Ves al contingut. | Salta a la navegació

Sou a: Inici / ca / Notícies / Debat sobre l'orientació política global del Govern

Debat sobre l'orientació política global del Govern

Intervenció del cap de Govern, Antoni Martí Petit

Dijous, 19 de juny del 2014

VÍDEO

 

Molt Il·lustre Senyor Síndic,
Molt Il·lustre Senyora Subsíndica,
Molt Il·lustres Senyores Conselleres i Senyors Consellers generals,

Per tercera i última vegada en aquesta legislatura comparec en aquesta Cambra per sotmetre a debat l’orientació política del Govern. Alguns podrien veure aquest debat com un tràmit o com una obligació. Però per mi no només és un acte degut, sinó també un acte volgut; i diria més: especialment volgut. Perquè és l’ocasió d’explicar, un cop més, el full de ruta que el meu equip i jo hem seguit des del primer moment de la legislatura. Un full de ruta, un projecte, que no s’ha esgotat en aquests tres anys i que ha de tenir continuïtat.

Durant aquests tres anys, hem estat coherents amb el passat del qual veníem i conseqüents a l’hora de proposar i implementar polítiques de futur. Si es repassa l’acció de Govern, en tot allò que hem fet hi ha sempre una mateixa idea, un mateix projecte: transformar el nostre model de creixement econòmic des del rigor i la credibilitat; i des de la consciència que calia diversificar l’economia, reactivar els sectors tradicionals i mantenir la cohesió social.  

Preparar el futur sense abandonar el dia a dia, això és el que hem fet. Vam advertir des del primer moment que confiàvem poc en solucions conjunturals i immediates. Mai no hem desatès qüestions que considerem prioritàries i fonamentals, com mantenir els serveis públics i rellançar el turisme i el comerç. Però mai tampoc no hem deixat de posar les llums llargues, perquè sabem que les bones notícies de debò només poden arribar de la mà de les reformes estructurals que hem estat fent i que seguirem implementant.

I suposo que demà, quan sigui el torn de l’oposició, els escoltarem exigir millores immediates de la situació. Però això només es pot fer des de l’oposició: només des de l’oposició poc responsable se li poden exigir resultats conjunturals a un projecte que –com el nostre- és un projecte estructural.

Des del Govern les coses es veuen diferents: La visió que dóna haver governat el nostre país durant tres anys, amb les vivències i experiències acumulades, ens fa ser molt més realistes a l’hora d’enfocar aquest procés de reformes. Hem implementat un full de ruta amb uns objectius clars i ho continuarem fent fins al darrer dia de la legislatura; però també hem estat capaços de posar-lo en pràctica sense perdre de vista la realitat andorrana.

Mentre va ser cap de Govern, el senyor Bartumeu va citar en alguna ocasió una frase de Jean Jaurès: “Le courage, c’est d’aller à l’idéal et de comprendre le réel”. I és curiós perquè no estic del tot segur que la seva acció de govern s’ajustés del tot a aquest principi; però la nostra sí. Jo la comparteixo aquesta divisa; i tothom sap que el senyor Jaurès no forma part de la mateixa tradició política que jo. Tendir a l’ideal sense perdre de la vista la realitat, això és precisament el que ha estat fent el Govern durant els últims tres anys.

Per això quan em plantejava com enfocar aquest debat d’avui, que no és altra cosa que preguntar-se com enfocar el darrer any de la legislatura -i fins i tot més enllà-, el concepte més sòlid que em venia al cap era el de realisme. El realisme de saber on volem anar, de saber on cal portar Andorra per garantir el futur dels nostres fills, de no perdre mai de vista les necessitats de la nostra gent, però també el realisme de saber d’on venim i de ser capaços d’identificar les nostres febleses i les nostres oportunitats.

El realisme comença per ser conscients que, en tot moment, estem obligats a prioritzar uns recursos escassos. Per tant, hem de començar pel rigor a l’hora d’assignar aquests recursos. Diuen que el pressupost és l’instrument bàsic de la política d’un Govern; i potser és una afirmació exagerada. Però, en qualsevol cas, l’evolució del pressupost és la constatació de la seriositat d’un Govern a l’hora d’enfocar les seves accions. La credibilitat es guanya començant per casa.

Totes les reformes que hem abordat durant els últims anys perdrien sentit si no haguéssim estat capaços d’implementar una política pressupostària rigorosa. I ho hem fet; la liquidació de comptes de l’any passat així ho demostra: Per primer cop des del 1997 hem assolit un resultat de gestió positiu. És a dir, per primer cop en 16 anys, la liquidació pressupostària ha estat positiva abans de descomptar el pagament d’interessos del deute. A més, fins i tot incloent el pagament d’aquests interessos, el dèficit és el més baix des del 1998. I cal tenir en compte que ara –com a conseqüència del recurs continuat a l’endeutament- la quantitat que es paga en concepte d’interessos és cinc vegades més alta que aleshores.

Aquesta situació sanejada –aquesta situació que seria l’enveja de molts dels grans països europeus- és el fruit de tres anys de treball. Revertir la tendència deficitària del pressupost ha estat una de les obsessions del Govern i ara aquesta obsessió comença a donar resultats, bons resultats. I no hem fet altra cosa que el que qualsevol de nosaltres faria a la seva empresa o a la seva economia domèstica: renegociar contractes a la baixa, contenir la despesa corrent i començar a diversificar els ingressos.

A més, durant aquests tres anys s’ha fet una feina constant i discreta per reestructurar el deute del Govern. El 2011, quan vam assumir la responsabilitat de governar, el Govern es finançava en un 85% directament del sector financer. Avui aquest percentatge s’ha rebaixat fins al 50%. Això significa menys dependència del sector bancari i més liquiditat alliberada que les entitats financeres poden destinar al finançament privat i a l’economia productiva.

Ara bé, el Govern no està satisfet, perquè l’aixeta del crèdit no s’ha obert tot el que s’hauria d’obrir i la major liquiditat del sistema no ha arribat a la gent. A tal efecte, he encomanat als ministres de Finances i d’Economia una reunió urgent durant el mes de juliol amb la banca per tal d’avançar en aquesta qüestió. El Govern ha fet la feina i estem més que mai en posició de demanar a la banca molts més esforços en aquesta direcció.

També durant aquest temps, i gràcies a la bona feina del Ministeri de Finances, s’ha col·locat la primera emissió de deute públic a tres anys. Una emissió amb ràting propi que situa el Govern d’Andorra en unes condicions d’accés al finançament similars a les d’altres països competitius –i dic competitius perquè, senzillament, tenen accés als mercats-, unes condicions que ens permeten dir que som avui un Govern menys depenent de la banca i que ha democratitzat l’accés dels particulars a poder finançar l’Estat de manera directa.

Tampoc podem obviar que fa tres anys, la totalitat de l’endeutament es vehiculava mitjançant pòlisses de crèdit, mentre que ara un 15% del total està vehiculat amb el format de préstecs. Amb aquest segon format, el Govern no només paga interessos cada any, sinó que també retorna capital. Per tant, sanegem els comptes i comencem a amortitzar endeutament. Que no és poc i que fa anys que no es feia.

Tot aquest procés s’ha traduït, a més, en una millora de la situació financera de l’Executiu: Fa tres anys la mitjana de venciment del nostre deute era d’1,1 anys i avui és de 4,5 anys. Fa tres anys ens veiem obligats a renegociar la totalitat del nostre deute cada any, un risc elevat, especialment en un context de liquiditat restringida com el que hem viscut els darrers anys.

Em sorprèn la lleugeresa amb la qual encara avui alguns menystenen la importància de caminar cap a l’equilibri pressupostari. Quan fa tres anys advertíem de l’extrema fragilitat de les finances públiques se’ns va acusar de fomentar l’estratègia de la por: Espantar els ciutadans per tranquil·litzar els mercats, ens deien. Però la fredor de les xifres no entén de frases ben trobades ni d’eslògans més o menys afortunats. La fredor de les xifres ens deia que en pocs anys, del 2006 al 2012, l’endeutament públic havia passat de representar el 12% del Producte Interior Brut al 35%. Nosaltres, des del Govern i des del Grup Demòcrata, hem posat fi a aquella perillosa dinàmica i som la garantia que no hi tornarem a caure.

Mantenir aquell ritme creixent d’endeutament sí que hauria significat deixar Andorra a mercè dels mercats. Allò sí que era una amenaça en tota regla a la nostra sobirania i, de retruc, a la nostra identitat. Perquè Andorra, com tots els països i com totes les persones, és més lliure en la mesura que gasta menys del que ingressa.

Senyores conselleres i senyors consellers,

No he començat parlant de pressupost i de números per caprici; ni tampoc per cap dogma ideològic al tomb de l’equilibri pressupostari. Més endavant parlarem de polítiques socials, d’estímuls per reactivar l’economia, d’inversions públiques... Però quin sentit tindria parlar de tot això si fos insostenible, si no fóssim capaços de pagar-ho? Quin sentit tindria parlar del nou model fiscal si, al final, resulta insuficient per cobrir les despeses de l’Estat? O quin sentit tindria parlar de seguretat jurídica per a inversors i emprenedors si no som capaços de començar pel rigor en el nostre dia a dia?

Per això he volgut començar per l’equilibri dels comptes. No per caprici, sinó per sentit comú. Perquè uns pressupostos sanejats són una condició imprescindible per poder abordar qualsevol classe de política amb garanties. Això és, una vegada més, una política realista, i no envoltada de tòpics i de bones intencions.

I les nostres finances, més enllà de debilitats estructurals que malauradament també es donen a països del nostre entorn, estaven amenaçades –i permetin-me l’expressió, que és crua però molt gràfica- per tres bombes de rellotgeria: El desequilibri financer de la Seguretat Social, els complements de jubilació dels treballadors públics i el sistema de transferències dels Comuns.

Nosaltres hem volgut fer pedagogia en aquests tres grans dossiers. Dir la veritat encara que molesti és una prova de realisme i de responsabilitat.

No es tracta de fer greuges a ningú ni de buscar culpables; no és la nostra manera de fer, això ho deixo a d’altres. Senzillament es tracta de veure que la realitat canvia molt de pressa i que el que era vàlid fa pocs anys ja no ho és avui dia. Aquests tres grans riscos a què havien de fer front les finances públiques eren el resultat de pactes i decisions del passat que havien estat, en el seu moment, coherents i vàlids; però que ja no ho són avui, com tampoc no ho eren fa tres anys. Entenc que a un Govern li pertoca intentar complir al màxim amb els compromisos contrets i mantinguts per governs anteriors, però també li hem d’exigir a un Govern que sàpiga adaptar aquests compromisos a la realitat. Per això també aquí cal parlar de realisme, de responsabilitat i de rigor.

Deia Benjamin Franklin que “un petit forat pot fer enfonsar un gran vaixell”. Doncs això és precisament el que nosaltres hem tingut clar des del principi: El que avui ens pot semblar un petit forat, demà pot ser una via d’aigua impossible de contenir.

Tal era la situació financera de la Seguretat Social. El juny del 2011, quan el Govern amb prou feines feia un mes que havia pres possessió, vam haver d’assumir el dèficit de la branca general de la CASS. Per al segon semestre d’aquell any s’havia previst un dèficit de 28 milions d’euros, la qual cosa ens portava a més de 40 milions d’euros anuals; és a dir, més d’un 10% del pressupost global del Govern.

Ja ho vam avisar en aquell moment. Recordo una memorable intervenció del ministre de Finances en aquesta Cambra aquell mateix 2011 advertint de la insostenibilitat de la situació. Han passat tres anys i actualment el dèficit d’aquesta branca se situa al tomb dels 28 milions anuals. De 28 milions cada 6 mesos a 28 milions anuals. Hem reduït en un 50% les previsions de dèficit inicials. I estem segurs que encara hi ha marge per situar el dèficit de la branca general dins d’uns límits encara més raonables. Això, senyors consellers, no és espantar la gent, és fer possible que la gent continuï disposant d’un sistema de protecció social a l’alçada de les seves expectatives.

Mentre alguns havien governat mirant còmodament cap a una altra banda, les reserves de la branca de malaltia de la CASS s’havien anat esgotant i, tot de sobte, ens trobàvem havent de fer front a uns dèficits que comprometien –i molt- les finances públiques. Per això té especial mèrit haver reduït a la meitat els dèficits previstos, perquè no estàvem lluitant contra un dèficit sobrevingut, contra un desequilibri puntual; sinó contra una tendència llargament sostinguda que s’havia anat covant en silenci aixoplugada sota el paraigües de les reserves.

