, la senyora Sílvia Bonet, sobre un pacte al tomb del model de Salut. La senyora Bonet, que va ser titular d’aquesta cartera, sap de la gravetat de la situació. Per això la passada legislatura ja va fer costat al Govern en la reforma de la llei de la CASS. I espero que ara també puguem trobar un acord al tomb de la reforma sanitària: perquè tant ella com nosaltres sabem que és una qüestió que no admet més endarreriments.

El problema de la despesa sanitària –ho repeteixo- és la tendència a l’alça. I la solució no pot passar exclusivament per augmentar les cotitzacions. És evident que la Seguretat Social ha de ser el més sostenible i autosuficient possible; però no podem pensar que tenim marge per apujar les cotitzacions fins a l’infinit. Perquè no el tenim.

Calen plans i mesures per frenar la despesa sanitària. Crec que no hem variat el nostre discurs pel que fa a la reforma sanitària. Mai no hem buscat el dèficit zero, i així ho hem dit; perquè entenem que l’Estat ha de cobrir allò que el sistema de cotitzacions no pot arribar a cobrir. Però sí que cal situar aquest dèficit en uns nivells que siguin assumibles. No hem canviat el discurs, però és el moment de passar de les paraules als fets.

És del tot inajornable la implementació d’un nou model sanitari que doni resposta a la situació i als problemes actuals. L’últim pla de salut elaborat i aprovat pel Govern data de l’any 1999; d’ençà d’aquella data s’han intensificat a Andorra noves situacions que posen en tensió el model de salut: l’envelliment de la població, l’increment del nombre de pacients amb malalties cròniques i l’augment de la dependència. És per això que des del Ministeri es treballa en un nou Pla Nacional de Salut 2020 per fer front a aquesta realitat. Un Pla que, segons és la voluntat de la ministra Ferrer, estarà obert a la informació i al consens, tant de les forces parlamentàries com dels professionals del sector i els pacients. De fet, la ministra demanarà un debat al Consell General en base a l’article 135 del reglament, per explicar i consensuar el Pla Nacional de Salut. Però sense perdre de vista una premissa clara: el consens no pot ser l’excusa per no abordar els problemes de fons. Perquè seria massa fàcil construir el consens al tomb d’augmentar les prestacions i la despesa. Buscarem el consens, sí, però sense renunciar a les conviccions pròpies.

D’altra banda, la situació crítica de la branca de malaltia i l’augment exponencial de la despesa sanitària fan que no puguem esperar a tenir el Pla aprovat per començar a agafar decisions. És per aquesta raó que en els propers mesos, des del Ministeri s’implementaran algunes mesures per reduir la despesa i per aprofitar el marge de gestió que dóna la branca de malaltia. Unes mesures que passen exclusivament per contenir la despesa i per millorar el control.

Per millorar el control que des de la CASS i des del Ministeri es pot exercir sobre el sistema cal implementar de manera urgent la història clínica i social compartida; perquè sense informació no hi ha control efectiu possible. Per això properament entrarem al Consell General el projecte de llei de drets i deures del ciutadà en relació a la salut, que ha de permetre implementar la història clínica i social compartida.

També en la línia de millorar la informació i el control, implementarem la recepta electrònica, que permetrà fer un seguiment i un control acurat de la prescripció i el consum de medicaments.

En col·laboració amb l’administració francesa –i en virtut del conveni d’assistència administrativa que tenim signat amb França- reforçarem el servei d’inspecció de la CASS que actualment es troba sota mínims.

Impulsarem de manera definitiva la cartera de serveis i les guies clíniques. I expliquem clarament a la ciutadania què volem dir amb això: Amb la cartera de serveis, el nostre sistema públic de salut definirà quins tractaments es paguen i quins professionals intervenen en aquests tractaments. Amb les guies clíniques el que es fa és establir uns protocols per determinar com es fan aquests tractaments, quins passos cal seguir i quins actes inclouen. Tot fet, evidentment, en base a l’evidència científica. No estem fent res que no s’hagi fet en d’altres països. A Andorra no ho tenim prou desenvolupat i és hora de fer-ho ja. Això no són retallades: és un ús racional de la sanitat pública.

També entre les mesures més urgents hi ha la signatura dels contractes entre l’Hospital i els professionals liberals clínics que hi presten els seus serveis. Cal regular l’ús dels recursos i les instal·lacions que l’Hospital posa al servei dels metges liberals; ja que un ús desregulat d’aquestes infraestructures reverteix en un major cost per al sistema.

Així mateix, des del Ministeri es renegociarà el conveni amb els col·legis professionals de la Salut, també amb l’objectiu clar de racionalitzar la despesa sanitària.