La nostra lluita per contenir el dèficit de la CASS va començar -ho recordo- amb un primer paquet de mesures, implementat ja aquell 2011, en què no aplicàvem cap dràstica retallada, sinó que controlàvem la despesa i distribuíem les càrregues de manera equitativa.

Hem aplicat i seguirem aplicant una política de bona gestió de la branca general de la CASS. Una política que en un futur proper passarà necessàriament per la posada en funcionament d’un servei d’inspecció més eficaç, per la introducció de mecanismes de planificació com la cartera de serveis i per la revisió dels sistemes de finançament.

A aquest efecte, ja fa dies que vam endegar una col·laboració amb la Inspection Générale des Affaires Sociales de la República Francesa per dotar el Ministeri i la CASS d’un servei d’inspecció efectiu. El diagnòstic de l’IGAS -que vostès coneixen després de la compareixença a la Comissió de Sanitat- és un diagnòstic clar que porta aparellades mesures de control. L’abús de les baixes amb la complicitat d’alguns facultatius va en detriment d’aquells que realment necessiten les baixes i mereixen tot el suport del sistema públic de salut i protecció social. No voldria pensar que en aquest país encara es donen baixes per telèfon.

Tots aquests esforços de gestió i de rigor tenen, a més, un objectiu final clar: superar una dinàmica perversa en la qual ens havíem instal·lat i en què els dèficits de la branca general de la CASS i del SAAS funcionaven com un sistema de vasos comunicants. Una dinàmica que feia que només fos possible reduir dèficit de la branca general de la CASS a costa d’augmentar el dèficit del SAAS o vice-versa. Doncs nosaltres hem revertit aquesta tendència i podem dir que durant aquests tres anys la branca de malaltia de la CASS ha contingut els seus dèficits i que –amb la vista posada en el tancament de comptes del 2013- el SAAS també ha començat a reduir el seu dèficit. Perquè el dèficit -ja sigui de la CASS, del SAAS o de l’Estat- al capdavall, l’han d’assumir els ciutadans. I no serveix de res pensar que algú altre ja ho pagarà, perquè aquest ‘algú altre’ som tots nosaltres.

D’aquesta forma el Ministeri de Salut està adoptant el seu veritable rol com a director i planificador de la política sanitària i el SAAS, com a gestor dels recursos i executor de les polítiques que marca el Ministeri. Evidentment, aquest canvi no es fa del dia a l’endemà i ha necessitat d’un procés que s’ha d’assentar en el temps per assolir la normalització. I per normalització entenc l’equitat i la sostenibilitat del sistema, tant pel que fa a les prestacions com des del punt de vista financer; sent especialment sensibles per no incrementar els costos per a l’usuari.

Això no està renyit amb una política equitativa i capaç d’incloure al sistema aquells que n’estaven exclosos. I estic parlant de casos com els estudiants o les persones sense feina, als quals vam donar la possibilitat d’accedir a una cobertura sanitària a un cost molt baix. I això, conselleres i consellers socialdemòcrates, també es podia haver fet a partir del 2009. Però no passa res, ja ho hem fet nosaltres.

Fins aquí el que pertoca a la branca general, que era la que precisava de solucions més immediates. Però aquesta bomba de rellotgeria a què em referia abans té –a més- un mecanisme diferit que també cal desactivar: la insostenibilitat manifesta de la branca de jubilació. Que ningú s’enganyi, la de la Seguretat Social és una qüestió de llarg recorregut: El mes vinent, se sotmetrà a la votació d’aquesta Cambra el text que posa els pilars d’aquesta reforma. Vull pensar que com a mínim una part de l’oposició –sobretot aquella que ha tingut altes responsabilitats de govern- no negarà l’evidència i acabarà decantant-se per un vot afirmatiu.

La reforma, com ja vaig anunciar fa un any, dóna cert oxigen al sistema de pensions, mesura que només ha estat possible després de contenir el dèficit de la branca general. Però tots sabem que la solució passa per anar més enllà: En aquest sentit la llei fixa un mínim de reserves que qualsevol Govern haurà de respectar i, per tant, queden garantits els drets dels pensionistes i els futurs governs hauran de prendre mesures d’estabilització. I d’això se’n diu fer polítiques d’anticipació abans que el problema sigui massa greu. És, un cop més, una prova de realisme.

Nosaltres som la garantia que s’adoptaran totes aquelles mesures que calgui prendre per assegurar el futur de les pensions, passant ineludiblement per un augment de les cotitzacions. Perquè no hem defugit cap responsabilitat i hem afrontat amb tot el rigor possible les reformes que faran que aquest futur sigui una realitat. I ho farem com fins ara: sense malmetre el benestar de les persones.

Perquè en la qüestió de la Seguretat Social hem fet un exercici de realisme: Hem posat les bases de la reforma, hem establert uns criteris de bona gestió, però no hem anat més enllà per no castigar l’economia productiva en un moment en què creiem que cal prioritzar la reactivació en tots els sectors.

Però, insisteixo, en un futur necessitarem més accions i en la propera legislatura estem disposats a emprendre-les, perquè ens hi van les pensions de molts ciutadans d’Andorra. I ja ho dic avui.

Senyores i senyors consellers,

Tots vostès són coneixedors de les enormes dificultats que Andorra tindrà en un futur proper per sostenir el seu sector públic. Som conscients que la gran reforma de la funció pública que alguns esperaven no serà possible aquesta legislatura, i no hi renunciem; però també aquí hem adoptat mesures que marquen per on s’ha d’encaminar aquesta qüestió. Serà, senyors conselleres, una altra de les grans prioritats de la propera legislatura.

Què hem fet en la reforma dels complements de jubilació dels funcionaris? Hem canviat un sistema totalment insostenible –per dir unes xifres: amb uns compromisos de despesa futura per al Govern que oscil·laven entre els 700 i els 1.200 milions d’euros- per un sistema que continua marcant un diferencial entre els sector públic i el privat, però que suposarà un cost per al Govern d’uns 300 milions d’euros, un cop votada aquesta reforma.

I dic votada aquesta reforma, perquè es votarà –no en tinguin cap dubte- en aquesta legislatura; i sóc conscient que ni el temps ni el moment no són els adequats i que pot suposar un gran desgast electoral. Però com va dir un copríncep a l’ONU, en tant que president de la República Francesa, governar és prendre decisions. I si he de triar entre el desgast d’agafar decisions i el desgast de no agafar-les, prefereixo el primer. Sempre he preferit el primer.
Un estalvi, és cert, que va en detriment de les expectatives futures de drets dels treballadors públics. Però la principal amenaça per a aquestes expectatives no la representa aquest Govern; perquè aquest és un Govern que respecta part dels complements i que per al futur preveu un sistema d’aportació definida. La principal amenaça per als drets dels treballadors públics era no fer res, era seguir instal·lats en un sistema insostenible que hauria portat a què en el futur els complements de pensió no només es veiessin reduïts, sinó que desapareguessin completament. Aquesta és la realitat. I els ministres hauran de fer un esforç personal per explicar als diferents col·lectius de l’administració la reforma i el perquè de la mateixa.
Senyors consellers, no sé què passarà a les properes eleccions. El que sí sé és que -malgrat les crítiques per aquestes reformes complexes i difícils d’explicar- el proper govern, sigui del color que sigui, no farà cap pas enrere.
Al costat d’aquesta reforma, que marca la pauta de futures reformes, també hem actuat sobre el dia a dia; també hem dut a terme una bona gestió que ens ha permès no augmentar la despesa de personal i de béns corrents durant dos anys consecutius. A la liquidació dels comptes del 2013 s’ha aconseguit la primera rebaixa de despesa de capítol I dels darrers 15 anys.
La remodelació de la funció pública, és veritat, no s’acaba reduint despesa de capítol I i reformant els complements de jubilació dels funcionaris. Però crec que amb aquesta mesura hem marcat el rumb del que hauran de ser futures reformes: avançar cap a un ideal de sostenibilitat, però sense perdre de vista el present. Durant la propera legislatura, el Govern –sigui el que sigui- haurà de fer front a una reforma de la funció pública. Una reforma que, des del nostre punt de vista, ha d’estabilitzar les plantilles, consolidant els eventuals allà on sigui necessari, aprofundir en les definicions de carreres professionals, afavorir la mobilitat i donar la possibilitat de treballar a temps parcial. Una reforma que concreti i garanteixi drets, però que inclogui també obligacions.
I com a mostra del nostre compromís amb les carreres professionals dels funcionaris, ja avanço des d’ara que el proper pressupost preveurà una partida important destinada a formació dels empleats públics. És una necessitat que s’hauria d’haver adoptat fa anys i que ara esdevé inajornable davant de tots els canvis que està vivint i que viurà el nostre país. Ho devem als treballadors de l’administració i ho devem als administrats.

Senyores conselleres i senyors consellers,
El tercer dels grans perills que assetjaven les finances públiques era la qüestió de les transferències als Comuns. I també aquí s’ha abordat un dossier que portava massa temps oblidat en un calaix. Per discutir quines haurien de ser les línies mestres de l’arquitectura competencial del nostre Estat i si cal o no canviar aquestes línies mestres necessitaríem moltes hores.
Els números, en canvi, susciten força menys debat. L’acord institucional entre el Consell, els Comuns i el Govern immediatament anterior a la Constitució preveu un règim de transferències del Govern cap als Comuns que ha anat creixent de manera molt significativa, i que accentuarà encara més el seu creixement amb la consolidació del nou model fiscal. Sense anar més lluny: de cara a l’any vinent, la previsió de la llei era que l’import global de les transferències superés de llarg els 60 milions d’euros; una xifra que es tornaria a incrementar significativament a l’exercici 2016.
Molts en aquesta Cambra tenim prou memòria política per saber com ha anat l’evolució de les transferències i de la situació financera dels Comuns durant els últims 20 anys. Les corporacions locals han rebut cada vegada més diners, però també s’han vist forçades per la llei a mantenir un ritme inversor que ha acabat comprometent molt seriosament la situació financera d’alguns Comuns. És veritat, això no obstant, que no sempre s’han ajustat a la llei.
Per això agraeixo la responsabilitat demostrada pels cònsols i pels Comuns en acceptar una congelació al tomb dels 54 milions de les transferències per a dos exercicis consecutius, després d’una primera congelació. Una congelació que, a més, porta aparellat el compromís de revisar l’actual sistema de transferències a principis del proper mandat comunal, és a dir, durant els primers mesos del 2016.
És cert que es tracta d’una solució conjuntural, però –com en el cas de la Seguretat Social- dóna oxigen al sistema i posa les bases d’una reforma que caldrà afrontar de manera ineludible en els propers anys. I que caldrà afrontar des de dos principis molt clars, també recollits a l’acord institucional que vaig signar amb els cònsols l’abril passat: garantir que els Comuns disposin de recursos per complir amb les funcions que tenen encomanades i configurar un sistema que sigui sostenible i perdurable.
En paral·lel a la qüestió de les transferències, calia i cal encara abordar la clarificació de les competències. Una feina que el Govern que encapçalo va encarar amb quatre premisses: optimitzar l’esquema competencial, garantir el millor servei i la igualtat de tracte per a tots els ciutadans d’Andorra, respectar els límits fixats a la Constitució i fer la reforma amb consens.
A ningú no se li escapa que, pel que fa a les competències, l’acord institucional de l’abril queda lluny de la proposta inicial del Govern elaborada pel Ministeri de Presidència. A ningú no se li escapa tampoc que el preu polític i humà que el Govern i jo mateix hem pagat per aquesta qüestió ha estat elevat. Els cops de l’adversitat poden ser amargs, però mai no són estèrils i també en aquesta qüestió hem consensuat amb els Comuns un pla de treball sectorial que, a parer del Govern, serà la primera fase d’una reforma més global. Un pla de treball sectorial que s’iniciarà en els propers mesos.
Hem arribat fins allà on el consens ens ha permès arribar i hem constatat que compartim amb els Comuns un punt de partida, un mínim denominador comú: el convenciment que cal fer ajustos a l’esquema sorgit del pacte tripartit previ a la Constitució. El convenciment, en definitiva, que el que era vàlid per a la realitat de 1991 no sempre és vàlid per a la realitat del 2014. I, siguem clars, en aquest cas no ho és.
La Seguretat Social, la Funció Pública i les competències i transferències dels Comuns són tres de les qüestions majors que hem abordat i caldrà seguir abordant. I en els tres casos ho hem fet de la mateixa manera: Sense renunciar a l’ideal, hem fet allò que la realitat permetia fer a cada moment. I així, des del realisme, estem avui més a prop de l’ideal que ara fa un any i, d’aquí a 12 mesos, hi estarem més a prop que avui.
Ens ho va dir la setmana passada el copríncep Hollande en el seu discurs a la Casa de la Vall: “Cap reforma no és l’última reforma” ni “cap reforma pot, per ella sola, canviar el futur”. Aquest és l’esperit del realisme, així és com veu el Govern el programa de reformes: com un canvi continu i com un procés constant. Ho vaig dir amb unes altres paraules en el meu primer debat d’orientació política en aquesta Cambra: “no es tracta de fer quatre canvis per cobrir l’expedient; els canvis han vingut per quedar-se”.
I, com que imagino que en el debat de demà, aquestes tres qüestions -la sostenibilitat de la Seguretat Social, les jubilacions dels funcionaris i les transferències dels Comuns- faran objecte de controvèrsia, em permeto avançar-me i demanar a l’oposició: ¿Què haurien fet vostès? ¿Com haurien abordat aquests problemes? I, si haguessin optat per no fer res, per seguir com estàvem ¿com ho pensaven pagar tot això? Suposo que els dos anys que van governar alguna previsió devien fer. Permetin-me dir, i no se m’enfadin, que els dossiers més espinosos no els van voler tocar. De reunions i taules de treball ningú negarà que en van fer moltes. Propostes, poques. Demà tenen l’oportunitat de criticar, però també tenen l’oportunitat de proposar solucions sostenibles. Ja veurem.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Hi ha dos extrems que hem de saber conciliar: protegir els serveis públics, d’una banda; i, de l’altra, ser molt curosos amb la despesa per no acabar taxant els ciutadans més enllà de la seva capacitat de pagar. Per això aquest Govern ha sabut prioritzar en temps de crisi i protegir i potenciar els pilars de la nostra cohesió social.