També d’aquí a finals d’any farem públics els criteris objectius per a l’acreditació per participar al sistema públic de salut. Perquè l’obertura de l’exercici de la professió liberal –que era un pas necessari per millorar la nostra oferta de serveis- ha d’anar acompanyada d’una regulació; com ho hem fet en d’altres àmbits, per exemple, en l’exercici de la professió d’advocat.

Demano, un cop més, en aquesta Cambra, un gran pacte d’Estat al tomb de la sanita pública. Espero que recullin el guant.

 

He dit fa uns instants que el nostre model de país també havia de ser sostenible des d’un punt de vista social. És per això que no hem permès mai que la política de contenció de la despesa recaigués sobre les polítiques socials. Les xifres així ho evidencien: El 2007, el pressupost global de prestacions i ajudes socials ascendia a 4 milions d’euros. El 2009 ja arribava a 8,5 milions. I el 2015 es situa al tomb dels 25 milions d’euros.

Els dos governs que he tingut l’honor de presidir són els governs que més han destinat a polítiques socials; i també són els que ho han fet de manera més ordenada i regular, gràcies en bona mesura a la bona feina que va fer el Grup Parlamentari Demòcrata amb la Llei de Serveis Socials i Sociosanitaris. Una llei que cal ara aplicar i desenvolupar reglamentàriament.

En aquest àmbit també cal actuar en la doble línia de racionalitzar la despesa i les prestacions i millorar la qualitat a l’usuari. Semblen dues exigències difícils de reconciliar, però tenim exemples que ens demostren que és possible. Penso en el desenvolupament i la potenciació de l’atenció domiciliària. Amb una atenció domiciliària de qualitat i amb recursos aconseguirem que les persones grans i dependents romanguin el màxim de temps possible als seus domicilis o als dels seus familiars: fet que permet que aquestes persones no hagin de renunciar als seus hàbits de vida i al seu entorn i que, a la vegada, redueix significativament el cost de la seva atenció; perquè l’atenció domiciliària –quan és possible- té sempre un cost inferior a l’ingrés d’una persona en un centre residencial o sociosanitari. És per això que es posaran en marxa programes de formació professional concrets adreçats a cuidadors. En aquest mateix sentit, tampoc no hem de tancar la porta a concertar amb entitats privades l’oferta d’aquest servei.

 

Senyores i senyors consellers,

En un altre ordre de coses: L’aposta per un nou model de país ha de ser un projecte que ens uneixi a tots. Fins i tot a aquells sectors més conservadors, perquè optar per l’immobilisme és el contrari al conservadorisme: Quedant-nos quiets, no canviant res, no estaríem conservant res. Les coses que duren són les coses flexibles i amb capacitat d’adaptació. És per això que hem d’adaptar l’estructura territorial que ens ha llegat la història a noves situacions i noves realitats. No és res nou: l’estructura institucional i territorial d’Andorra ha estat en adaptació permanent des que es va crear; si no, no hauria sobreviscut al pas dels segles.

És amb aquesta filosofia que la legislatura passada vam subscriure un acord institucional entre el Govern i els set Comuns; un acord que va en la línia de resoldre les disfuncions que s’han posat de manifest durant els més de 20 anys de funcionament del sistema actual i també en la línia de sumar esforços en benefici d’objectius compartits.

El Govern no han deixat mai de banda el necessari equilibri territorial: Hem ajudat Comuns, com el de la Massana, que passaven per una situació financera molt compromesa. Hem dut a terme una política d’inversions –ho deia abans- per garantir que la diversificació del turisme i de les activitats arribi a totes les parròquies: amb inversions a Sant Julià, a Encamp, a la Massana, a Ordino o a Canillo.

Ara és el moment de desenvolupar l’acord institucional assolit la passada legislatura. Els Comuns ja han fet arribar una proposició de llei per aixecar els límits a la destinació de les transferències que reben del Govern. I en aquest període de sessions el Govern farà arribar al Consell –en concertació amb els Comuns- un projecte de llei de modificació de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme i del codi de l’administració, per donar compliment a dos punts de l’acord: La cessió gratuïta del sòl titularitat dels Comuns per a projectes d’interès nacional i plans sectorials d’incidència supracomunal i la cessió del sòl titularitat dels Comuns per desenvolupar una política energètica nacional.

El desenvolupament d’aquests dos punts és clau per poder tirar endavant projectes d’interès nacional i plans sectorials sense caure en greuges comparatius entre parròquies. Com també és clau aclarir algunes atribucions i competències que fins ara no estaven prou precisades, com per exemple, aixecar ambigüitats sobre a quina administració pertoca el manteniment de la xarxa de carreteres. Per a aquestes qüestions també es fa necessari desenvolupar l’acord institucional.