L’atur continua sent la meva principal preocupació. Cada cop que dono dades econòmiques –que ho de fer, perquè cal ser rigorós-, cada cop que dono una xifra econòmica, veig les persones que hi ha al darrere. Les veig i les conec, perquè moltes d’elles vénen cada setmana al meu despatx. Les persones que ho passen malament saben que les portes del despatx del cap de Govern sempre estan obertes per a elles. Perquè hi ha una gran diferència entre omplir-se la boca de discursos de suposat progressisme i ser capaç d’abordar els problemes i de posar cara, i noms, i cognoms, a aquests problemes. Perquè quan s’és cap de Govern no tot s’acaba amb actes institucionals.

Fa un any estàvem en el pitjor moment de l’atur al nostre país. Siguem clars: al nostre Govern li ha tocat gestionar els pitjors anys de la crisi econòmica. Pel que fa a la destrucció de llocs de treball, el moment més intens de la crisi va ser el final del 2012 i els primers mesos del 2013.

Avui, sense caure en el triomfalisme –perquè queda molt camí per recórrer- podem dir que el pitjor ja ha passat: Portem 12 mesos consecutius de disminució constant del nombre d’aturats respecte al mateix període de l’any anterior. 12 mesos que evidencien que no estem davant d’un repunt puntual, sinó que ens permeten parlar d’un canvi de tendència.

Andorra té avui un 24% menys d’aturats que fa un any. Fa tres anys, l’atur era més baix que avui, és veritat, però creixia a un ritme d’un 15% anual; avui decreix a un ritme del 24%. Amb més o menys intensitat, feia més de 6 anys que a Andorra augmentava el nombre d’aturats i ara s’està reduint de manera significativa. Una reducció que es produeix en un context d’estabilització del nombre d’assalariats. En els darrers mesos, el nombre de treballadors afiliats a la seguretat social s’ha mantingut constant i, per tant, no es pot dir que reduïm atur a base de reduir també assalariats. És més, si agafem les dades del passat mes de març -les últimes de què disposem- registren un augment del nombre d’assalariats respecte el mateix mes de l’any anterior. Després de 84 mesos –és a dir, 7 anys- consecutius de descensos, el nombre d’assalariats comença a remuntar. Per això crec que es pot parlar d’un canvi de tendència.

Tot i així, durant aquests 12 mesos, el Govern no ha estalviat cap esforç per lluitar contra l’atur. Aquest any, la partida pressupostària destinada a polítiques actives d’ocupació s’ha incrementat un 23% respecte el 2013 i un 87% respecte el 2012, passant dels 1,4 milions de fa dos anys als 2,7 milions actuals.

Aquests diners ens han permès donar continuïtat als dos programes de treball temporal en benefici de la col·lectivitat, que van donar feina a un total de 301 persones durant el 2013 i que fins al maig d’aquest any ja han donat feina a 200 persones. Una mesura que vam implementar durant el nostre primer any i que també s’hauria pogut implementar el 2009.

Així mateix, també hem continuat amb el programa de foment de l’ocupació de la formació al si de l’empresa i el programa de foment de la contractació indefinida de treballadors desocupats que vam iniciar l’any passat. Uns programes que llavors van donar lloc a 45 contractacions indefinides i que assoliran 30 contractacions indefinides a finals d’aquest mes de juny. Uns programes ben estructurats i incentivadors que han tingut un èxit notable, molt superior al dels programes que s’havien pogut implementar en el passat.

Tal com he dit abans, ho vaig dir el 2012, ho vaig repetir l’any passat i ho torno a dir avui: No veurem mai l’atur només com una variable macroeconòmica, sinó que som molt conscients que darrere els números hi ha persones concretes i famílies concretes.

Per això no hem deixat de buscar noves vies per combatre l’atur. En aquest sentit, aquest any es treballa en dues noves iniciatives: Un programa de foment de l’ocupació en zones geogràfiques allunyades dels principals eixos i nuclis de població; i un programa de foment de l’ocupació per a joves actius de 16 a 20 anys.

El programa de foment de l’ocupació en zones geogràfiques allunyades dels principals eixos i nuclis de població té una doble vessant: D’una banda es destinarà una subvenció a l’empresa de 150 euros mensuals per treballador, subvenció que ha de permetre oferir un salari mínim competitiu de 1.100 euros. De l’altra, es preveu també un ajut per als treballadors per sufragar el cost del transport, ja sigui públic o privat. Una mesura per donar incentius per treballar i evitar la rotació de personal en zones allunyades del nostre país, i penso en particular en el Pas de laCasa, entre altres.

És una mesura més realista, menys costosa per a l’Estat i més efectiva que algunes polítiques del passat -unes polítiques que muden molt i vesteixen poc- i que han acabat amb blocs de pisos socials infrautilitzats al Pas de la Casa.

El projecte 16-20 té per objectiu abordar el problema d’aquells joves entre 16 i 20 anys que han deixat els estudis després de l’etapa d’obligatòria i que no tenen cap experiència laboral. Amb aquest programa, que es posarà en marxa gràcies al treball conjunt dels Ministeris d’Educació i de Justícia i Interior, aquests joves obtindran una capacitació professional bàsica mitjançant el treball en un espai educatiu i al si de l’empresa. Un Govern responsable ha de fer front a les dificultats que poden trobar els seus ciutadans en algun moment de la seva vida, per això aquests projectes són necessaris a fi d’afavorir la màxima integració dels nostres joves.

No podem, de cap de les maneres, si volem ser un Estat que vetlla per tots i cadascun dels seus ciutadans, deixar aquest segment d’adolescents, avui desorientats, sense una perspectiva de futur clara.

El Projecte 16-20, així com la resta de programes de foment de l’ocupació, són una despesa des del punt de vista comptable. Però des del punt de vista polític, des del punt de vista d’una política responsable, són una inversió de futur i de present. Perquè les conseqüències socials i econòmiques de tenir sectors de la població exclosos del mercat de treball seran sempre molt més costoses que les partides pressupostàries que destinem a aquests programes. Aquestes mesures, senyors consellers, s’implementaran en aquesta legislatura.

Sabem, a més, que una de les millors armes per combatre l’atur és la formació. En aquest sentit, durant l’últim any s’ha treballat intensament amb l’objectiu de generalitzar i millorar els cursos de formació adreçats als inscrits al Servei d’Ocupació. S’ha creat un catàleg trimestral de formacions i des del setembre de l’any passat a l’abril d’enguany s’han impartit 75 cursos, que representen un total de 941 hores de formació destinades a 898 persones, entre les quals s’han acabat lliurant 601 certificats.

Perquè l’aposta del Govern per la formació de les persones sense feina és una aposta sincera i decidida i les xifres així ho avalen.

Senyors consellers de l’oposició, com es pot dir que no fem res?

Que ningú s’enganyi, no vull fer la política del retrovisor, però estic cansat d’escoltar segons quines afirmacions fetes amb lleugeresa i oportunisme, quan aquest Govern ha fet una prioritat de les persones que ho passen malament. Durant la propera legislatura, si tenim nosaltres la responsabilitat de governar, els ciutadans poden estar segurs que totes aquestes polítiques –si segueixen sent necessàries- tindran continuïtat.

Senyores i senyors consellers,

He argumentat fins ara com des de la bona gestió pressupostària podem concentrar recursos i ampliar les partides destinades a qüestions prioritàries com el foment de l’ocupació. En el mateix pla –o encara en un pla més destacat- podríem situar les inversions en educació. El Govern que encapçalo es va veure obligat, a l’inici de la legislatura, a ser restrictiu en diversos fronts –com la política d’obres públiques, per exemple-; en canvi, en educació no hem fet ni un pas enrere.
És més, hem dut a terme una política expansiva en aquesta àrea, convençuts com estem que és un pilar central de la cohesió social, una inversió de futur de retorn inqüestionable i un element diferenciador del nostre país.

Però tampoc en educació podem caure en l’autocomplaença i cal seguir millorant dia a dia. Per això al llarg d’aquest any s’ha iniciat la implementació del Pla de Renovació i Millora del Sistema Educatiu Andorrà, que dóna continuïtat al nostre compromís –no al compromís d’aquest Govern, al compromís d’Andorra- amb un sistema públic d’educació de qualitat. Una pla de renovació que té resultats palpables, com la millora en la metodologia d’ensenyament i la infraestructura tecnològica, i que situa el sistema educatiu andorrà entre els més capdavanters. Una reforma que té el suport dels educadors i de les famílies dels alumnes.

Sempre m’han escoltat dir, senyors consellers, que la riquesa d’Andorra passa per tenir un sistema autòcton que conviu amb dos altres sistemes que també ens són propis. En la seva al·locució a la Plaça del Poble, el copríncep Hollande ens deia que la llengua francesa no és propietat de França, sinó que és propietat de tots els que la parlen, també dels andorrans. Efectivament, ens sentim partícips de la llengua francesa i de l’educació francesa, com també ens sentim partícips de la llengua i l’educació espanyoles.

Per això vaig insistir en la gran transcendència que tenia la renovació per a 10 anys més del conveni educatiu amb la República Francesa, un conveni que arribarà properament per ser ratificat en aquesta Cambra. Amb aquesta signatura vam donar garanties de futur a la riquesa del nostre sistema educatiu. És un èxit indiscutible a favor de la pluralitat educativa d’Andorra.
Per això, també, una altra gran notícia és el treball conjunt del Ministeri d’Educació i el govern espanyol per redissenyar l’estructura de les escoles espanyoles que està donant els seus fruits; i això vol dir que l’ensenyament espanyol té futur a Andorra i que la riquesa educativa del nostre país està garantida. Ho vaig dir divendres passat a la Plaça del Poble amb motiu de la visita del copríncep: Aquesta riquesa la tenim pel fet de ser andorrans.

De tots els elements que composen el nostre Estat del benestar, l’educació és un dels que requereix de millor atenció i de compromisos més ferms. Perquè la riquesa educativa d’Andorra, amb la presència dels sistemes andorrà, francès, espanyol –i jo també hi afegeixo l’espanyol confessional-, és un reflex més de la nostra identitat i de la nostra realitat institucional. És per això que, de cara als propers anys, caldrà posar en marxa una avaluació qualitativa de tota la nostra estructura educativa. Perquè volem un sistema educatiu divers, ric, de lliure elecció i de qualitat. Precisament la qualitat és el que ens acreditarà com a país.