També en els propers mesos, coincidint amb l’inici del nou mandat comunal –i tal i com estableix l’acord institucional- es procedirà a una revisió de les transferències que el Govern fa als Comuns i que han estat congelades durant els últims tres exercicis. Agraeixo –una vegada més- a la majoria dels Comuns l’altura de mires i el sentit d’Estat que van demostrar en acceptar aquesta congelació; i també han de saber que en la revisió que es durà a terme l’any vinent difícilment es podrà anar més enllà de la xifra de 54,6 milions actuals. Tot és qüestió de parlar-ho. Entenc que aquesta revisió s’ha de fer tenint en compte els resultats del nou sistema tributari, però –i sobretot- tenint molt present el concepte de solidaritat interparroquial.

Caldrà també avançar per aconseguir que els Comuns despleguin –tots ells- la seva capacitat tributària; no amb la voluntat d’harmonitzar els tipus, però sí de garantir que a totes les parròquies hi ha les mateixes figures fiscals.

Fins ara, els Comuns s’han repartit els recursos basant-se en criteris de territori i població. Criteris que han de seguir vigents, però que s’han de temperar amb una noció de solidaritat entre les parròquies, afegint nous criteris, com el grau d’autonomia o dependència dels ingressos de cada Comú respecte a les transferències del Govern o com la capacitat de generar riquesa o de contribuir al PIB. A ningú se li escapa que hi ha parròquies que depenen més de la transferència del Govern que d’altres, perquè no tenen pràcticament ingressos atípics, fruit de taxes, preus públics o dividends d’empreses de titularitat comunal. Però no per això deixen de ser Comuns que aporten molt al teixit productiu de tota Andorra i –de manera indirecta- a les arques públiques de tot el país.

Si entre tots no fóssim responsables i deixéssim caure algunes estacions d’esquí de titularitat comunal –per exemple- no només estaríem empobrint una parròquia en concret, sinó que estaríem empobrint tot el país; perquè els comerços, els hotels, els restaurants i moltes empreses de la resta de parròquies també en depenen.

Per això les polítiques de reequilibri i de solidaritat interparroquial són importants. Perquè tots som un. Ho vaig dir el dia de la meva investidura com a Cap de Govern: Si permetem un gran desequilibri territorial estarem fomentant –a llarg termini- també un desequilibri social i econòmic.

 

Senyores conselleres i senyors consellers,

Andorra no pot viure al marge de les grans qüestions del nostre temps. En un món globalitzat, el que afecta a un ens afecta a tots. Potser en un dels àmbits en què això es fa més evident és en el del medi ambient. El repte de lluitar contra l’escalfament global també apel·la directament les andorranes i els andorrans. En les últimes dècades s’ha fet públics una multitud d’estudis sobre l’impacte del canvi climàtic. Tots ells coincideixen a afirmar que els Pirineus –si no es fa res per revertir la tendència- podrien ser una de les zones més afectades d’Europa: No cal ser un expert per entendre les conseqüències que un augment de la temperatura i una reducció de les precipitacions tindrien per a una societat com la nostra, que depèn en bona mesura del turisme vinculat a la neu.

Els avenços en la lluita contra l’escalfament global no depenen d’Andorra; o, més ben dit, no depenen només d’Andorra. Però Andorra hi ha de ser present. Per això hem estat un dels primers països a presentar la nostra contribució nacional a la Conferència dels Estats part del Conveni de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (l’anomenada COP21) que se celebrarà el proper desembre a París.

Andorra s’ha compromès a reduir les seves emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle en un 37% fins al 2030. Aquesta mesura inscriu el nostre país en el compromís global d’aconseguir que l’augment de la temperatura mundial sigui inferior a 2 graus.

Evidentment, els compromisos internacionals han d’anar seguits d’accions locals per fer-los efectius. És per això que el Govern ha replantejat els plans Renova i Engega -originalment dedicats a incentivar i subvencionar la rehabilitació d’edificis i la renovació del parc automobilístic- amb criteris d’eficiència energètica i de reducció de les emissions. Amb aquestes mesures s’aconsegueix un efecte múltiple: ajudar i incentivar directament sectors que van estar greument afectats per la crisi econòmica que deixem enrere, avançar en un ús més eficient dels recursos i apostar pel desenvolupament sostenible. I continuarem destinant els recursos necessaris a aquests dos plans.

Entenc que aquesta aposta clara pel desenvolupament sostenible ja es podia llegir entre línies en el moment de formar el Govern, l’abril passat: Perquè no és casual que la cartera de Medi Ambient tingui avui també competències sobre Energia. Tot i que també en la qüestió del Medi Ambient es requereix del treball transversal entre Ministeris i Departaments.

En aquest sentit, el pla per a la implantació del vehicle elèctric i del vehicle híbrid endollable és fruit del treball transversal del Ministeri de Medi Ambient amb el Ministeri titular dels Transports. Es tracta de dues tipologies de vehicles que s’adapten perfectament a les necessitats de mobilitat d’Andorra: en el primer cas, per a desplaçaments interns, i en el segon cas permetent desplaçaments de més llarga distància.

Tal i com es va presentar el mes passat, des del Govern s’ha concertat un pla amb els Comuns, les distribuïdores elèctriques, els concessionaris i l’Automòbil Club, de tal manera que la implantació del vehicle elèctric pugui ser una realitat la primavera de l’any vinent. El pla obeeix al compromís de totes les parts d’impulsar la mobilitat elèctrica i per això inclourà tot un catàleg d’incentius com les subvencions directes a la compra, l’ús del carril bus, l’aparcament gratuït i la instal·lació gratuïta dels sistemes de càrrega als aparcaments particulars. Alhora, també s’aprovaran incentius fiscals per als vehicles menys contaminants. Properament el Govern presentarà a tràmit parlamentari una llei que inclourà una revisió de les taxes dels vehicles, premiant aquells que emetin menys CO2. L’objectiu és que la taxa no es pagui en funció dels cavalls fiscals, sinó de les emissions.

Tot plegat amb l’objectiu de situar Andorra entre els països capdavanters en l’ús de vehicles elèctrics. Posarem els mitjans per aconseguir que, en tres anys, el país disposi d’un parc de com a mínim 500 cotxes elèctrics. Tots hem de fer possible aquest canvi; inclosos els concessionaris, que tenen un paper clau en la comercialització dels vehicles.

D’altra banda, el pla per a la incentivació del vehicle elèctric s’integrarà en un projecte més global: l’aposta per una mobilitat sostenible, en què s’està treballant des del Govern i també des de l’acord que la Fundació Actua Tech ha tancat amb el Massachussetts Institute of Technology (MIT). Aquest acord abasta altres àmbits, com el de l’aplicació de les noves tecnologies al comerç i al turisme; però també inclou iniciatives per promoure una mobilitat més sostenible: passant per l’ús compartit de vehicles, el redisseny de la xarxa de transport públic i el pla d’infraestructures verdes, entre d’altres.

Des del Ministeri titular del Medi Ambient i l’Energia també s’està impulsant un nou model energètic menys depenent. Precisament el que he explicat fa una estona, referent al nou paper de FEDA i a la cessió gratuïta de sòl per part dels Comuns per a desenvolupar una política energètica nacional, té a veure amb aquest nou model energètic. L’ús d’energies renovables i la diversificació de les fonts d’obtenció d’energia internes ens permetran avançar en una triple direcció: En primer lloc, reduir la dependència energètica de l’exterior. En segon lloc, apostar per unes fonts d’energia més sostenibles. I en tercer lloc, desenvolupar un nou sector d’activitat que contribuirà a diversificar el nostre model econòmic, així com els ingressos de FEDA. Això també és una política d’anticipació.

Dins d’aquest nou model energètic menys depenent i més sostenible també hi juga un paper fonamental la reformulació dels plans Engega i Renova de què he parlat abans; així com la rehabilitació d’edificis de l’administració pública amb criteris d’eficiència energètica. En tot aquest procés, el rol exemplar de l’administració –tal i com s’està fent amb la xarxa d’escoles verdes- és un element clau.

En paral·lel, la ministra Calvó i el seu equip ja han iniciat els contactes amb la Fondation Jean-Jacques Laffont de la Toulouse School of Economics -presidida pel professor Jean Tirole, recent guanyador del Premi Nobel d’Economia- per implementar un projecte de crèdits de carboni a nivell nacional. Aquest projecte hauria de permetre que els ciutadans i les empreses intercanviessin drets d’emissió i que, per mitjà d’aquest esquema d’intercanvi, s’incentivés la reducció de les emissions de CO2.

Les polítiques energètiques i mediambientals també contribueixen a crear imatge i projecció internacional del país. Si realment volem ser una destinació de muntanya i de natura potent i si realment volem que el nostre entorn natural sigui un factor de competitivitat més per atreure residents i inversors, aleshores cal una especial protecció de la natura. Amb aquest objectiu, des del Ministeri de Medi Ambient s’impulsarà una llei de protecció de la natura i la biodiversitat que reguli els espais de protecció. En paral·lel, en col·laboració amb el Ministeri de Turisme, se seguirà impulsant el segell de turisme sostenible, i se seguirà treballant per millorar la xarxa de camins i de refugis de muntanya.