I com a darrera mostra del compromís d’aquest Govern i de la majoria que li dóna suport amb l’educació voldria esmentar la llei d’ajuts a l’estudi aprovada pel Consell fa unes setmanes. Una llei que amplia els ajuts a l’estudi al segon cicle universitari i que serà efectiva durant el proper curs 2014-2015. Per ser clars: més recursos per a beques.

Estic segur que hi haurà parts del meu discurs que no agradaran a tothom. Estic segur que els dos grups de l’oposició discreparan del Govern, com és normal. Però també vull destacar l’entesa existent en una qüestió d’estat major com és l’educació. Més endavant parlaré de fiscalitat i de política exterior, dos àmbits en els quals també hi ha un elevat grau d’entesa entre els diferents grups d’aquesta Cambra. I això, com a Cap de Govern, em satisfà, perquè és el signe inequívoc que Andorra és un país seriós. Al meu entendre, en els països seriosos, en les democràcies ben assentades, tot es pot discutir, tot pot ser objecte de debat, però hi ha d’haver també marge per a teixir grans consensos transversals especialment de cara enfora, és a dir, en política exterior; i de cara al futur, és a dir, en educació.

Senyores i senyors,

Acabo de parlar de consensos transversals, però he de parlar també de discrepàncies. Si hi ha un punt en el qual difícilment podrem posar-nos d’acord amb l’oposició és en aquesta obsessió que tenen alguns consellers d’aquesta Cambra a dibuixar –a caricaturitzar, m’atreviria a dir- el Govern com a l’enemic de l’Estat del benestar. Ho he dit en repetides ocasions: no és just traslladar a Andorra debats forans i pretendre que aquí s’ha posat en marxa una dràstica política de retallades. No és cert perquè les xifres no ho avalen, sinó ben al contrari.
Nosaltres no hem retallat en polítiques socials. Precisament hem prioritzat i hem decidit gastar més –i millor- en polítiques socials a canvi de mantenir en altres àrees una política pressupostària menys expansiva del que seria desitjable.

Com que puc intuir que en el debat de demà se’ns tornarà a dir que retallem en polítiques socials, miraré d’avançar-me als esdeveniments. I no ho faré amb grans frases, sinó amb dades. Amb dades que comparen el que el 2010 es destinava a polítiques socials i el que destinem avui dia. El 2010 -quan ja portàvem temps immersos en la crisi- i el 2014. El 2010 es destinaven 5,2 milions d’euros a ajudes a les famílies; el 2014 es destinen 8,4 milions, un 61% més. El 2010 es destinaven 2 milions a beques i ajuts a l’estudi; el 2014 se’n destinen 3, un 50% més. El 2010, l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell rebia del Govern 2,3 milions d’euros; el 2014 rep 3,6 milions, un 56% més. El 2010 es destinava 1,2 milions a ajudes a la inserció sociolaboral; el 2014 hi destinem 5 milions, un 317% més.

Quina manera tan curiosa que tenim de fer retallades socials!

No només no hem retallat –com alguns pretenen-, sinó que hem contribuït a posar ordre a les ajudes socials, amb la proposició de llei del Grup Demòcrata que va aprovar aquesta Cambra. També cal ser rigorosos en la prestació de serveis socials i sociosanitaris, per equitat i per poder concentrar els recursos allà on són més necessaris. I no s’hi val a dir que estem retallant perquè algunes prestacions no contributives que abans pagava la CASS ara les pagarà directament l’Estat. No és retallar, és reordenar; perquè entenem que la lògica, la norma general, és que la Seguretat Social es faci càrrec de les prestacions contributives i l’Estat es faci càrrec de la resta.
No només no retallem, sinó que ampliem prestacions, perquè també ampliem la casuística d’aquestes ajudes. En política social, els demòcrates gastem més, gastem millor i arribem a més persones.

De la mateixa manera que lamentava fa uns instants el trasllat mimètic d’alguns discursos fàcils del progressisme mal entès pel que fa a l’Estat del benestar, també em satisfà que a Andorra aquells partits que s’autodenominen d’esquerres mai no han caigut en la temptació de menystenir un pilar bàsic dels serveis públics com és la seguretat ciutadana. Un pilar que en el nostre cas és especialment important, perquè constitueix un element clau de la política social, contribueix a la cohesió de la societat i –a més i sobretot- és un tret diferenciador fonamental.
Són sobradament conegudes les dificultats per les quals ha passat aquest Govern pel que fa a la cúpula de la Policia. Però aquestes dificultats, que han estat resoltes gràcies a la tenacitat del ministre de Justícia i Interior i el seu equip, no han posat en entredit en cap moment els envejables nivells de seguretat ciutadana del Principat d’Andorra. Ben al contrari: Al 2010, les infraccions denunciades a la Policia creixien a un ritme del 14% respecte l’any immediatament anterior; en canvi, el 2012 aquestes infraccions van caure un 12% i el 2013, un 8%. A més, des del 2011, els assumptes que ha tramitat la Policia per infraccions penals han disminuït un 19%. I en concret els delictes contra el patrimoni han disminuït un 17%.

Evidentment, cal continuar millorant. Per mantenir i millorar aquestes xifres, s’ha endegat una reestructuració del Departament de Policia que continuarà amb la convocatòria, durant aquest any, de concursos per a places de comandaments; uns concursos que han de servir per reforçar l’estructura organitzativa del Cos i per facilitar la progressió professional dels seus membres.
Perquè sabem que la Policia és, sobretot, una qüestió de factor humà. Per aquesta raó al setembre s’incorporaran al Cos 20 nous agents i s’aniran cobrint totes les vacants per jubilació de tal manera que es recuperarà el nombre d’efectius del 2009.

I no puc acabar aquest passatge dedicat a la Policia i a la seguretat ciutadana sense referir-me als convenis de cooperació policial i de cooperació en matèria de protecció civil amb la República Francesa que el ministre Espot va signar a París el març passat. Dos convenis que el Govern remetrà al Consell durant les properes setmanes. Dos convenis –i aquí cal fer, novament, un exercici de perspectiva- que s’havien començat a treballar el 2004 i el 1994, respectivament. Mai en cap legislatura no s’havien culminat tants projectes pendents.

La Policia, igual que la Justícia, ha estat sempre objecte de les actuacions prioritàries d’aquest Govern.

De totes aquelles competències que vam assumir de manera plena amb la Constitució ara fa 20 anys, la Justícia era la que més necessitava una posada al dia. Hem de partir de la base que les diferents reformes i millores que la Justícia necessita no es poden abordar plenament en una legislatura, però a ningú se li escapa que en els darrers dos o tres anys s’ha fet més feina en el món de la Justícia que en les dues dècades anteriors. Qui pot negar aquesta realitat?

Durant l’últim any, aquesta Cambra ha aprovat tres projectes de llei destinats a agilitzar els procediments judicials. Així mateix, estan a tràmit parlamentari tres projectes de llei més per regular les carreres judicial i fiscal i per descongestionar la primera instància penal. En paral·lel, la Comissió Legislativa d’Interior està estudiant tres textos  més tramesos pel Govern per desjudicialitzar les execucions de resolucions judicials i actes administratius.

A més, durant les properes setmanes entraran a tràmit parlamentari els projectes de llei per regular les professions d’advocat i procurador. De cara a la tardor, o potser de cara a principis de la propera legislatura perquè som conscients de l’elevada càrrega de feina de la Comissió d’Interior, entrarà a tràmit parlamentari el projecte de llei del Codi de Procediment Civil.

Tots aquests textos, més enllà de la seva complexitat tècnica, tenen un objectiu comú compartit: agilitzar l’administració de Justícia, modernitzar els procediments i donar un servei més eficaç i eficient al ciutadà, reforçant els drets fonamentals i la seguretat jurídica.

Més enllà de la ingent tasca legislativa del Ministeri de Justícia i Interior, també s’estan incrementant els recursos humans i materials de què disposa la Justícia. Aquest any s’ha creat una plaça de batlle suplent i de cara a l’any vinent es podran cobrir dues noves places de batlle i una nova plaça de secretari judicial. En paral·lel, s’han destinat més de 500.000 euros a modernitzar el sistema d’informació de l’administració de Justícia i 330.000 euros per a diverses reformes als locals de la Seu de la Justícia. Cal ser clar: la Justícia disposa d’un sistema informàtic obsolet i que cal modernitzar.

A més, el pressupost 2014 i el projecte de pressupost 2015 inclouen les partides necessàries per urbanitzar la parcel·la del Prat del Rull que acollirà el futur edifici de la Seu de la Justícia, que licitarem la setmana vinent. Si hi ha una qüestió de serveis prioritària és la Seu de la Justícia. La nova Seu de la Justícia, que es construirà durant la propera legislatura, serà el símbol de la intensa política de millores que està duent a terme aquest Govern.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

En el meu primer debat d’orientació política vaig advertir que la delicada situació de les finances públiques ens obligava a reduir de manera dràstica la inversió. Sabíem que d’aquesta manera no ajudàvem un sector molt tocat per la crisi com el de la construcció i els treballs públics. Però en aquell moment no podíem fer una altra cosa: seguir l’espiral d’endeutament hauria estat molt pitjor per a tots, també per a l’economia productiva.

L’any passat, veient que els comptes públics avançaven cap a l’equilibri a un ritme raonable, ja vaig anunciar una certa recuperació de la inversió. A poc a poc, caldrà situar la inversió pública dins uns límits sostenibles i equilibrats. Ja hem passat de 30 a 50 milions d’euros anuals en inversió, i som conscients que encara no hem arribat a la xifra desitjable. Entre les obres més destacades que s’executaran en un futur proper cal destacar l’ampliació de la carretera d’Ordino al Serrat, una intervenció llargament reclamada i que ha d’ajudar a l’estació d’Arcalís.
Tot i la progressiva recuperació del ritme inversor, el sector de la construcció segueix sent dels més castigats. Veiem com altres sectors es van recuperant a poc a poc, com les xifres d’aturats milloren paulatinament, però en el sector de la construcció això no és així.

Per això el Govern ha ampliat, aquest abril, el programa Renova de rehabilitació d’edificis amb criteris d’eficiència energètica. Un programa al qual poden accedir ara tota classe d’edificacions i per al qual hi ha una partida global de prop de 20 milions d’euros en concepte de préstec, més subvencions directes d’un milió d’euros. Unes subvencions que tenen un impacte de 1 a 12; és a dir, per cada euro que destinem al programa Renova provoquem una inversió de 12 euros.
El que, a llarg termini, es preveu amb el programa Renova no és només reactivar un sector en hores baixes, sinó ajudar a la seva transformació, creant una nova activitat que, a més reverteixi en una gestió més eficient i sostenible dels recursos energètics. És també un pla de xoc a favor del món de la construcció, avui molt castigat i, a alhora, una inversió en programes que faran que Andorra sigui menys dependent des del punt de vista energètic.

De la mateixa manera que la construcció, un altre sector on la crisi s’ha deixat notar de manera especialment intensa ha estat el sector de l’automòbil. L’any passat, des d’aquesta mateixa tribuna, vaig anunciar un pla d’estímul per a la renovació del parc automobilístic, un pla que s’ha traduït en el programa Engega, implementat a partir de l’abril d’aquest any. El programa Engega ha estat un autèntic revulsiu per al sector de l’automòbil i, a més, permetrà modernitzar el parc de vehicles andorrà fent-lo més eficient, més respectuós amb el medi ambient i més segur.
Durant els dos primers mesos i mig de funcionament, en el marc del programa Engega s’han atorgat 220 ajudes per un import global de 326.000 euros, fet que significa el 46% del total. Uns diners que han permès renovar el parc automobilístic ja que fins a la data s’han desballestat un total de 107 cotxes poc eficients i poc segurs.

Recordo que durant la primera meitat d’aquesta legislatura des dels escons de l’oposició se’ns recriminava sovint que no apostéssim per la reactivació econòmica. Com si la reactivació es pogués decretar i publicar al BOPA. Nosaltres dèiem i diem el mateix: La nostra missió, el nostre full de ruta, era fer totes aquelles reformes que posessin Andorra en una bona situació per competir un cop la reactivació arribés. I està arribant.