 

Senyores conselleres i senyors consellers,

El repte de la diversificació i de la sostenibilitat també inclou un replantejament de la marca de país i de la imatge internacional d’Andorra. En els darrers anys s’ha treballat intensament a nivell institucional i diplomàtic per donar a conèixer al món la nostra política de reformes, de cooperació, de transparència, d’homologació i d’obertura. Segur que queda molta feina per fer; però també s’ha fet molt, perquè l’element principal a l’hora de comunicar és tenir alguna cosa que comunicar. I nosaltres la tenim.

Més enllà de les qüestions estrictament econòmiques, també cal seguir treballant per potenciar la imatge d’Andorra associada a grans actius del nostre país, com la nostra estructura educativa, que inclou la lliure elecció entre tres sistemes públics gratuïts i de qualitat com són l’andorrà, l’espanyol i el francès. L’educació a Andorra no és només un servei públic, un element clau de cohesió social i una qüestió d’igualtat d’oportunitats –que ho és, evidentment que ho és- sinó que és també una qüestió d’avantatge competitiu.

És per això que el Govern seguirà treballant per reforçar la presència dels tres sistemes educatius a Andorra. Tots som conscients que durant els darrers anys hi ha hagut una preocupació creixent pel futur del sistema espanyol al nostre país; perquè progressivament ha anat perdent alumnes i s’han tancat alguns centres. La setmana passada en el marc de la comissió mixta, les autoritats espanyoles van confirmar la creació d’un centre integrat ubicat a Escaldes-Engordany; un centre integrat d’educació personalitzada, amb una clara aposta per reforçar la presència de llengües estrangeres –principalment l’anglès- i l’ús de les noves tecnologies en l’educació.

La presència del sistema educatiu francès a Andorra s’ha vist reforçada per la recent entrada en vigor del conveni educatiu amb la República Francesa amb una vigència de 10 anys.

En paral·lel, des del Ministeri se seguirà treballant en el desplegament del PERMSEA, vist que el desenvolupament de l’educació per competències ens situa a l’avantguarda europea. La nostra és una aposta per la qualitat del sistema educatiu andorrà. Una aposta per la qualitat que passa inevitablement també per una millora del capital humà. Per això, el gener vinent el Ministeri farà una primera convocatòria d’edictes per reduir l’excessiu pes dels treballadors eventuals en l’estructura educativa andorrana. Evidentment, aquesta problemàtica no es solucionarà amb ununa sola convocatòria, però serà un primer pas. Amb el mateix objectiu, s’està treballant en una Llei d’Educació, que ha d’ajudar a definir millor la regulació de les diferents professions de l’àmbit educatiu.

La nostra peculiar estructura educativa és –ho he dit fa un moment- un element diferenciador i un factor de competitivitat. Per això Andorra s’ha involucrat en les diferents iniciatives vinculades amb l’Educació a nivell internacional: ho vam fer durant la presidència andorrana del Consell d’Europa i també en el marc del programa GEFI, impulsat pel secretari general de les Nacions Unides.

 

Entenem que això contribueix, no tan sols a enfortir el capital humà que ens ha de permetre consolidar la diversificació de l’economia en el mig termini, sinó també a diversificar la imatge que el món té de nosaltres. Una imatge que alguns mitjans forans han intentat malmetre els darrers mesos fent l’amalgama entre Andorra i la crisi de la BPA. Suposo que tots els aquí presents estarem d’acord que els atacs soferts cap a la imatge d’Andorra han estat desproporcionats; i avui vull aprofitar per agrair a totes les persones d’aquí i de fora que amb un reacció de patriotisme i de solidaritat que els honora van defensar el nostre país sobretot a través dels mitjans de comunicació, dels seus blocs i de les xarxes socials.

No obstant això, aquest episodi dolorós ens ha servit per fer aflorar les mancances en la gestió de la nostra imatge de marca cap a l’exterior. Ho va remarcar el president de la Cambra de Comerç en el seu discurs de presentació del informe econòmic del 2014: ens cal una marca Andorra forta amb una estratègia única de comunicació global de país. Els puc avançar que aquests darrers mesos diferents equips del Govern, integrats pel Gabinet de Comunicació, la Secretaria d’Estat de Diversificació Econòmica i Andorra Turisme, han començat a treballar conjuntament en l’estratègia que ens caldrà implementar els propers quatre anys per reforçar el posicionament internacional en els àmbits econòmic i institucional; en definitiva per reforçar un posicionament de país cada cop més integrat i obert al món.

 

Allà on es fa més evident la necessitat de diversificar la imatge de marca és en l’àmbit turístic. Quan parlem de desestacionalitzar el turisme estem parlant –essencialment- de diversificar la percepció que els turistes potencials tenen de nosaltres: De la imatge d’un país de turisme de neu i compres hem de passar també a la imatge d’un país de turisme de natura i muntanya, de turisme de wellness i salut i de turisme cultural.

Els esdeveniments esportius que tenen lloc a les estacions d’esquí reforcen la nostra imatge de turisme de neu i de muntanya. Les inversions que fem en la xarxa de camins i de refugis .així com tota l’acció política que es desenvolupa des del Ministeri de Medi Ambient- reforcen la imatge d’un país amb turisme de natura. El desenvolupament del clúster de Salut, sumat als centres termals i de wellness ja existents al país, reforcen el perfil de turisme de Benestar i Salut. I bona part de la nostra política cultural i d’espectacles està dirigida a projectar una imatge que reforci l’aposta pel turisme cultural.

La nostra política turística està encaminada a assolir els 9 milions de visitants el 2019; i a potenciar especialment l’afluència de turistes, entesos com aquells visitants que passen més d’un dia al nostre país. Les xifres més recents avalen aquesta aposta: En el que portem d’any –de gener a agost-, el nombre de turistes ha augmentat un 11,3% respecte al mateix període del 2014. I especialment als mesos d’estiu: ja que entre juny i agost d’aquest any, el nombre de turistes s’ha situat un 20,8% per sobre del nombre de turistes que vam rebre entre el juny i l’agost de l’any passat.

 

Una menció a part mereix la qüestió cultural. Perquè, si bé és una peça clau en la definició de la marca del país, en la projecció d’una determinada imatge i en la diversificació de l’oferta turística; també és cert que la cultura va més enllà: és també essencial en la formació d’una ciutadania informada i crítica i en la transmissió dels valors i de la pròpia identitat. Totes aquestes expectatives que tenim sobre la cultura –des de les més materials fins a les més intangibles- són perfectament compatibles sota una mateixa línia política. Una línia política realista i adaptada a les dimensions del país; però també prou imaginativa per construir una oferta cultural de qualitat.

És intenció del Govern renovar l’acord amb el Cirque du Soleil per seguir associant la imatge d’Andorra a una marca d’espectacles de prestigi. Igualment, se seguirà treballant per una cartellera contínua d’espectacles que contribueixi a ampliar l’oferta. També es donarà suport a iniciatives que aportin un factor diferencial i que contribueixin a acostar l’art al carrer, com poden ser esdeveniments de Street Art o de Land Art.

També en la línia d’associar el nom d’Andorra a marques culturals de prestigi indiscutible, el Govern ha fet una aposta decidida per l’obertura d’un museu Thyssen al país, amb exposicions que es renovaran cada any. Una iniciativa en la qual el Govern assumeix el cost de condicionar i mantenir els espais on s’ubicarà el museu –el lloguer dels quals serà assumit pel Comú d’Escaldes-Engordany. La ubicació del Museu Thyssen a la part alta d’Escaldes és un primer pas, ja que la ubicació definitiva –a parer del Govern- hauria de ser el futur edifici The Cloud a Andorra la Vella.

Per potenciar la producció cultural pròpia, també se seguirà treballant per potenciar l’oferta cultural autòctona: els museus i monuments, l’art romànic i els artistes del país.

Des del Ministeri de Cultura s’està treballant per trobar una ubicació definitiva als frescos de Santa Coloma. Perquè són un element central de la política de recuperació i dignificació del nostre patrimoni artístic. Una ubicació que, preferentment, hauria d’estar a l’entorn de l’església de la qual provenen els frescos. És per això que el Ministeri està en converses amb el Comú d’Andorra la Vella i amb propietaris privats d’immobles a la zona per tal de trobar una ubicació per als frescos el més propera a l’església possible. Aquest projecte es complementaria amb una col·laboració amb una empresa tecnològica per projectar una imatge digital dels frescos sobre les parets de l’església; iniciativa que es podria estendre a altres esglésies romàniques del país. Tot el conjunt tindrà un triple efecte: potenciar un element cultural propi i que reforça la identitat; millorar la marca de país des de la vessant cultural i contribuir a dinamitzar una zona de la capital que necessita millores i oportunitats.

 

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

El principal repte col·lectiu que tenim com a país és definir un nou marc de relacions amb la Unió Europea; un marc que, descartada la plena integració, permeti la participació d’Andorra al mercat interior europeu, tot respectant determinades especificitats. Se n’ha parlat molt en els últims anys; i aquesta nova relació amb la Unió Europea passa per un acord d’associació amb uns resultats equivalents als de l’Espai Econòmic Europeu.

Andorra no pot deixar passar l’oportunitat d’accedir i de participar d’un mercat de més de 500 milions de persones. L’obertura econòmica només tenia sentit si era bidireccional: obrir les portes a la inversió estrangera i –a la vegada- aixecar les traves per operar des d’Andorra cap a l’exterior. Perquè els nostres empresaris, professionals, treballadors i estudiants puguin moure’s i operar i treballar a Europa amb normalitat. Hem treballat en aquesta doble direcció i ara el següent gran pas és l’acord d’associació amb la Unió Europea.