Una altra opció era estimular de manera directa aquesta reactivació, però aquestes mesures quedaven descartades si per fer-les havíem de seguir augmentant de manera temerària l’endeutament. Allò també era un exercici del realisme al qual m’he referit a l’inici d’aquest discurs. Afortunadament ara comencem a sanejar la situació financera i ens podem permetre mesures d’estímul directe.

Però durant aquests anys no ens hem quedat de braços creuats. No teníem diners per a polítiques d’estímul directe, però sí que teníem capacitat de legislar i de facilitar la vida als emprenedors i a tots aquells que fan moure l’economia productiva del nostre país. Teníem –i tenim- capacitat de legislar aprovant grans lleis transformadores del model econòmic, de les quals parlaré més endavant, però també implementant mesures més concretes que ajudessin en el dia a dia als autònoms, als emprenedors i a les empreses:

A principis d’aquest 2014 hem eliminat el requisit d’autorització de l’administració en laconstitució de societats, fet que permet reduir d’alguns mesos a pocs dies la durada de la tramitació per crear una societat. Una mesura que se suma a d’altres adoptades durant aquests tres anys de govern com la reducció de les cotitzacions per als autònoms en funció de la capacitat econòmica, l’obertura de comerços en 0 dies amb el procediment d’auto declaració responsable, la simplificació –i, per tant, l’abaratiment- de tràmits en els canvis de titularitat dels comerços o la possibilitat del propietari de llogar un local que tingui un negoci embargat.

A iniciativa de l’oposició, és cert, i amb la determinació del Govern i de la majoria que li dóna suport, s’ha aprovat la llei del comerç. S’han regulat les rebaixes i s’han ampliat els horaris comercials, permetent –entre d’altres- la realització de les nits blanques. S’han programat esdeveniments, com les shopping nights, per atreure turisme de compres en època de temporada baixa... Fa tres anys, senyores i senyors consellers, als comerços se’ls obligava a tancar; ara ens demanen d’obrir.

I hem tornat a reduir a la meitat la durada dels tràmits d’immigració per a autoritzacions de residència i treball. Si del 2012 al 2013 vam passar d’una setmana a quatre dies de durada, ara hem passat de quatre a dos dies.
La reforma de l’administració, en la línia de simplificar tràmits i reduir burocràcia, continua sent, és cert, una assignatura pendent. Però tampoc aquí seria just exigir resultats conjunturals i immediats quan el que cal és una reforma estructural. Perquè de resultats individuals, de simplificació de tràmits i de reducció de terminis concrets, n’hi ha hagut. El que falta és una simplificació global, una reforma global.

Però aquesta reforma global de l’administració no es podia dur a terme sense disposar de la plataforma informàtica adequada, sense tenir la signatura electrònica o sense haver fet una anàlisi exhaustiva de tots els nostres tràmits per saber allà on cal millorar. I això és el que s’ha fet aquest darrer any: A partir de tots els departaments implicats i sota la coordinació del Ministeri de Presidència i la Secretaria General s’ha dut a terme aquesta anàlisi. Al mateix temps, avui entrem a tràmit parlamentari un nou projecte de llei de signatura electrònica.

Ara tenim els instruments i començarem a desplegar l’administració electrònica a finals d’aquest any. I parlo del compromís del Govern –que és un primer pas- de fer possible que els tràmits d’ajudes a l’habitatge i beques de la propera campanya ja es podran gestionar electrònicament.

Un compromís que permet que durant els dos primers anys de la propera legislatura tota l’administració electrònica estigui desplegada. Parlo de tots els tràmits de tota l’administració, inclosos els Comuns.

Un cop més hem fet la feina: hem creat els marcs adequats per poder procedir a una reducció de la burocràcia. I ho hem fet sense desatendre aquells canvis puntuals que ja ens permetien avançar en aquesta direcció.

A l’espera que les grans reformes despleguin tot el seu potencial, ja podem començar a veure els fruits de les mesures concretes, que no són altres que els fruits de la reactivació econòmica. Una reactivació que ja ha començat, que no serà plenament satisfactòria fins que no veiem reduït de manera més significativa el nombre d’aturats, però que ja ofereix dades que ens permeten ser moderadament optimistes: Durant els cinc primers mesos del 2014, les importacions –un cop descomptat l’efecte dels carburants- han augmentat un 4,2% respecte l’any anterior. El 2013 ja havien augmentat un 4,6%. Ens hauríem de remuntar al 2003 o al 2004 per trobar augments similars.

Després d’anys de fortíssimes davallades, el sector de l’automòbil va començar a repuntar durant la segona meitat del 2013 i, en el que portem d’any, les matriculacions de nous turismes han augmentat un 29%. Un altre cop, ens hauríem de remuntar 10 anys enrere per trobar variacions positives de la mateixa intensitat.

Durant els cinc primers mesos d’aquest any portem un saldo positiu d’obertures comercials de 111 establiments. Un ritme superior al del 2013 que, en conjunt, ja va ser un bon any amb un saldo positiu de 193 de gener a desembre. I portàvem 8 anys de saldos negatius de dues i tres xifres.

És cert que veníem de molt baix. És cert que Andorra ha passat per una dècada de crisi estructural a la qual s’hi va sumar una crisi conjuntural d’una intensitat abans mai vista. Però les dades ens avalen: Quan vam arribar al Govern es destruïen llocs de treball, es tancaven més negocis dels que s’obrien i les importacions baixaven. Fa un any que s’ha revertit aquesta tendència: ara s’està creant ocupació, s’estan obrint nous comerços i augmenten les importacions. Estem deixant enrere 10 anys de crisi estructural.

Senyores i senyors consellers,

De l’exposat fins ara es desprèn que la política de realisme i rigor té una doble vessant: D’una banda hi ha el control de la despesa, el buscar l’equilibri i adoptar mesures per revertir situacions que suposen un gran risc per a aquest equilibri. Però el realisme també passa per alliberar recursos en el moment oportú per prioritzar allò realment necessari: la política social, el foment de l’ocupació, la reactivació econòmica, la millora de l’educació i del sistema judicial...

Apartar-nos del rigor ens portaria –com ja ens ha ocorregut en el passat- a gastar massa en temps de bonança i a veure’ns forçats a contenir dràsticament la despesa en èpoques de recessió. I així només aconseguim accentuar, i no temperar, els cicles econòmics. És com si donéssim paraigua a la gent quan fa sol i els hi prenguéssim quan es posa a ploure.

Una política responsable ens ha de portar a tot el contrari: a ser capaços d’estalviar en època de creixement per tenir capacitat d’estimular la demanda –de manera puntual i justificada- en èpoques de recessió. Així és com entenem des del Govern la proposició de llei del Grup Demòcrata sobre la regla d’or: perquè no ens deixa perdre de vista que l’èxit és sempre fruit de l’esforç i que allò que vulguem gastar avui ho hauríem d’haver estalviat ahir.

En el fons, l’esperit que inspira la regla d’or impulsada pel Grup Parlamentari Demòcrata és el mateix que es desprèn dels nostres tres anys de govern. És un esperit compartit amb la modificació de la llei de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social, per exemple. Per això podem dir que el que la futura llei de la regla d’or prescriurà, nosaltres ja fa temps que ho estem fent.
No podem perdre de vista que el rigor financer és garantia de credibilitat: tant cap als nostres interlocutors internacionals, com cap a potencials inversors i emprenedors interessats en Andorra o cap als nostres conciutadans; sobretot cap als nostres conciutadans. És aquest rigor el que reforça la nostra aposta per un model fiscal de tipus moderats.

Les veus de la por que intenten alarmar sobre eventuals pujades d’impostos en el futur queden absolutament desautoritzades davant la política d’un Govern responsable com el nostre. Perquè la pitjor pressió que ens podria portar a apujar els impostos no vindrà de fora, no vindrà de l’OCDE o de la Unió Europea, sinó que podria venir d’una mala gestió interna, d’un recurs constant a l’endeutament que ens obligui a taxar cada cop més els ciutadans i les empreses.

Però això, mentre el Govern mantingui el rumb que ha portat aquests darrers tres anys, no passarà. Mentre hi hagi un Govern responsable com el nostre, això no passarà.
Com tampoc passarà –com voldrien alguns membres d’aquesta Cambra- que s’acabin introduint impostos sobre les successions o sobre el patrimoni. Amb nosaltres, el model fiscal està tancat perquè creiem que amb l’actual sistema impositiu es graven totes les manifestacions de riquesa amb una figures tributàries de base àmplia i d’intensitat moderada. Amb nosaltres, repeteixo, el model fiscal està complet amb una imposició directa del 10%.

I davant aquells que, més enllà de les parets d’aquesta Cambra, incentiven l’alarmisme: De res no s’ha de tenir tanta por com de la pròpia por i d’aquells que la fomenten.

D’aquells que fomenten la por sense dades. Per posar un exemple: Fa ja més d’un any que escoltem l’alarmisme constant d’aquells que ens diuen que amb l’IRPF cauran les residències passives, que deixaran de venir residents internacionals i que hi haurà un èxode d’aquells que actualment viuen a Andorra. Però les dades no avalen aquest alarmisme: Entre juliol del 2012 i juliol del 2013 es van formalitzar 168 residències passives. Des del juliol de l’any passat fins al maig d’aquest, els residents passius que han vingut al nostre país són 182: 14 més que l’any passat i encara queden dos mesos per tancar el còmput. I ningú no podrà dir que els residents passius que han vingut durant l’últim any no eren coneixedors de l’IRPF. Per fer segons quines afirmacions altisonants cal, primer, estar ben informat.

La credibilitat, senyores conselleres i senyors consellers, també és de portes enfora, també generem confiança més enllà de les nostres fronteres. Com ho demostra que, amb aquest model fiscal de tipus moderats, hem signat dos convenis de doble imposició, amb França i amb Luxemburg, i n’estem negociant dos més amb Espanya i Portugal. Vull remarcar el fet que vam rubricar i signar el CDI amb França amb dues administracions diferents, que la setmana passada el text va ser remès a l’Assemblea Nacional per a la seva ratificació i que previsiblement –segons ens deia el president de la República i copríncep- serà ratificat abans de finals d’any.

Igualment, el CDI signat amb Luxemburg és un acord amb un dels estats fundadors de la Unió Europea, un estat en el qual molts andorrans s’hi emmirallen. I els CDIs que s’estan negociant amb Espanya i Portugal tenen una rellevància econòmica innegable, vist que són dos socis comercials tradicionals per a Andorra.

El Govern ha convidat el primer ministre de Portugal, Pedro Passos Coelho, a visitar Andorra durant la propera tardor. I, si els treballs segueixen avançant a bon ritme, es podria signar el CDI amb Portugal durant aquesta visita. D’altra banda, estem a l’espera d’una trobada al més alt nivell amb el govern espanyol per signar el conveni amb Espanya, un cop culminin les negociacions.

Per tant, senyores i senyors ministres, senyores i senyors consellers, l’estiu que comença dissabte serà un estiu intens i de molta feina. Aquest és el darrer debat d’orientació política de la legislatura, però els mesos que vindran donaran encara per molt. Aquest Govern fa un dels seus cavalls de batalla poder aconseguir signar els convenis per evitar la doble imposició amb Espanya i Portugal. I amb tota prudència dic que ho aconseguirem.

Entenc que la majoria d’aquesta Cambra comparteix la necessitat de mantenir el sistema fiscal dins de la moderació; per bé que alguns dels seus membres –minoritaris, afortunadament- voldrien tipus impositius més elevats. Però si no comencem per tenir uns comptes equilibrats la nostra aposta –que és una aposta de país- per la moderació fiscal no tindrà cap credibilitat.
¿Quin potencial inversor, quin interlocutor internacional es creuria el nostre model fiscal si, de manera sistemàtica, l’Estat andorrà gastés més del que ingressa?

Per això, per una qüestió de credibilitat, també era important impulsar la Llei de Bases de l’Ordenament Tributari. Una llei que, segons el meu punt de vista, va aixecar més polseguera de la que mereixia. Tots els textos legals són millorables, tots els projectes de llei són susceptibles d’esmena; i puc admetre que potser la terminologia del projecte no sempre era l’adequada i que alguns punts necessitaven matisacions i millores. Però no m’interessa la polèmica passada, el que m’interessa és que de la Comissió de Finances i Pressupost n’acabarà sortint un text adequat a la realitat andorrana i –sobretot- que contribuirà de manera decisiva a donar credibilitat al nostre model fiscal.