Tota la feina que estem fent: signant convenis de doble imposició, aconseguint la reciprocitat efectiva de l’exercici de la professió liberal, treballant perquè les titulacions acadèmiques andorranes siguin reconegudes als països del nostre entorn... Tota aquesta feina només té sentit si ara aprofitem l’oportunitat que se’ns presenta. Perquè l’associació amb la Unió Europea també és una qüestió de marca; també és una qüestió de segell: un segell que és la millor garantia de futur i prosperitat per als productes i serveis de la nostra economia.

Crec que tots plegats farem un favor a Andorra si deixem enrere les ambigüitats sobre aquesta qüestió. Penso que ja no és el moment de seguir jugant amb el “sí, però no”; amb el “sí però no ara”; amb el “sí, però no així”; amb el deixar les coses per a més tard... En aquesta qüestió, com en tantes altres, més tard serà massa tard.

Hi ha qui s’obsessiona a posar l’èmfasi en les debilitats d’Andorra davant d’aquest acord. Però, quines són aquestes debilitats? Les debilitats del nostre país, els grans riscos del nostre país –i així ens ho diuen totes les agències de ràting i tots els observadors internacionals- són que tenim encara una economia poc diversificada, excessivament depenent del turisme i del sector financer. Que tenim també unes finances públiques excessivament dependents dels impostos indirectes i en especial d’un sol producte, com és el tabac. Que la nostra Seguretat Social presenta greus problemes de sostenibilitat. Que les nostres empreses públiques necessiten també diversificar les seves fonts d’ingressos.

Aquestes són les debilitats i els perills d’Andorra. I aquests perills hi són amb acord d’associació i sense. Aquests perills hi eren amb obertura econòmica i sense. Però, el que és més, sense obertura econòmica, a més d’aquests perills teníem la inseguretat jurídica que generaven els prestanoms, la impossibilitat de signar convenis de doble imposició i amb ells evitar les retencions a l’origen i els riscos que presentava una economia tancada i poc transparent. Amb l’obertura econòmica estem convertint algunes de les nostres debilitats en fortaleses. I amb l’acord d’associació amb la Unió Europea ho seguirem fent.

En aquesta qüestió hem de girar l’esquena a aquells que volen fer la política de la por només per treure rèdits polítics. A aquells que només posen l’accent en les debilitats i amenaces que suposa per a Andorra l’associació amb la Unió Europea, sense adonar-se que aquestes debilitats i amenaces ja hi són; ja fa anys que les tenim a sobre; i no les superarem quedant-nos tancats a casa, perquè les tenim a casa.

Nosaltres –el Govern que represento i la majoria parlamentària que li dóna suport- no som els portaveus de les debilitats i de la por; sinó de les oportunitats i de la confiança en el potencial d’aquest país. Perquè sabem que Andorra i els andorrans necessiten horitzons més oberts dels que marquen les nostres muntanyes. Perquè sabem també que el que estem plantejant no és una revolució, no és cap canvi radical. Associar-se amb la Unió Europea significa continuar amb la lògica que ha impregnat la història d’Andorra des dels seus inicis. És continuar la línia marcada per Governs anteriors, de diferents colors polítics, que van apostar per la participació d’Andorra al mercat interior europeu, ja sigui per la via de l’Espai Econòmic Europeu o per un Acord d’Associació que doni resultats equivalents.

Aquest repte no és una invenció de fa quatre dies; darrere hi ha la voluntat compartida de diversos Governs de colors diferents. Això és una aposta de molts Governs perquè és una aposta d’Estat.

Aquest no és un repte exclusiu d’Andorra. És també un repte compartit amb dos altres estats tercers de reduïda dimensió territorial, com Mònaco i San Marino. I també un repte –el de la participació en el mercat interior tenint en compte les particularitats- que altres països similars al nostre han superat amb èxit en el passat. I em refereixo concretament al model de Liechtenstein, una mostra inequívoca d’un país que va saber aprofitar les oportunitats per tenir un model de creixement sostenible i la capacitat d’assumir el cabal comunitari.

Som els polítics de l’oportunitat i de la confiança. I també som els polítics de la responsabilitat. Perquè darrere de les negociacions que es van iniciar fa uns mesos amb la Unió Europea hi ha mesos i anys de treball. De treball compartit amb l’oposició, perquè la nostra posició negociadora és fruit dels nombrosos intercanvis i les nombroses reunions que des del Ministeri d’Afers Exteriors es van fer amb els grups parlamentaris durant l’anterior legislatura. Com s’han seguit fent en aquesta: Des de la primavera fins avui, el ministre ha comparegut ja 7 vegades davant la Comissió Legislativa d’Afers Exteriors. Com és la seva obligació i com ho seguirà fent.