Perquè torno a dir el mateix: Ens hi juguem molt. Hem aconseguit que els nostres interlocutors internacionals considerin homologable el nostre sistema tributari. Un sistema que manté la competitivitat fiscal d’Andorra. I ho hem aconseguit perquè som creïbles, perquè som un Govern compromès amb la bona gestió; perquè els demòcrates, des que governem, hem anunciat les línies polítiques, les hem calendaritzat i les hem complert. Som un Govern que compleix; és més, som un país que compleix. Per això necessitem la llei de bases de l’ordenament tributari.

I per això, també, hem d’agrair avui la gran feina que s’està fent des del Departament de Tributs i Fronteres; el mèrit que tenen uns treballadors públics que s’han format, que s’han reciclat per afrontar un desplegament tributari en un país que, com el nostre, té encara poca cultura fiscal.

Malgrat els avenços –que hi són i són molt notables-, no volem donar una visió excessivamenttriomfalista de la política fiscal. S’han fet moltes reformes, és cert, s’ha introduït l’impost sobre la renda –quan molts dubtaven de la nostra determinació per fer-ho-, però el nostre sistema fiscal continua tenint una debilitat evident: l’excessiva dependència dels impostos especials, particularment sobre el tabac. Una dependència que cal reduir. Un país que basa el 30% dels seus ingressos tributaris al tomb d’un sol producte té, pel capbaix, un greu problema.

Ara bé: de la mateixa manera que és absurd pensar que per aconseguir incrementar els ingressos públics l’únic que cal és augmentar els impostos, en lloc d’incentivar el creixement econòmic; diversificar els ingressos públics no passa únicament per diversificar els impostos, sinó que passa –i molt especialment- per diversificar l’economia.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

La iniciativa Actua és la marca sota la qual estem vehiculant totes les accions destinades a diversificar l’economia. I ho fem amb el següent lema: “suport a l’empresari andorrà i a l’obertura econòmica”. I aquesta frase, per a mi, resumeix perfectament l’esperit amb el qual el Govern va encarar el procés d’obertura i diversificació de l’economia. No es tracta de prioritzar l’inversor estranger per davant de l’empresari local; no es tracta tampoc de crear –o d’intentar crear- sectors que res tenen a veure amb Andorra i el seu teixit empresarial. Del que es tracta és, precisament, d’aprofitar el teixit existent per diversificar l’economia a partir d’aquest teixit, per acabar aconseguint que el procés de diversificació el revitalitzi i el renovi.

És amb aquesta intenció que, mesos després de l’aprovació de la llei d’obertura econòmica, es van posar en marxa els clústers de tecnologia i innovació, de salut i benestar i educació, en els quals han participat més de 200 emprenedors i professionals d’Andorra i de fora i en el marc dels quals s’han començat a tancar projectes. A tall d’exemple: Dins el clúster de salut i benestar, un grup d’empresaris andorrans del sector està treballant per promoure un segell de qualitat per als productes cosmètics i de benestar fabricats a Andorra amb l’objectiu de potenciar la seva comercialització més enllà de les nostres fronteres i de convertir aquest segell en un actiu més de la nostra oferta turística i de la nostra marca de país.

Uns clústers, uns grups de treball, en els quals el sector públic participa a través d’Andorra Desenvolupament i Inversió, Andorra Telecom i Feda, però que no són ni han de ser un instrument per dur a terme una política dirigista per part del Govern. Ben al contrari, del que es tracta és de que el Govern incentivi les sinèrgies dins el sector privat i que els diferents grups de treball acabin funcionant de manera autònoma. Com serà el cas del clúster d’innovació, que passarà a gestionar-se de manera privada a partir d’aquest estiu.

També sota el paraigua de la iniciativa Actua s’han desenvolupat projectes com el Google Business Photos, amb més d’un 90% dels comerços d’Andorra adherits a la proposta; el Snowmobile, que aplica la tecnologia del Google Street View a les pistes d’esquí i, properament, la visita virtual a tots els museus i els monuments d’Andorra, gràcies a una iniciativa conjunta amb el Ministeri de Cultura.

El treball en el si dels clústers evidencia que encara queda molt camí per recórrer i molts obstacles per remoure; però els resultats de l’obertura econòmica són innegables. Fa uns mesos, Standard&Poors xifrava l’impacte positiu del primer any d’obertura en una xifra equivalent a l’1,2% del PIB, un percentatge que es tradueix en més de 250 nous negocis en menys de dos anys i uns 249 llocs de treball creats.

Evidentment, estem encara molt lluny de veure desplegat tot el potencial que té Andorra per atreure innovació i emprenedoria. Ens cal, per començar, seguir donant a conèixer el nostre país. I ho estem fent: són ja gairebé 20 les missions econòmiques i les presentacions realitzades més enllà de les nostres fronteres. Una de les últimes, a mitjan mes passat, a Portugal, en què el Govern va acompanyar 17 empresaris andorrans en una jornada de promoció d’Andorra com a destí d’inversió. La jornada va donar lloc a una cinquantena de reunions entre empresaris portuguesos i andorrans que donaran fruit en els propers mesos amb lligams empresarials que ja s’estan desenvolupant.

En totes aquestes missions de promoció exterior el Govern ha comptat sempre amb el suport i la implicació activa de la Cambra de Comerç, la Confederació Empresarial i molts empresaris i professionals que en el seu dia a dia actuen com a ambaixadors econòmics d’Andorra. I avui els dono les gràcies per la seva implicació. Perquè -ho he dit moltes vegades- l’obertura econòmica és sobretot una obertura mental i una democratització de l’economia.

Senyores i senyors consellers,

La mateixa filosofia que hi ha darrere el procés d’obertura i diversificació de l’economia -que no és altra que la d’atreure nous sectors per apalancar els que ja tenim-, aquesta mateixa filosofia és la que apliquem a l’hora de redefinir l’estratègia turística: buscar nous atractius per als visitants a partir de l’oferta de què ja disposem; amb l’objectiu de diversificar aquesta oferta i desestacionalitzar el turisme.

Tal va ser el cas de la iniciativa de portar a Andorra un espectacle exclusiu del Cirque du Soleil. Una acció arriscada i, doncs, criticada per alguns de vostès, però que de ben segur ha ajudat a incrementar el nombre de turistes, és a dir, de visitants que pernocten al nostre país. Una acció que, a més, contribueix a generar imatge de destinació turística diferenciada, perquè ens associa a una marca de prestigi.

Més enllà del projecte concret del Cirque du Soleil, l’estratègia del Ministeri de Turisme de centrar els esforços de captació de visitants en els turistes que pernocten comença a donar els seus fruits: El 2013 es va registrar l’increment més important d’entrada de turistes dels darrers 6 anys, amb un augment del 2,9% respecte l’any anterior.

Un augment que no és fortuït: perquè darrere hi ha campanyes de comunicació al llarg de tot l’any –també en temporada baixa-; hi ha una presència cada cop més gran de campanyes turístiques en canals on line; hi ha un augment de la inversió en comunicació en el mercat francès, que ha permès captar un 12% més de turistes francesos el 2013; hi ha també una ampliació dels mercats en els quals comuniquem l’oferta turística, estenent les campanyes al Regne Unit, a Rússia i al Benelux; hi ha contactes incipients amb països amb gran potencial de turisme emissor, com la Xina o el Brasil, seguint l’estratègia que es va seguir amb el mercat rus fa 15 anys; hi ha una potenciació de l’oferta turística de natura i de bordes rurals; una oferta que aviat es veurà complementada amb punts de venda a cada parròquia dels productes agrícoles d’Andorra, perquè potenciar el nostre atractiu també passar per buscar futur per als productes de la nostra terra; hi ha l’organització d’esdeveniments de primer nivell, tan esportius com culturals, com de congressos –recordem l’èxit del recent congrés de viabilitat hivernal-...

Tots aquests són els esforços que sustenten la nova estratègia turística. I donen fruits: Del gener a l’abril d’aquest any, les entrades de turistes han crescut un 5,6% respecte l’any anterior; i fins i tot els excursionistes –que el 2013 havien anat a la baixa- registren un increment del 4,7% durant aquests quatre primers mesos de l’any.  El 2014, si es compleixen les previsions que ens hem fixat de creixement de turistes d’un 3% -i de moment s’estan complint amb escreix- aconseguirem recuperar els 7 milions de pernoctacions xifra que no assolíem des del 2007.

Uns augments que no només tenen una vessant quantitativa, sinó també qualitativa: Els turistes procedents de països que no siguin França i Espanya han augmentat un 24%. I això significa més diversificació, més penetració en mercats on fins ara teníem poca presència i una imatge de marca més consolidada.

Durant aquests tres anys, hem estat sincers a l’hora d’avaluar els resultats de les accions en l’àmbit turístic, reconeixent quan quedàvem per sota de les nostres expectatives; i ara hem de ser moderadament optimistes veient com les xifres milloren i com la bona feina feta comença a donar resultats. També en turisme estem començant a remuntar una crisi estructural que a Andorra va començar uns anys abans que esclatés la crisi financera internacional.

Evidentment, la diversificació de l’oferta turística no s’atura aquí. Aquesta primavera, el Govern ha entrat a tràmit parlamentari el projecte de llei de regulació dels jocs d’atzar. El desenvolupament d’aquesta llei ens ha de permetre, a principis de la legislatura vinent, licitar el concurs per a l’obtenció de la llicència del primer casino a Andorra, amb les màximes garanties de transparència i de bona gestió. Un casino que ha de ser un actiu nou, un complement a l’oferta turística de què ja disposa el nostre país; i que ha de constituir també una nova font d’ingressos per a l’Estat i, molt especialment, per a tots aquells sectors que han patit la crisi amb més intensitat.

Aquest mateix projecte de llei, a més, suposa la fi de la desregulació parcial d’una oferta de jocs d’atzar ja present al nostre país des de fa molts anys, com són les loteries o les travesses. En aquest procés també hem volgut ser realistes i tocar de peus a terra. Perquè els jocs atzars forans, molt arrelats al país, puguin continuar sent una realitat sota les línies marcades per la llei, d’acord amb les polítiques de joc responsable. La prova que el pas no serà traumàtic són les cartes d’intencions que ja tenim de pràcticament tots els operadors històrics presents a Andorra.

El desplegament del sector del joc té uns riscos evidents. I nosaltres som la garantia que s’aprofitaran les oportunitats sense caure en aquests riscos. Ho vam demostrar amb la modificació de la llei del bingo –aprovada per assentiment en aquesta Cambra-, en la qual es presta especial atenció a la protecció dels usuaris. Una regulació que ha estat aplaudida allà on l’hem explicada, començant pels nostres països veïns.

La nostra aposta per combinar les reformes estratègiques amb projectes concrets fa un nou pas amb la voluntat de procedir a la remodelació integral dels edificis d’Andorra Telecom i de l’antiga seu de Bombers a l’avinguda Meritxell. Així doncs, sota l’auspici del Govern, Andorra Telecom presentarà durant els propers dies un avantprojecte per rendibilitzar i donar valor a un actiu situat al cor de l’eix comercial; un actiu amb molt potencial i avui dia desaprofitat. Es tracta d’un projecte de país que ha de contribuir decisivament a transformar i revitalitzar aquest eix comercial.

En el mateix sentit i de cara al futur caldrà donar un ús al patrimoni de l’Estat, amb la voluntat de rendibilitzar-lo. Com és el cas de Casa Rossell, a la qual ja s’hi ha destinat una partida de més de 300.000 euros per a obres de conservació i millora; i que també en el futur haurà de fer part d’una reflexió per convertir-la en una infraestructura turística o cultural que complementi l’oferta d’Ordino.

Amb la mateixa filosofia, caldrà pensar ràpidament a donar un ús a l’hotel Rosaleda a Encamp, un edifici per a la qual cal trobar una utilitat de forma imperiosa. En aquest sentit, el Govern està estudiant la possibilitat de traslladar a l’antic hotel Rosaleda els serveis del Ministeri de Cultura, molts dels quals estan avui en locals de lloguer. Del que es tracta és de potenciar la conservació del patrimoni convertint-lo en un pol de dinamització de l’entorn. Tal i com ja s’està fent amb l’hotel Glòria a Sant Julià.