Tots vostès ja coneixen quina és la posició negociadora d’Andorra. Perquè nosaltres no anem a Brussel·les a fer una prospecció, a veure què hi trobem. Anem a Brussel·les amb un posicionament clar i sabent què volem aconseguir i quines línies vermelles no volem creuar.

La nostra posició pel que fa a les línies vermlles que defensarem en la negociació sectorial és ben coneguda pels membres d’aquesta Cambra. Les vam explicar clarament al programa electoral i les hem explicat clarament en diverses ocasions. El Govern ha avançat d’entrada alguns punts essencials de la negociació que són especialment sensibles, i que entrarien dins del camp de les particularitats:

  1. En l’àmbit de la lliure circulació de persones, Andorra proposa el manteniment d’instruments de gestió de la política immigratòria com les quotes en base a un període de transició associat a criteris de revisió i clàusules de salvaguarda. I també el manteniment d’aquelles mesures que han permès mantenir la seguretat ciutadana.
  2. En la vessant de la lliure circulació de mercaderies, es proposa el manteniment dels continguts de l’Acord Duaner existent.
  3. Pel que fa a la lliure circulació de serveis i capitals, s’ha escollit l’establiment de períodes de transició adaptats a la situació de cada sector econòmic a fi de facilitar-ne l’adaptació.
  4. Així mateix, s’apunta la casuística particular dels mercats de l’energia i les telecomunicacions.

No vinc avui aquí a oferir ambigüitats. Quan parlem d’un pacte d’Estat, quan estenem la mà a l’oposició en aquesta matèria, ho fem des d’aquest punt de partida: assolir un acord d’associació al tomb d’aquestes condicions. Perquè repeteixo el que he dit fa una estona en parlar de la CASS: el consens no ha de ser l’excusa per no encarar les decisions importants. Pacte d’Estat sí, consens també, però sabent on volem arribar i al tomb de què volem construir el consens.

Nosaltres sí que sabem al tomb de què volem construir el consens. Al tomb d’aquest acord d’associació amb la Unió Europea que –en la línia del que preveu el Tractat de Lisboa- tingui en compte les especificitats d’Andorra. Però no és només això: Nosaltres volem construir el consens al tomb d’un projecte que doni perspectives de futur a la societat andorrana.

El futur de la nostra societat passa perquè els nostres joves puguin estudiar i treballar fora d’Andorra; passa perquè les nostres empreses i els nostres professionals puguin treballar des d’Andorra al món; passa també perquè empreses i professionals d’arreu es puguin instal·lar a Andorra, amb garanties i amb seguretat jurídica, per aportar innovació i valor afegit a la nostra economia. Però sobretot passa perquè la nova generació d’andorrans pugui estudiar, treballar, fer negocis, desenvolupar una carrera professional i un projecte de vida sense haver de renunciar a ser andorrans.

Volem ser europeus per poder seguir sent andorrans. Perquè deixant Andorra tancada no estaríem protegint l’andorranitat, l’estaríem condemnant a mort. ¿Quina classe de país seríem si obliguéssim els nostres ciutadans a renunciar a la seva nacionalitat per poder desenvolupar un projecte de vida?

I això, evidentment, no passa exclusivament per l’acord d’associació amb la Unió Europea. Aquesta és una peça important; però n’hi ha moltes altres. Hi ha totes les peces que he anat desgranant en aquest discurs. Per això més enllà del pacte d’Estat al tomb de la Unió Europea, el que cal és un gran pacte de país al tomb de la construcció d’aquest nou model. Un pacte entre generacions: Entre la meva generació –que és la generació de molts dels que estem en aquesta Cambra- que hem conegut una Andorra pròspera que ens ha donat molt; i la generació dels nostres fills, a la qual hem de donar les mateixes oportunitats que hem tingut nosaltres.

Moltes gràcies. Visca Andorra!

 

Galeria d'imatges

« Setembre 2019 »
Setembre
DlDtDcDjDvDsDg
1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30
Propers esdeveniments
Comissió Legislativa d’Educació, Recerca, Cultura, Joventut i Esports 23/09/2019 15:30
Nova seu Planta -3 sala AB
Junta de Presidents 07/10/2019 16:00
Nova seu Planta 2 sala de Junta de Presidents
Previsió d'una sessió ordinària del Consell General 08/10/2019 16:00
Nova seu Planta -2 Hemicicle
Altres esdeveniments
Xarxes Socials

Visita Emmanuel Macron. 13/09/2019