Quan parlem de potenciar i posar en valor el nostre patrimoni no només ens fixem en el patrimoni cultural, sinó també en un dels nostres grans actius: el patrimoni natural i el medi ambient. Com a país podem estar raonablement orgullosos del grau de protecció del nostre medi ambient. La nostra Constitució és una de les més avançades pel que fa a aquesta matèria i les polítiques de medi ambient que s’implementen des del Ministeri –les polítiques que s’han implementat durant anys- fan que avui tinguem uns bons indicadors.

Andorra gaudeix d’una bona salut mediambiental: més bona que mai abans. La prova és que l’any passat, per primera vegada, no vam tenir cap dels nostres indicadors en negatiu. Hem de continuar vetllant per preservar el nostre medi ambient, però podem afirmar que la qualitat global de l’aigua, de l’aire i els nivell de soroll milloren dia a dia.

Per anar més enllà dels indicadors, donaré dos exemples: Aquest any es culminarà la xarxa de col·lectors fixada en el pla de sanejament de les aigües iniciat el 1996, fet que revertirà –encara més- en una millora de la qualitat de l’aigua dels rius. I l’any passat, amb la prohibició de les bosses de plàstic d’un sol ús, vam reduir en 4 milions la importació d’aquestes bosses, avançant-nos a la futura normativa europea en aquesta matèria.

I seguirem treballant cada dia, perquè també és la nostra obligació llegar a les futures generacions un país sostenible en el qual puguin viure i treballar en les millors condicions mediambientals.

Senyores conselleres i senyors consellers generals,

Ens ho deia el copríncep Hollande la setmana passada: Andorra va escollir obrir-se; podia haver optat per protegir-se, per replegar-se, per tancar-se... però no ens hauria servit de res, no ens hauríem protegit de res. I aquí vull recuperar també la idea del copríncep de veure les reformes com un procés que no s’esgota en una sola llei, en una sola decisió o en una sola legislatura.

L’obertura i la diversificació de l’economia són també un procés, i continuen trobant obstacles importants als quals mirarem de posar remei: Hi ha limitacions amb els preus i la ubicació d’immobles; doncs bé, Andorra Telecom està impulsant un viver d’empreses a la Massana de la mà del Comú.

En un altre ordre de coses, les comunicacions amb Andorra continuen sent complicades, és cert, però el paper del Govern ha estat determinant per a la reobertura comercial de l’aeroport d’Andorra-La Seu, que es produirà en els propers mesos. En un moment com l’actual, amb les dificultats actuals, pensin en el valor que té haver aconseguit coordinar els governs d’Espanya, de la Generalitat de Catalunya i d’Andorra. I en el futur seguirem implicant-nos, amb garanties i amb planificació, en aquest projecte.

Un projecte que, a més, demostrarà més que mai la necessitat d’Andorra de disposar d’un heliport nacional. Aeroport i heliport són infraestructures complementàries i nosaltres no hi renunciem. El Govern té la convicció que caldrà encarar la construcció de l’heliport de manera inajornable la propera legislatura.

També teníem mancances pel que fa a la regulació de la propietat industrial. Per atreure inversió productiva, innovadora i d’alt valor afegit, cal disposar d’una legislació de patents homologable i competitiva. I aquest és el sentit del projecte de llei de patents i del projecte de llei de l’oficina de patents que el Govern va remetre al Consell General fa unes setmanes. Ja vam advertir fa dos anys, que l’obertura econòmica no s’acabava amb la llei del 2012, sinó que precisament començava amb la llei del 2012. Una llei que havia de ser –i ha de ser- complementada amb d’altres regulacions que, com en el cas de les patents, creïn un nou marc per desenvolupar nous sectors econòmics.

I, és clar, ens falten convenis per evitar la doble imposició i una definició més precisa de la nostra relació amb l’entorn europeu. No és un caprici, no és fruit de pressions externes: són els inversors interessats en Andorra, és la inversió estrangera productiva i amb potencial per crear riquesa la que ho demana. I també els empresaris i professionals andorrans.

La nostra capacitat per negociar convenis de doble imposició valida l’aposta per l’obertura i la reforma fiscal; el discurs del copríncep, posant-se al servei d’Andorra per negociar una associació amb la Unió Europea, també valida aquesta aposta per l’obertura i la diversificació. Però el pas definitiu el farem el dia que aquests convenis de doble imposició comencin a entrar en vigor i que puguem participar plenament al mercat interior de la Unió Europea.

Ara bé, també podem mirar la situació des d’un altre punt de vista: Fins i tot així, fins i tot sense desplegar tot el seu potencial, l’obertura econòmica ja està generant llocs de treball, ja està contribuint al PIB i ja està ajudant a diversificar l’economia.

Ho va dir el copríncep: l’obertura era el camí. No hi havia altra opció que obrir-se o replegar-se i protegir-se. I l’opció de l’obertura era la bona.
És una llàstima, senyores i senyors consellers de l’oposició; de les dues oposicions. És unallàstima que hagi calgut esperar dos anys perquè vostès ho entenguin. És una llàstima que hagin hagut d’esperar a que vingués el copríncep i digués que l’obertura era el camí perquè vostès ho entenguessin. Quin contrast! Quin contrast entre el debat que vam viure en aquesta mateixa sala ara fa dos anys –quan per part de l’oposició tot eren reticències, malfiances i escepticisme davant l’obertura econòmica- i l’entusiasme amb el qual vostès –tots 6- van aplaudir les declaracions del copríncep a favor de l’obertura la setmana passada.

Han passat de no voler l’obertura a aplaudir-la. No m’estranyaria que aviat ens demanin que la fem més de pressa.

I malgrat tot, benvinguts.
Benvinguts perquè el nostre programa de reformes -que, en paraules del copríncep Hollande, ésun programa “ambiciós”- no és un programa per a un govern ni per a una legislatura concreta. És un programa de tant abast que podem dir que és un programa de país per a tota una generació.

És cert que no ha estat aquest Govern el primer a parlar d’una reforma fiscal, ni de convenis de doble imposició, ni d’obertura econòmica. Però sí que ha estat aquest Govern, i el Grup Parlamentari que li dóna suport, qui ha implementat de manera plena totes aquestes reformes. A més, no ens hem acontentat amb definir el marc, amb formular les línies mestres del nou model econòmic; sinó que hem començat a omplir-lo de contingut. De contingut per incentivar el desenvolupament de nous sectors econòmics i per rellançar els sectors tradicionals.

Atrevir-se a omplir el marc de contingut implica riscos. Apostar per projectes implica riscos. Però, és clar, només trenca plats qui els renta. I hem vist durant aquests tres anys com alguns –alguns presents en aquesta Cambra- semblaven alegrar-se cada cop que algun projecte fallava, cada vegada que alguna porta a mig obrir es tornava a tancar.

És igual. No canviarem el rumb. No deixarem d’intentar obrir totes les portes al nostre abast, per difícil que sigui, i per molt dures que siguin les crítiques d’aquells que són incapaços d’aportar cap alternativa. I no parlo de vostès que demà aportaran noves idees i, si són bones per a Andorra, també seran bones per a aquest Govern.

Senyores conselleres i senyors consellers,

Des de la Declaració de París del març del 2009, Andorra ha seguit de manera inequívoca el camí de la transparència. Un camí que no s’acabava amb aquella declaració, ni tampoc s’acabava aprovant una llei per permetre l’intercanvi d’informació fiscal a demanda, ni tampoc signant els 12 acords d’intercanvi d’informació fiscal necessaris per sortir de la llista grisa de l’OCDE. No es tractava de canviar només algunes coses per garantir que tot seguiria com sempre.

El canvi anava de debò; per això nosaltres ens vam voler avançar a velocitat de creuer, per això vam posar damunt la taula l’impost sobre la renda de les persones físiques i la llei d’obertura econòmica. I ho vam anunciar el quart mes de Govern. En el paradigma del 2009, en el que la comunitat internacional ens demanava el 2009, ni l’IRPF ni l’obertura no hi eren presents. Però hi haurien acabat estant; i amb molt menys marge de maniobra per a Andorra del que tenim ara. I encara que no hi haguessin acabat estant, nosaltres –des de la responsabilitat- teníem l’obligació de canviar el model.

El canvi de model ens l’hem pres seriosament, no hem anat només a complir l’expedient. Quan, a l’inici del mandat d’aquest Govern, parlàvem de proactivitat –i ho deia molt sovint el ministre d’Exteriors- parlàvem precisament d’això. No perdre mai la capacitat d’avançar-nos als esdeveniments. De la mateixa manera que ens hem avançat als esdeveniments amb el dèficit de la Seguretat Social, amb les jubilacions dels funcionaris, amb les transferències dels Comuns i amb els interessos del deute, també ens hem avançat als esdeveniments obrint la nostra economia i proposant un model fiscal complet i coherent abans que els esdeveniments ens el completessin a marxes forçades.

Per això tenim credibilitat internacional. Perquè nosaltres ens creiem el que estem fent, perquè el canvi de model econòmic neix de la nostra convicció. I també tenim credibilitat internacional perquè des d’Andorra a l’exterior es parla amb una sola veu. O, més ben dit, amb diverses veus, però amb un únic missatge. Això avui és una realitat i ens hem de felicitar tots en aquesta Cambra dels esforços de consens que han fet totes les parts. En política exterior els andorrans hem sabut instaurar una continuïtat institucional i obtenir els fruits de la voluntat de diàleg i d’entesa.

És així en l’àmbit de la transparència financera internacional. Va començar el Govern que encapçalava el senyor Pintat amb la Declaració de París del 2009 i va continuar el Govern del senyor Bartumeu amb els primers acords d’intercanvi d’informació fiscal a demanda que ens van permetre sortir de la llista grisa de paradisos fiscals. Nosaltres ens sentim continuadors també d’aquesta trajectòria.

I de la mateixa manera que Andorra ha participat de l’evolució d’aquests estàndards de cooperació fiscal, també volem formar part de l’evolució cap al futur, únic i comú estàndard d’intercanvi d’informació fiscal automàtica en l’àmbit global. Per això Andorra va signar el conveni multilateral d’assistència en matèria fiscal el passat mes d’octubre, anticipant correctament les més recents evolucions. Per això vam fer pública la nostra adhesió, dimarts passat, a la declaració de l’OCDE del 6 de maig signada per 48 països, entre els quals els Estats Units, diversos països membres de la Unió Europea, Suïssa o importants places financeres com Singapur.

El pas cap a un estàndard únic i comú d’intercanvi d’informació automàtic és una direcció inequívoca, i la nostra millor garantia és insistir en la necessitat que aquest estàndard sigui precisament únic i comú, com ho impulsa avui en dia la pròpia OCDE. Siguem clars: Andorra farà el pas cap a l’intercanvi automàtic d’informació fiscal quan el facin la resta de països. Ens hi hem compromès, sabem que aquesta és la direcció, tant el Govern com el sector financer s’estan preparant, i farem el pas conjuntament amb la comunitat internacional.

En paral·lel a les evolucions al si de l’OCDE, hi ha les negociacions en curs sobre la fiscalitat de l’estalvi amb la Unió Europea. És evident que estem en dos processos que discorren per camins molt similars i que acabaran confluint en un de sol. El concepte de ‘camp de joc anivellat’ –una idea que el ministre d’Exteriors ha fet seva des del primer moment de la legislatura- també estarà present en el context de les negociacions amb la Unió Europea.

En matèria de fiscalitat hem procurat aplicar una política d’anticipació, perquè estem convençuts que és la millor manera de garantir el futur de la nostra plaça financera. Davant els canvis inexorables que s’estan vivint al món es poden fer tres coses: negar la realitat i no voler-la veure, deixar-se portar a contracor pels esdeveniments o anticipar-s’hi i treballar per estar ben preparats. No cal que digui, que l’única opció políticament responsable és la tercera.

Aquesta política d’avançar-nos als esdeveniments és la que ens ha portat a aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que hem tingut per accelerar l’aproximació d’Andorra al mercat interior de la Unió Europea.

I aquí, un altre cop: de res no hem de tenir tanta por com de la pròpia por i d’aquells que la fomenten. El Govern no vol fer cap passa enrere que impliqui renunciar al bon equilibri assolit amb l’acord d’unió duanera del 1990, que conservarem. El que volem, i ho hem dit moltes vegades, és una associació que doni resultats equiparables als de l’Espai Econòmic Europeu.
Davant el discurs de la por nosaltres fem el discurs de l’exemple: Com l’exemple de Liechtenstein. Un país de reduïda dimensió territorial, enclavat entre dos països més grans, un país tercer, que no és membre de la Unió Europea. Un país que ha sabut trobar un model de relació similar al que nosaltres busquem i que li ha donat una base de desenvolupament sòlida.

Un país, amb la meitat de la nostra població, ha demostrat capacitat administrativa per incorporar el cabal comunitari vinculat a l’associació. No sense esforços, però amb resultats.
Pel que fa a les relacions amb Europa, els mesos que vénen seran mesos decisius. La Unió Europea ens obre la perspectiva d’un mandat de negociació per a un acord d’associació. Un acord que ha de permetre l’accés total dels nostres joves als programes universitaris europeus, l’accés total dels nostres ciutadans al mercat de treball europeu, l’accés total de les nostres empreses al mercat europeu i la participació d’Andorra en els fons europeus. Aquests són els objectius, aquests són els motors del nostre moviment d’aproximació a la Unió Europea.

Una Unió Europea que ha quedat afectada per la recessió, que ha patit una gravíssima crisi del deute, que està assetjada per l’auge dels populismes i que té dificultats per retrobar l’entusiasme de dècades enrere. L’aproximació a la Unió Europea està plena d’incerteses. En canvi, l’aïllament no. L’aïllament i l’immobilisme no són incerts: Si no ens movem, si no canviem, tenim el fracàs assegurat. Perquè, sense estar associats amb Europa també hem patit la recessió, també hem tingut problemes amb el deute públic –menors que els d’altres països, però gens menyspreables donada la nostra escala- i també veiem com el populisme va fent forat a casa nostra. No en aquesta Cambra... per ara. En això estarem tots d’acord.

Davant el discurs del pessimisme, nosaltres oferim el discurs de l’oportunitat. Perquè aquesta Europa carregada d’incerteses és també el principal mercat de béns i de serveis del món, és la prova que combinar economia de mercat i estat del benestar és possible, és l’escenari que ha vist néixer molts projectes innovadors i amb un alt valor afegit. És també el lloc on molts dels nostres joves estan cridats a desenvolupar part de la seva vida professional, és l’àmbit natural cap al qual s’expandiran les nostres empreses i és l’origen de la gran majoria dels nostres visitants.

És -per sobre de tot això- l’àmbit històric i cultural d’Andorra, el bressol de la democràcia i la regió del món on els drets i llibertats tenen la seva màxima expressió. Els andorrans som profundament europeus. Tot allò que el món admira en Europa ha tingut, des de fa segles, en aquestes Valls un dels seus exponents més clars. I nosaltres tenim el deure històric de trobar un lloca per a Andorra en la construcció europea.

Hi ha incerteses, és cert. Però hi ha la certesa que quedant-nos com estem no ens lliurarem de cap dels riscos als quals Europa ha de fer front i, a sobre, no podrem participar de cap dels seus avantatges. Hi ha també la certesa que com més triguem a moure’ns, més grans seran els obstacles i més llunyanes les oportunitats.

Ara tenim l’oportunitat, propiciada per un clima de confiança amb Brussel·les i reforçada –molt reforçada- pel suport dels nostres Estats veïns. I nosaltres som la garantia que Andorra aprofitarà al màxim aquesta oportunitat. Ho farem amb la complicitat de tots els grups presents en aquesta Cambra, el suport dels quals agraeixo sincerament.

Nosaltres –i quan dic nosaltres, ara vull dir tots nosaltres- li hem sabut fer veure a Europa la grandesa de la nostra singularitat. Perquè els andorrans som part de la pluralitat que Europa anuncia en la seva divisa: Units en la diversitat. Cada cop ens escolten més i ens entenen millor. En vam tenir una bona prova a la sala del Consell de la Casa de la Vall fa pocs dies. I nosaltres hem der fer el mateix: escoltar més i entendre millor, per continuar fent el nostre camí.

Senyores conselleres i senyors consellers,

Vull acabar aquesta intervenció amb quatre paraules, quatre conceptes: Identitat, progrés, determinació i realisme. Identitat. Més de set segles d’identitat, pel capbaix. Pensem per un moment en tot el que ha passat al món durant aquests segles. I Andorra continua sent Andorra.

Una identitat no només forjada amb el pas del temps –perquè el simple pas del temps és innocu-, sinó una identitat forjada per les persones, per la voluntat de totes les persones que han nascut i que han vingut a aquesta terra; i l’han fet gran.

La identitat no és mai el resultat de la passivitat, sinó de l’acció i de la voluntat. La nostra identitat no es preserva tancant-nos i quedant-nos quiets, esperant quedar al marge dels esdeveniments del nostre temps; la identitat es reforça afrontant la realitat, compartint els reptes i fent nostres les oportunitats. Això és el que hem fet quan hem obert l’economia, quan hem concentrat recursos i esforços per ajudar aquells que ho passen malament, quan treballem per modernitzar i reactivar els pilars tradicionals de la nostra societat i quan encarem qüestions transcendents pel nostre futur.

Una Andorra que porta les regnes del seu propi destí. Aquest és el nostre objectiu; i avui hi estem més a prop que fa tres anys.

He parlat també de progrés, en el meu discurs he parlat molt de progrés econòmic, que va unit al progrés social. No veig el progrés com un contrast a la identitat. És més, rebutjo la contraposició que alguns pretenen entre identitat i progrés. No només són compatibles, sinó que són absolutament complementaris. Si no som capaços de donar a la gent expectatives i garanties de progrés –fent valdre el mèrit i l’esforç-, mai no faran seva la identitat. Com tampoc serviria apostar cegament pel progrés a canvi de sacrificar la identitat. No s’ha de progressar a costa de deixar de ser el que som; sinó, tot el contrari: s’ha de progressar, s’ha de canviar, per seguir sent el que som.

Per això fem les reformes: Perquè reformant nosaltres, fent nosaltres els canvis i avançant-nos als esdeveniments, tindrem més llibertat per decidir què volem ser. Canviar, sempre i reformar sempre. La nostra determinació a l’hora de tirar endavant les reformes prové d’aquesta convicció: Per garantir el progrés i per reforçar la identitat el que cal és canviar. Calia fomentar, dia a dia, mesura a mesura, la reactivació de l’economia. Calia fer els canvis estructurals necessaris perquè Andorra estigués ben situada un cop la reactivació arribés. Calia i cal explotar tot el potencial de país, que és molt, i que durant temps havia quedat massa limitat.

En el meu primer debat d’orientació política ho vaig dir: Sabem quines reformes necessita Andorra i les farem. Sabem on volem anar i hi anirem. Li pesi a qui li pesi. I quan deia ‘li pesi a qui li pesi’ em referia als immobilistes, als que sacrificarien el benestar futur de tots a canvi d’un petit benefici individual immediat. No em referia en cap moment a fer les reformes a qualsevol preu i a qualsevol cost. Perquè hi ha línies vermelles que no travessaré: les persones i la cohesió de la nostra societat.

Per això, tot i que la majoria de reformes s’estan implementant a bon ritme, també hem sabut ser graduals quan ha estat necessari. Amb determinació, sí; però també amb realisme. La determinació per anar on volem anar i el realisme per anar-hi tots junts.

Senyor Síndic,
Senyora Subsíndica,
Senyores conselleres i senyors consellers,

Fa uns anys teníem una Andorra instal·lada en una relativa comoditat i atemorida davant del canvi, que sovint era vist com un gran risc. Nosaltres li hem donat la volta: Hem demostrat que aquella comoditat era extremadament fràgil; i, en canvi, les reticències davant del risc les estem transformant en determinació per aprofitar les oportunitats.

Sóc d’una generació –com molts de vostès- que ho ha tingut tot si ens comparem amb els nostres pares i els nostres padrins. Una generació que ha rebut molt pel sol fet de viure a Andorra. És per això que ens toca a nosaltres fer aquestes reformes. Tots els esforços que faig, tots els esforços que fan els ministres i els consellers són una obligació cap a aquesta terra que ens ha donat tant... i ara li hem de tornar una part del que tan generosament ens va donar.

Diguem-ho clar, com a societat no sempre hem sabut fer les coses prou ben fetes. L’Andorra de la meva adolescència era més integradora que la d’ara. I no és culpa de ningú, sinó que és conseqüència d’una dinàmica massa centrada en els èxits ràpids, en el curt termini i –per què no dir-ho?- també en l’egoisme.

Hem pagat un alt preu com a societat. En aquesta última crisi hem perdut 10.000 persones; i això no ens pot tornar a passar. Coneixia personalment algunes d’aquestes persones que han hagut de marxar; estic segur que molts de vosaltres també en coneixíeu. Eren persones que també havien contribuït a fer gran Andorra.

Fem les reformes perquè això no torni a passar. Diversifiquem l’economia per poder tornar a donar oportunitats a la gent. Hem estès els drets econòmics a tots els residents perquè tothom pugui participar en igualtat de condicions.

Però siguem realistes; també cal obrir les portes a la joventut, perquè –en alguns casos- la vida professional dels nostres joves els durà lluny d’aquesta terra. D’aquí ve que jo faig una obsessió de mantenir una estructura educativa plural i de qualitat a casa nostra i de culminar l’aproximació al mercat interior europeu.

Hi ha hagut dificultats i n’hi seguirà havent. S’han comès errors, hem comès errors, i se’n cometran més. Agafar decisions amb responsabilitat no ens blinda contra les equivocacions; però la principal equivocació seria no fer res. Davant les dificultats hi ha dies que la càrrega de ser cap de Govern és molt feixuga; com també és feixuga la càrrega que han de suportar els ministres i els consellers. Però com que no estem aquí per oportunisme, sinó per convicció, mantindrem el rumb fins al darrer dia de la legislatura.

I encara més: Aquest rumb s’haurà de mantenir més enllà, perquè de feina per fer en queda molta i perquè de nous reptes i de noves oportunitats no en faltaran. Aquest rumb s’ha de mantenir més enllà perquè aquest projecte no és només el meu projecte, no és el projecte d’una persona ni d’un grup de persones... Aquest projecte, amb totes les matisacions que es vulguin, és el projecte d’una generació.

Coincidint amb el debat d’orientació política –que per a mi és un dels moments més significatius del curs parlamentari- vull avui agrair el suport dels 22 consellers del Grup Demòcrata. Perquè sé que han compartit –i comparteixen- el desgast del Govern; perquè sé que han rebut –i reben- pressions molt intenses; perquè sé que també han hagut de patir incomprensió en molts moments. Hem passat moltes dificultats. Hem navegat molt sovint enmig de la tempesta. Alguns de vosaltres tindreu l’honor i la responsabilitat de continuar amb aquesta travessia. Però tots, absolutament tots, sou uns lleials servidors del Principat d’Andorra.

També per a mi durant aquests tres anys ha estat un honor servir el meu país. I poder comptar amb un equip de Govern integrat per persones rigoroses, amb talent, treballadores i d’una alta qualitat humana. Ha estat un honor poder compartir amb ells i amb tots vosaltres moments històrics, decisions arriscades i debats intensos en aquesta Cambra. Amb els consellers de l’oposició, als quals respecto i dels quals puc dir que tenen una gran estimació per Andorra.

També per a mi han estat anys de dificultat i de desgast. Però em mantinc en el que he dit sempre: no m’importa desgastar-me pel futur d’Andorra i la seva gent. No me’n penedeixo. Ben al contrari: ho tornaria a fer.

Fa ja bastants anys que faig política. Alguns en aquesta Cambra hem fet política junts durant molts anys: com a companys de files, com a adversaris... A tots els considero persones honrades. Fa anys que faig política i puc dir que mai no havia viscut uns moments tan intensos, tan plens de complicacions i a la vegada tan apassionants com els actuals. La responsabilitat que tenim és enorme. L’oportunitat per canviar les coses és ara. La voluntat per fer-ho no ens pot faltar.

En els últims tres anys he tingut aquesta voluntat i la mantindré fins al darrer dia. És per això que avui renovo el meu compromís amb el Consell General i, a través d’ell, a través de tots i cadascun de vosaltres, el meu compromís amb aquesta terra i amb la seva gent.

Moltes gràcies.

 

 

« Setembre 2020 »
Setembre
DlDtDcDjDvDsDg
123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930
Xarxes Socials

Debat d'Orientació Política. 23 i 24/09/2020.